Ara fa un any

Aquesta setmana fa un any de la meua escapada a la costa bàltica alemanya. Com sempre grans quantitas de fotos resten al disc dur esperant la seva oportunitat i, un any després, moltes d'elles allà estan, descansant. L'altre dia em vaig animar a fer una ullada i veure que podia fer amb el material que encara romania verge. 

Després d'un viatge amb les vivències fresques tot s'atabala al cap i predomina la sensació global que ens haja produït aquella aventura. Amb el decurs del temps les sensacions es van refredant i veiem les imatges d'una manera més objectiva. M'ha sorprés, al revisar la carpeta d'aquell viatge, que dels 5 dies que hi vaig estar només m'agraden fotos del darrer. Els 4 primers dies hi ha fotos, però no em convencen. Fins i tot hi ha algun dia que es podria considerar "perdut", amb poques fotos i que podrien anar a la paperera. La sensació quan vaig tornar no va ser la mateixa, potser perquè el dia bo havia estat el darrer. 

I és que aquell dia va ser un dels dies fotogràficament més intensos de la meua vida. Primer la pluja va remullar els arbres creant unes tonalitats metàl·liques als troncs ben boniques. I després aquella boira, densa, espesa com pòques vegades... i aquella passejada que mai no oblidaré...

Va d'arbres

Continue procesant material del viatge a Alemanya, ja llunyà. I és que el temps passa volant. Les 3 fotos que pujaré avui corresponen a arbres peculiars, pel seu tamany o pel seu color. Com ja vos vaig dir en alguna entrada anterior sobre aquest viatge, la part exterior i més exposada de la fageda presentaba tonalitats de tardor. Per contra la part interior era encara ben verda.



El bosc de Jasmund és una gran fageda que mai ha arribat a explotar-se forestalment i conserva l'aspecte verge de les antigues fagedes que anys enrere varen cobrir gran part del continent europeu. Aquesta fageda està catalogada com a part de les fagedes primàries dels Càrpats i està considerada per l'UNESCO com a patrimoni de la humanitat.

Un bon lloc on perdre's i on no descarte tornar alguna vegada. Natura en estat pur.

 

 

Vent

Aquell dia feia vent. Un vent bastant molest i que va impedir que entrés la boira al bosc. Les branques eren sacsejades constantment per ràfagues continues. Al principi em va semblar que era un vent molt emprenyador. Després vaig descubrir que m'oferia boniques imatges contrastant els troncs estàtics amb les branques mogudes. Una suau llum lateral va acabar d'adobar el momento.

Fins i tot els petits detalls adquirien una altra dimensió amb el moviment

El ball de troncs (i 2)

En la darrera entrada vos vaig explicar una sessió llarguíssima de fotografía, bosc i boira. Vaig pujar 3 fotos amb enquadraments tancats. Avui pujaré 3 fotos del mateix dia, però amb els enquadraments fets amb l'angular, buscant una visió més amplia de l'ambient. El ball de troncs d'aquell bosc és realment meravellós. Els senderols conviden a entrar-hi i perdre's en aquell espectacle magnífic.

Vaig venir buscant la tardor, però vaig arribar potser amb una semana d'antelació. Si ja és difícil encertar-la amb els boscos propers a casa imagineu com és de difícil encertar-la amb els boscos que hi són a més de 2000Km. Vaig observar, no obstant, un fet que mai m'havia adonat. Els faigs comencen a canviar la fulla abans en els llocs més exposats. D'aquesta manera, els arbres que estaven arran de mar ja tenien bonics colors (com podeu comprobar dues entrades abans d'aquesta). Tanmateix les fulles més superiors dels arbres ja han canviat de color, mentres que les que están més protegides cap a l'interior encara estan més verdes que un enciam. Així i tot aquest bosc té una bellesa especial.

I ja, per acabar i no cansar amb aquesta sessió maratoniana que vaig viure, vos pujaré una imatge del fotògraf admirant embadalit l'espectacle que la natura li va oferir aquell dia que difícilment oblidarà.

El ball de troncs

Aquell dia el pronòstic del temps no era gens prometedor. Així i tot, quan estàs lluny de casa, cal aprofitar i intentar treure el màxim de les situacions perquè és posible que no hi tornes a anar a aquell lloc mai més.

A les 8:00 del matí vaig començar a caminar sota una fina pluja. Una hora i mitja després estava en la localització triada: els penyasegats. La pluja combinada amb un persistent vent va fer infructuosa l'opció de fer fotos malgrat que el que tenia davant meu era preciós. Així que després d'uns pocs intents on era imposible sortir-se'n amb els filtres, la cámara i el paraigua vaig decidir marxar. El dia prometia ben poc, ja que el pronòstic del temps per la tarda encara era pitjor. Vaig endinsar-me en el bosc i una mica més a recer del vent vaig fer algunes fotos sota el paraigua amb la compacta. I em vaig posar a caminar, tot sol, per aquell bosc encantador. La passejada per sí sola ja valia el seu pes en or tot i que que no hi hagués fet cap foto.

Però va haver un moment on es va produir el miracle: va parar de ploure i va entrar la boira. Una boira espesa, d'aquelles de tallar amb ganivet.

I amb la boira va arribar la pèrdua de la noció del temps. Caminar, mirar, cercar composicions. El ball de troncs de la fageda se m'oferia amb totra la seva esplendor. Durant uns instants un cervató em va estar observant encuriosit. Segurament algún follet també em mirava.

Aquests darrers dies he llegit en diferents blocs de fotògrafs amics com els absorbeix el bosc i com passa el temps quan estàs a dintre seu. Doncs aquell dia va haver un moment que vaig veure que començava a enfosquir. Vaig apretar el pas per tornar. Quan vaig seure al cotxe vaig notar que les cames em pesaven. Eren les 18:00. Havia passat 10 hores a dintre del bosc, no m'havia assegut en tot el dia i només que havia menjat unes galetetes a migdia.

La tardor arribant al mar

Ja portava temps rumiant fer un viatge.
Volia que fos un viatge en solitari, de natura, a algún indret desconegut i fotogràfic. En solitari perquè aquest tipus de viatges tenen un carácter introspectiu important per mi. De natura perquè la natura m'ajuda molt a desconnectar, volia caminar i gaudir de llocs ferèstecs. A algún indret desconegut perquè la repetició de llocs en la web es sobresaturadora, ja sabeu que hi ha localitzacions repetides mil vegades que per mi no tenen atractiu. I de fotografía perquè portaría l'equip amb mi i intentaría plasmar l'experiència.
Així que, després d'estar valorant diferents opcions, l'elecció va ser Alemanya. Un país que mai m'ha decebut les diferents vegades que l'he visitat. I concretament visitaría la costa báltica on hi han uns penya-segats interessantíssims sobre el mar que, a més a més, están envoltats de fagedes i boscos. La combinació mar+fageda+tardor em resultava molt temptadora.

Aquests penya-segats tenen la peculiaritat què son d'una mena de guix que els dona un color blanc molt especial. La seva constant descomposició per efecte dels elements fa que sempre llueixin un blanc radiant.

A causa d'aquesta continua erosió, mica en mica, es van desfent, generant esllavisades. Això fa que, al llarg de la costa, hi hagi tot un seguit de faigs que han anat caient des de dalt i que en algún moment el mar s'emportarà qui sap on.

En el nostre imaginari tenim una serie d'idees preconcebudes que ens fan pensar que les coses són, normalment, de la mateixa manera. Jo havia construït en la meva ment imatges de llum lateral sobre els penya-segats, de jocs de llum i ombres, de cels vermells. Clar, sóc mediterrani, havia construït imatges del Mediterrani. Però el Bàltic és diferent. Ni millor ni pitjor, diferent. Al llarg de tots els dies que hi vaig ser el Sol no va treure el nas en cap moment.

Així que vaig haver d'adaptar el meu pensament. Les boires, els núvols i la pluja són una constant. És clar que això no treu espectacularitat al lloc. El meu imaginari també associa tardor+bosc+montanya. Així que veure com la tardor arriba al mar i li fa un petó és d'aquelles coses que sempre portaré a dintre meu. Ara, el meu imaginari és més gran.

L'altre petit mar és gris

Ja fa una semana que vaig tornar del viatge. Després d'uns dies tan intensos necessitava reposar les fotos i les idees. Avui he sentit la necessitat de pujar alguna imatge i així ho he fet.

El petit mar que vaig visitar està al Nord, en terres llunyanes i fredes. Es va mostrar esquerp, gris, trist i melancòlic. Segur que té la seva cara amable, si bé a mi no me la va mostrar. Però la bellesa està en els ulls de qui vol veure-la. I a mi em va semblar bonic, diferent, amb la seva propia personalitat. Després d'uns dies paint el viatge, vos mostraré una primera imatge d'aquest petit mar, el Bàltic.

Per cert, la foto no està desaturada.



El llac encantat

Dues coses vaig trovar a faltar quan vaig visitar aquest racò per fotografiar-lo: Neu a la montanya i un bon vadeador per fer enquadraments millors. Així que ja tinc excusa per tornar-hi.

 

f/11, 30s, ISO 100 

f/8, 1/6s, ISO 100

Roca i núvols

Vos puje una nova remesa de boires alemanyes. Boira i núvols varen ser una constant els dies que hi varem anar per aquelles contrades. Per qüestions del destí, els darrers mesos, estic fotografiant més boires que en tota la meua vida.

 f/8, 1/125s, ISO 100

 f/11, 15s, ISO 100

f/8, 1/100s, ISO 100

El llogaret perdut

A pas de tortuga vaig procesant fotos de les passades vacances. La veritat és que el temps és un bé molt escàs darrerament. No se si se'n pot comprar una mica...

Aquest lloc que avui vos mostre és un d'aquells llocs poc coneguts, dels que no surt en cap guia, però que té un encant molt i molt especial. A pocs metres passa la carretera per on tots els turistes van i tornen dels "llocs estrella", i aquest raconet queda apartadet, mig amagat, i tranquil. Vaig tindre dues oportunitats per fer una sessió. Cap de les dues vaig tenir la llum que jo desitjava. Però passejar sol per aquest lloc sota una fina pluja és una d'aquelles coses que recorde amb més plaer del viatge.

 f/11, 1,6s, ISO 100

f/8, 1/50s, ISO 400

f/8, 1/30s, ISO 400

El jardí

La segona part del viatge d'aquest estiu per terres germanes ens va portar a un altre racó encisador: Berchtesgaden. Tot i no tenir les vistes tan impressionants què vàrem gaudir en Grainau l'entorn no deixa de ser espectacular. En aquest allotjament no teniem balcó des del què fer fotos. Per contra teniem un estri molt important: rentaplats. Recorde que estaba carregant el rentaplats amb la meua meticulositat característica quan, de sobte, vaig albirar per la finestra com s'estava posant el cel. Tot d'una vaig deixar la feina, vaig agafar l'equip a correcuita i em vaig posar a disparar com un boig des del jardí. No hi ha res com tindre rentaplats... i jardí, és clar.  De nou el plaer de fer fotos "des de casa".

f/8, 1/15s, ISO 400



El balcó

El Zugspitze és la montanya més alta d'Alemanya. Aquest estiu hem tingut el privilegi de voltar per la zona i, malgrat ser un lloc molt humanitzat, gaudir de paisatges incomparables. Vàrem pasar quatre nits en una casa que tenia un balcó. Un balcó que tenia vistes directament al colós. Això va produir que passés moltes estones al balcó, amb el tele tirant fum. Tota una sort, poder fer fotos així des de "casa". Les fotos que venen a continuació són de diferents dies, totes elles fetes des del balcó, fins i tot alguna d'elles en calçotets estant... La desfilada de núvols era continua conjugant-se en una dansa perpètua sobre aquella roca. Tot un luxe, tot un privilegi.

1/60s, f/8, ISO 100

1/8s, f/8, ISO 100

1/100s, f/8, ISO 100

 30s, f/11, ISO 100

 1/125s, f/8, ISO 100

Schwarzwald

En un viatge familiar la càmera ve, però resta sempre en un segon pla. La importància d'aquests viatges és la de gaudir de la familia i de les activitats que fem tots plegats. Vaig fent fotos sobre la marxa. Però, normalment, no es pot triar l'hora d'estar en un lloc, repetir localitzacions i, fins i tot, viatjant amb un nen petit, moltes vegades, la ruta és totalment imprevisible. De vegades et trobes amb la sort d'estar en el lloc adequat en el moment adequat i, llavors, veus la importància d'haver carregat amb l'equip. Una mostra es aquesta imatge. Potser m'anime a pujar alguna més...
En la segona part de les vacances, espere tindre l'oportunitat de perdre'm tot sol en algun moment.

Canon 5D MkII amb el canon 17-40 a 21mm

f/8, 1/160s, ISO 100