Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Un any més, la CARME torna a organitzar els seus RELATS D'ESTIU i aquest agost ens proposa que escrivim un relat inspirat per una fotografia de Fra Miquel que mostra un dels murals del poble de Penelles (La Noguera), situat al número 17 del carrer Gran i obra de Laia Sauret, on s'hi veu una noia a la gatzoneta amb el text: «Aquí i ara, pots començar una nova vivència».

MÀGIA A LA PLACETA

Un matí, a la paret de darrere del vell banc de la placeta, hi va aparèixer un mural. Els veïns van trobar-hi pintada una noia a la gatzoneta que escrivia: «Aquí i ara, pots començar una nova vivència». Ningú sabia qui l’havia dibuixat ni per què, però tant era. L’important és que, a partir d’aquell instant, alguna cosa havia canviat en aquell petit espai al mig del barri.

El lloc era el mateix de sempre. El banc continuava tenint gairebé tots els llistons de fusta bruts i despintats i semblava anar de gairell, per culpa d’una pota més curta que les altres. Però la gent va començar a explicar-ne històries. Molts asseguraven que la seva vida havia canviat després de seure-hi, i aviat tothom es va convèncer que aquell banc era màgic.

En Narcís no hi creia gaire en aquelles martingales, però que li canviés la vida era just el que necessitava en aquell moment. Sortir de l’avorrida rutina de cada dia era el que més desitjava i, si aquell banc podia complir el seu desig, no perdia res per provar-ho.
Així que cada tarda —total, tampoc no tenia altra cosa a fer— anava a la placeta, seia al banc i esperava que la promesa escrita al mural es fes realitat. Ja feia dues setmanes que ho feia, gairebé quinze dies esperant que passés alguna cosa... i allí no passava res de res. De fet, passar, el que es diu passar, només hi passaven els cotxes, algun colom despistat... i la Nora.

Bé, en Narcís encara no sabia que es deia Nora. De moment, només la coneixia com aquella noia que, també cada tarda, s’instal·lava a l’altre extrem del banc amb els auriculars posats. No hi escoltava música; només li servien per espantar els borinots. Ella també esperava, ves a saber què.
Durant catorze dies seguits, doncs, tots dos havien ocupat el seu cantó de banc, separats per menys de dos metres de fusta buida. Més enllà d’algun «bona tarda» de rigor, no s’havien dirigit la paraula. Volien evitar qualsevol distracció que pogués trencar el suposat encanteri còsmic que havia de fer funcionar el mural. No eren allí per fer-la petar, sinó per aconseguir aquella nova vida promesa. I, si tocava esperar que la màgia del banc es fes realitat, doncs esperarien, ben concentrats, tant com calgués.

El quinzè dia, a mitja tarda, el cel es va enfosquir de cop i va començar a ploure. No va ser un gran xàfec, només una típica tempesta urbana, amb gotes grosses i brutes que rebotaven contra l’asfalt. Cap dels dos portava paraigua. Ell es va apujar el coll de la jaqueta. Ella es va tapar el cap amb la bossa de mà. No volien aixecar-se del banc; marxar abans d’hora potser hauria reiniciat el comptador que marcava el termini d’actuació de la màgia. Per sort, l’aiguat no va durar gaire i es van poder mantenir ferms al seu lloc. L’alternativa hauria significat admetre la derrota davant del mural, i ells no es rendirien per quatre gotes de res.
Just en aquell instant, però, un autobús de la línia 22 va passar a tota velocitat per damunt del bassal que s’havia acumulat davant del banc. Una onada d’aigua marronosa va descriure una paràbola perfecta i va anar a caure damunt dels nostres protagonistes, que van quedar encara més xops.

Allò va ser, i mai millor dit, la gota que va fer vessar el got. En Narcís, amb la vista posada a les lletres de la paret, on l’aigua bruta regalimava sobre la paraula «vivència», va decidir que ja n’hi havia prou de fer el préssec en aquell banc.

—Doncs tenien tota la raó —va dir en veu alta, assenyalant el mural—. Aquí i ara, acabo d’aconseguir la meva vivència nova. Ja puc marxar. Fins ara no havia patit mai una pulmonia com la que agafaré amb aquesta mullena...

La Nora se’l va mirar, es va treure els auriculars apagats i, amb una gran rialla, va respondre:

—Fa dues setmanes que fem el ridícul aquí asseguts, oi? Em dic Nora, per cert.

En Narcís també va riure.

—Jo, Narcís. Sí, prou temps per constatar que la màgia d’aquest banc és només una enganyifa. Què et sembla si anem a fer un cafè ben calent i ens deixem de bestieses?

El banc va quedar ben buit mentre la parella s’allunyava carrer enllà. A la paret, la noia dibuixada va aixecar el cap i, somrient per fi, els va observar fins que van desaparèixer per la cantonada. Aquest cop havia estat més difícil del compte. Prou que havia costat que reaccionessin aquell parell d’estaquirots. I sort que s’havia posat a ploure; si no, potser encara hi serien...

Els llibres d'en Jan McPetit – 2026 [III]

Clicant sobre el click, trobareu les meves altres ressenyes

Seguint amb el meu mini-cicle estiuenc de ressenyes de clàssics del terror gòtic de finals del segle XIX i principis del XX, avui és el torn de...

EL RETRAT DE DORIAN GRAY
[The Picture of Dorian Gray]
(Oscar Wilde – 1891)

En aquest llibre, l’única novel·la d’Oscar Wilde i una de les seves obres més destacades, hi trobem la història de Dorian Gray, un jove extraordinàriament atractiu que, després de ser retratat pel pintor Basil Hallward, expressa el desig de mantenir-se sempre tal com apareix en aquell magnífic quadre mentre que tots els estralls del pas del temps recauen sobre la seva imatge pintada. I, sense saber com, aquest desig es compleix. La primera reacció de Dorian quan se n’adona és amagar el retrat de la vista de tothom i, a partir d’aquell moment, aprofitar aquest privilegi per lliurar-se a una vida de vici i hedonisme sense patir-ne les conseqüències físiques. Aquestes només es fan visibles a la pintura que, convertida en mirall de la seva perversió moral, es va degradant progressivament.

Aquest punt de partida permet a l’autor desplegar un univers decadent, dominat per la fascinació per la bellesa superficial, la corrupció moral i la recerca incessant del plaer. La trama avança a partir de la dualitat entre l’aparença immaculada de Dorian i el seu horror interior reflectit en el retrat ocult. Malgrat això, i tot i que sovint és citada com un exemple del gènere de les novel·les gòtiques de terror, jo l’he trobada més filosòfica que no pas terrorífica. Abunden les reflexions sobre la joventut, l’art, el plaer i la moralitat que arriben a ocupar capítols sencers i que he d’admetre que a mi se m’han fet un pèl feixugues. He tingut la sensació que aquesta «divagació filosòfica» no acabava d’integrar-se bé dins la narració diluint la força dramàtica de la història principal: la constatació que, a pesar de la seva bellesa intacta, la corrupció de Dorian és real i s’intensifica amb el pas dels anys.

Vull destacar que jo he llegit la versió original que l’any 1890 Wilde va lliurar per a la seva publicació en una revista. En aquell primer moment, l’editor ja en va suprimir alguns passatges per considerar-los massa controvertits per a l’època, especialment aquells que feien més explícita la dimensió homoeròtica de l’admiració que Basil sent per Dorian. Quan, l’any següent, la novel·la es publicà en format llibre, l’autor no només va acceptar aquelles modificacions que suavitzaven el text, sinó que també el va ampliar considerablement (passant de tretze a vint capítols) per poder matisar millor el context social i les conseqüències dels actes del protagonista. No va ser fins a 2011 que una nova edició va permetre recuperar aquell primer original i aquesta és la que vaig triar per fer la ressenya. Un cop acabada la lectura, però, he de dir que no sé si va ser la millor decisió en el meu cas. Com he comentat abans, he gaudit molt més de la dimensió dramàtica i inquietant de la història que no pas dels extensos passatges més especulatius, i sembla que en aquest aspecte la versió més habitual (censurada) és millor que l’original (sense censurar). Per altra banda, tot allò de l’escàndol moral queda, actualment, totalment desdibuixat. Les al·lusions a l’homosexualitat o a la vida immoral del protagonista, que al segle XIX van generar una forta polèmica i fins i tot van ser utilitzades contra Wilde en el seu procés judicial, ara difícilment ens poden resultar mínimament transgressores. Tot i haver llegit la versió «sense filtres», la novel·la no m’ha semblat gens ni mica escandalosa. Avui en dia, aquests temes que fa cent anys provocaven un gran rebombori, ja no ens fan ni fred ni calor.

En conclusió, malgrat que els (a parer meu) excessius passatges «filosòfics» poden arribar a fer-se pesats, la història central és prou potent per mantenir l’interès del lector. La transformació progressiva d’un Dorian cada cop més corrupte i el seu afany per escapar de qualsevol responsabilitat moral (arribant fins i tot a ser capaç de cometre un assassinat a sang freda), ens dirigeix cap a un tràgic final ple d’intensitat i simbolisme. Aquesta gran capacitat d’Oscar Wilde per explorar les profunditats de l'ànima humana és el que, sens dubte, ha convertit aquesta obra en tot un clàssic de la literatura que ens convida a reflexionar sobre els perills de la recerca del plaer a qualsevol preu i ens reafirma en la certesa d’aquella dita popular que ens recorda que «les aparences enganyen».

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Un any més, la CARME torna a organitzar els seus RELATS D'ESTIU i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per una fotografia de Miquel Àngel Vich que mostra una flor de dent de lleó escampant les llavors al vent.

L’ESPÈCIE INVASORA

Els primers exemplars van passar desapercebuts. Ningú no els va considerar una amenaça. Semblaven massa insignificants, condemnats a desaparèixer tan bon punt bufés una mica de vent. Però resultava que aquell era, precisament, el seu mecanisme de supervivència.

La seva biologia està dissenyada per a una colonització implacable. Cada exemplar madur és capaç de generar centenars de llavors, que s’escampen per tot arreu recorrent grans distàncies a una velocitat extraordinària. Per arrelar no necessiten un terreny especialment fèrtil; n'hi ha prou amb una petita esquerda, una mica de deixadesa o un espai sense vigilància perquè hi trobin les condicions adequades. Un cop han arrelat, es converteixen en nous focus de dispersió. La plaga s’escampa exponencialment, sense que ningú pugui aturar-la.

S’ha intentat, és clar. Els especialistes aviat van comprendre que el veritable problema no eren els exemplars visibles, sinó totes les llavors que emprenen el vol abans que algú comenci a detectar-les. Durant anys s’han anat proposant diverses estratègies de contenció. Alguns defensen que cal eliminar-les tan bon punt apareguin, però aquest mètode només proporciona una momentània sensació de control, una victòria il·lusòria. D’altres són partidaris d’ignorar-les i esperar que acabin desapareixent per manca de recursos. És un greu error de diagnòstic. Per reproduir-se, aquesta espècie no en necessita gaires de recursos; en té prou amb poder circular, cada nou moviment dispara les seves possibilitats de colonitzar un altre indret. Les teories més recents proposen que la millor resposta és educar la població perquè aprengui a identificar-les abans que no arribin a la fase de dispersió. Però si en alguna cosa coincideixen tots els experts és que una vegada les llavors s'han disseminat, recuperar el terreny perdut exigeix un esforç immens.

Malgrat les advertències i les crides a la prevenció, la societat s'hi ha acabat acostumant. Molta gent troba un cert encant en aquest espectacle efímer i ajuda a propagar-lo, amb el convenciment que un gest tan insignificant no pot tenir cap conseqüència. Avui el fenomen ha assolit una dimensió global. Les llavors ja no coneixen fronteres, viatgen tan de pressa que arriben a indrets on ningú no les hauria imaginat. N'hi ha prou amb un sol exemplar perquè, en qüestió de minuts, se'n dispersin milers i tot s’ompli de titulars cridaners, captures de pantalla, vídeos fora de context, àudios reenviats i rumors disfressats de certeses. Les ‘fake news’ proliferen impulsades pels algorismes, les notificacions i l'hàbit de compartir-les de manera irreflexiva. Arrelen en les esquerdes del dubte, prosperen en el terreny adobat pels prejudicis i, un cop hi han trobat lloc, s’escampen amb la mateixa facilitat que es desfà una flor de dent de lleó quan la bufem.

Els llibres d'en Jan McPetit – 2026 [II]

Clicant sobre el click, trobareu les meves altres ressenyes

Continuant amb les ressenyes literàries estiuenques, arriba el torn d'un altre clàssic del terror gòtic de finals del segle XIX i principis del XX.

Aquí el teniu...

EL FANTASMA DE L’ÒPERA
[Le Fantôme de l'Opéra]
(Gaston Leroux – 1910)

Gaston Leroux ens trasllada a l'Òpera de París de finals del segle XIX, per a convertir aquell edifici majestuós en l'escenari d'una història de misteri, passió i horror. La trama gira al voltant d’una jove i talentosa cantant, Christine Daaé, atrapada entre dos amors: Erik, un enigmàtic protector a qui ella considera un "Àngel de la música", i el vescomte Raoul de Chagny, un antic amic d'infantesa. Resulta, però, que aquest protector misteriós no és cap àngel sinó el temut Fantasma de l’Òpera, un personatge emmascarat i deforme que habita als soterranis de l’edifici, sembrant el terror entre els seus ocupants. Quan Christine descobreix la veritat, decideix fugir amb Raoul i això provoca que Erik, consumit per la gelosia, intenti retenir-la... a qualsevol preu.

Val a dir que no és només una història de romanticisme tràgic; més aviat és una apassionant novel·la de misteri amb un rerefons de terror que manté l'interès del lector en tot moment. Es nota que la novel·la va aparèixer per entregues en un diari abans de ser publicada com a llibre, ja que molts dels capítols acaben amb finals oberts plens de suspens que t’atrapen i t’obliguen a continuar llegint. No m’ha fet tant el pes, però, que els personatges siguin tan arquetípics: El Fantasma és el típic malvat torturat i obsessiu, Christine és la noia innocent, i Raoul, el jove cavaller que lluita per alliberar-la. Probablement es tracta d’una elecció conscient de l’autor, per representar el clàssic enfrontament entre el «bé» i el «mal», però crec que la història hi hauria guanyat amb uns protagonistes més treballats i amb més matisos. Ara bé, això no vol dir que els personatges siguin completament ‘plans’, ni de bon tros. De fet, en alguns moments sí que mostren una certa complexitat emocional. Especialment en el cas del Fantasma que, basculant entre la maldat i l’amor, provoca una certa compassió en ser presentat com un producte de la seva reclusió forçada pel rebuig social que causa la seva deformitat.

De totes maneres, el que realment m’ha semblat el gran punt fort de la novel·la és la seva ambientació. He trobat excel·lent la manera com l’autor descriu la societat parisenca de l'època i ens presenta l'Òpera de París com un espai laberíntic, ple de passadissos secrets, soterranis i escenaris ocults que semblen tenir vida pròpia. A mesura que seguim els protagonistes amunt i avall per aquest enorme edifici, l'òpera mateixa es converteix en un personatge més de la història, creant una sensació de claustrofòbia que resulta perfecta per al misteri que s’hi desenvolupa.

En resum, «El Fantasma de l’Òpera» és una història que t’atrapa, ambientada en una atmosfera fascinant. Tot i ser un melodrama de cap a peus, també hi trobem algunes pinzellades de sàtira social que ens fan somriure i la trama manté un ritme prou trepidant fins a arribar a un final on tot sembla penjar d’un fil fins a l'últim moment. Les últimes pàgines tanquen la història deixant oberta una possible reflexió sobre la maldat del Fantasma i si aquesta es podria haver evitat si Erik no hagués patit un constant rebuig social per la seva lletjor extrema. Potser aquest dilema també seria massa típic i tòpic avui dia, però no s’ha d’oblidar que la novel·la fou escrita fa gairebé 120 anys. Jo em quedo amb la sensació general, força positiva, que m’ha deixat el conjunt de la lectura.

Relats Conjunts (juny - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «La casa groga» (Vincent Van Gogh – 1888).

NOSTÀLGIA

En Joan n’ha fet un costum de sortir a caminar cada dia. Va començar en complir els cinquanta anys mig obligat pel metge, però ara que ja n’ha fet seixanta reconeix que aquestes passejades li van bé no només per controlar el colesterol sinó també per esbandir les cabòries quotidianes. Troba molt gratificant fer una mica d’exercici, alhora que deixa descansar el cervell i, en conseqüència, no suporta que l’interrompin mentre camina.

Per això, està a punt de no contestar aquella trucada que ara l’importuna al mig del carrer, però quan veu a la pantalla del mòbil que no és un número ocult o amb prefix de Madrid sinó que prové de Tarragona canvia d’opinió. Malgrat que no reconeix aquell telèfon concret, té força coneguts en aquella zona i podria ser algun d’ells...

—Digui’m?

—Hola. Parlo amb el senyor Josep Rius?

—No, jo soc en Joan. En Josep Rius era el meu pare.

—Ets en Joanet? Caram, no t’havia reconegut la veu. Sembles més gran per telèfon. Tot i que ja ho ets força de gran, no? Oi que enguany en faràs disset? D’aquí no res ja et cridaran per fer la mili. Soc el senyor Anton de l’hostal «Les Barques», digues-li al pare que s’hi posi, si us plau.

—Si això és una broma, la trobo de molt mal gust. El pare fa gairebé quinze anys que és mort i «Les Barques» va tancar en fa més de vint. On vol anar a parar?

—Que el pare no s’hi pot posar? No passa res, et puc deixar l’encàrrec a tu. Digues-li que us guardem l’habitació com cada estiu, però que ens hauríeu de confirmar les dates exactes d’arribada i sortida de l’hostal. Aquest 1982, estem rebent moltes reserves de turistes italians que volen venir per al Mundial de Futbol i aviat haurem de penjar el rètol de complet. Te’n recordaràs, oi maco? Pensa que si no ens truqueu, enguany no us podrem garantir l’habitació de sempre per a les vacances. Saluda la teva mare, també. Adeu!

En Joan, encara amb el mòbil a la mà, busca un banc per seure. Se sent un pèl marejat perquè, ara que ha acabat, ha reconegut aquella trucada. És la mateixa que va contestar ja fa més de quaranta anys des del fix de casa els pares. N’ha recordat les paraules exactes fil per randa i això li ha despertat uns records oblidats des de feia molt de temps...

L’hostal «Les Barques», situat a la vora de l’estació de tren d’un petit poble costaner de la província de Tarragona, va ser el lloc d’estiueig familiar durant la seva infància i adolescència. Té encara ben present aquell edifici de tres plantes amb el bar-restaurant als baixos. La seva "habitació de sempre" era la 301, just a tocar de les escales i davant per davant del bany i un dels dos lavabos que compartien totes les cambres del tercer pis. Malgrat haver de dormir amb els pares, s’hi estava força bé perquè era prou àmplia per encabir-hi el seu ‘plegatín’ i, en estar dalt de tot, sempre hi corria una mica més d’aire quan obrien la finestra de bat a bat per suportar millor la xafogor de les nits estiuenques. Conserva un munt de records d’aquells estius: els banys interminables a la platja, les excursions en bicicleta, les aventures amb la colla d’amics del poble, les llaminadures i els gelats que comprava a la petita bodega que hi havia a prop de l’hostal, els ‘pijames’ que els diumenges servien de postres al restaurant... I aquell dia que va entrar al bany per dutxar-se i se’l va trobar ocupat per una turista alemanya que no havia pensat a passar la balda, tenia just tretze anys i mai abans havia vist una dona tota nua. Després també vindrien el primer ball de festa major sense els pares, la primera xicota, el primer petó...

Quan es va fer més gran, va començar a fer vacances pel seu compte i va deixar d’anar a «Les Barques», però sempre ha mantingut un record entranyable d’aquella època que, sens dubte, fou la més feliç de la seva vida. Per això, li va saber molt de greu quan l’hostal va tancar definitivament uns quants anys després perquè no va poder sobreviure a les noves exigències del sector ni a unes normatives fetes a mida de les grans cadenes hoteleres. Va tenir un disgust quan se’n va assabentar, però va entendre que era llei de vida. El temps passa per a tot i per a tothom, no podem tornar enrere...

Però, i si ara pogués fer-ho? Si, no se sap com o per què, se li hagués atorgat una oportunitat única de retrocedir en el temps? Només li caldria contestar aquesta trucada que ha rebut i reservar l’habitació 301 de l’hostal «Les Barques» per a la primera quinzena de juliol de 1982 per reviure aquella època i recuperar la felicitat perduda. Encara té el telèfon a la mà, seria molt fàcil fer el pas només prement el botó de tornar la trucada... Decideix no fer-ho. Quan ets adolescent potser t’adaptes a qualsevol cosa, però ara com ara prefereix les habitacions amb bany privat i aire condicionat en un hotel modern i amb ascensor.

Els llibres d'en Jan McPetit – 2026 [I] [#JUNYNÒRDIC]

Clicant sobre el click, trobareu les meves altres ressenyes

Ha arribat l'estiu, i amb ell arriba l’habitual època de ressenyes al XAREL-10 que aquest 2026 publicaré cada segon divendres de juny, juliol, agost i setembre, com sempre acompanyades d’una ‘foto’ d’en Jan McPetit. ;-)

Enguany, m’he decidit per alguns clàssics del terror gòtic de finals del segle XIX i principis del XX. Avui us en presento el primer que, com que resulta que fou escrit per un islandès, serà també la proposta que em permetrà assolir la fita d’un lustre seguit participant en el #JUNYNÒRDIC de @ElsBookHunters.

Aquí el teniu...

MAKT MYRKRANNA
(Valdimar Ásmundsson – 1901)

Un advocat britànic novell viatja a Transsilvània per enllestir un negoci immobiliari amb un comte que està interessat a adquirir una propietat a Anglaterra. Abans i tot de trobar-se, aquella cita és plena de sensacions desagradables: la propietària de la posada on s’hostatja l’adverteix sobre uns suposats perills, els companys del carruatge li ofereixen amulets protectors... Escèptic com és, el jove advocat no fa cas al que ell creu que són només supersticions i finalment arriba, en plena nit i acompanyat per l'udol dels llops, al seu destí: el castell del comte Dràcula. Un cop allà, el nostre protagonista descobreix ben aviat que, darrere d’una amable aparença d’aristòcrata excèntric, el seu client amaga secrets inquietants que, a mesura que avanci la trama, l’aniran atrapant en una xarxa de misteris, conspiracions i episodis sobrenaturals que l’obligaran a lluitar per la seva supervivència.

Aquesta introducció podria valer per al famós Dràcula de Bram Stoker, però el llibre que ressenyo avui no és aquest clàssic del terror sinó una curiosa versió alternativa de la història. Es tracta de «Makt Myrkranna» [Los poderes de la oscuridad; Ediciones B, 2017], una mena de reinvenció lliure de l'obra original que el periodista i traductor islandès Valdimar Ásmundsson va fer a partir de la traducció al suec i que podria haver comptat, segons alguns investigadors, amb la participació del mateix Stoker.
Apareguda originàriament per capítols en un periòdic de Reykjavík l'any 1900, aquesta obra va quedar durant dècades amagada sota l'etiqueta d’una traducció més de Dràcula. No va ser fins a una edició moderna que es va posar de manifest que, tot i compartir la mateixa premissa argumental, desenvolupava molts aspectes de manera notablement diferent.
La primera gran diferència és l'extensió. «Makt Myrkranna» és més curt que «Dràcula», però no es pot considerar pas una traducció abreujada perquè la part de l’estada al castell és molt més extensa que l’original. Mentre que a Dràcula aquesta primera part és relativament breu, aquí ocupa una porció molt més significativa del relat amb la incorporació de nous personatges i escenes més llargues i laberíntiques. Això permet crear una atmosfera d'angoixa més intensa i aprofundir en la figura del comte, que apareix envoltat d'un aire encara més enigmàtic. En canvi, la segona part del llibre, la que es desenvolupa a Anglaterra, és, en comparació, gairebé telegràfica i s’hi han eliminat (o reduït molt) diverses escenes de l’obra de Bram Stoker. Personalment, és la part que menys m'ha convençut, ja que l'excessiva condensació dels esdeveniments fa que el relat avanci d'una manera massa precipitada.
També és destacable que, en aquesta versió, el comte sembla tenir una dimensió més política i conspirativa. Les seves relacions amb determinats grups i les insinuacions sobre plans de dominació mundial mitjançant el control social aporten una lectura diferent del personatge, menys centrada exclusivament en el vampirisme i més orientada cap al poder i la manipulació. Aquesta nova interpretació n'amplia l'abast de l'amenaça que representa.
Un altre element diferencial és el to general de la narració. Tot i mantenir els ingredients propis del terror gòtic, s’incorporen passatges que accentuen el misteri, la intriga i fins i tot certs aspectes gairebé onírics, incloent-hi escenes molt més detallades i sensuals que les que a Anglaterra permetia la rígida censura victoriana de l'època.

Els que hem llegit el Dràcula original el reconeixem immediatament en aquestes pàgines. Al mateix temps, però, el text també sorprèn constantment perquè va molt més enllà d'una simple reproducció. En el meu cas, l'he gaudit força. No es tracta només d'una curiositat literària o d'una peça reservada als especialistes, sinó d'un llibre amb personalitat pròpia que ofereix una altra manera d'aproximar-se a un gran mite literari. A més, la novel·la aconsegueix mantenir una atmosfera inquietant durant bona part de la narració. La sensació d'amenaça constant, la construcció del misteri i la manera com es desenvolupen les escenes al castell fan que, en aquesta primera meitat del llibre, sigui difícil abandonar la lectura.
En definitiva, es tracta d’una lectura molt recomanable tant per als admiradors de Dràcula com per als aficionats al terror gòtic en general. Una proposta curiosa que demostra fins a quin punt una història aparentment coneguda encara ens pot oferir sorpreses.

Relats Conjunts (maig - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Al camp de blat de moro [Entre o milharal]» (Manuel Henrique Pinto – 1907).

EL NOU BLAT DE LA CRISTINA

La Cristina Margalef fou una dona emprenedora avançada al seu temps. Nascuda a començaments del segle XX en un petit poble de la plana de Lleida, es casà molt jove amb l’hereu del mas del Moro amb el qual tingué sis fills. Cal tenir en compte que en aquella època les dones no treballaven i, per això, després de fregar i escombrar el mas, fer els llits de tota la família, preparar els àpats, rentar la roba, anar al pou a buscar aigua, cuidar els fills, donar menjar als animals i encarregar-se de l’hort, la Cristina es trobava cada dia amb tant de temps lliure que es va poder dedicar a les seves dues passions: els animals de granja i la biotecnologia molecular aplicada a la botànica nutricional.

Val a dir que la nostra protagonista a penes sabia llegir i escriure i només havia après les quatre regles anant a costura de petita. Però això no va ser-li cap impediment sinó tot el contrari perquè si hagués tingut estudis segurament no hauria ni començat aquesta ingent tasca conscient que no tenia ni els coneixements ni els mitjans per dur-la a terme. En canvi, la gosadia que dona la ignorància li va permetre convertir la cuina del mas en un petit laboratori on poder dur a terme els seus experiments d’enginyeria genètica i d’hibridació cel·lular in vitro com aquell qui no vol la cosa. Evidentment i com en qualsevol altre projecte d’aquesta envergadura, no tot va ser ‘bufar i fer ampolles’. De fet, els inicis foren molt i molt complicats. Sobretot per a en Nicanor, el seu marit, que en més d’una ocasió en tornar d’un dia de feina dura al tros va haver d’esperar assegut a la taula del menjador fent morros mentre la seva dona acabava de preparar el sopar que se li havia endarrerit per culpa d’una seqüenciació d’ADN més llarga del compte. La història ha estat molt injusta amb aquests grans homes que hi ha darrere de tota gran dona, uns verdaders màrtirs sempre oblidats...

En fi, tornem al tema que ens ocupa per dir que, finalment, la Cristina se’n va sortir. Feia molts anys que, observant que quan alimentava les gallines amb les fulles passades de les cols de l’hort o amb un senzill grapat de blat els animals picaven aquell menjar d’esma i sense il·lusió, es va decidir a buscar un nou aliment que fes més feliç l’aviram. I, com hem dit, a la fi ho havia aconseguit. Havia produït la primera espècie vegetal creada artificialment en un laboratori modificant genèticament les llavors del blat comú per convertir-lo en un nou cereal que tornava boges les gallines de tant que els agradava. L’invent fou un èxit total, ben aviat s’estengué primer a tots els masos de la comarca i després a la resta del país. Tots els pagesos de Catalunya i Balears volien el «nou blat de la Cristina del mas de can Moro» que, per economia de llenguatge, tothom anomenava «blat de moro» o, encara més curt, «moresc».

I la cosa no es va quedar aquí perquè abans d’un any ja es comercialitzava també al País Valencià on va agafar el nom de l’empresa que l’envasava en aquella zona: "Delicatessen per a Animals de Corral Societat Anònima" (D.A.C.S.A.) i ben aviat va arribar a la resta del món on, majoritàriament, van seguir l’exemple valencià pel que fa a la denominació. Els casos més coneguts els trobem al món hispà: "Manjares Avícolas de Interés Zoosanitario" (M.A.I.Z.) i a l’anglosaxó: "Corporation Of Rooster Nutrition" (C.O.R.N.). Un últim apunt lingüístic per deixar constància que, preocupats per aquesta diversitat de noms als quals podríem afegir un fotimer més de variants locals, un grup de filòlegs han proposat una denominació universal que ja triomfa entre els joves: «la cosa groga de les amanides».

Ara bé, malgrat que la Cristina no va pensar a registrar-ne el nom sí que no va oblidar patentar el seu invent i això va convertir-la en multimilionària quan el consum i, per tant, la producció d’aquest nou producte va començar a disparar-se a escala global. De totes maneres, no cregueu que els diners van canviar el tarannà de la nostra protagonista que continuà treballant per a millorar la seva creació sense que li pugessin els fums al cap. L’única diferència és que ja no ho feia a la cuina del mas sinó en un modern laboratori d’última generació situat a la luxosa seu central de la seva flamant empresa que s’havia fet construir a tocar del seu nou xalet d’alt estànding.

La Cristina Margalef ens va deixar quan feia pocs dies que havia complert els 98 anys i fins a l’últim moment es mantingué voluntàriament allunyada d’una fama que es mereixia de sobres perquè ella només era feliç treballant i innovant. És ben conegut que just una setmana abans de morir, encara va voler presenciar personalment les últimes proves que els seus ajudants feien a un nou blat de moro de gra petit que acabaven de crear i va demanar que l'acompanyessin per últim cop al laboratori. Allí, el becari encarregat de sotmetre el nou cereal a condicions d’alta temperatura va veure que quan s’escalfaven massa els grans d’aquelles panotxes esclataven i va voler explicar-li a la seva mestressa: «Senyora Cristina, això peta». La nostra protagonista, que sordejava una mica per la seva avançada edat, no el va entendre i el noi, potser pecant d’una excessiva familiaritat, es va veure obligat a cridar: «CRIS!! PETA!!!!». S’acabava d’inventar el producte que salvaria les sales de cinema de qualsevol crisi econòmica futura, però això ja és una altra història.

Relats Conjunts (abril - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «El vestidor dels joqueis [The Jockeys’ Dressing Room at Ascot]» (John Lavery – 1923).

SEMBLAVA BONA PERSONA...

M’agradava la meva feina al complex poliesportiu municipal. M’encarregava una mica de tot, des de controlar els accessos fins a vetllar que les instal·lacions estiguessin a punt per rebre els diversos grups d’escolars que hi van a fer esport. Un simple conserge, direu; però jo soc dels que pensen que no hi ha tasca petita i que tot allò que fem, ho hem de fer bé sense importar què sigui. Per tant, no em queien els anells per fer aquella feina i, a més, la feia de gust, fins i tot gaudia dedicant-li més esforços dels estrictament necessaris. No era estrany que acabés passant més hores allà que al meu pis, però ja m’estava bé. Fa quatre anys que estic separat i a casa no m’hi espera mai ningú.

Tot era, doncs, perfecte. I ho hauria continuat sent si no haguessin trobat aquella càmera amagada al vestidor de les noies. No li havia posat jo, mai no la faria una cosa així. Però ningú em va creure. De seguida em vaig convertir en el principal sospitós:
—Ell és l’únic que té accés constant a les instal·lacions, qui si no ho ha pogut fer? A més sempre ens ha semblat un paio estrany: sense parella, sense gairebé amics, es limita a anar de casa a la feina i de la feina a casa. Ha de ser un pervertit per força!!
Per acabar-ho d’adobar, el diari local va publicar a primera plana la meva foto amb el titular «Presumpte pedòfil al nostre poble» i la meva vida es va convertir en un infern. La policia va registrar casa meva i em van requisar l’ordinador, a la feina em van acomiadar fulminantment, la gent em feia el buit, els botiguers no em volien atendre, les mares obligaven les seves filles a canviar de vorera quan em veien com si les hagués de violar al mig del carrer... Fins i tot el meu advocat em va aconsellar que em declarés culpable i acceptés una pena menor abans d’anar a judici.

M’hi vaig negar. Jo no ho havia fet allò i no ho admetria mai. Van ser uns mesos terribles, però finalment tot es va posar a lloc. Els policies no van trobar res al meu ordinador i la investigació va acabar demostrant que aquella càmera no era meva. Resulta que pertanyia a un dels operaris que aquells dies estaven arreglant la instal·lació elèctrica de la pista d’hípica. L’electricista volia gravar imatges de les noies despullades durant la setmana que havia de durar aquella reparació, però va tenir tan poques llums i fou tan sapastre a l’hora d’amagar la càmera, que la van descobrir l’endemà mateix. El jutge, és clar, em va declarar innocent de qualsevol càrrec i va ordenar que em readmetessin amb una bona indemnització per danys i perjudicis. Tot estava arreglat!

No, no ho estava. Jo no podia oblidar tot el mal que m’havien fet els meus veïns i no volia continuar al poble com si res. Vaig decidir vendre el pis i anar a viure a un altre lloc, ben lluny, per començar de nou. Però no marxaria sense fer una última visita a l’espai que havia estat com casa meva tots aquells anys. Vaig començar pel despatx del director, l’home es va disculpar de cor i va intentar convèncer-me que em quedés. Li vaig dir que no podia ser, que ja era massa tard i només li vaig demanar que m’escrivís una bona carta de recomanació que m’ajudés a trobar feina allà on anés. Ho va fer encantat i, fins i tot, em va dir que afegiria a la indemnització ordenada pel jutge, una gratificació pels serveis prestats perquè era el mínim que em mereixia per tot el que havia passat. Emocionat, vaig sortir d’allí i vaig dirigir-me cap a la zona de les pistes esportives que estaven gairebé desertes a aquella hora fora de l’horari escolar. Una llàstima, m’hauria agradat poder acomiadar-me de tota la quitxalla que hi ve a entrenar. Vaig aprofitar, això sí, per accedir a l’edifici dels vestidors. Al de les noies vaig trobar-hi el meu substitut que estava intentant arreglar la dutxa que sempre gotejava. Li hauria pogut explicar que si collava massa fort aquella volandera, la pressió de l’aigua faria que gotegessin alhora les altres tres dutxes, però vaig preferir que ho descobrís ell mateix. Vaig saludar-lo des de la porta i em vaig encaminar cap al final del passadís, cap a l’altre vestidor.

Era obligat que aquella visita s’acabés al vestidor dels nois. Un cop a dins, vaig ajustar la porta per assegurar-me que no em veia ningú. No hi havia d’estar gaire estona, el temps just de recuperar la càmera que hi tenia amagada. Aquesta no l’havia trobat ningú, ja us he dit que quan jo faig una cosa la faig ben feta. Amb la càmera a la butxaca i frisant per veure el munt d’imatges dels "meus nens" que s’hi havien gravat durant tot aquell temps, finalment vaig marxar per sempre d’aquell complex poliesportiu que tantes alegries m’havia donat. No em sabia gens de greu, estava completament segur que, gràcies a la carta de recomanació del director, no tardaria massa a trobar un altre lloc similar on igualment gaudiria... "treballant".

Relats Conjunts (març - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per una fotografia d'un «Picaporta de la Casa de l'Ardiaca» (Museu Cau Ferrat – s. XV).

EL PICAPORTA DEL DRAC

Aquell picaporta de ferro amb forma de drac em va cridar l’atenció des del primer moment. No era excessivament gros ni estava especialment treballat, però hi havia alguna cosa inquietant en la seva expressió: tenia la boca mig oberta mostrant uns ullals petits i corbats, i els ulls que sobresortien del metall envellit semblaven vigilar-te intensament. Atrapat per aquells dos punts foscos, vaig deixar, per un moment, d’escoltar les indicacions del propietari de la casa i aquest, veient que no li feia cas, va entregar-me les claus fent-me un últim advertiment:

—És una andròmina inútil —em va dir, assenyalant el picaporta—. Fa bonic, però no funciona. Si has de tenir visites, recorda avisar-los perquè truquin al timbre.

Vaig somriure, com si es tractés d’una broma estranya. Havia llogat aquella casa antiga i perduda en un carreró solitari del barri vell, buscant tranquil·litat i inspiració per enllestir la meva novel·la. No comptava passar-m’hi gaires dies i només ho havia dit al meu editor, així que m’era ben igual si el picaporta funcionava o no: ningú vindria a veure’m. Ja sabia que l’edifici era molt antic i que no havia estat reformat, però això era just el que buscava. Com més rònega fos la casa, més m’inspiraria. Vaig acomiadar-me d’aquell home, vaig instal·lar-me a l’habitació i vaig disposar-ho tot per començar a escriure.

No vaig poder. No em treia del cap el picaporta. A veure, un escalfador d’aigua es pot avariar i la instal·lació elèctrica pot fallar. Però un picaporta? No té cap secret. Si es mou, funciona. Vaig tornar a la porta per examinar-lo, sabia que no podria avançar mentre no ho fes. Amb només un cop d’ull, vaig confirmar que la peça no tenia gens de rovell ni estava encallada, que l’anella colpejava perfectament sobre la base metàl·lica i que... no se sentia cap soroll. Realment, el picaporta no funcionava. Ho vaig provar una altra vegada, i una altra, i una més. El resultat sempre era el mateix: l’anella de ferro pegava amb força contra el metall… però no produïa cap so.

Primer vaig pensar que era víctima d’una broma de càmera oculta, però no va aparèixer ningú per riure’s de mi. Aleshores em va passar pel cap que potser m’havia tornat sord i, per descartar-ho, vaig prémer el botó del timbre. La seva dringadissa va sonar estrident en aquell carreró silenciós i, just en aquell moment sí que vaig tenir la sensació que algú se’n reia. Per un instant, hauria jurat que el drac em mirava divertit. Només m’ho va semblar. Quan vaig girar la vista cap al picaporta, aquest estava igual com sempre.

Vaig tornar a dins i vaig seure a l’escriptori, però ni pensaments de posar-me a escriure res. La ment em bullia intentant trobar una explicació lògica a aquell picaporta que semblava incomplir les lleis més bàsiques de la física. Capficat, vaig passar-m’hi hores sense treure’n l’entrellat. Fins que es va fer fosc i, de sobte, el silenci es va trencar…

CLANG

Algú havia fet sonar el picaporta. Vaig alçar-me d’un bot i vaig córrer cap a l’entrada. Però al carrer no hi havia ningú. Malgrat la foscor, els fanals l’il·luminaven prou per comprovar que continuava desert. No sabia què fer. Vaig tancar-me a casa, però no em vaig poder moure de darrere la porta. Ja no estava preocupat, ara estava espantat de debò. I, de nou…

CLANG, CLANG

Vaig obrir tot seguit, però sense cap esperança de trobar-hi algú. Efectivament, a fora només hi havia el petit drac de ferro que em mirava. Me’l vaig mirar jo també, i aleshores vaig adonar-me d’un detall que em va glaçar la sang: aquells ulls negres no eren protuberàncies de metall, sinó forats profunds que semblaven no tenir fons. M’hi vaig acostar, com hipnotitzat. I llavors ho vaig sentir: un alè antic, molt lent, que sorgia de dins del picaporta. El drac respirava.

Finalment vaig entendre les paraules del propietari: el picaporta no funcionava… des de fora. No estava fet per a aquells que volien entrar. Només servia perquè allò que s’oculta a dins pogués avisar abans de sortir.

CLANG, CLANG, CLANG

I aleshores... la boca del drac es va obrir del tot.

Relats Conjunts (febrer - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Dona espigada amb gat [Karcsú nő macskával]» (Géza Faragó – 1913).

LLARGA I PRIMA

La Neus ha estat sempre una dona molt alta i esvelta. En edat escolar, ja passava per més d’un pam a la resta dels seus companys de classe i quan s’ha anat fent gran, això no ha canviat gens. La causa l’hem de buscar en la genètica, tot és culpa dels gens de la família. Entre els seus avantpassats trobaríem molts exemples de "gegants" que superaven l’alçada mitjana de la seva època i, fins i tot, uns quants que la superaven de molt. Només cal mirar el retrat del besavi Nicolau per comprovar-ho, aquell home era alt com un sant Pau. Per tant, sempre ha tingut clar que la seva mida no és cap maledicció, sinó una herència familiar i de les herències (de les genètiques, però també en general) no se n’ha de renegar mai. De totes maneres, i malgrat que és conscient que, en alguns casos, l’excessiva alçada es pot considerar un defecte, a ella aquest aspecte mai li ha representat cap problema ni li ha comportat cap inconvenient. La Neus té un «poder» que la fa estar per sobre de qualsevol possible defecte.

Per això, si excloem la tieta Natàlia que li diu "espigada" (però la tieta és de la família i se li pot perdonar), mai ha hagut de patir cap burla ni cap insult per la seva mida. No cal dir que ara que és adulta no els permetria pas, però fins i tot se’n deslliurava quan era petita. I no us penseu que els nens de la seva escola no fossin tan cruels com acostuma a ser la mainada habitualment. Prou que martiritzaven per portar ulleres a Oleguer "el quatre-ulls" o pel seu sobrepès a la pobra Elisa "la vaca". Però a ella, no. A la Neus ningú li deia mai res en aquest sentit... gràcies al seu «poder».

Amb tant de misteri, potser us esteu imaginant que aquest poder té alguna cosa a veure amb la màgia negra o l’esoterisme. Doncs us equivoqueu, el tema no va per aquí. És cert que fa una bona temporada que sempre se la veu acompanyada d’un gat negre com el sutge que sembla la seva ombra i no la deixa ni un instant. Però això és simplement una casualitat i en cap cas vol dir que la Neus sigui una bruixa capaç de llençar maleficis o fer pocions estranyes. Res d'això, el seu «poder» és més prosaic que totes aquestes martingales... i molt més efectiu.

Un poder, per altra banda, que malgrat que tots el voldríem perquè ha de ser un goig poder viure amb la tranquil·litat que viu la Neus, no està pas a l’abast de tothom. Només uns quants poden posseir-lo i si ella el té és perquè l’ha obtingut, precisament, gràcies al protagonista del quadre que mencionàvem abans. El besavi Nicolau Bufa fou un emprenedor que va saber convertir una rònega fira de poble en un modern parc temàtic, el famós "Bufaland Park Resort", i a continuació va fundar l’empresa familiar BUFA Entertainment S.A. que va acabar esdevenint l’actual multinacional de l’entreteniment present als cinc continents amb uns ingressos nets de centenars de milions d’euros cada any. La nostra amiga és, doncs, multimilionària i aquest és el seu «poder». Ningú se’n riu d’un multimilionari si sap el que li convé. Per molt que tothom vegi que la Neus és exageradament llarga i prima, ningú troba rellevants aquests detalls perquè l’única cosa realment important és que sigui parenta d’en Bufa.

Relats Conjunts (gener - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «La mort i l'infant [Døden og barnet]» (Edvard Munch – 1899).

LA MARE ESTÀ DORMINT

Tot i que aquests dies a casa hi ha més gent del compte perquè han vingut els avis i la tieta, ell no necessita ningú que l’ajudi a vestir-se. Ja és un nen prou gran per fer-ho sol i després, com cada dia, surt de la seva cambra per anar cap a la de la seva mare. Perquè, des que la mare està malalta al llit i no pot venir a la seva habitació, és ell qui va a donar-li el bon dia cada matí.

Avui s’estranya de no sentir l’habitual xivarri de la tieta preparant l’esmorzar a la cuina. De fet, a tota la casa hi regna un silenci estrany. Massa tranquil·litat. On és la gent? Quan passa davant la porta del menjador, els veu tots reunits allí dins, sense parlar i tan capficats que ni s’adonen de la seva presència. Els adults són difícils d’entendre, de vegades. Bé, és igual. Després ja els preguntarà què estan fent, primer ha de saludar la mare.

Quan entra al seu quarto, però, hi nota alguna cosa diferent. Allà també hi ha massa silenci. Avui no sent aquella respiració característica, dificultosa i cada cop més entrebancada, de la mare...

—Mare? —diu en veu baixa.

No ha rebut cap resposta. Empeny la porta amb la mà, una mica tímid, com si no estigués segur d’estar fent el que toca. A dins, veu la mare al llit, tapada fins al coll amb la flassada i amb les mans creuades sobre el pit. S’hi apropa amb cautela, mirant-la fixament. El seu rostre, molt blanc, sembla tranquil, però alguna cosa no acaba de rutllar. Quan li toca les mans, les troba gelades. Ella no s’ha mogut ni una mica.

—Mare? —insisteix, més preocupat.

Aleshores, sent el so d’unes passes que s’apropen. La porta, que ell havia deixat a mig obrir, s’obre del tot per deixar pas a la tieta, que l’agafa del braç i se l’emporta.

—Tu no hauries de veure-ho, això —li diu mentre es dirigeixen cap al menjador.

Quan hi arriben, la pregunta que fa és força diferent de la que havia previst abans:

—Què li passa a la mare?

—Està adormida —respon l’avi.

—Ha marxat de viatge —afegeix l’àvia.

—És al cel —rebla la tieta.

El nen els mira, cada cop més desconcertat. No és veritat que la mare sigui de viatge i, encara menys, al cel. Ell l’acaba de veure al llit. I, si està dormint, com és que no s’ha despertat quan l’ha cridat? Veu que no li diuen la veritat i això encara el confon més. No para de fer preguntes per aclarir què està passant, però no se’n surt. Li repeteixen que ja ho entendrà quan sigui gran, però ell ho vol saber ara, què li ha passat a la mare. Finalment, el seu pare, que continuava callat, decideix intervenir:

—Prou! —protesta—. No veieu que només l’esteu atabalant? Que sigui un nen no vol dir que sigui estúpid.

Ara el pare el mira només a ell. Té els ulls molt vermells, com si hagués plorat, però li somriu mentre li demana que s’acosti.

—Escolta’m bé —li diu, amb un to suau però ferm—. Ja saps que la mare estava molt malalta. Doncs el seu cor no ha pogut aguantar més i el seu cos ha deixat de funcionar. És morta, fill meu, i ja no pot estar amb nosaltres com abans.

—Vols dir que no la veurem més?

El pare somriu tristament. Li costa contestar aquesta pregunta, la més difícil de totes.

—No, fill. La mare ha marxat per sempre. Però continua sent part de nosaltres. Sempre la recordarem i l’estimarem. I això mai canviarà.

—Puc fer-li un petó de comiat?

La tieta inicia una temptativa de protesta, repetint que els nens no haurien de veure aquestes coses. El pare la fa callar:

—La seva mare no és una cosa —exclama tallant-la i, dirigint-se al nen, afegeix—. És clar que sí. Anem-hi junts, jo també vull fer-li un últim petó.

Lectures 2025 - Feliç 2026

Amb l’últim post de l’any, torna la meva llista de lectures. Aquest 2025 he llegit el mateix nombre de llibres (79) que l’any passat, però 543 pàgines més (21.439). Això fa que augmentin una mica la mitjana de lectura diària (58,7 pàgines/dia) i la longitud del «llibre mitjà» (271 pàgines).

Si classifiquem aquests 79 volums per l’espai (que ocupen) tenim 24 llibres Curts (fins a 200 pàgines), 49 Estàndards (de 201 a 400), 3 Llargs (de 401 a 600) i 3 Totxos (més de 600 pàgines).

Classificats pel temps (que fa que van ser escrits) resulten 12 Novetats (d’aquest any o l’anterior), 7 Actuals (entre 2 i 10 anys), 36 Contemporanis (entre 11 i 50 anys) i 24 Antics (amb més de 50 anys).

I el rànquing d’autors de l’any ha quedat així:
6 LLIBRES:
Manuel de Pedrolo. Durant aquests dotze mesos, he llegit cinc de les seves primeres novel·les i el recull d’articles, en bona part publicats ara per primera vegada, que ha estat la seva novetat literària d’enguany.

3 LLIBRES:
Maria Barbal, Xavier Benguerel, Jaume Cabré, Joan Perucho, Isabel-Clara Simó i Ferran Torrent. Mitja dotzena d’autors d’aquells que anomeno «els meus clàssics catalans» perquè fa anys que formen part de la biblioteca de casa. Algunes d’aquestes obres són, doncs, relectures recuperades després de molt de temps; però no totes, n'hi ha també que les llegeixo ara per primera vegada.

2 LLIBRES:
Terry Pratchett. Feia temps que no llegia cap obra seva i, amb l’excusa que aquest 2025 es complien els deu anys de la seva mort, he volgut tornar-hi amb els dos llibres seus que a la biblioteca del meu poble tenen en català.
Rudyard Kipling. Les dues entregues del seu «Llibre de la Jungla» que van formar part de les meves ressenyes estiuenques. En vaig parlar AQUÍ.
Ferran Cremades i Arlandis. L’únic escriptor, fins ara, que ha guanyat dues vegades el premi Sant Jordi de novel·la.
Patrick Rothfuss. La lectura de «L'estret camí entre desitjos» l’any passat, em va fer adonar que tenia ganes de tornar a recórrer, aquesta vegada en català, el món de la Crònica de l'Assassí de Reis i que no tenia sentit continuar esperant el tercer llibre de la trilogia que potser no arribarà mai.

Entre la resta d’autors de la llista, faig una tria dels títols més destacats ara que n’he fet el repàs:
CAVALL, ATLETA, OCELL; una història de la relació al llarg dels anys entre un pare i un fill en un marc amb detalls força surrealistes. Aquest «realisme màgic» de la novel·la a mi m’ha fet venir al cap Pere Calders o Haruki Murakami que són dos dels meus escriptors preferits, no és estrany que m’hagi agradat tant.
A VOLTES, UN PLANETA; el nou llibre del company bloguer Jesús M. Tibau que s’allunya del recull de contes que ens tenia acostumats per a fer una «guia de viatges» dels països d’un planeta inventat. Un text ple d’imaginació que m’ha recordat LES CIUTATS INVISIBLES d’Italo Calvino i que he gaudit tant o més. Com a mostra, us deixo una frase (a parer meu, genial) treta de la descripció d’un dels territoris: «... els encanten les tradicions. Un cop l’any, com a mínim, o sempre que s’avorreixen, se n’inventen una de nova...».
TAN LLUNY DE CASA; la novetat literària d’un altre company bloguer, Sergi Purcet. En vaig parlar AQUÍ.
SOMIÀVEM UNA ILLA; l’últim premi Sant Jordi ens mostra diversos moments en la vida de la protagonista com si es tractés d’un periple a través d’illes metafòriques barrejant-los amb la història real d’illes autèntiques. Una proposta que m’ha semblat molt ben trobada.
STRANGE PICTURES – DIBUIXOS ESTRANYS; una barreja de terror i misteri detectivesc resolt com en un joc de pistes. L’he trobat ben sorprenent.
LES TENEBRES DEL COR; la mescla d’història, antropologia, aventures i anècdotes (tot amanit amb el genial estil de Sánchez Piñol), el converteixen en una lectura molt interessant que m’ha enganxat de principi a final.
ELS XIPRERS; amb un to que aquest cop és més àcid que humorístic, Jair Domínguez ens explica com va evolucionant la vida d’uns protagonistes que de petits van ser educats deixant-los fer sempre la seva perquè no es frustressin i que de grans continuen fent la seva, ben frustrats. Malgrat un final una mica depriment, la novel·la és molt amena de llegir i representa una bona reflexió crítica de cap a on va la nostra societat.

I acabo aquesta llista amb el llibre que ara mateix tinc entre mans:
LA VIDA MANUAL D’ÚS; la nova edició en català publicada aquest 2025 i l’exhaustiva sèrie de posts que li ha dedicat l’ALLAU, van fer que em decidís, finalment, a incloure dins la meva llista de lectures aquest llibre de Georges Perec que feia anys que tenia pendent. Ha estat una decisió encertada, el que porto llegit fins ara m'està semblant un gran exercici literari.

Aquí teniu la llista completa:

LLIBRES LLEGITS 2025

Que l'any nou ens porti
molt bones lectures i
els millors desitjos...
FELIÇ 2026!!

Relats Conjunts (desembre - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Nena tibetana (Hiperrealisme)» (Liu Yun Sheng - 1937).

INSOLIDARIS

— Mou-te una mica, Piluca, que em sembla que es perd la cobertura. No entenc com encara fas servir un mòbil que ja té gairebé dos mesos, llança’l d’una vegada i compra-te’n l’últim model com vaig fer jo. Si no fossis tan rata no et passarien aquestes coses...

— [...]

— Sí, ara ja et sento millor. Et deia que aquest estiu vam provar de fer alguna cosa diferent i en comptes d’embarcar-nos al iot per anar a Montecarlo i a la Costa Blava com sempre, enguany vam voler canviar el mar per la muntanya i vam decidir agafar el jet privat per anar al Tibet a escalar l’Everest.

— [...]

— Evidentment que s’hi ha d’anar ben preparat, dona. Per això tant en Borjamari com jo portàvem un equipament muntanyenc de gamma alta, el més car de la botiga. Què et pensaves? Però tens raó quan dius que pujar a l’Everest requereix molt d’esforç. Hauries d’haver vist els xerpes que ens van portar a collibè fins al cim. Anaven amb la llengua fora, pobres. Sort que ja hi estan acostumats.

— [...]

— Naturalment que també vam aprofitar per fer turisme cultural. No és que allà hi tinguin monuments gaire espectaculars, però la tradició d’aquella zona és mil·lenària i val la pena visitar-la.

— [...]

— De somni, va ser un viatge genial. De fet, l’únic ensurt que vam tenir en tot el trajecte fou en una d’aquestes excursions que et deia. Resulta que mentre visitàvem un d’aquells pobles perduts a la muntanya, en Borjamari va atropellar una nena petita amb el totterreny que havíem llogat.

— [...]

— No, no va ser res. El cop i prou. Una simple topada sense conseqüències. No vam fer ni una rascada a la pintura.

— [...]

— Ah, parles de la nena? No ho sé del cert. El cap li sagnava força, però suposo que no va morir. Bé, de fet, la vam deixar estesa allí a terra, però juraria que encara bellugava.

— [...]

— No, per descomptat que no vam baixar del cotxe a comprovar com estava ni a ajudar-la. Ni se’ns va acudir fer-ho. Entén-me, dins del vehicle el filtre de l’aire condicionat et protegeix, però allí fora ves a saber què pots arribar a agafar si respires aquell aire tan ple de me..., de misèria. I, de totes maneres, quina importància té això? Si de veritat la vam matar; tu creus que a aquella gent els vindrà d’un infant més o menys? Si d’alguna cosa els en sobra, són els nens. No entendré mai què tenen al cap les classes baixes. Com més pobres són, més fills tenen. I, a sobre, els cuiden fatal. La majoria d’infants estan desnodrits de tan malament com mengen. Els seus pares els haurien d’obligar a menjar bons filets o marisc de qualitat, que aporten proteïnes, i no tants aliments ultraprocessats que insisteixen a donar-los perquè prefereixen anar al bar en comptes de passar temps cuinant. En qualsevol cas, que mengin malament tampoc arregla res: haurien de tenir en compte que ja són moltes boques a alimentar i que els recursos de la Terra no són infinits. És clar que, als pobres, això els és igual. Ells sempre van a la seva. No paren de reproduir-se desenfrenadament sense tenir en compte el greu problema de la superpoblació mundial. Són uns insolidaris!

PS: Amb aquest ja he arribat al 3200è post de XAREL-10; més a poc a poc, però continuem sumant que és el que compta. Moltes gràcies als que, malgrat tot, encara seguiu acompanyant-me en aquest camí. :-)

Relats Conjunts (novembre - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Garrote vil» (Ramon Casas – 1894).

BAN DE L’ALCALDE

BAN INFORMATIU

L'il·lustríssim senyor alcalde del municipi de Vila-molla del Secà, amb motiu de les circumstàncies de força major que obliguen a modificar el programa d’actes previst per als pròxims dies a la nostra població,

FA SABER:

Primer. Que, malauradament, s’ha confirmat la impossibilitat per part de l’advocat defensor d’assistir al judici que s’havia de celebrar dissabte vinent al Palau de Justícia.

Segon. Que, atès que un judici sense advocat defensor no té cap sentit jurídic, ens hem vist obligats a cancel·lar aquest acte. En conseqüència, el susdit judici ja no se celebrarà i el convicte serà directament condemnat a mort sense necessitat d’aquest carregós tràmit previ.

Tercer. Que, per tal d’omplir el buit que aquesta circumstància ha deixat en el nostre programa de festes, s’avança l’execució del reu a aquest mateix dissabte en comptes de fer-la diumenge com inicialment havia estat anunciat.

Quart. Que aquest avançament de l’aplicació de la pena capital no afectarà, en cap cas, la qualitat de l’acte i que, per tant, es mantindrà la novetat anunciada per a enguany: l’ús de l’innovador mètode del garrot vil, procediment d’execució molt més net que la forca emprada fins ara.

Quart Bis. Que l’equip de govern en ple desmenteix rotundament els rumors —sens dubte escampats per l’oposició— sobre la suposada intenció d’aquest consistori d’adquirir una guillotina. Com ha quedat clar en el punt anterior, el nostre govern és un ferm defensor de la netedat en les execucions, i poc net pot ser un aparell que talla el coll dels condemnats omplint-ho tot d’esquitxos de sang.

Cinquè. Que el canvi de data no implica cap modificació de l’hora ni del lloc previstos. Tal com consta al programa d’actes, l’execució es farà a la plaça Major, just davant de l’Ajuntament, a les cinc de la tarda. Amb el benentès que, també tal com s’havia anunciat, en cas de pluja l’espectacle es traslladarà als magatzems de la Cooperativa Agrícola.

Sisè. Que cal recordar que, tot i que l’entrada és gratuïta, l’aforament de la plaça és limitat i per aquest motiu s’aconsella anar-hi amb prou antelació per evitar aglomeracions d’última hora. Pel que fa als infants, es recomana que els menors de dotze anys hi assisteixin acompanyats d’un adult que, en el moment exacte que l’ajusticiat exhali el seu últim alè, els hi doni un fort calbot perquè aprenguin la lliçó i recordin que s’han de portar bé si no volen acabar com l’interfecte.

Setè. Que, després de l’esdeveniment i previ pagament del tiquet corresponent, els convilatans que ho vulguin podran assistir a un berenar-sopar que se celebrarà al Casal de la Vila. Aquest acte comptarà amb la presència del botxí, amb qui els assistents podran comentar directament les circumstàncies i anècdotes de l’execució en un ambient distès, un cop deslliurats tots plegats de la natural tensió que, vulguis o no, comporta qualsevol pena de mort.

Vuitè. Que si hi ha alguna persona o persones que desitgin emportar-se el cadàver del condemnat, ho hauran de notificar per escrit (instància model N-03) a aquest Ajuntament amb una antelació mínima de vint-i-quatre hores i fer-se càrrec de les taxes que corresponguin. Es fa constar que, tal com està estipulat, aquestes taxes gaudiran d’unes bonificacions variables segons les circumstàncies dels demandants. Així, i en funció del grau de parentiu, els familiars del difunt tindran uns descomptes d’entre el 25% i el 50%. Si es donés el cas que algun dels interessats fos una institució sense ànim de lucre que al·legui un interès científic, la bonificació serà del 100% i tindrà prioritat en l’adjudicació.

I perquè així consti, publico i signo el present ban amb data d’avui.
L’alcalde.

Relats Conjunts (octubre - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Costa abstracta» (Anònim, creat per Gallery Today).

FULL DE RECLAMACIONS

Per la present, vull deixar constància de la meva queixa pels fets succeïts aquesta tarda a l’establiment «HOLODECK: The Next Generation» de la nostra ciutat. Hi he anat, amb el meu fill, per gaudir d'una (i cito textualment de la seva publicitat) "experiència multisensorial d'entreteniment immersiu, dissenyada amb la tecnologia més innovadora en hologrames d'alta resolució, que et submergirà dins un món virtual sense límits". Es tracta, per tant, de l’aplicació pràctica d’una revolució tecnològica que fins ara només podíem imaginar a les sèries de ciència-ficció i que ens permet viure una simulació 3D completament realista d'un entorn real o imaginari triat per l’usuari. A la nostra família ens encanten les innovacions científiques i no podíem deixar passar l’oportunitat de provar-ho. Així que, entre les diverses opcions disponibles, el meu fill i jo hem escollit "viatjar" fins a una cala de la Costa Brava. Malgrat saber que es tractava de realitat virtual, seria la nostra única oportunitat de visitar una d’aquelles platges paradisíaques sense estar rodejats de desenes d’altres banyistes.

Quan hem accedit a l’aparell, però, la nostra sorpresa ha estat majúscula. El que ens envoltava era una costa que semblava pintada per un artista modern amb una copa (o alguna cosa més forta) de més. Les roques no eren roques, eren una espècie de pastís de nata i maduixa amb ‘toppings’ de xocolata amb llet i el que se suposava que era la sorra de la platja semblava una mena de vellut de color porpra. En comptes d’entrar dins una fotografia d’una cala secreta de la Costa Brava, havíem entrat dins un quadre abstracte.

Allò era inadmissible i, tot i que el sòmines del meu fill no parava de dir que ho trobava molt "guai", he sortit indignat per demanar explicacions al responsable. L’encarregat, un home gras vestit amb una samarreta suada i pantalons texans, m’ha dit que no m’havia de preocupar per res perquè allò era habitual. «De vegades, els generadors d’hologrames s’encallen i barregen els colors a la babalà» —m’ha explicat— «No pateixi que ho solucionaré immediatament i podran gaudir de l’experiència que han demanat sense cap problema». I, efectivament, de seguida ha arreglat aquella distorsió òptica amb el simple mètode de donar uns quants cops ben forts a la màquina hologràfica per fer que tornés a funcionar correctament.

I aquesta és la meva queixa. Com es pot permetre que un establiment que presumeix d’utilitzar tecnologia capdavantera d’última generació estigui a càrrec d’algú que no només no porta un uniforme de científic, sinó que repara les avaries de la mateixa manera que els nostres avis arreglaven els televisors mal sintonitzats? Com puc jo, que intento ser un pare responsable, exigir al meu fill que s’esforci en els estudis per arribar a ser algú en aquesta vida, si l’exemple que li donem és que no cal saber ni fer anar un tornavís perquè les coses s’arreglen a cops? És una vergonya! Exigeixo una indemnització per danys i perjudicis!!

Relats Conjunts (setembre - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Ballarina amb ram de flors» (Edgar Degas – 1878).

EL PRIMER MESTRE

Així que l’orquestra ha fet sonar l’última nota, el públic ha continuat uns segons en silenci com si necessités pair allò que acabava de veure, però després la reacció ha estat unànime. Tot el teatre, dempeus, ha esclatat en una ovació eixordadora mentre desenes de rams de flors eren llençats des de la platea. L’Alba, primera ballarina d’aquella companyia de ballet clàssic, n’ha recollit un de sol i l’ha mostrat a tot l’auditori abans d'apropar-se’l al cor com a mostra d’agraïment als aplaudiments que no paraven. Era conscient que havia fet una actuació excepcional i sabia que aquella nit s’havia guanyat un lloc destacat dins l’elit de la dansa clàssica, però també tenia clar que el mèrit no era només seu. Ella hi havia posat una part de talent i moltes hores d’esforç en els interminables assajos, però si havia arribat fins allí era també gràcies als seus mestres que li havien tramès tot allò que sabien. I ara, mentre emocionada continua rebent aquella gran ovació, en recorda el primer de tots. Se li fa present aquell llunyà dia que va decidir que el ballet seria la seva vida i, d’amagat dels seus pares, va anar a matricular-se a l’acadèmia Flabiol...

— Bon dia, em dic Alba Albereda i vull que em facin classes. Els he de dir, però, que si he escollit aquesta acadèmia és perquè m’he assabentat que hi tenen un professor que va estar a punt d’entrar al Gran Teatre Bolxoi de Moscou, és cert això?

— I tant, jo mateix. Flavi Flabiol, director de l’acadèmia que, amb molt de gust, seré el teu professor si decideixes unir-te a nosaltres.

— És un gran honor que accepti fer-me de mestre. El teatre Bolxoi és la seu d’una de les companyies amb més renom internacional, clar exponent de la prestigiosa escola russa de ballet que juntament amb l’escola anglesa de la Royal Academy londinenca marquen les pautes a seguir en el món de la dansa clàssica. Intentaré no decebre’l i m’esforçaré al màxim per aprendre tot allò que pugui ensenyar-me. Val a dir que no començo des de zero, conec alguns dels conceptes més bàsics. Vol que li mostri un Grand Jeté o potser prefereix un Demi Plié?

— Bé, jo havia pensat començar amb el Petit Pois. Tot i que t’he d’advertir que aquí no som partidaris d’aquesta mania de posar noms en francès als nostres plats. No seràs una millor xef per anomenar-los «Petits pois mijotés au jambon ibérique avec réduction de jus de volaille et émulsion d'herbes fraîches», l’important és que els «Pèsols ofegats amb pernil i un toc de menta» de tota la vida et surtin d’allò més bons...

— Xef? Pèsols ofegats? Que no és una acadèmia de ballet, això?

— De ballet? És clar que no, aquí ensenyem cuina. I no qualsevol cuina, pensa que jo vaig estar a punt d’entrar al restaurant El Bulli de Roses.

— Però si abans m’ha dit que havia estat a punt d’entrar al Gran Teatre Bolxoi de Moscou...

— Sí, també. I, per desgràcia, als dos llocs em va passar el mateix. Resulta que vaig anar-hi just el dia que havien tancat per descans setmanal dels treballadors i, tant en un cas com en l’altre, em vaig quedar sense poder fer la visita guiada. Encara no me'n sé avenir de tanta mala sort!

Efectivament, l’Alba Albereda recorda emocionada i agraïda el seu primer mestre perquè aquell dia Flavi Flabiol li va ensenyar dues coses que no només li han permès excel·lir com a ballarina de ballet, sinó que han estat cabdals en el decurs de la seva vida. La primera és que l’alimentació és primordial i que la verdura acompanyada amb pernil o botifarra resulta més saborosa. I la segona és que sempre és millor no precipitar-se i que val la pena ser d’allò més curós a l’hora de triar els mestres.