Models educatius i excel·lència

 

        És clar que el missatge platònic i la condició de possibilitat de la filosofia és que hi ha ànimes educables. En canvi, és molt difícil mantenir, per exemple després de la lectura del Fedó, que la humanitat sigui educable. Aquesta diferència és possiblement el teló de fons més essencial en les polèmiques sobre educació del nostre temps: els que centren el treball, en picar pedra, el diàleg singular amb cada alumne o els que operen des de models teòrics i abstracció del tot desconnectades de la realitat, com segurament és la noció d'humanitat mateixa. No es pot amagar que pensar així no pot deixar de ser considerat com elitisme. Possiblement el refús complet de l'elitisme implica la desaparició absoluta de l'excel·lència.

Un lugar soleado para gente sombría

    

Llegeixo el darrer llibre de Mariana Enriquez, Un lugar soleado para gente sombría.. El títol del llibre és també el d'un dels contes on el lloc solejat és Los Angeles, però la gent ombrívola poden ser els protagonistes de qualsevol de la dotzena de contes que componen el llibre, personatges ombrívols però a la vegada del tot versemblants i gens diferents dels lectors, generalment persones normals. Com en els anteriors llibres aquestes narracions són d'entrada mostres del gènere de terror i es llegeixen en tots els casos amb interès i en els més reeixits amb fascinació, Entre aquests indubtablement hi és el primer, mis muertos tristes, explicat per una dóna amb la capacitat de interactuar amb fantasmes (els fantasmes són una de les temàtiques mes pròpies de la literatura fantàstica, però en sembla que quan envellim és més fàcil veure'ls com una part més de la realitat) o Metamorfosis, on un un tumor és el principi d'una transformació definitiva i un acte d'afirmació del propi cos. Poc seguidor, per poca tirada, del gènere fantàstic, diria que els efectes dels contes d'Enriquez depèn de la veritat amb la que és capaç de definir els seus personatges del tot versemblants i autèntics, i potser perquè, tot i que no m'agradi, participi fàcilment del sentiment de cansament, de solitud, d'absurd que tan sovint és el rerefons de la manera de ser al món dels seus personatges.

Felipe González a El Hormiguero

 

    La setmana passada va anar al Hormiguero Felipe González suscitant molta satisfacció pel presentador, el seu públic i en general l'antisanchisme, i indignació pels partidaris de l'actual govern. Jo no el vaig veure. Mai veig aquest programa i, per tant, no vaig escoltar el que va dir. De fet, no m'interessa gens, ni el contingut ni la temàtica. Allò que em crida l'atenció és una altra cosa. Com jo ho veig, el Hormiguero és un problema on bàsicament els invitats van a vendre's ells mateixos. Són del tipus actor que estrena una pel·lícula o famós que publica un llibre. La pregunta, per mi, inquietant és: un senyor de 82 anys que ho ha estat absolutament tot a la vida pública del país, Què dimonis vol vendre? Pot haver més d'una resposta però cap és amable amb el personatge i totes ens fan sentir-nos escèptics amb la idea que els anys porten saviesa. Felipe González mai no va fer pinta en realitat d'haver llegit molt i segurament entre les seves lectures no va estar el Fedó. Potser jo ho veig d'una manera més radical, però entre les coses que més veig clares és que fer anys i estar en pau passa per deixar morir el "jo" social. Felipe no ho veu així. Cap narcisista ho veu així. La mateixa setmana precisament en un dinar amb el meu amic JJSL al Buc, varem podem comentar un cas molt anàleg; sortir de l'escena amb dignitat és difícil i no tothom ho sap fer. 

        Sí que hi ha però una de les temàtiques abordades per González de les que vull dir alguna cosa. Hom li retreu que critiqui a Sánchez la seva entesa amb els nacionalistes, quan ell va fer el mateix l'any 93. Però de fet, aquestes crítiques podrien anar més lluny. L'any 1976 Felipe González publicà un llibret Qué es el socialismo? on presentava a la societat espanyola la ideologia del seu partit. En aquest text es defensava el dret a l'autodeterminació de les nacionalistes històriques. Sí algun dia, cosa que no passarà, Sánchez arriba a un acord per fer un referèndum a Catalunya podrà justificar-se amb aquest precedent, tot i que Felipe González sempre podrà dir que ell aquesta pàgina concreta no l'havia llegit. També que té dret a canviar d'opinió. Cosa aplicable a tothom i no veig llavors per què Pedro Sánchez ha de ser una excepció.

La Pedagogia es un tigre de papel

 

Rebo cada dia al Facebook moltes publicacions crítiques amb la ideologia educativa oficial, antipedagogistes per entendre'ns. Sovint puc estar molt d'acord, però em sembla que té molt d'equivocat insistir-hi tant. Aquí no es tracta de plantejar una batalla que es pugui guanyar a l'opinió pública. L'avantatge del pedagogisme no és la seva superioritat teòrica, sinó la seva utilitat i conveniència en el moment present. Per això cal saber bé on estem i d'on venim. Quan vaig començar a treballar de professor H.M.Enzesberger va publicar un meravellós llibre Mittelmaβ und Whansinn (en castellà Mediocritat y delirio) que encara avui es pot llegir amb profit. Allà, amb el sentit irònic que el caracteritzava, apuntava que els ideals il·lustrats mai no van triomfar. No es va ensenyar a llegir i escriure al poble perquè arribes a la seva majoria d'edat en un sentit kantià, sinó per les necessitats de l'economia productiva ho feien imprescindible. El fet va restar amagat perquè en generals als intel·lectuals els agrada sentir-se importants, encara que no sigui veritat. Jo sempre he pensat que H.M.E, tenia raó, i que m'era tolerat ensenyar alguna cosa sí volia, sí no tampoc passava res, però que essencialment la feina no es tractava d'això. El canvi amb els anys és que cada vegada es tolerava menys. Ara ja jubilat, per entendre on som pot valer un altre llibre, el que ha publicat el meu amic J.A. Vicens darrerament sobre gólems, inteligencias artificiales y transhumanos. Un dels seus temes és la intel·ligència artificial i les expectatives que desperta ara mateix. Allò que s'espera és molt clar: la supressió de la major quantitat de llocs de treball existents. El contrast és clar. Els nostre alumnes no aprenen res perquè no cal que aprenguin res, no han de servir per a res. Una escola que només entreté, és una immillorable introducció a un futur vital en el que tampoc quedarà gaire més que buscar com matar el temps

Un altre adéu massa llarg

 

 

Fa mig any vaig escriure això. Des de llavors, el primer equip ha perdut tot el que es podia perdre, de quasi totes les maneres possibles. Ell va dir que se n'anava, després que es quedava, després, els que li havien convençut per quedar-se, l'han fet fora. En qualsevol cas però ha quedat confirmada la manca de vergonya del dirigent màxim. Crec que Xavi, fent balanç dels tres anys, no té nivell per ser primer entrenador del Barça. Però el seu comiat em sembla molt dolorós i del tot injust per la manera com ha s'ha produït i gestionat. Diuen que vindrà Flick i que hi ha un acord verbal (però com que una de les parts és qui és, això tampoc és gaire cosa). M'és ben igual perquè fora un error pensar que el problema del Barça és l'entrenador. En tot cas, em sembla que en el fons la notícia és bona per Xavi, tot i que el seu futur com entrenador em sembla problemàtic, perquè encara no hem vist el pitjor del que ens espera, ni que demà guanyen un altre champions, notícia que quedarà amagada per l'encert comunicatiu dels nostres dirigents.

Amnèsia

 

                Amnèsia és la primera obra de Nelson Valente estrenada al TNC, però ja fa uns quants anys que els seus treballs ens estan arribant.. Fa uns pocs mesos havíem vist a la Villarroel la seva adaptació de Ricard III, los finales felices son para otros. Amnèsia escenifica una reunió familiar: la mare, la senyora Josefina pateix Alzheimer. Té dues filles: Griselda, soltera que viu amb ella i parla amb uns gats que identifica com a fills, i Eulàlia, que es dedica a la política i està atabalada pel seu, segons ella, excessiu lliurament al proïsme, tot i que anirem veient que només és capaç de pensar en ella mateixa. Hi ha també un germà, Marcel, que d'entrada es mostra com un hipocondríac absolut, dedicat a fer uns negocis dels que mai no ha sortit res. Completen l'escena, Cèlia, la dóna de Marcel i Sam que és el molt més jove nuvi d'Eulàlia. El conflicte sorgeix quan Griselda planteja que no sap que li agrada a la vida i que té dret a saber-ho, això significa tenir més temps per a ella i que els seus germans facin el que no han fet fins llavors: prendre cura de la mare. Es planteja doncs un conflicte d'aquest que passen a les millors famílies i que en general és irresoluble un una societat individualista on el jo mateix és del tot prioritari.

                Valente parla a la introducció del programa de mà de la seva intenció de reflectir ja no només la manca de sinceritat en les relacions entre persones, sinó la seva impossibilitat, no tenint, com no tenim, cap predisposició a escoltar el que ens diguin els altres. Els personatges de l'obra només escolten el que prèviament volen escoltar (per això tots s'imaginen que Griselda és feliç vivint sola en un casalot de poble amb una mare dement). Però això tampoc passa per casualitat. Tots saben que els altres miraren de dir només coses que agraden i no molestin (de fet, aquesta és la feina d'Eulàlia). Des de la meva perspectiva em sembla que l'obra explica molt bé, perquè Nietzsche ja ens queda tan lluny. Com en el cas d'aquests personatges no podem deixar de mentir als altres, perquè comencem per mentir-nos a nosaltres mateixos. La lucidesa queda del tot fora de la vida. El text és molt bo i em va agradar especialment la primera part on la banalitat de la conversa, esdevé angoixosa, recreant perfectament aquestes reunions familiars en les que no hi res a dir i a més és millor que no es digui res. En aquest inici m'agrada la feina de Marcia Ciceró component un personatge especialment carregant per la seva capacitat de parlar molt i no dir res. Però en general, tot el repartiment està molt bé. Aranega, la mare, té mols bons moment oscil·lant entre el patetisme i una sinistra comicitat mentre recita versos de Lorca. Miriam Iscla, Griselda, fa la interpretació que requereix de més registres i confirma ser una de les actrius més dúctils del país, però tots plegats es beneficien de la direcció del propi Valente que imprimeix un molt bon ritme a la representació.

Aznavour

 

            La rue Monsieur Le Prince, a Paris, puja des de la plaça d'Edmond Rostand, on es troben el boulevard Saint Michel i els jardins de Luxembourg, fins a l'Odeon. Passejant el darrer mes de gener vaig trobar la placa de més amunt. De fet, no només visqué sinó que fou el seu primer domicili, prop dels restaurant dels pares al mateix carrer. Avui, 22 de maig, Aznavour hagués fet cent anys. Cantant i actor, recordo vagament haver-lo vist de petit en alguna programa de dissabte a la nit, però el meu record més cert és un treball d'actor. Era el botiguer jueu encarregat de proveir de tambors de llauna al petit Oskar, a la versió de die Blechtrommel rodada per Völker Schlondorf. Veig a Wikipedia que fou també Nafta en una versió filmada de der Zauberberg i el protagonista d'un dels primers Truffaut, tirez sur le pianiste. (que sí he vist, però no m'ha deixat cap record) La seva carrera cinematogràfica és però poca cosa comparada amb la seva carrera musical, perllongada per més de setanta anys. Fou un dels grans noms de la cançó francesa i va vendre uns 180 milions de discos. El seu nom real era  Shahnourh Varinag Aznavourián Baghdasarian, (m'agrada i em satisfà en aquests temps xenòfobs de merda que molts dels noms fonamentals de la cançó francesa en el seu origen eren poc o gens francesos: ell mateix, Yves Montand, Jacques Brel o Georges MoustakI) Els seus pares fugien dels genocidi dels armenis realitzats pels turcs i ell tota la seva vida s'esforça per preservar la memòria d'aquests fets. La seva família participà també activament a la resistència contra els nazis. Aznavour era més aviat lleig, massa prim i baixet, possiblement avui no l'haguessin triat per sortir a a cap programa. La cançó per mi més emblemàtica de les seves és la de més amunt (a més de francès, va gravar en espanyol, italià i anglès), on es defineix una tesi amb la que no puc estar més d'acord: els llocs no són tan importants pel que tenen, com pel que els projectem, per la qual cosa l'únic que potser es podria trobar al final d'un viatge és un mateix (suposant que això sigui alguna cosa).

Lluna plena

 

Veig al Heartbreakl Hotel lluna plena, obra basada en una novel·la, l'última segons Wikipedia, de la novel·lista Aki Shimazaki, autora canadenca, professora de japonès i que escriu en francès. El meu germà ja ha escrit una crònica on explica de que va l'obra i les seves impressions que no difereixen gaire de les meves. Jo només voldria afegir el contrast d'aquesta obra amb el record del primer muntatge que recordo haver vist de Rigola una versió de Macbeth al Romea amb Mingo Rafols que tractava sobre tot del soroll i la fúria, tant que quasi s'empassava les paraules del diví bard. En canvi aquí gira tot gira entorn de la vulnerabilitat humana, la que ve de la fragilitat dels nostres cossos, la malaltia d'Alzheimer és la desencadenant de la situació, però també de la primor del nostre coneixement o per ser més exacte, és el cas del personatge d'Andreu Benito, per la poca consciència del caràcter imaginari de les nostres certeses. En aquests temps més aviat i per tants motius negres, vaig gaudir de la resolució de l'obra. Saber que el teu fill no té cap lligam biològic amb tu, és quelcom que podria ser viscut com una tragèdia. Això però no es dóna a la resolució, sinó tot el contrari, prevalent els punts de vista que l'error és essencialment la possibilitat d'aprendre i que quaranta anys de relació paterno-filial tenen molt més pes un fet biològic puntual. Tornant al que dèiem d'Alex Rigola potser és que s'està fent gran. Últimament això li passa a quasi tota la gent que conec de fa un temps.

Sobre Sirk i Faulkner: the tarnished angels

 

        Torno a veure The tarnished angels, cosa que havia fet fa quatre anys. Entre mig, han passat algunes coses, tampoc gaires. Una ha estat la lectura del llibre d'Armstrong sobre els mites. En aquest text es defensa la tesi que després del triomf de la il·lustració en la seva versió més positivista, l'art és l'única escletxa oberta pel mite, és a dir a l'assumpció d'un sentit per a l'existència tot assumit que el mon essencialment és Caos. En cap altre disciplina això és veu tan clar com a la novel·la. Armstrong esmenta com a fonamentals per la seva tesi, les obres de Thomas Mann, Joseph Conrad i Malcom Lowry, però en aquest equip podria estar algú com William Faulkner, del qual hi ha motius per considerar-lo, des de la totalitat de la seva obra, el gran novel·lista del segle anterior (tot i concedir que cap de les seves novel·les és clarament superior a les assenyalades per Armstrong). Veient Tarnished angels des d'aquesta perspectiva, el centre de l'atenció és clarament el capità Shuman interpretat per Robert Stack. El sud americà és una terra associada al fanatisme religiós i en la descripció del personatge i en la interpretació de Stack és fàcil entreveure la figura de l'home posseït per allò que ell identifica com una força que el transcendeix, i per això és incapaç´de veure a Laverne o al seu fill, ( com diu al final el periodista interpretat poer Hudson: Olvidó las tontas vanidades de este mundo: dinero, familia y amor) tot i que aquesta sigui una transcendència impulsada finalment per Benzina. Des de l'òptica melodramàtica pròpia al film de gènere, Shuman apareix en molts moments del film com una figura amoral, però de fet la seva moralitat, la seva concepció del bé i el mal, és del tot diferent. No sé si Miss Arsmtrong va veure mai la pel·lícula però hagués entès molt bé perquè Sirk preparava Stark llegint-li poemes de T.S. Elliot, un altre de les referències fonamentals per l'autora, i l'explica a Hudson que ell en aquella funció era només el segon violí. El poema que li llegí és Death by Water de The Waste Land i diu així:

Phlebas the Phoenician, a fortnigth dead,

Forgot the cry of gulls, and the deep sea swell

And the profit and loss.

A current under sea

Picked his bones in whispers. And he rose and fell

He passed the stages of his age and youth

Entering the whirpool

Gentile or Jew

O you who turn the wheel and look to windward,

Consider Phlebas, who was once handsome and tall as you

        Després d'aquesta visió vaig decidir rellegir (crec, no n'estic del tot segur) Pylon, novel·la de Faulkner que constitueix l'original literari,. Certament hi ha molt treball d'escriptura de guió. A la novel·la el grup de Shuman no són quatre persones, sinó cinc; hi ha un paracaigudista que viatja amb ells. Aquest personatge és desdoblat en Laverne, la noia que al film també és paracaigudista, i Jiggs, el qual assumeix el paper de pare "alternatiu" del petit, a la novel·la aquest paracaigudista, i deixa de fer bullying al nen sobre la seva filiació com passava en el llibre. La situació familiar és doncs més complexa a la novel·la que a la pel·lícula i era de fet inacceptable per la moral de l'època com la concebien les Majors. Laverne no té gens clar quin és el pare del nen i al final està embarassada i no de Shuman. A més d'aquests canvis obligats, hi ha una reescriptura del personatges dels periodista i Laverne per adequar-los als actors que els anaven a interpretar, Hudson i Malone, dues estrelles fonamentals llavors de la Universal. Canvia, és clar el títol i de manera molt encertada, The Tarnished angels és a la vegada bonic i del tot descriptiu, Pylon no diu gran cosa, especialment quan ha passat avall el temps de les carreres d'avió. El guió conserva molts dels esdeveniment claus de la novel·la: l'allotjament a l'apartament del periodista, la premonitòria mort d'un aviador a la primera carrera, la mort de Shuman a la carrera més important, però sobre tot conserva el contrast experimentat per aquesta petita tribu que viu realment al marge de la societat, entre la tecnologia més avançada i el nomadisme més originari, allò que possiblement interessava més a Faulkner, cosa que explica el seu gust pel film doncs enfront d'aquesta qüestió, els canvis imposats per la censura eren del tot inessencials, mentre que romanen temes essencials com la desorientació vital dels que havien participat a la primera guerra o un retrat molt desesperançador de l'Amèrica de la repressió. També és significatiu que Sirk hagués volgut rodar el film ja quan treballava a Alemanya i que quan parla amb Antonio Drove del film, trenta anys després, sembla recordar molt millor la novel·la que no pas el film mateix

Vigència de Bertold Brecht

 Sí hagués de triar unes poquetes obres entre la producció literària del segle XX, una que no deixaria de ser-hi és el Galileu de Bertold Brecht. Jo, a més he tingut la sort de veure-la representada al National Theatre per un dels grans actors del nostre temps, Simon Russell Beale, assumint el desafiament de fer un paper pensat pel no menys gran Charles Laugthon Aquí fa molts anys que no es representa i Brecht no agrada gaire, ni als que són de dretes ni als que pensen ser d'esquerres, però suposo que ningú no desconeix, l'afirmació feta per Galileu al tercer acte, quan li retreuen la seva covardia: "desgraciat el poble, al que li calen herois". Jo no me l'ha treta del cap aquesta passada campanya electoral i encara més des després del desenllaç. No només visc envoltat de most conciutadans als que els calen herois és a dir, de gent desgraciada des del punt de vista de Galileu (exactament 667.671, sense comptar el vot per correu) sinó que a més tenen una concepció de l'heroisme, com a mínim, confusa i, indubtablement, ridícula.

Aku wa sonzai shinai

 

        El mal no existe (Aku wa sonzai shinai) és el darrer film de Ryusuke hamagachi, que fa no gaire anys tingué un èxit important amb drive my car, film que no vaig veure en el seu moment. Menys celebrat aquest nou film no pren opcions fàcils, però em sembla indiscutiblement interessant amb moments de gran força. El que menys m'agrada és el títol, una tesi metafísica massa forta per poder ser sostinguda sobre el que ofereix la narració. La història ens situa en un lloc natural de gran bellesa, proper a Tokyo, on viu una petita comunitat amenaçada pel projecte de construcció d'un "glamping" (terme que no coneixia, però que em sembla un concepte del tot adient pels temps que corren). El lloc on volen posar-ho és de pas dels cérvols de la regió i la nova instal·lació ha de contaminar inevitablement la puresa de les aigües del riu local. El centre de la narració és la família formada per Takumi (interpretat per Hitoshi Omika, habitual ajudant de direcció de Hamagachi) i la seva filla Hana. Takumi és el manetes del poble i el millor coneixedor de la regió, mentre que la nena està molt més interessada als passeigs pels bosc que a cap altre cosa, i té una empatia especial pels cérvols.

        Al començament de la pel·lícula em va venir al cap un concepte après de l'altre film japonès que he vist aquest curs, el perfect days de Wenders: la noció de Komorebi. L'inici és un llarg travelling on veiem el cel a entre les branques i el fullam dels arbres. De fet, aquest és el primer origen del film, doncs les imatges eren merament eren el suport visual per a la música d'Eiko Ishibashi que ha acabant creant una de les bandes sonores més atractives dels darrers temps (és al clip de més amunt). A la pel·lícula, comptat i debatut no passen grans coses. El projecte és exposat per dos joves urbanites que acaben aclaparats per la seva ignorància després de parlar amb l'assemblea local en una reunió informativa, la qual evidentment no té cap altre funció que la de salvar les aparences i fer veure que s'escolta la població local. El seu desconcert queda clar en una seqüència molt llarga en un pla fix sostingut de tots dos, d'esquenes, mentre xerran en el cotxe i especialment ell comença a sentir la necessitat de canviar de vida. Tot i que la temàtica del film podria semblar més aviat tòpica i reflectida mil vegades, la part final de la pel·lícula s'endinsa en un terreny nou, tot just després d'un significatiu parlament de Takumi on reconeix que ell també és realment un estranger a la contrada,amb un final interpretable, però que gira entorn de la noció de sacrifici, en el sentit més originari i còsmic del terme

Un largo adios (a alguien que no merecia ni un saludo)

 

Ve de gust avui fer un recordatori d'aquest personatge després de constatar que el seu partit ha perdut 190000 vots, més d'un 20% dels que tenia. Evidentment, no tots han estat per culpa seva, perquè la pretensió de què ERC podia plantar cara als altres partits valent-se de la seva "gestió" era una il·lusió palesa des de qualsevol conselleria però em sembla que ell ha ajudat molt; sobre tot sí considerem que cal altre sector professional, en principi, està tan inclinat a tendir vers el seu partit com el del professorat.

Fairfly

     Al nou espai del Texas reestrenen Fairfly, l'espectacle que fou el primer èxit de la calòrica. Ens explica la història de quatre persones joves a punt de perdre la seva feina, treballen en el sector alimentari fent papil·la de vuit cereals per a infants, per un ERTE. Mentre discuetixen accions reivindicatives per pressionar l'empresa, un d'ells recorda una vella idea que en el seu moment no interessà els seus caps: una papil·la per a infants feta a partir de larves de mosca. Es van engrescant i decideixen esdevenir emprenedors i posar en marxa una nova empresa que a la vegada solucionarà el seu futur laboral, resoldrà el problema de la fam i l'obesitat infantil i contribuirà a salvar el medi ambient. El gruix de l'obra és la història de l'empresa que evidentment només resol parcialment el primer del problemes, la situació laboral, tot i que pagant el dur peatge de fer més hores que un rellotge, i  finalment resulta inviable.

    Com a les altres obres d'aquest grup el riure està garantit doncs la comicitat sorgeix de la violació del tabú, no del tot universal però, de menjar insectes. També hi ha molt de drama perquè l'obra és molt fina explorant la interacció d'uns personatges caracteritzats per la ingenuïtat, la seva ignorància del funcionament real del món de l'empresa més enllà del mite de la start up, i la fragilitat del seus compromisos ideològics i vitals; personatges, doncs, amb el que més molt fàcil identificar-se ni que sigui per la seva vulnerabilitat a la propaganda. Penso que de tots el treballs de l'autor Joan Yago, aquest és el de major consistència literària, la qual es veu reforçada per un excel·lent treball de direcció de Joan Israel que fa del tot versemblant la notable condensació temporal, un sis anys, representada als 80 minuts de l'obra. Des d'un punt vista ideològic l'obra és molt combativa tant contra la mitologia de l'emprenedoria com contra el buenisme utopista del que ara acostuma a passar com esquerra.

Eurovisió

 

 

            Quan era jove pensava que en el món de les dècades posteriors ja no hi haurien ni bodes, ni festivals d'Eurovisió. Segueix però havent de les dues. La segona de fet sembla tenir més vitalitat que la segona, si llegim els índexs de nupcialitat. La forçá del Kistch mai no ha de ser menystinguda. Avui fan el festival que jo no veuré, com no ho he fet, em sembla, des l'any 1980. Sí que recordo però haver seguit tots els anteriors des de finals dels seixanta. Per això, quan l'altre dia, en un programa d'aquests que han de parlar del Barça, el presentador, intentant clarament tractar temes menys depriments, preguntà als tertulians per la seva cançó eurovisiva preferida, jo m'hi vaig apuntar mentalment i hi vaig triar les següents.

                La primera fou la guanyadora de 1967, el vídeo de fet és el moment en què Sandie Shaw la canta com guanyadora. Quasi seixanta anys després diria que és la cançó "patxanguera" perfecta i em segueixen agradant tant la veu de la cantant, com una progressió de la melodia que venia de Glenn Miller i utilitzaven també els contemporanis Beatles. Jo no recordo aquesta edició, si la de l'any posterior que fou un triomf moral de UK i real d'Espanya, però la cançó m'era familiar perquè a casa de la meva avia, hi havia el senzill amb la versió espanyola (el segon vídeo). En aquell temps era molt típic el fer versions de les melodies més populars a d'altres llengües, costum que va passar avall a la dècada següent, no sé si relacionat amb el fet que els LPs prenguessin avantatge comercial sobre el senzills de 45 rpm. El tercer vídeo no és d'una cançó guanyadora, però si una que recordo vivament, que em semblà indescriptible en el seu moment i encara no tinc altre qualificatiu millor,

De l'excés d'autoestima i de la falsa consciència

 

            Segons l'enquesta publicada avui al Confidencial tenint com a font el IMPO, en aquests moments a Catalunya, el 43,4% dels enquestats estan a favor de la independència de Catalunya i en contra un 50,5%. Això és, més o menys, el resultat habitual, però alguns indicadors parcials són prou suggeridors, principalment, què el grup menys partidari de la independència és el dels joves menors de 35 anys, entre els quals el recolzament baixa al 38,4%. Més significativa és la xifra sí ens centrem als estudiants on la xifra es redueix a un 23,5%, una dada que podria fer pensar als supremacistes que identificaven el suport a la independència al nivell d'estudis.

            Els menors de 34 anys catalans són gent que han estudiat quan les competències educatives de la Generalitat han estat del tot desplegades, i tots ells han fet l'ESO. Aquests resultats inviten a considerar el que hi ha de justificat a la denuncia de l'adoctrinament a l'escola catalana. Amb els números a la vista sembla que cal concloure o que aquest adoctrinament no existeix, aquest seria el punt de vista dels responsables polítics, o que, potser existeix però es fa malament o, el que jo diria des de la meva experiència, que no arriba a fer-se plenament, perquè hi ha una part del professorat que no està per la qüestió i perquè una part dels que voldrien adoctrinar tenen massa poc prestigi entre l'alumnat per poder tenir èxit. Les raons són anàlogues a les de per què el Barça juga tan malament des de fa anys. La pressió al contrari només té èxit quan la fa tothom. Evidentment aquest fracàs és un èxit pels que pensem que allò que ha de caracteritzar l'ensenyament públic és la diversitat ideològica; que se li doni a l'alumnat la possibilitat de trobar professors de tota mena. Ara per ara, les perspectives que tenia el nacionalisme i l'esquerra brahamànica (a Catalunya, la segona és indistingible de la primera i no hi ha cap altre) sobre el que podia suposar el control de la cultura i de l'ensenyament semblen haver estat decebudes i és que sobrevalorar la importància de les institucions educatives és un tret que forma part de l'ADN de l'esquerra.

La messa é finita

  Com molta altra gent vaig descobrir Nanni Moretti l'any 94 amb l'estrena de Caro Diario, però la seva carrera era ja llarga amb uns quants curts i llargmetratges. Diumenge recupero un d'aquests films al TMC. Es tracta de la messa è finita un llargmetratge que de fet va tenir molt de ressò en el seu temps, essent premiat a Berlin. La messa è finita no és una comèdia, tot i que podem riure perquè Moretti, com en molts dels films posteriors el protagonista, mostra molts del tics que després utilitzarà sovint. La història del protagonista, però no és en ella mateixa divertida. Moretti és Don Giulio un capellà que després d'uns anys a una illa, retorna a Roma, a una parròquia de la perifèria. Retroba els seus amics de joventut i la seva família, però cap retrobament és massa joiós. A casa, el seu pare abandona la mare per anar-se'n amb una dóna trenta anys més jove, cosa que finalment acaba provocant el suïcidi de la mare. La germana no vol seguir amb el nuvi de sempre, un tipus del tot consagrat al bird-watching i embarassada opta per l'avortament. Cap dels amics té una vida mínimament satisfactòria. Un ha estat abandonat per la seva dona i no vol sortir de casa. Un altre és jutjat per terrorisme i refusa l'ajut dels altres, tot retraient-los la seva passivitat política. Un altre viu la seva condició d'homosexual sense atrevir-se a sortir de l'armari i l'últim pensa que trobarà sentit a la seva vida amb una conversió que més aviat empipa al seu amic Giulio. Tot plegat fa trontollar la fe del protagonista aclaparat tant per la seva solitud com per la seva incapacitat real d'ajudar la gent que estima, tots els quals podrien ser perfectes exponents d'allò que explicava Sartre, la llibertat com a condemna. El desafiament amb el que s'enfronta Don Giulio no es gaire diferent dels d'altres personatges de Moretti, aprendre a viure des de la consciència de la impossibilitat de la realització de l'ideal. Moretti opta per una narració on les escenes no tenen un final sinó que més aviat són tallades, cosa lògica perquè els conflictes realment no es solucionen. Com al darrer film, il sol dell'avenire, Moretti reuneix tots els protagonistes a l'escena final i com a moltes de les seves pel·lícules Moretti gaudeix interrompent l'acció per inserir un interludi musical, en aquest cas el Ritornerai de Bruno Lauci que podeu sentir al clip de més amunt

Ifigènia

 

        Veig al lliure la seva representació d'Ifigènia. L'espectacle dura dues hores en les que podem veure el desenvolupament complet del text d'Ifigènia en Aulide, l'escenificació de la mort d'Agamèmnon, primer, i la de Clitemnestra després, imagino que pels espectadors més despistats, i es resumeix a l'escena del reconeixement entre els dos germans i una aparició final de la Deessa Atena per resumir una mica el que ha passat, Ifigènia i els taurids. Amb aquesta composició resulta clar que la primera part de l'espectacle em semblà millor que la segona, possiblement incomprensible pels que no tinguessin clara la segona obra d'Eurípides. No em sembla que ajudi que el paper d'Ifigènia els facin dos actrius, cosa que no sembla tenir gaire més sentit que donar més presència a la Vilarasau. Des del meu punt de vista la presència del cor és el que millor funciona en l'espectacle, millor que els actors, el treballs dels quals potser no sempre agafa la volada que requereix la tragèdia. L'escenografia molt despullada d'objectes innecessaris, funciona bé per la seva sobrietat i el ritme de l'espectacle és ben viu. Allò més gratificant, però, es veure la lucidesa amb la que els persoantges d'Euripides parlen de la guerra,exhibint una gran lucidesa en l'exposició dels motius, generalment impresentables, pels que la gent es deixa la vida. Un contrast molt agut amb els sopars de duro que els mèdia actual ens obliguen constantment a empassar-nos

Tres notes ràpides sobre Hegel

 

1. Es difícilment pensable desfer-se, quan hom el llegeix, del retret de l'antropocentrisme. No només no sembla que la matèria tendeixi tota ella a la subjectivitat, sinó que la subjectivitat mateixa no sols no és substància, quelcom massa contingent i epifenomènic per passar de ser accidental.

2. Hegel fa una filosofia de la naturalesa que horroritza als científics, però segurament aquests no tenen clar que els concedeix massa. Aristotèlic en el seu fons i antiplatònic, oblida que en un sentit fort del terme, la física no és possible com a ciència. Com a la moral, només hi ha físiques provisionals. Podem viure amb això, però no pas fer sistemes

3. Sí com volia Deleuze, la filosofia és construcció de conceptes, Hegel n'és la cimera absoluta. Si com modestament pensava jo a la meva tesi, l'enemic per excel·lència és el sentit comú, altrament dit positivisme, la reflexió de Hegel és una eina imprescindible; en aquest punt Marx tenia tota la raó.

Lonely are the brave

 

            Lonely are the brave és una pel·lícula interessant per diferents motius. De totes les que va filmar Kirk Douglas pensava que era el seu millor i més estimat treball, i això no és dir poca cosa, fou el primer guió que signà després de la polèmica sobre l'autoria del guió de Spartacus DaltonTrumbo (segons Douglas el millor guió que havia llegit mai; certament els diàlegs són molt bons) i fou la primera vegada que treballava pel cine un jove compositor anomenat Jerry Goldsmith. (el video de més amunt fa un suite amb el temes de la pel·lícula) Lonely are the brave és un western ambientat a l'Amèrica de després de la guerra de Corea. Es centra quasi totalment en el seu protagonista, un cuidador de ramat anomenat Jack Burns, Kirk Douglas. En la primera escena el veiem cavalcant la seva euga de forma anacrònica en un mon ja de del tot motoritzat i tallant els filferros d'una parcel·la acotada per la companyia de llum i de l'aigua (com feia un dels homes de l'Oest més icònics interpretat pel mateix Douglas, el protagonista de Man without a star). Jake arriba a casa d'un bon amic Paul i se n'assabenta que és a la presó, condemnat per haver ajudat a creuar la frontera immigrants del sud. Com que això és del tot contrari als seus ideals, Burns es fa detenir per ajudar al seu company a fugir. Aquest però no vol arriscar-se a una condemna llarga quan li queda només un any de càstig i Burns decideix fugar-se tot sol. La segona part del film és el seu intent d'evasió, fàcil des de la presó, i de fugida a Mèxic, cosa que resulta molt més complicada i finalment fatal

        El director David Miller tingué una carrera llarga i no especialment distingida, però a la primera part fa un film correcte i a la segona part construeix un molt bon film d'acció reflectint una lluita desigual entre un anacrònic cowboy i unes forces de l'ordre que disposen d'helicòpters i avions. Tanmateix el film té interès sobretot des d'una perspectiva ideològica. Burns és un home que no disposa de cap mena de documentació, (perquè com li diu al policia que li retreu la il·legalitat del seu costum, ell ja sap qui és) ni accepta cap imposició social. Per ell l'acció de tallar els filferros és definitòria perquè com li explica a la seva amiga en el món hi ha masses (Have you ever noticed how many fences there're getting to be? And the signs they got on them: no hunting, no hiking, no admission, no trespassing, private property, closed area, start moving, go away, get lost, drop dead) És un heroi llibertarià, en un sentit radical del terme, perquè la seva llibertat exclou la renuncia a tota mena de possessió o de vincle amorós. Sé que la noció de llibertarià en el temps del trumpisme pot ser una categoria una mica infamant, però aquest Burns no té res de trumpista (ni que només sigui perquè està a favor dels immigrants), pel contrari és una composició alhora autèntica i tràgica d'un perdedor per causes que no són gens contingents. Com Trumbo li fa dir:  'Cause I'm a loner clear down deep to my guts. Know what a loner is? He's a born cripple. He's a cripple because the only person he can live with is himself. It's his life, the way he wants to live. It's all for him.  A més del millor Douglas, en el film trobem una molt jove Gena Rowlands, la dona del seu millor amic, i un molt efectiu Walter Matthau que llavors començava al cine i que de manera molt sòbria interpreta el sheriff que ha de perseguir-lo, tot i que essencialment simpatitzà molt mes amb ell que amb tota la mediocritat que l'envolta.