Ciudad sin sueño

     Veig Ciudad sin sueño la pel·lícula de Guillermo Galoe rodada a la Cañada Real de Madrid i protagonitzada per la gent del barri com feien els neorrealistes italians, un dels precedents del treball de Galeón, l'altre seria el del realisme màgic. La pel·lícula explica la història de Toni, un noi de 15 anys que té diversos problemes: la seva família està enfrontada entre els que volen acceptar un pis per ser reallotjats, els seus pares, i els que, com l'avi i patriarca volen seguir al poblat, el seu millor amic Nabib deixa el barri per anar-se a un poble de la costa mediterrània, està deixant de ser un nen, cosa que en la seva cultura el comença a situar en el mercat matrimonial i sobretot vol recuperar la seva llebrera que l'avi ha utilitzar per pagar un deute poc clar. La pel·lícula segueix la trajectòria del noi i ens mostra la seva vida.

    El film ha tingut crítiques entusiastes com la d'Alberto Olmos, el qual valorava molt com el director es surt del tòpìc previsible en un film sobre la Cañada Real. Ciudad sin sueño no és un film de denuncia social. No denuncia la pobresa dels protagonistes, però ens pot fer pensar en la nostra. Un altre tema és que no acabo de compartir el seu entusiasme en termes estrictament cinematogràfics. A mi, com al meu germà, la narració em va deixar una mica fred especialment en el seu començament. Allò que més m'ha interessat del film és el que l'apropa a ser un documental antropològic, mostrar-nos una cultura diferent que tanmateix no es troba a l'altre punta del mon, sinó als nostres extraradis. Ja he escrit aquí que valoro molt la cultura gitana com un dels nuclis que millor ha resistit la pressió homogeneitzadora del sistema global. Si més no són una demostració pràctica que mai no és veritat que no hi hagin alternatives. Una altra qüestió és si aquesta alternativa és efectivament millor o desitjable i en aquest punt el film és prou honrat. No idealitza la vida dels gitanos, indubtablement més lliures en molts sentits que nosaltres, però a canvi d'una misèria amb la qual, com diu el director en aquesta interessant entrevista, tampoc té molt sentit parlar de llibertat. En tot cas, Ciudad sin sueño compleix él que deia Godard no és un film polític, no ens dóna un missatge, sinò una cosa millor, un film fet políticament.

El cau de la guilla

     El cau de la guilla és el títol català de la novel·la publicada enguany a l'editorial Mai Més de l'autora Anna Staronibets. Jo havia llegit dos altres llibres seus, la glándula de Icaro i una edad dificil, però aquí ens situem en un terreny ben diferent. Si els contes es situen en un àmbit entre la ciència-ficció i el terror, aquí l'aproximació genèrica més clara seria la d'un relat d'aventures barrejada amb molts elements fantàstics. Si els altres llibres eren contes o novel·les breus, el cau de la guilla respon del tot al que la majoria entenem quan es parla d'una novel·la russa, moltes pàgines i molts personatges. L'acció es situa a l'agost del 1945 a un poble de Manxuria, és a dir, en el moment en que l'exercit roig comença el seu avanç als territoris ocupats pels japonesos. La trama m'és molt difícil de resumir. Comença amb la fuga de tres presos d'un camp de concentració. Un d'ells el protagonista Kronin és un antic artista de circ que ha perdut la memòria quasi del tot i té la determinació de trobar la seva dona. Dels altres dos, un morirà però serà present tota la història, perquè el mon dels morts no està aquí del tot separat amb els vius i l'altre acabarà el servei de l'antagonista de Kronin, el seu mestre com a mentalista i responsable de la serva pèrdua de memòria, que ara és coronel de la KGB i vol tenir Kronin sota el seu control. A la seva fugida, Kronin arriba a un poble perdut de la frontera on troba la comunitat de les dones guilla, les qual tenen la capacitat de convertir-se en aquests animals, viuen si no eternament, indefinidament i no envelleixen. cosa que els és molt útil perquè una de llurs font de nutrició és l'energia que extreuen dels homes quan fan l'amor. La seva naturalesa està amagada però estan marginades del nucli central del poble, els anomenats "vells creients", mig exiliats en aquelles contrades remotes. Les dones -guilles però tenen un problema provocat per la maledicció d'un savi taoista que no només és immortal sinó que sap fabricar un elixir capaç de procurar la immortalitat. Aquesta fórmula és cobejada pel cunyat de Kronin, un nazi alemany que aspira a trobar un mecanisme de revenja fent reviure un exercit de soldats de terracota (no pas els de Xian, que serien un simulacre, sinó els autèntics) També acaba tenint un paper fonamental la unitat 508, un centre d'investigació biològica que utilitza presoners de guerra com matèria prima, dirigida per un samurai japonès.

    Tot plegat és prou embolicat i no sé si invita molt a llegir-ho. De fet, em va costar orientar-me al principi però em sembla que no hi ha millor testimoni de l'ofici de l'autora que el fet que la lectura esdevingui cada cop més interessant i al final apassionant. El final és feliç malgrat que sigui una narració plena de soroll i fúria o, com diem els catalans, de sang i fetge. El canvi de format no significa que molts trets dels celebrats contes no hi sigui. En primer lloc, el que filosòficament és més actual i era el nucli del magistral relat, una edad dificil, la intercanviabilitat entre allò humà i allò animal. De fet, això arriba al punt que alguns dels capítols estan narrats des del punt de vista d'un gos, el qual entén bastant bé els afers humans aplicant una lògica, diguem-ne, canina (Staronibets no adopta amb exclusivitat ni la tècnica del narrador omniscient, ni la de privilegiar la veu d'un personatge, sinó que les va alternant). Finalment el caràcter difús de la línia i la mort també té una clara continuïtat amb els relats anteriors. El personatge amb més control de la realitat, el mestre taoista, és algú del tot concent de la dissolució de la realitat en aparença que fonamenta la familiaritat del plantejament de Staronibets amb els Philip K. Dick

Tell Them, Willie Boy is here

     Tell them Willie Boy is here és la segona, i última, pel·lícula d'una de les trajectòries mes desaprofitades del cine americà, Abraham Polonsky., un dels guionistes i realitzadors que va veure la seva trajectòria trencada per la cacera de bruixes del senador Mc Carty, que en el seu cas va quasi cloure una carrera que havia començat amb dos gran èxits: el guió d'un dels que potser és un dels millors films sobre el mon de la boxa, Body and Soul, i una obra mestra del cine negre, Force of evil, totes dues amb el gran i malaurat John Garfield. Polonsky va estar en una situació difícil quan va ser interrogat i requerit pel seu passat perquè va fer la guerra com oficial d'intel·ligència, amb la qual cosa no podia revelar gaire res del que havia fet o deixat de fer. Efectivament era membre del partit comunista, cosa que mai va ser il·legal als EEUU.

         Quasi vint anys després va fer aquest film, un western tot i que l'acció s'esdevé a començaments del segle passat. Willie boy és un noi indi que torna de la presó i té una cita amb la seva noia. El seu pare s'oposa a aquesta relació i quan els sorprèn, Willie el mata en defensa pròpia. Aquesta acció en el seu codi tribal, simplement sancionaria el matrimoni, però està clar que les lleis americanes no ho veuen de la mateixa manera i Willie, que té del tot clar que la presó és infinitament més dura per un indi que per un home blanc, fuig amb la noia. La pressió de la directora de la reserva, que vol fer de la noia índia una mestre, obliga al sheriff, que és també el seu amant ocasional, a fer un escamot per perseguir-lo malgrat que ell en principi era partidari de deixar-ho córrer., és a dir, de deixar el tema a la policía de la reserva. La pel·lícula consisteix doncs en la descripció d'aquesta persecució. Willie Boy té l'avantatge del seu coneixement de la regió, però va a peu i menys ràpid del que podria anar si anés sol. L'escamot armat i amb cavalls està mogut per les ganes de tornar als vells temps de la guerra amb els indis. El tema es complica perquè hi ha una visita presidencial a la contrada i la premsa s'interessa per la història d'un indi rebel que potser vol començar una nova guerra índia. Polonsky es va basar en una història real que sembla fou la darrera partida per fer justícia popular als EEUU El final a la vida real va ser prou diferent al del film. La noia va morir d'un tret dels perseguidors, (a la pel·lícula no queda clar si és un suïcidi o l'autor és Willie Boy) i el final de l'home fou incert, tot i que sembla que si va poder fugir i arribar a Las Vegas on anys més tard morí de tuberculosi.

        Segurament el millor del film és troba en els diàlegs que sovint recorden el talent que va dur Polonsky a triomfar. En canvi, el film no em sembla que acabi mai d'agafar un bon ritme narratiu i quan l'has acabat de veure penses que ha durat més del cent minuts reals, mala senyal. El sheriff és Robert Redford que fa un treball eficaç però en el que tampoc pot brillar especialment. Pel meu gust el pitjor del film és l'elecció de l'actriu protagonista, la jove indià, que recau en Katherine Ross, (molt popular llavors després d'haver protagonitzat The Graduate i Butch Cassidy and the Sundance Kid) a la qual un maquillatge més aviat ridícul no ajuda res. Als anys 60 es podia fer a Amèrica un film com aquest on queda molt clar el caràcter estructural del racisme americà, però no donar un paper principal a actors indis. Willie Boy és William Blake, però que com Blake, en realitat d'origen italià, tenia una etnicitat poc marcada i era un actor més que competent, acaba sent un dels suports del film.

La nostàlgia

     Quan fa vint anys preparava un curs de doctorat sobre els paradigmes comunicatius a la filosofia antiga, vaig treballar a fons (no recordo qui me'l va recomanar,potser no ho va fer ningú) el llibre L'effet sophistique de Barbara Cassin, potser l'obra més ambiciosa mai escrita sobre la sofística, tant per la seva erudició com per la seva profunditat filosòfica (ho dic des del punt de vista d'algú que ha estudiat Plató i Aristòtil, una condició de possibilitat de llur genialitat ha de ser la dels seus contraris). De fet, el llibre era una reelaboració de la seva tesi doctoral. El llibre va aparèixer en castellà, poc després, en el FCE, cosa que em fa conjecturar que no es va veure gaire a les llibreries de la nostra ciutat. Més èxit ha tingut un llibre molt menys ambició i dens, però també remarcable, la nostalgie, del que hi ha versió castellana i catalana. Fa poc he llegit l'última publicada fa un parell d'anys per Edicions 62. És un assaig breu, farcit d'erudició, on des d'una tesi que jo no estic segur de compartir, la nostàlgia com sentiment característic del mon modern, explica aquest sentiment a partir de l'anàlisi de tres figures: Ulisses, Enees i Hanna Arendt. El primer és evidentment una figura central en la descripció d'aquesta mena de sentiment, doncs la seva trajectòria és la que defineix una metafora tan bàsica per tots els que l'hem seguit com la d`"arrelament" Cassin, però, subratlla el caràcter doble de la seva nostàlgia, que es pot dirigir tant a la llar perduda com, al final ,a la seva vida errant. Enees és una figura en principi no gaire allunyada de l'heroi de la Odissea, però que pren una opció en el fons oposada. Allunyat de la seva ciutat, pàtria, en funda una altra, però renunciant al seu llenguatge. Allò que hi podrà perviure ho farà sota una nova pell. Cassin subratllà aquí com el tret definidor d'aquesta nova ciutat, si voleu la romanitat, és el mestissatge. Els troians no exterminen els que troben, sinó que es fusionen amb ells. En general, aquest serà la fórmula durant segles de l'èxit de Roma (llevat d'algun genocidi ocasional que feien també de tant en tant). Roma és l'alteritat inclosa i en aquest sentit el contrast és agut amb els grecs que, de segur, són els inventors de la xenofòbia, tot i que això costa molt de dir a les aules on es confon la interpretació positiva amb la pròpia projecció en els que expliquem.

    Hanna Arendt, amb la que Cassin comparteix tenir Heidegger com una de les bases de la seva reflexió, representa una altra figura de la nostàlgia. És clar que Arendt però no podia tenir nostàlgia d'un país que l'havia expulsat com alternativa bona a morir en un camp d'extermini. La seva experiència li feia impossible qualsevol sentiment de patriotisme alemany, però no excloïa la fidelitat a la seva llengua, diferenciada del país i assenyalada com el lloc més radical de procedència. Arendt s'esforça sempre molt vivament a conservar se seva llengua, cosa que en el seu cas, implicava renunciar a la il·lusió dels exiliats, imposar-se el parlar l'anglès millor que la llengua pròpia, a ser capaç de "pensar" en anglès, perquè aquest pensar no és en realitat sinó una renuncia a pensar, la condició de possibilitat de la banalitat del mal. Si com deia a l'agost seguint a Platt vivim un procés d'aculturació, l'anglès, si es vol l'anglès d'Esade és l'eina d'aquesta aculturació i ho dic creient que ningú pot estimar més aquesta cultura del que jo ho he fet, abans que esdevingués un mer precedent històric del "globbish". En tot cas, tornant a Arendt, ella no vol seguir el camí heidegerià. No pensa que hi hagi connexió entre la llengua, alemanya, i el ser i de fet des de la seva línia de pensament hom pot concloure que el monolinguisme és el mal. La idea des de la seva experiència que acaba expressant Cassin és que els home no necessitem arrels. La vivència de l'exili és en tots els sentits dolorosa, però serveix per descobrir la que potser és la veritat més autèntica de l'existència humana que tots som exiliats i que només l'exili permet les experiències més gratificants: acollir i ser acollits

Anatomia de un instante, la serie

     Fent una excepció a la meva regla veig la serie que des del darrer 20-N projecta Movistar sobre el llibre de Javier Cercas, Anatomia de un instante. Són només quatre episodis. Els tres primers es centren a la trajectòria durant la transició dels tres homes que es van mantenir dempeus al congrés quan va entrar la guàrdia civil. El primer es centra a la figura de Adolfo Suárez, el segon a la de Santiago Carrillo i el tercer a la de Manuel Gutierrez Mellado. El quart capítol escenifica el judici fundant-se en la hipòtesi de tres cops diferents que s'entrecreuen de manera tant destralera que al final qui possiblement atura el cop és el mateix Tejero quan es nega que entri al congrés el general Armada. Els tres personatges són interpretats per Alvaro Mortes, Eduard Fernández i Manuel Solo, als quals cal afegir Micki Esparbé interpretant la figura del rei Joan Carles. Tant Fernández com Solo han estat molt alabats en aquest blog i les seves composicions em semblen memorables.

    El treball ha estat dirigit en tres episodis per Alberto Rodriguez, aquí opta per una narrativa no lineal i un muntatge ràpid que em semblen configuren un producte visual que es segueix molt bé. Hi ha recolzament en off i cartells per ajudar als espectadors que no tenen memòria directa dels fets. molta gent ja en aquests moments. Parlant de memòria em sembla que està ben recollit l'esperit del llibre de Cercas que jugava a fer variacions sobre el tema borgià del traidor i l'heroi, la línia molt prima que sovint separa l'un de l'altre. En el seu temps tots tres homes eren molt odiats per les seves" traicions" i certament el seu sentiment de que aquella podia ser la darrera tarda de la seva vida estava injustificat. És curiós que la sort històrica ha estat ben diferent. Mentre que Suárez ha estat rehabilitat i és potser l'únic heroi, l'única figura del període, que pot tenir un consens positiu, (cosa a la que certament ha contribuït el llibre de Cercas), la imatge de Carrillo ha seguit estant vista com un traïdor, especialment pels que entenen que el 1977 era possible un trencament més radical (cosa que certament no coincideix amb els meus records) La figura del rei intervé poc i la narració no es preocupa d'esclarir quin fou el seu paper en realitat. Es limita a mostrar el que podem constatar que sabem i és prou com per considerar tota sospita sobre l'actuació del monarca, legítima.

Fracàs i ignorància

 

Quan parlava l'altre dia de fracàs vital en primera persona, un dels quatre motius que podia tenir era que havent estat oficialment, més o menys, filòsof i considerant que el filòsof és el que estima saber, comptat i debatut, com a saber, en sé poca cosa. Ara bé, si ens ho rumien una mica més, potser encara pitjor que no saber gaire és la sospita que prou del que crec saber, segurament, tampoc és veritat. Així doncs, els anys passen i, Graeber mitjançant, seguim al punt de partida (la primera meditació). De totes maneres, gent molt més competent que jo pensen això mateix.

The Big Heat

Mai li podrem perdonar el que fa a Gloria Grahame, per més simpàtic que pogués ser Marvin

   

  El cine negre ha estat per mí tan important quasi com el western i en general per una part de la meva generació ha estat el més important. La meva perspectiva però ha anat canviant amb els anys. De jove, tenia clar que el millor noir de la història era Out of the past de Jacques Touneur. Segueixo admirant aquest film però potser no tant perquè quan els anys més passen, menys tolero el romanticisme. Després hagués apostat per Double Indemnity de Billy Wilder. Perfecte, com tots els seus. Tanmateix, com li vaig explicar un dia a una amiga trobo que no em cal llegir gent que em vol donar motius per ser pessimista (en tinc prous) i Double Indemnity pel seu fons schopenhauerià és una mica això. Si hagués de triar una ara em sembla que apostaria per The Big Heat, el film realitzat per Fritz Lang per la Columbia el 1953.

    No fa gaire parlava de l'altre film realitzat per la Columbia amb la mateixa parella protagonista, Human Desire, i la distància és molt gran, la que hi ha entre, simplement, una bona pel·lícula i una obra mestra. Si Glenn Ford és una mica un problema al remake del film de Renoir, aquí fa la millor interpretació de la seva carrera. Tampoc Gloria Grahame mai estigué millor, pel meu gust especialment a l'escena de l'habitació d'hotel quan intenta seduir Ford, i si dèiem que Lang assolia bones escenes al film de 1954. aquí diria que totes són bones i moltes magistrals: el suïcidi amb el que s'obre el film, la reproduïda més amunt, amb el desfigurament de la cara de Grahame, l'ús de les el·lipsis per fer avançar la narració, especialment les escenes on s'explica la mort del sicari Vince. Com Capra o Hitchcock Lang tenia un domini de la narració cinematogràfica que li permetia modular els sentiment i les expectatives de l'espectador. Així a la primera part de la pel·lícula Lang utilitza una tendresa poc habitual en ell per a explicar la vida senzilla i ordinària del policia protagonista interpretat per Glenn Ford i la seva esposa, interpretada per la germana gran de Marlon Brando, Jocelyn. Ho fa, però, per sacsejar-nos amb la inesperada mort de la dona qu eestà a punt de convertir en un monstre venjatiu al seu marit. També és impressionant la capacitat de Lang per crear personatges amb molt poc com la dona esguerrada que acabarà sent decisiva perquè Bannon, Glenn Ford, pugui finalment sortir-se'n. 

    A l'Amèrica dels cinquanta no es podia anar més lluny en mostrar la corrupció política i la violència inherent. Potser avui tampoc. Tanmateix, i torno a les consideracions morals fetes fa poc comentant el film de Panahi, The Big Heat m'agrada també perquè no és una pel·lícula pessimista. Bannon no està sol i pot protegir la seva filla, venjar la seva dona i acabar amb la trama de corrupció perquè renuncia a ser un venjador solitari i acaba acceptant el suport dels altres i liderant l'esforç col·lectiu que acaba amb la violència mafiosa

Un simple accident

    Un simple accident és el film de Jafar Panahi que enguany s'ha dut la palma d'or del festival de Cannes. No sé si ho ha fet de manera justa, no he vist els seus competidors, però és clar que aquesta tria no suposa cap demèrit pel palmarès del festival. La trama és senzilla. A l'Iran actual, nn home creu reconèixer l'agent de seguretat que el va torturar quan estava pres. No pot estat segur perquè tenia els ulls embenats i no veia als seus torturadors però el pitjor tenia una protesi substituint la cama que feia un soroll característic, el mateix que fa ara aquest senyor, aparentment un pare de família normal. L'atropella i pot segrestar-lo, amagant-lo a la seva furgoneta. Els dubtes però l'assalten mentre tracte d'enterrar-lo viu i decideix esperar a tenir la certesa mitjançant l'ajut d'altres víctimes. Troba tres mes però ningú no té una seguretat plena i comencen a sorgir discrepàncies sobre que fer amb el possible torturador. Mentre ho discuteixen tenen temps de realitzar bones accions com la d'ajudar a la dona del seu presumpte torturador a arribar a l'hospital per donar a llum el seu fill (fins i tot pagaren els dolços amb que els iranies acostumen a celebrar esdeveniment d'aquesta mena).

    Malgrat el premi el film no s'ha vist, ni es veurà, a l'Iran. El retrat del país no és gaire acceptable pel règim. Sap greu, perquè penso que hi ha molts motius per considerar-lo un molt bon film. En primer lloc, perquè l'escalada dramàtica és molt reeixida. El director manega bé els temps de la narració cinematogràfica. En segon lloc, perquè m'has semblat molt divertida en molts moments, cosa a la que contribueix que una de les víctimes és una noia que quan s'afegeix al grup està fent una prova per la seva boda, l'endemà i tot el film està vestida de núvia. i en tercer lloc, perquè en temps com aquest (la notícia d'aquesta setmana han estat els safaris humans fets al setge de Sarajevo) la solució al dilema moral plantejat pel film em sembla reconfortant, tot i que com la magistral darrera escena mostra, també inquietant.

 

Més sobre llengua i perversió

 

    Aplicant els mateixos sentiment dels que parlava ahir, però, recordo que em treu de polleguera sentir la molt tòpica definició del portaveu d'ERC com "charnego agradecido". És evident que la posició predominant als partit catalans és pot qualificat d'etnicista i per això, estic en contra. No menys evident és que aquestes qualificacions a Rufíán no són menys etnicistes i supremacistes, com si fos un acte de traïció que el que parla la "llengua" superior, tal i com es podria inferir de la constitució espanyola, condescendir a parlar una llengua inferior. En el fons és com si els hereters del franquisme i els nacionalistes catalans, dues categories no excloents, estiguessin d'acord en què el destí del país és forçosament l'existència de dues comunitats o, en tot cas, una comunitat forjada des de la supressió de l'altre. Voldria pensar que confonen el destí amb el seu desig.

Arendt i el compromís amb la llengua

     Des de fa ja molts anys el català és per a mi un problema lligat al fet que la seva defensa serveix molt sovint per emmascarar posicions que sense dubte es poden qualificar com feixistes. Per això em va resultar encoratjadora la reflexió d' Arendt, a l'evocació de la seva figura feta per Barbara Cassin, quan pensant en la seva experiència assenyalava que la llengua i el poble no són ni idèntics ni tan sols superposables, de cap de les maneres i encara menys des del punt de vista polític. Allò que val per l'alemany, val pel català i per qualsevol altre llengua. De fet, en el cas del nostre país, la llengua té, més o menys, mil anys d'antigor, mentre la Catalunya de la que ens parlen, tan sols uns cent-cinquanta anys, i els països catalans encara menys. En tot cas és clar que el català es morirà. (com dit sigui de passada també li passarà l'anglès o al castellà, duraran més o menys però cap és eterna) La raó és la mateixa per la que jo sé que em moriré, tot i que estic d'acord amb Eduard Punset, el difunt Eduard Punset, que aquest no és un fet científicament comprovat. Atesa la inevitabilitat de la mort, com sembla suggerir Plató, potser allò més important es viure dignament. Això val no només per a les persones.

The Dirty Dozen

     Torno a veure The Dirty Dozen, cosa que no feia des de fa molts anys. El seu director Robert Aldrich és una realitzador amb una carrera notable entre les que hi ha un western que m'agrada molt, Ulzana's raid, però sobretot és reconegut com un mestre del cine bèl·lic, però mentre Attack o Too late the Hero, són prou reconegudes no passa el mateix amb aquest film que fou, però, el seu major èxit en termes de recaudació. La crítica és que era un film molt passat de voltes, en el qual Aldrich no controlava els seus impulsos violents i fins i tot sàdics. Jo no ho veig així i pel contrari em sembla un film coherent i ,per tant, honest. La tesi és molt clarament expressada pel major responsable de l'operació, interpretat per Lee Marvin, quan respon l'objecció de l'oficial mèdic, Ralph Meeker, de què tots els homes que comanda són un grup de malalts mentals, n'hi ha de quasi totes les patologies possibles, dient que no es pot trobar gent més adequada per fer una guerra. El problema és que en 1967 molta gent creia que hi havia guerres justes i que es podia trobar uns "bons", els que lluitaven per les nostres idees. Avui costa molt de pensar ni que hi hagin bons ni que ningú lluiti per cap idea. Només enfollint un home se'l converteix en soldat. El 1967 crec que, en comparació, es parlava poc de terrorisme. Després se n'ha parlat més i val la pena recordar-ho perquè la missió que converteix els dotze condemnats en herois acaba sent tancar un grup de gent en un soterrani, molts d'ells civils, i calar-els-hi foc. La major part dels actes descrits com a terroristes després comparativament són menys cosa. El film funciona bé, tot i que la part de les maniobres de la meitat del film em resulta menys interessant. Té sentit, però, perquè sempre ha d'haver un antagonista i en aquest film els alemanys no arriben a ser-ho, per tant el rol recau en l'oficial rival de Marvin, interpretat per Robert Ryan. El repartiment era el propi d'una superproducció i a més d'un Marvin en el seu millor moment es pot destacar John Cassavetes, guanyant-se els diners que li permetien després treballar com director independent, un encara molt jove Donald Sutherland, fent de soldat no gaire espavilat (Robert Altman es fitxa a l'escena on fa de general i per això el feu protagonista de MASH) i el que després esdevindria molt popular, Telly Savalas, en qui recau el paper més desagradable, el del psicòpata sexual i fanàtic religiós.

La ciutat dels set ponts en perill

 

        El general retirat rus Gurulyov actualment diputat de la Duma i membre del seu comitè de defensa ha fet una declaracions on conjecturà que el lloc on pot començar una guerra entre el seu país i la OTAN seria l'actualment russa ciutat de Kaliningrad, potser més recordada pel seu nom més antic, Königsberg, quan Euler i Kant eren els seus veïns més reconeguts. Gurulyov està retirat, no ´forma part del govern rus i el que diu, potser no té gaire valor. Però seria una broma macabra i un senyal cridaner del fracàs de la il·lustració que aquesta guerra, possiblement el final del que considerem Europa, comences a la ciutat de l'autor de "la pau perpetua". Crec que és en aquest llibre on Kant diu quan els pobles estiguin il·lustrats s'acabarien les guerres ... I tanmateix, podem pensar que Kant potser no estava equivocat, sobre tot si pensem a l'evolució de l'educació a les darreres tres dècades. Donar-els-hi un títol a als nois i noies, ja sigui el batxillerat o una llicenciatura, no és expandir la il·lustració. És fer-ho veure i des de Plató sabem, o hauríem de saber, que el simulacre del saber es molt més perillós que la ignorància.

Human Desire

     A la dècada dels cinquanta Fritz Lang es va acomiadar d'Amèrica fent alguns dels seus millors treballs. Human Desires pertany a aquesta etapa, però no em sembla que entri en aquesta categoria. Lang no tenia molt bon record d'aquesta pel·lícula; odiava el títol (com li preguntà a Bodganovich en el llibre d'entrevistes, coneix alguna altra mena de desigs?) i tingué problemes en el rodatge, doncs el productor no entenia perquè col·laboraven tan poc les companyies de tren (potser com apuntà Lang perquè una pel·lícula on els protagonistes es dediquen a matar-se als trens no és la millor propaganda possible). El problema de fons, però, era més seriós. L'obra és un remake d'un film de Renoir, la Bête humaine, el qual a la seva vegada és una adaptació de la novel·la d'Emile Zola amb el mateix títol. El protagonista interpretat per Jean Gabin, és un psicòpata sexual, però això no podia ser en un film americà dels cinquanta i així el seu equivalent interpretat per Glenn Ford (que havia fet la millor interpretació de la seva carrera poc abans amb Lang, el detectiu venjador de de The Big Heat) és un americà sexual i moralment normal (sí com diu Lang, tal cosa existeix). Evidentment el film es ressent doncs, com també diu Lang, si fas Zola has de fer Zola. Això no dir que veure'l sigui una mala idea. El film és tècnicament tan bo com tots els rodats per Lang i són molt impressionants els plans picats amb grua amb els que segueix l'itinerari dels personatges a la part final del film. A més la protagonista és Gloria Grahame, cosa que en ella mateixa sempre justificava veure un film. A la versió de Renoir la protagonista era una altra actriu summament pertorbadora, Simone Simon, l'inoblidable dona-pantera. En tot cas és molt proper a tols els films del període en la manera en què mostra el profund disgust moral que li causava l'Amèrica dels cinquanta, la qual, ha estat, em ve de gust recordar-ho l'època més daurada de l'american way of life, és a dir, la grandesa a la que es vol retornar.

Tres porques

     Al teatre principal de Vilanova assisteixo a la representació de Tres porques de la companyia El Eje, que havia estat estrenada el curs anterior a la sala Beckett. És un treball de molta ambició que vol fusionar una revisió del tradicional conte del tres porquets, posant de relleu la seva moralina protocapitalista i calvinista, i una denuncia del que suposa la industria càrnia. Aquesta industria és una de les més potents d'aquest país on fa tres dècades ments brillants van decidir que això de la industria estava passat de moda. Tot i així, treballen molts pocs catalans. El testimoni de la treballadora que serveix de base a l'espectacle diu que no ha vist mai cap. Ella és magrebina. És un treball malt pagat i no han arribat millores que permetin defugir el més estricte taylorisme. Com se'ns recorda moltes vegades a l'obra cada any són sacrificats cinquanta tres milions de porcs en els escorxadors de l'estat espanyol.

    L'espectacle comença amb aquest testimoni i segueix amb la veu de la seva narradora fent consideracions de caràcter més general, sobre l'explotació inherent al capitalisme. També ens narra al que veiem l'escenari, les tres porques que com al conte també es dediquen a la construcció. però no pas de llurs domicilis sinó d'un escorxador. Només la número 1, equivalent al porquet menys mandrós i més prudent, parla una mica, les altres es basen en la mímica i emeten sons inintel·ligibles. Com en el conte, els tres germans són diferents i mentre la menys mandrosa podrà treballar a l'escorxador, les dues altres esdevindran salsitxes i ofertes al públic al final de l'obra. A l'escenari tenim gags molt visuals propers al slapstick i em sembla que la combinació no acaba de funcionar. Em canvi, si que em sembla més reeixit el final de l'obra, la part de "teatre interactiu" quan les actrius, (laia Alberch, Mar Pawlowsky i Maria Hernandez Giralt estableixen un diàleg amb el públic.

Los Domingos

    Veig Los Domingos de Alauda Ruíz de Azua. La pel·lícula ha despertat molt interès pels que volen veure en ella un signe dels nostres temps. Explica la història d'Ainara una noia de Bilbao que viu en una família que podríem descriure, seguint Todd, entre "zombie" i practicant. Hom espera d'Ainara una vida normal, però ella opta per un convent de clausura en comptes d'anar a la universitat. La família es queda astorada però mentre que el seu pare acaba acceptant la decisió de la filla, en part perquè creu que cal respectar la, i en part perquè ja li va bé desfer-se'n, és vidu, té una nova parella i dues filles més, la tieta es sent profundament contrariada. La tieta ha exercit un rol substitutori de la mare, es sent allunyada de la religió, de fet es confessa atea i pensa que la seva neboda malbaratarà la seva vida.

    Entorn d'aquest personatge, Maite, gira el que considero la part més interessant de la pel·lícula. Maite és honesta, però no del tot lúcida. Si la seva neboda aspira a una vida plena, ella predicant l'opció contrària, més aviat esdevé un contraexemple, doncs la seva vida tampoc és un exemple de vida aprofitada. La pel·lícula és molt més interessant com a crònica familiar que no pas com a descripció d'una vocació religiosa. Des del meu punt de vista com a espectador no em queda gens clar fins a quin punt la vocació d'Ainara és real o tan sols una fugida cap endavant. És cert que aquesta és una qüestió que potser no es pot cloure. Ruíz de Azua ha estat alabada per la senzillesa del seu estil, a mi en canvi m'ha semblat una mica plana i en cap moment m'ha transmès l'emoció que vaig sentir, i sento, quan veig le journal d'une cure de campagne; atesa aquesta manca això em du a pensar que no hi ha gaire d'espiritual a la decisió d'Ainara.

 

Fracàs i vida bona

 

    Sentia l'altre dia una reflexió d'Alberto Olmos que em va cridar molt l'atenció. Ens deia que ell pel seu ofici més d'una vegada llegeix autors del tot excel·lents mancats d'èxit i que per res del mon deixaria de defensar-los, tot entenent que el treball d'aquests autors no queda desmerescut per la manca de reconeixement. Aquesta reflexió obvia no l'aplica a ell mateix i es deprimeix per lo mateix que en els altres veu mancat d'importància. Jo els vaig entendre bé, perquè em passa una cosa molt semblant. Si penso en mi mateix prenent la mirada dels altres, d'un espectador desinteressat i ordinari, la meva vida potser ha estat un fracàs absolut. Si considero alguna de les coses que penso, i m'atreviria a dir que sé, això ni té cap mena d'importància, ni és un obstacle seriós per pensar que tot i el fracàs ha estat una vida bona. (penso a més que sovint l'èxit és preferible al fracàs; si hagués de triar preferiria haver estat George Orwell que no pas Mario Vargas Llosa).Tot i així em pot passar el mateix que al senyor Olmos. Això és un enigma si ens atenem a una concepció del jo essencialment monista. En canvi, si ens pensem com a pluralitat, sí pensem que l'home nou mai no mata l'home vell sinó que com a molt el deixa arraconat, tot esdevé més simple i el meu amoïnament, com el d'Olmos, és un tribut al nen que hi és sempre dins, sense cap intenció ni possibilitat de créixer.

Los Tigres

   Vaig a veure los tigres d'Alberto Rodríguez, un director que segueixo des de que vaig veure la molt reeixida Isla mínima. Aquí torna a la costa de Huelva, però no a les maresmes sinó al port industrial. Los tigres és la història de dos germans, Antonio i Estrella. Tots dos són professionals del busseig però Estrella està limitada per una afecció a l'oïda produïda en una perillosa competició amb el germà estimulada pel pare quan tots dos eren petits. Antonio és un professional de primer ordre, però els anys han anat passant, no ha sabut estalviar i el cos no li permet seguir treballant. Fora de l'aigua és un desastre absolut, Estrella té el seny que li manca al germà però ha restat presonera de les circumstàncies familiars. Llur ocupació és la reparació de petroliers varats en alta mar, un treball extenuant on el temps és or. Un dia, examinant un vaixell espatllat descobreix un carregament de cocaïna que podria ser la solució al seu futur. Però és clar que la cocaina pot tenir molt valor però no és senzill fer-lo efectiu.

    El títol de la pel·lícula fa referència als salgarians Tigres de Mompracem i només aquesta invocació ja la faria simpàtica. Un motiu de més pes és que el film em va recordar l'essència d'un dels meus autors clàssics preferits: Howard Hawks. Los tigres és un film sobre personatges definits essencialment com a professionals. Com als films de Hawks la trama és mínima, però la tensió és molt gran i surt del que ells normalment fan, del que és la seva professió. Gran part del film està rodat sota l'aigua i Rodríguez resol amb molt ofici tota aquesta part. Com a l'anterior, Modelo 77, el disseny de producció és de gran qualitat. En un film d'aquesta mena els actors són fonamentals i efectivament Antonio de la Torre i Barbara Lenie fan interpretacions a l'alçada, sòbries i convincents. Cal dir, però, que malgrat el caràcter escapista que pot suscitar l'evocació de Salgari el film també fa un retrat prou dur de la precarietat, laboral, econòmica, moral, definidora del nostre temps

entreteniment de masses, adoctrinament en la passivitat i degeneració de la democràcia

 

Alguien escribió una vez sobre las montañas rusas (las cuales por cierto, odio y siempre he odiado, me gustaría que todo el mundo lo supiera) que en realidad se basan en la confianza en la tecnología. Si estás sentado en un vehículo que se precipita hacia abajo a una velocidad extremadamente rápida, es obvio que tu instinto natural es hacer algo. Pero las montañas rusas crean una situación artificial en la que eres consciente de que lo único seguro es entregar completamente tu voluntad a la competencia del ingeniero que diseño la atracción. La única forma de sobrevivir a esta experiencia es no hacer nada. Quizás haya algo similar en las representaciones artísticas de situaciones terribles. También evocan el deseo de intervenir, pero en una situación en la que es obviamente imposible. Quizás estén modelando la experiencia de la pasividad y enseñándotela .... la diferencia entre la democracia griega y el sistema republicano moderno que ha sido rebautizado como democracia son precisamente estos dos inventos: votar sobre el destino de figuras heroicas y el faccionalismo. Uno surgió de los gladiadores y el otro de las carreras de carros.

Anarquia, qué si no (David Graeber, p.. 144-145)

Anarquia, qué si no

 

    Llegeixo Anarquia, qué si no, llibre que recull el diàleg entre David Graeber i altres tres companys afins a la seva perspectiva ideològica i al seu compromís activista. El llibre no em sembla que pugui valer com a introducció al seu treball teòric, tot i que sí es possible retrobar alguna de les idees claus dels seus millors llibres, com En Deuda, la utopia de las normas o El amanecer de Todo., tot i així serveix més per recordar que no pas per presentar. Si que és un text ben interessant per conèixer el personatge i la seva activitat dins del moviment anarquista que ha estat important i de les que ha tret conclusions positives. De fet, recomano obertament aquest llibre a tots els que tinguin ganes de tornar a tenir esperances.

    El llibre comença amb un problema ben filosòfic, apostant pel diàleg com a eina de pensament. Aquí el precedent és Plató, òbviament, però també quasi tota la producció espiritual asiàtica, molt més inclinada al diàleg que a la escriptura de tractats o assaigos. Aquesta anomalia acaba definint per ell la cultura occidental essencialment des de Descartes. Jo crec que s'equivoca en el cas de l'autor de les Meditacions. No ho fa però quan recull les aportacions de la moderna neurofisiologia que indica que el moment on la consciència reflexiva està més viva és quant dialoguem. Després defineix l'anarquia com un anar i venir entre una actitud, una visió i un conjunt de pràctiques, cosa que exclou totalment la proclamada incompatibilitat amb el marxisme.

    Hi ha en el llibre molta reflexió sobre l'antropologia com a pràctica i un atac a l'estatut científic, des del seu punt de vista del tot il·lusori, de les ciències econòmiques. Per ell és un tema crucial doncs allò que ell defensa és substituir les nocions de "producció" i "consum", com a base de les nostra comprensió social, pels de "cura", tota acció econòmica ho és, i la de "llibertat", doncs sí aquesta no hi és, la cura pot perdre la seva legitimitat moral. Aquesta substitució si es produís sería clau per a solucionar el problema de la destrucció progressiva del planeta. En tot cas Graeber segueix aportant molt testimoni des del seu saber per demostrar tòpics tan treballosament construïts per esdevenir "naturals" com que és impossible viure sense govern. La última part del llibre consisteix en una reflexió sobre la noció de terrorisme, prou lúcida, per mostrar com aquesta clau per deslegitimar qualsevol alternativa a l'estat present de les coses i justificar un ordre policial planetari (i aquí si es vol hi ha un motiu objectiu per l'optimisme. Aquest era el propòsit de la invasió d'Irak i la situació actual mostra que això no ha estat possible. Allò defensat per Trump té molt de retirada)

    Una de les coses que més m'ha agradat i que em sembla més valuosa de retenir és la seva descripció de classe mitjà, la qual per ell no consisteix en una categoria econòmica sinó moral. las personas de clase media son aquellas que sienten que la estructura institucional - las escuelas, el banco, el gobierno- debe estar ahí para servirles y se indignan si no lo hacen. Per això té poc sentit parlar de classe mitjana en el tercer mon, com tampoc en tindria parlar-ne en una edat mitjana mancada d'estructures institucionals fortes. Igualment important i digne de retenir és la seva reflexió sobre l'acollida que hauria de ser molt recordada en aquests temps d'expensió de tantes formes de xenofobia. las sociedades que realmente tienen libertad de movimiento no utilizan este lenguaje, sino que hablan de "la responsabilidad de la hospialidad". La obligación de cuidar de los extranjeros, por supuesto, vista desde otro punto de vista, es precisamente tu propia libertad para viajar

Palantir

 Donald Trump i Peter Thiel

    

    Gran empresa que suposa un paradigma de l'èxit al nostre temps. Aquesta mateixa setmana hem pogut saber que en la pràctica, ha assumit la direcció dels exercits americans i britànics. Ho explica aquí Francesca Bria. A més fan directament, és a dir mitjançant els seus algoritmes, la gestió del que resta de les estructures de benestar d'ambdós països. També ahir Esteban Hernández ens explicava a el Confidencial que Palantir ha assumit la gestió formativa del seu personal amb uns curtsets que es presenten com alternativa a les institucions universitaris, sense cap mena de dubte un pas decisiu en la seva devaluació. No és l'únic intent en aquest sentit. Amazon també em sembla que proposava una mena d'alternativa al batxillerat que conduïa directament a llocs de treball als seus centres. No cal dir que aquestes iniciatives ho tenen molt més fàcil després de tantes dècades de destrucció sistemàtica de les institucions educatives. Com a mínim un cop sabem que qui mana és Thiel no ens haurem d'empassar els sopars de duro sobre la defensa dels valors democràtics amb que han amenitzat la nostra existència des de sempre. Recordo que quan servidor era estudiant de primer de filosofia, és a dir bàsicament un adolescent, en un moment d'eufòria etílica junt amb un company de carrera, no diré el seu nom perquè és una figura més o menys pública, varem començar a planejar la creació d'un partit feudalista. Ho enteníem com una manera de propagar la confusió i l'absurd. No podíem sospitar llavors que el futur seria efectivament així.

Tarsius

 

    Veig Tarsius als taller de la TNC i de llarg és la representació del Nacional d'aquesta temporada que m'ha causat una impressió més grata. Els tarsius són un animal simiforme que es troba només a Indonèsia. La seva peculiaritat morfològica més important és que tenen els ulls més gran que el cervell i la raó per la que donen títol a l'obra és que fins fa poc se'ls suposava muts, sers de comunicació restringida, però el cas és que emeten ultrasons en una freqüència que l'oïda humana no pot copsar. Aquests simpàtics animals són una metàfora de la situació dels protagonistes de l'obra; sis adolescents que es retroben en un escenari que representa una estació de pas entre la vida i la mort, una mena de llimbs (metafòric, perquè crec recordar que el llimbs els va tancar un dels Sant Pares que he conegut). Tots han intentat suïcidar-se, potser, amb èxit. Tots es retroben un un lloc que no coneixen i amb unes immenses ganes de parlar, en oposició completa al silenci predominant a les seves vides que han acabat potser en un suïcidi. No és que fossin muts però ningú sabia escoltar-los. L'obra consistirà, doncs, en la representació dels seus relats, de com es pren la decisió d'acabar amb la pròpia vida, quan tot just s'està començant a viure

    Ens trobem doncs amb una obra que tracta una temàtica dura, la del suïcidi adolescent, i ho fa sense estalviar-nos cruesa. Els adolescents, tres nois i tres noies, presenten problemàtiques diferents i són de diferents classes socials. En tots els casos però em sembla que es pot parlar d'alguna mena d'abandonament fins i tot en els cas d'en Roger, el nen sobreprotegit. Tot i que els protagonistes són joves, em sembla que seria un error greu pensar que l'obra tracta dels problemes de la joventut. Pel contrari, el que veig en aquestes històries és el mateix que he vist en trenta cinc anys de feina, com ja vaig dir una vegada, aquí però no sé on, en tot aquests temps els únics que no han empitjorat són els alumnes, cosa que no és pot dir dels docents, de l'administració ni per suposat de la institució que, amb justícia, aquí surt pitjor parada: la família, tot i que l'escenificació fet d'una reunió docent, una en la que es decideix l'expulsió per quinze dies d'un dels nois que després es suïcidarà, a un exdocent, com ara jo mateix , li resulta ben incomoda i tampoc diria que falsa. (personalment em va afectar més la història de la Marta, la noia a la que ningú no fa cas doncs mai no sabré quantes com ella he pogut tenir i el que en un cas com aquest hagi pogut deixar de fer) En tot cas, més que de patologies de la joventut, cal parlar de patologies socials que tenen el jovent com víctima més fàcil i patent,

    L'autora del text és Lara Diez Quintanilla que fa un treball correcte; una bona base per a un molt bon treball de posada en escena de Ferran Carvajal, el qual aprofita la seva experiència com a coreògraf per a integrar la dansa en l'espectacle. Els joves utilitzen tant les paraules com el ball i ho fan de manera expressiva, vigorosa i convincent. Em sembla de justícia retenir els seus noms: Quim Gil, Daniel Mallorquin, Carla Moix, Tamara Ndong, Gisel Morros i Joan Lluís Terrassa, També està molt ben resolta la distribució de l'escenari amb un senzill mecanisme giratori que permet recrear tots els escenaris bàsics per narrar la història.

Teleoplexia. Ensayos sobre acelaracionismo y horror

     Llegeixo Teleoplexia. Ensayos sobre aceleracionismo y horror. Vaig conèixer aquest autor fa dos mesos amb el seu escrit sobre la il·lustració fosca, Aquest text té un caràcter molt menys polític i molt més ontològic, però tot el que ens diu sobre ontologia, constitueix el fonament de la seva concepció polìtica-històrica. Tal i com jo ho he entès, els punts de partida fonamentals de la seva reflexió són H. P. Lovecraft i Immanuel Kant. L'obra de Lovecraft sería un intent de descriure allò a que va apuntar Kant però del que pensava que no podia dir res: la noció de noumen, l'objecte desconegut que només pot ser desconegut però del qual el pensament no es pot sostreure.. El ser coincideix amb l'horror, per això ens diu que el horror es el fin verdadero de la filosofia. La història és el desvetllament d'aquest horror quan més va més ràpid. El mèrit de Marx i Nietzsche és haver començat a tenir una consciència d'aquest fet i en aquest sentit són els progenitors del seu accelaracionisme. El capitalisme és la veritat com mecanisme de realització del procés del desvetllament de l'horror. Ben entès el capitalisme és l''eina de desenvolupament del nihilisme. (això si mirem els defensors del capitalisme actual com Milei sembla un punt de vista ben encertat) En aquest nivell són ridícules les objeccions que podem fer des un punt de vista moral, humanitari, que no significa res, essent la humanitat un parasit del gran mecanisme. Fins on he entès el seu pensament està vinculat a una opció cosmològica concreta; la que considera que l'expansió de l'univers és un fenomen inaturable i que la realitat és continu i incessant desmembrament. En aquestes circumstàncies la noció de Cosmos és només una il·lusió del nostre esperit. I em sembla una intuïció correcta pensar que la desaparició de la noció d'univers, afebleix molt essencialment totes les reflexions ètiques conegudes. Jo no segueixo massa de prop les indagacions cosmològiques, però pel que recordo la hipòtesi que ell manega s'enfrontava a una alternativa oposada la de big brunch, que aplicant la mateixa lògica reforçaria la noció d'univers, però segurament no prou per afeblir la intuïció de Land sobre la irrellevància de la humanitat.

    El llibre és una recopilació d'escrits petits, de vegades, jugant amb referents com el diàleg socràtic. Hi ha una vena sarcàstica, l'objecte de la qual són aquells que volen ser moderns i alhora "bons" en el sentit tradicional del terme. Les referències literàries no m'han resultat fàcils d'esbrinar perquè deu fer quaranta anys que no he obert cap llibre de Lovecraft i tampoc sé gaire sobre el cyberpunk més enllà d'haver vist unes quantes vegades Blade Runner. Més clara és la seva afirmació del refús de l'ortogonalitat, és a dir l'existència de valors transcendentals en relació a la intel·ligència. El seu punt de vista, pel contrari, és que:

        La naturaleza jamás ha generado un valor como objetivo terminal, excepto mediante la hipertrofia de un valor instrumental. Y mirar fuera de la naturaleza para buscar propósitos hegemónicos no es una tarea compatible con la integridad tecno-científica , o que presente siquiera la más remota oportunidad de éxito.

        El corol·lari d'aquestes consideracions és que la intel·ligència artificial ineludiblement ha de contribuir a la destrucció de la humanitat. És ben curiós que un pensament indiscutiblement sofisticat i d'altra banda radicalment ateu com el de Land, estigui ara en una aliança circumstancial amb els creients evangèlics que recolzen Trump i l'estat d'Israel. Tots cerquen l'apocalipsi, però forçosament o l'un o l'altre hauran d'experimentar que l'apocalipsi no serà el que s'esperaven.

Nosaltres, els sense nom

     A la sala Beckett assisteixo a la representació de Nosaltres, els sense nom una representació de la història de Joan Garcia Oliver en primer terme, però en el fons de tot el moviment llibertari. El muntatge està signat per la companyia Mos Maiorum especialista en espectacles immersius i la reconstrucció del passat des de testimonis orals, però aquest cop han comptat amb la col·laboració de Joan Yago, autor d'una bona part del treballs de la calòrica. L'obra té dos virtuts principals des del meu punt de vista. La primera és una estructuració molt efectiva. Exposa la primera part de la vida de Garcia Oliver, només s'escenifica un moment posterior a la guerra civil, quan ja ancià visita la llibreria de Ruedo Ibérico a Paris. Pren com a punt de partida la mort del seu germà Pere, quan tots dos era petits, i com a nus central la reunió dels comitès de la CNT del 23 de juliol de 1936, de la qual Garcia Oliver pensa que hagués pogut canviar la història de la humanitat. L'altre és el gran treball dels tres actors: Pau Viñals, Diego Lorca i Alba Valldaura. Mentre que el primer es centra en el personatge protagonista, els segons ens fan molts. Fent una memòria ràpida Lorca és Durruti, Macià, Companys, Abad de Santillán i Mussolini, mentre que Valldaura és Ascaso, Federica Montseny i la mare de Garcia Oliver. Em deixo alguns segurament. Amb quatre caixes fan mitjançant la seva expressió corporal una representació convincent dels molts moments de tensió i lluita viscuts per Garcia Oliver. El seu treball és excel·lent i fou molt aplaudit.

    Allò que es decidia el 23 de juliol era si la CNT, que manava de fet a tota Catalunya, s'integrava al comitè de milícies antifeixistes plantejat per Companys en unitat amb les altres forces d'esquerra prioritzant l'esforç bèl·lic o bé es centrava en imposar el seu programa revolucionari. Sembla que guanyà la primera opció i els anarquistes al dia següent utilitzaren la seva força en l'intent d'ocupar Saragossa, cosa que comptaven fer en uns poc dies ... Segons les memòries de Garcia Oliver ell es va quedar sol defensant la segona opció. El problema és que no tenim cap altra versió com es es reconeix a l'obra i d'aquella reunió ningú no en va fer una acta. De fet, les columnes anarquistes si varen intentar dur endavant la revolució a les terres del baix Aragó i Garcia Oliver va acabar, curiosament, sent ministre de justícia (els motius per a tenir aquest càrrec no eren molt diferents dels esgrimits per Paul Newman a Life and times of judge Roy Bean; el seu coneixement de les lleis venia únicament del fet d'haver-les transgredit). Aquesta part més contradictòria de la seva biografia i de la història del moviment llibertari no apareix a l'obra i d'alguna manera la vaig trobar a faltar.

    Des d'un punt de vista emocional vaig connectar amb l'esforç de la companyia per representar un mon, que és d'on provinc. A més ara estic llegint un text postum del major anarquista del nostre temps, David Graeber, i tinc clar que malgrat les nombroses incoherències i errors, en el fons l'anarquisme és l'única postura política essencialment decent. Com pensa el meu germà, aquí, més problemàtica és la vigència del seu legat. Garcia Oliver entengué el mon com una lluita entre els que en tenen i els que no. En el seu moment això és veia claríssim. Ara tot és molt tèrbol i sembla que tots podem tenir de tot. Virtualment.

Phèdre ¡

 

    Veig a l'escenari de l'hospital de la Santa Creu la Phèdre¡ de François Gremaud.; una de les obres més curiosos i intenses que he vist aquest curs. L'obra només té un actor, Romain Daroles, que interpreta en principi un orador que ha de fer una conferència sobre la Phèdre de Jean Racine; de fet, l'espectacle es va concebre per ésser representar per a alumnes de centre de secundària. L'orador estima l'obra de de Racine i per això es veu empès mentre declama la seva conferència a anar explicant i representar-la, cosa que acaba fent completament. Així, per tant Romain acaba fent tots els personatges importants de la tragèdia, interpretant les escenes clau, i no només això sinó que explicarà molt del que es proposava com a tema de la conferència: ens explicarà la complicada genealogia dels protagonistes de l'obra, o analitzarà el mecanisme dels versos alexandrins que mai foren utilitzats millors que en l'obra de Racine.

    Phédre és una tragèdia i com anticipa l'orador mor quasi tothom. Romain representa la tragèdia amb convicció però aquesta Phèdre és una part de Phèdre!, la qual essencialment és una comèdia i ho és per l'alegria transmesa per l'actor en el seu treball. La representació és una explosió de joia causada per l'entusiasme que l'actor retroba en el text de Racine, per la intel·ligència emocional emprada per descriure les relacions i per la bellesa dels alexandrins. El treball de Romain Daroles és impressionat anant molt més enllà de la interpretació d'un monòleg, com per exemple el que va fer Servilio. Si estaria més a prop del treball de Carreras en la història d'un senglar, tot i que aquí no es produeix tant la fusió entre actor i personatge, i el primer s'imposa clarament sobre els segons (i per això triomfa finalment la comèdia)