El cau de la guilla

     El cau de la guilla és el títol català de la novel·la publicada enguany a l'editorial Mai Més de l'autora Anna Staronibets. Jo havia llegit dos altres llibres seus, la glándula de Icaro i una edad dificil, però aquí ens situem en un terreny ben diferent. Si els contes es situen en un àmbit entre la ciència-ficció i el terror, aquí l'aproximació genèrica més clara seria la d'un relat d'aventures barrejada amb molts elements fantàstics. Si els altres llibres eren contes o novel·les breus, el cau de la guilla respon del tot al que la majoria entenem quan es parla d'una novel·la russa, moltes pàgines i molts personatges. L'acció es situa a l'agost del 1945 a un poble de Manxuria, és a dir, en el moment en que l'exercit roig comença el seu avanç als territoris ocupats pels japonesos. La trama m'és molt difícil de resumir. Comença amb la fuga de tres presos d'un camp de concentració. Un d'ells el protagonista Kronin és un antic artista de circ que ha perdut la memòria quasi del tot i té la determinació de trobar la seva dona. Dels altres dos, un morirà però serà present tota la història, perquè el mon dels morts no està aquí del tot separat amb els vius i l'altre acabarà el servei de l'antagonista de Kronin, el seu mestre com a mentalista i responsable de la serva pèrdua de memòria, que ara és coronel de la KGB i vol tenir Kronin sota el seu control. A la seva fugida, Kronin arriba a un poble perdut de la frontera on troba la comunitat de les dones guilla, les qual tenen la capacitat de convertir-se en aquests animals, viuen si no eternament, indefinidament i no envelleixen. cosa que els és molt útil perquè una de llurs font de nutrició és l'energia que extreuen dels homes quan fan l'amor. La seva naturalesa està amagada però estan marginades del nucli central del poble, els anomenats "vells creients", mig exiliats en aquelles contrades remotes. Les dones -guilles però tenen un problema provocat per la maledicció d'un savi taoista que no només és immortal sinó que sap fabricar un elixir capaç de procurar la immortalitat. Aquesta fórmula és cobejada pel cunyat de Kronin, un nazi alemany que aspira a trobar un mecanisme de revenja fent reviure un exercit de soldats de terracota (no pas els de Xian, que serien un simulacre, sinó els autèntics) També acaba tenint un paper fonamental la unitat 508, un centre d'investigació biològica que utilitza presoners de guerra com matèria prima, dirigida per un samurai japonès.

    Tot plegat és prou embolicat i no sé si invita molt a llegir-ho. De fet, em va costar orientar-me al principi però em sembla que no hi ha millor testimoni de l'ofici de l'autora que el fet que la lectura esdevingui cada cop més interessant i al final apassionant. El final és feliç malgrat que sigui una narració plena de soroll i fúria o, com diem els catalans, de sang i fetge. El canvi de format no significa que molts trets dels celebrats contes no hi sigui. En primer lloc, el que filosòficament és més actual i era el nucli del magistral relat, una edad dificil, la intercanviabilitat entre allò humà i allò animal. De fet, això arriba al punt que alguns dels capítols estan narrats des del punt de vista d'un gos, el qual entén bastant bé els afers humans aplicant una lògica, diguem-ne, canina (Staronibets no adopta amb exclusivitat ni la tècnica del narrador omniscient, ni la de privilegiar la veu d'un personatge, sinó que les va alternant). Finalment el caràcter difús de la línia i la mort també té una clara continuïtat amb els relats anteriors. El personatge amb més control de la realitat, el mestre taoista, és algú del tot concent de la dissolució de la realitat en aparença que fonamenta la familiaritat del plantejament de Staronibets amb els Philip K. Dick

Tell Them, Willie Boy is here

     Tell them Willie Boy is here és la segona, i última, pel·lícula d'una de les trajectòries mes desaprofitades del cine americà, Abraham Polonsky., un dels guionistes i realitzadors que va veure la seva trajectòria trencada per la cacera de bruixes del senador Mc Carty, que en el seu cas va quasi cloure una carrera que havia començat amb dos gran èxits: el guió d'un dels que potser és un dels millors films sobre el mon de la boxa, Body and Soul, i una obra mestra del cine negre, Force of evil, totes dues amb el gran i malaurat John Garfield. Polonsky va estar en una situació difícil quan va ser interrogat i requerit pel seu passat perquè va fer la guerra com oficial d'intel·ligència, amb la qual cosa no podia revelar gaire res del que havia fet o deixat de fer. Efectivament era membre del partit comunista, cosa que mai va ser il·legal als EEUU.

         Quasi vint anys després va fer aquest film, un western tot i que l'acció s'esdevé a començaments del segle passat. Willie boy és un noi indi que torna de la presó i té una cita amb la seva noia. El seu pare s'oposa a aquesta relació i quan els sorprèn, Willie el mata en defensa pròpia. Aquesta acció en el seu codi tribal, simplement sancionaria el matrimoni, però està clar que les lleis americanes no ho veuen de la mateixa manera i Willie, que té del tot clar que la presó és infinitament més dura per un indi que per un home blanc, fuig amb la noia. La pressió de la directora de la reserva, que vol fer de la noia índia una mestre, obliga al sheriff, que és també el seu amant ocasional, a fer un escamot per perseguir-lo malgrat que ell en principi era partidari de deixar-ho córrer., és a dir, de deixar el tema a la policía de la reserva. La pel·lícula consisteix doncs en la descripció d'aquesta persecució. Willie Boy té l'avantatge del seu coneixement de la regió, però va a peu i menys ràpid del que podria anar si anés sol. L'escamot armat i amb cavalls està mogut per les ganes de tornar als vells temps de la guerra amb els indis. El tema es complica perquè hi ha una visita presidencial a la contrada i la premsa s'interessa per la història d'un indi rebel que potser vol començar una nova guerra índia. Polonsky es va basar en una història real que sembla fou la darrera partida per fer justícia popular als EEUU El final a la vida real va ser prou diferent al del film. La noia va morir d'un tret dels perseguidors, (a la pel·lícula no queda clar si és un suïcidi o l'autor és Willie Boy) i el final de l'home fou incert, tot i que sembla que si va poder fugir i arribar a Las Vegas on anys més tard morí de tuberculosi.

        Segurament el millor del film és troba en els diàlegs que sovint recorden el talent que va dur Polonsky a triomfar. En canvi, el film no em sembla que acabi mai d'agafar un bon ritme narratiu i quan l'has acabat de veure penses que ha durat més del cent minuts reals, mala senyal. El sheriff és Robert Redford que fa un treball eficaç però en el que tampoc pot brillar especialment. Pel meu gust el pitjor del film és l'elecció de l'actriu protagonista, la jove indià, que recau en Katherine Ross, (molt popular llavors després d'haver protagonitzat The Graduate i Butch Cassidy and the Sundance Kid) a la qual un maquillatge més aviat ridícul no ajuda res. Als anys 60 es podia fer a Amèrica un film com aquest on queda molt clar el caràcter estructural del racisme americà, però no donar un paper principal a actors indis. Willie Boy és William Blake, però que com Blake, en realitat d'origen italià, tenia una etnicitat poc marcada i era un actor més que competent, acaba sent un dels suports del film.