De semàfors apagats i altres mesures d’economia domèstica

Olot ha tornat a ser notícia. Aquesta vegada, a diferència de fa uns mesos, no ha estat un fet macabre el que ens ha portat a sortir a portades de diaris i a notícies de diferents cadenes de televisió. Aquesta vegada hem estat protagonistes per la idea del consistori d’apagar els semàfors des de les deu del vespre fins a les sis de la matinada cinc nits a la setmana.

Aquesta mesura sembla que suposa un estalvi d’uns 500 euros al mes; és a dir uns 6.000 euros per any. Cal tenir en compte, però que per poder-la aplicar s’ha de fer una inversió que podria suposar la meitat de l’estalvi d’un any.

Tant bon punt s’ha conegut la notícia han sortit un munt de comentaris. Evidentment, els més notoris han estat els dels qui hi estan en contra. L’oposició i la part de la ciutadania contrària a la mesura han fet pública la seva opinió. Els arguments són diferents: el risc d’accidents, el poc benefici d’aquesta mesura d’estalvi, la falta de costum de circular mirant l’altra senyalització viària... Sembla que hi ha qui voldria que l’estalvi ens arribés per retallar en assessoria de la comunicació, reduir el sou de l’alcalde (de l’ajuntament i/o de la diputació)... i posen el nostre consistori com a model de gestió ineficient dels recursos. Ara si que l’han feta bona!

Jo diria que ni la mesura suposa un estalvi gaire considerable ni sembla que, ara per ara, comporti gaire risc per a la població (més ben dit, voldria que no fos causa de cap accident). Tinc la sensació que en temps de vaques grasses, els partits minoritaris pregaven als governants que apliquessin mesures d’estalvi energètic no tant amb l’objectiu d’un estalvi econòmic, sinó més aviat per un benefici mediambiental. Vés a saber si en aquells moments, persones que ara es mostren en contra d’aquesta mesura s’hi haurien mostrat a favor.

L’amic Ferrés, regidor municipal al govern, ha publicat l’enllaç d’un català que viu a Alemanya i que fa prop d’un any explicava que a Karlsruhe, ciutat on viu, s’estaven plantejant apagar els semàfors de nit. N’he manllevat quatre ratlles La raó esgrimida per tancar els semàfors per la nit és doble: primer, perquè troben estúpid esperar en un semàfor en una cruïlla quan no hi circula cap cotxe i segon, per  ajudar al medi ambient, pel  que comporta d’estalvi de benzina i la disminució de la contaminació del cotxe aturat amb el motor engegat. També  suposo per l’estalvi de corrent elèctric per alimentar el semàfor durant tota la nit… I continua: paradoxalment Alemanya que és un país molt més ric que Catalunya i a més, no pateix una crisi com la catalana, estan tot el dia mirant com estalviar diners. Només instal·len semàfors als llocs realment necessaris i  si poden, els apaguen per la nit per estalviar diners i ajudar a salvaguardar el medi ambient. Els catalans hauríem de seguir l’exemple dels països nord i centre europeu. Per esdevenir una nació rica, prospera i sostenible amb el medi ambient, el més important és estalviar de tot arreu.  (Text complet a http://blogspersonals.ara.cat/desdelesgermanies/2010/12/13/semafors-apagats/).

He de dir que provinc d’una família força nombrosa i que estàvem acostumats a estalviar en tot. Pel que fa al tema energètic, recordo que ens feien tancar les portes de l’estança principal -on teníem l’estufa de llenya-, per evitar que marxés l’escalfor, i qui tenia el mal costum de deixar les portes obertes era titllat de cul-obert. Els pares ens feien apagar els llums i quan ens en deixàvem algun d’encès (tant si era per deixadesa com per por d’anar a les fosques) ens feien anar a matar el lladre (apagar-lo). Suposo que aplicàvem el principi “estalviar abans que retallar” perquè amb vuit de colla, no podia ser de cap altra manera.

Amb aquestes humils lliçons, vaig aprendre que només es té allò que s’estuvia (estalvia, normativament) i que s’han aprofitar les engrunes; per tant, m’agradaria que aquesta mesura tan criticada anés acompanyada de moltes altres petites mesures per mor d’evitar retallades, en l’àmbit municipal, en l’autonòmic i –evidentment- en l’estatal. Ara bé, en temes de política, ja se sap: d’un pet se’n fan set esquerdes.

Un 20-N diferent: certesa en un mar d'incertesa

El president del govern espanyol ha anunciat la data de les properes eleccions generals. El 20N, una jornada històricament i política ben carregada de significat, serà aquest any 2011 jornada electoral.

Ben segur que ZP i tota la quadrilla tenen els seus motius i ves a saber si l’estudi del CIS n’és un dels més importants; ara bé el que ha exposat com a un dels motius principals ha estat la voluntat d’aportar un xic de certesa a l’actual mar d’incertesa econòmica i política en què ens trobem. Un altre motiu -que certament és ben pràctic- ha estat que el nou govern tingui plenes facultats a l’inici del proper exercici econòmic.

També ha dit que, després de la pressió dels darrers dies, era “el més natural i raonable”, cosa que he trobat del tot reflectida a la seva expressió de descans m’ha permès llegir entre línies una mena d’“ara sí que m’he tret un bon pes de sobre”.

Trobo que la roda de premsa li ha quedat arregladeta i que tant la voluntat d’aportar certesa com la de permetre que el nou govern pugui planificar el nou any econòmic han estat motius prou convincents cara un públic que no entenem ni de política ni d’economia.

Pocs minuts després, com havia de ser, apareix en Rajoy -per cert, voleu dir que el color gris-blanc del pèl de la seva barba s’adiu gaire amb el color dels cabell del cap?- amb aquell fons color blau-cel-empastifós-color-PP,  i ens ha recordat que encapçala una formació capacitada per liderar el canvi polític de l’estat i que, si guanya les eleccions, pensa “governar des del centre, la moderació i el diàleg”. Sentint això em venen al cap algunes expressions més pròpies de creients que no pas de gent com jo: Mare de Déu, santíssima! o Que Déu ens agafi confessats! Perquè, no sé si el PP ens podria (o podrà) salvar de la situació econòmica en què ens trobem, però en cas de fer-ho, dubto que siguin capaços de governar, com ells diuen, des del centre, utilitzant com a mitjans la moderació i el diàleg.

I mentrestant, cada 11 de setembre agafarem les estelades i sortirem al carrer a reclamar el que pensem que és nostre.

En fi, que Déu hi faci més que nosaltres; és a dir, que tinguem sort!

De la contenció de la despesa i la publicitat inútil

Supermercats, empreses de bricolatge, pizzeries, restaurants de menjar ràpid (hindús, xinesos, espanyols, catalans...), tots són amants de repartir la publicitat bústia a bústia. M’agradaria que no ho fessin; sempre he pensat que els diners que s’estalviarien en publicitat els podrien destinar a abaratir els productes de consum. A la societat actual, aquesta deducció meva no deu ser tan lògica com em sembla a mi. Ara bé, qui no vol rebre aquesta publicitat ho té ben fàcil: posar a la bústia l’enganxina de Publicitat no gràcies. Suposo que es respecta. La veritat és que no ho sé.

Companyies de llum, gas, aigua i electricitat disposen de les nostres dades de manera que ens envien, per correu, les factures i tota aquella informació que fins fa poc era necessària. De mica en mica anem tenint la possibilitat de demanar la factura electrònica (sobretot les de telefonia) i estalviar-nos de rebre correspondència (o millor dit, estalviar-los, a ells, la feinada i els costos d’imprimir, plegar, ensobrar, segellar i enviar un munt de cartes). No sé qui hi guanya més, però suposo que les companyies tenen un estalvi econòmic; els clients, que jo sàpiga, econòmicament no ens estalviem res.

Bancs i caixes ens van oferint, cada vegada més, la possibilitat de rebre els comprovants dels rebuts domiciliats via correu electrònic. D’aquesta manera, segur que ells s’estalvien feina i, en aquest cas, nosaltres ens estalviem algun caleró perquè, tot i que no ens havien avisat, en alguns rebuts ens hi cobraven els cèntims que costava el segell de correus. Quina barra! No vull pensar la quantitat de gent, sobretot gran, que rep les domiciliacions a casa i en paga, segurament sense saber-ho, l’import del correu.

Està bé que ens puguem estalviar alguna cosa, encara que siguin petits imports, sobretot ara que les empreses han de retallar despeses. És una manera de traslladar al sector privat les mesures extraordinàries per a la reducció del dèficit que es van aplicar el sector públic a finals de maig.

Ara bé, em sembla que convindria una mica més de coherència. Estem en una època de fusions d’empreses i d’entitats bancàries i de canvi de raó social d’algunes companyies. Qui més qui menys se n’ha assabentat per un mitjà o altre: premsa escrita, televisió, internet... o, en el pitjor dels casos, veient els operaris substituint els rètols lluminosos de les entitats bancàries pels nous. Que Repsol Gas s’ha transformat en Repsol gas +? Me n’alegro –o no; de fet, m’és igual-, però no cal que m’enviïn a casa un sobre de mida A-5 imprès a tot color contenint una carta impresa també a tot color i a doble cara (bilingüe) sobre un paper de qualitat per fer-m’ho saber. Que Caixa de Sabadell, Manresa i Terrassa s’ha ajuntat i es diuen Unnim? D’acord, però no em fa falta rebre per correu un sobre acolorit i de disseny que conté una mena de tríptic de cartolina, també de disseny, imprès a tot color, amb molta foto i poca lletra que no fa altra cosa que fer-me saber que la senyora de la imatge és clienta d’Unnim –també me n’alegro si és el que ella volia-!

Si estem en època de contenció de despeses potser que comencem per evitar les més supèrflues, no? I una publicitat que no conté gaire informació i que deu valer un ull de la cara suposo que es pot considerar supèrflua.

Creditors i proveïdors meus: Publicitat cara i personalitzada? No, gràcies!