El Titoler

Després d’aquella indesitjable tarda d’estiu, la vida va continuar amb una aparent normalitat. Jo no vaig ser capaç de parlar-ne i ningú no m’ho va notar, si més no, no recordo que mai em preguntessin si m’havia passat alguna cosa.

De pors ja en tenia abans, però a partir d’aquella indesitjable tarda d’estiu en vaig tenir moltes més. Em feia por anar sola pel carrer. Em feia por qualsevol cotxe que se m’acostava.  Em feia por qualsevol home desconegut que venia per la vorera. Em feia por sentir passes darrere meu. Em feien por moltes coses que no recordo que abans me’n fessin, de por. I jo sola trobava la manera de resoldre-ho: anava pel carrer corrents, anava per la vorera més ampla i clara, canviava de vorera si se m’acostava algú o anava al darrere d’algun veí o conegut que em feien sentir protegida.

Devia acabar l’estiu i devia començar el curs. I jo devia fer vida normal: anar a escola, aprendre, jugar, anar a ballet, a catequesi, ajudar en les poques tasques domèstiques que m’encomanaven. Feia el que s’esperava de mi: créixer i aprendre.

Els jocs al carrer amb patins i bicicletes ens feien sentir les mestresses i amos del barri. Però la tranquil·litat es va veure torbada per un altre personatge indesitjable del qual se’n sentien rumors i històries que no sabíem si creure’ns-les o no, però que ens aterrien. Per les accions que se li atribuïen, relacionades amb el seu membre, el personatge es va guanyar un sobrenom: el Titoler. 

La bicicleta que vaig estrenar el 1973,
imprescindible per als nostres jocs al carrer.

Un tarda qualsevol d’un dia plujós qualsevol que situo en una tardor qualsevol, jo tornava sola d’escola amb uniforme, jaqueta, cartera i paraigua i, ja a prop de casa, vaig notar que un cotxe se m’acostava i m’estava seguint, circulant a poc a poc molt a prop meu. Espiant-lo de reüll, tot fent veure que no el mirava, vaig saber que era ell, el Titoler, i tot i que encara que no coneixia els detalls de les seves accions, vaig tenir clar que aquell no era un bon company de viatge.

Se’m va acostar una mica més i va abaixar el vidre de la finestra del costat de l’acompanyant i em va dir unes paraules que recordo perfectament “nena, maca, com que plou tant, puja que t’acompanyaré a casa”. Com que gat escaldat té por de l’aigua tèbia, vaig seguir caminant de pressa, dissimulant com si no hagués passat res, afanyant-me per a arribar a casa. Ja a dintre l’entrada, vaig tancar la porta, la vaig empènyer fort amb les mans i vaig fer un bufet per agafar embranzida per pujar les escales corrents.

D’aquell personatge indesitjable en recordo la cara, del cotxe en recordo el model, el color, i la matrícula. Tenir-lo identificat era qüestió de supervivència.

Del Titoler en parlàvem amb les altres nenes, diguem que les experiències eren compartides entre les possibles víctimes, tot i que no pas amb gaire detall. Però cap de nosaltres va compartir-ho amb els pares o adults que d’una manera o altra ens haurien pogut ajudar.

En certa manera, assumíem un risc que ens tocava patir pel fet de ser “nenes”, sense ser conscients encara que allò era el començament d’una sèrie de coses que hauríem -i encara ara hem- de suportar. Més endavant alguns homes ens xiularien i ens cridarien grolleries com si allò fora normal i a cada comentari o xiulet, sense girar-nos, acceleraríem el pas, com si a sobre en tinguéssim la culpa.

M’agradaria creure que allò forma part del passat, pensar que ara se’n donen menys casos i que la societat s’ha normalitzat, però em sembla que més que un canvi de mentalitat hem aconseguit reprimir l’expressió externa d’uns sentiments que encara ara en alguns sectors continuen vigents.

Ens queda tant per fer!

De la protecció dels infants i d’una indesitjable tarda d’estiu

Aquesta setmana han estat notícia les cues que s’han format davant de l’única oficina de Barcelona on tramiten els antecedents penals que, de moment, substitueixen un certificat conforme no tens antecedents en delictes sexuals, que s’ha de presentar per poder treballar amb canalla.

És evident que amb els casos d’abusos a menors que hi ha hagut per part de persones que treballaven amb mainada, s’havia d’establir alguna mesura. L’altra cosa és l’efectivitat que pugui tenir la que s’ha fixat. Precaucions benintencionades, opinables, però que no discutiré ara -deia en Carles Capdevila-. Com passa sovint s’ha establert la mesura sense planificar-ne la tramitació. Ara bé, malgrat les mancances organitzatives, em sembla que qualsevol providència serà benvinguda per tal d’evitar aquestes situacions.

Molt sovint, quan vaig pel carrer a l’hora en què la mainada surt de l’escola tinc la sensació que els nens, però sobretot les nenes, que van sols pel carrer estan desprotegits i que són molt vulnerables. Considero que es mereixen que els respectem i que ho fem de forma notòria, evitant qualsevol gest o situació que els pugui esporuguir. Em podeu titllar d’exagerada, però confesso que quan estic a punt de creuar-me amb una criatura desconeguda i que va sola, n’aparto la vista per evitar intimidar-la.

Recordo que quan era petita els pares m’avisaven que no parlés amb desconeguts. No tinc present que me n’expliquessin els motius i tampoc no els preguntava. Obeïa i no hi parlava.

La que era casa nostra estava situada prop del Pont de la Ceràmica, entrada i sortida d’Olot per la carretera de Ripoll. Sovint algun cotxe s’aturava a demanar com arribar a una adreça o un negoci concret i jo era tipa de veure com els meus acompanyants, més grans que jo, donaven les indicacions al conductor desorientat. Era habitual i responien amb naturalitat.

Aquell estiu m’havien apuntat a classes de francès. Després de dinar, anava a casa d’una professora seriosa i ben pentinada que, al voltant d’una taula llarga, situada en una sala tan gran com fosca, ens ensenyava les beceroles de la llengua del país veí: an, de, truà, catre, cenc, six, set, uit...; una “a” i una “i” fan “e", una “o” i una “u” fan “u”, “eau” es llegeix “o” i la “u” es pronuncia “y” amb boquita de piñón... Les classes eren poc amenes, però jo era força aplicada i hi assistia regularment i sense rondinar. 

Poc abans d'aquella tarda d'estiu

Una calorosa tarda d’estiu, sortint de classe de francès, anava tranquil·la i despreocupada, segurament cantussejant mentre jugava a “no trepitjar la ratlla” o  saltava a nonet aprofitant les línies de la vorera, quan arribant a la cantonada de casa se’m va parar una camioneta i el conductor em va demanar indicacions per anar cap a Girona. Mentre jo intentava respondre-li, imitant allò que havia vist fer tantes vegades, ell va baixar de la furgoneta i, encara no sé com, em vaig trobar amb tota la seva mà dintre les meves calcetes i amb un fal·lus erecte entre les meves mans. És evident que jo no sabia què estava passant, però alguna cosa em va fer intuir que havia de fugir d’aquella situació, de manera que vaig arrencar a córrer i vaig arribar a casa espantada i suada com mai no hi havia arribat.

Jo, que era tant joveneta com innocent, vaig ser incapaç d’explicar aquell fet a ningú. Com ho podia explicar si m’havia parat amb un desconegut? Com ho havia de dir si aquelles parts del cos eren tabú i no tenien cap nom que jo pogués pronunciar? Penis, vulva o erecció eren paraules desconegudes i trigaria molts anys encara a sentir-les per primer cop. Em vaig empassar allò que acabava de succeir-me i en vaig fer el secret personal més gran i llarg que he tingut mai. No va ser fins vuit o nou anys més tard que en vaig poder parlar obertament amb una persona de confiança, el meu xicot.

D’ aquella desafortunada tarda d’estiu en tinc dues imatges gravades: la primera és la roba amb què jo anava vestida; la segona, la caixa de caramels berlingots que m’havia portat una meva tia que acabava d’arribar de viatge. La roba no me la vaig voler posar mai més. Els caramels van quedar intactes.

Font: http://www.lartisannougatier.net/

Han passat molts anys i penso que me n’he sortit prou bé, però he de confessar que encara ara quan vaig pel carrer, segons qui se m’acosta, en desconfio i m’aparto. Per això, penso que qualsevol mesura que s’estableixi per tal d’emparar els infants serà benvinguda, perquè protegir-los és la nostra obligació. 

Vacances

Asseguda al sofà, mentre es prenia una estona de descans després de preparar les maletes i deixar la casa en condicions per ser-ne fora uns dies i abans d’agafar el cotxe i començar a fer quilòmetres, escoltava música relaxant d’aquella que li agradava tant.

I mentre es relaxava, li passaven pel cap algunes idees desordenades sobre la seva vida i intentava esbrinar el perquè de tot allò i entendre aquells conceptes que ni ella mateixa tenia clars: la família que havia format, que tant s’estimava i les contrarietats que li comportava; la seva feina, que sovint li exigia per damunt de la compensació econòmica que li proporcionava; la seva imminent promoció laboral –si és que arribava- amb l’esforç que hi havia suposat pel poc benefici que en trauria; el neguit per la fragilitat del present d’ella i dels seus estimats; les angoixes i les pors pel futur immediat que ara mateix li privaven de veure’l fàcil i plaent; les vacances que acabava de començar que, segons com anessin, li podien ser més estressants del que ningú –ni ella mateixa- podria desitjar...

I, mentre deixava que aquell garbuix fes giragonses en alguna part del seu cervell, es deixava endur per una cançó: la música la captivava; de la lletra, n’entenia només algunes paraules, però en feia prou per imaginar-se de què anava.

I aquella melodia se l’enduia vint-i-cinc anys enrere, quan moltes de les coses que ara formen part de la seva vida encara estaven per començar, quan ni tan sols s’imaginava cap on anaven els trets, quan encara vivia afofolada al bressol familiar, acaronada per aquells pares un xic grans i delicats que havien tingut cura d’ella fins al moment de la seva mort i a qui mai no va agrair tot el que havien fet per ella: els esforços humans i econòmics per tirar la família endavant, les voltes que havien donat al llit quan les preocupacions pel que ella feia els provocava insomni, els consells que, en la mesura justa i respectuosa, ells li havien donat...

I, de sobte, el soroll del telèfon va tallar en sec aquells pensaments i la va tornar a la realitat quotidiana (o a la quotidianitat real) de la qual n’estava prou orgullosa per continuar endavant, estimant i deixant-se estimar pels qui té al seu voltant.

I l’endemà, de bon matí, es posarien tots a dintre el cotxe i començaria un nou capítol de les vacances familiars: VACANCES 2009.

Bones vacances!

Escorniflaire

Cobardes

Gaby és un noiet de 14 anys que té por d’anar a l’Institut. Potser la seva por és per culpa d’en Guille, un company de classe que alhora té por a defraudar el seu pare. Però els pares d’en Gaby i d’en Guille també tenen por. En Joaquim, el pare d’en Gaby, té por de perdre la feina i la Merxe, la mare, por que la família s’esfondri. Guillem, el pare d’en Guille, té por del poder que l’envolta i Magda, la mare, por a no conèixer el seu propi fill. I, per acabar, en Silverio, l’amo de la pizzeria, que no té por de res. O potser sí, potser té por de Déu.

I tu? De què tens por?

Bona pregunta aquesta: de què tenim por?

La pel·lícula em va fer reflexionar. En un món on abunden les eines per a la comunicació (mòbils, Internet…), i en una societat que posa a l’abast dels més joves totes aquestes eines tecnològiques, qui sap si abans que tinguin prou criteri per fer-los servir, potser desconeixem la quantitat de persones que, com Gaby, disposen de tots els mitjans de comunicació i en realitat estan soles i posseïdes per la por.
Perquè aquest noi crec que està sol. Sembla que té un problema de la comunicació amb els pares, professors, amics i amigues. I el que crec més preocupant, és que no es tracta d’un cas aïllat. Estem acostumats a preguntar –Com va? o Què tal?- i a respondre sense ni aturar-nos a pensar –Bé-. Crec que aquí la Mafalda ens podria donar una lliçó amb una frase en què responent a la pregunta deia quelcom així com “vols saber la veritat o només ho preguntes per quedar bé?”.

Perquè, de por, en tenim… O no?

Escorniflaire

Quina por, pobra filla!

Aquella nena de vuit o nou anys havia acompanyat els seus pares a donar el pésam a casa d’uns amics de la família en què la mare havia mort a conseqüència del part en el qual havia nascut el seu cinquè fill que es portava força anys amb els seus germans grans.

El sol fet d’anar a donar el condol, ja li produïa un sentiment de tristesa. Però en aquells moments, era habitual anar a donar el pésam acompanyats dels fills petits. A més, com que encara no hi havia els tanatoris, aquesta visita es feia a la llar del difunt, fet que encara feia més tètric l’escenari.

Segurament ningú no va explicar-li clarament a aquella nena com s’havia mort la senyora, sinó que ella havia sentit que se’n parlava amb cert pudor i amb molta precaució per evitar explicar els detalls d’aquella injusta mort que deixava la família amiga desemparada per part de mare i on els fills grans (la filla gran –com es va veure amb el pas dels anys-) hauria d’assumir la cura dels germans i la criança d’aquell nen acabat de néixer.

Al cap d’un temps, quan tenia deu anys, la nena va saber que la seva germana gran havia de tenir un fill i que, per tant, ella seria tieta. En la mateixa conversa familiar es va comentar que possiblement la mare també tindria un fill.

La nena, que tot i que mai no comentava les seves pors, sempre pensava més enllà, va arrencar a córrer fugint de la taula on tenia lloc aquella conversa. La seva família va interpretar que la nena se sentia engelosida pel fet d’haver de ser tieta i que pensava en tot el que allò podia comportar inclosa la pèrdua de protagonisme.

Doncs bé, aquella nena, estava ben contenta pel fet de ser tieta. El que mai no va explicar, però, és que estava atemorida pel fet que es repetís, a la seva família, el que havia passat a la família amiga. Pobreta, ja es veia amb un germanet petit i sense mare!

Mai ningú no la va entendre. I vés per on que ella mai no ho va explicar. Quina por, pobra filla!