Reconeixement i insígnia del CNO

En el marc de la celebració del 70è aniversari del Club Natació Olot (CNO), l’octubre de 2024, el club va fer un acte d’homenatge als socis amb 60 anys o més d’antiguitat. Aquell any, es va fer en dues ocasions: una a l’octubre i una al novembre (1 i 2).

Uns mesos abans, els socis havíem estat cridats a informar, mitjançant un formulari, la nostra antiguitat com a tals, ja que el club havia iniciat la tasca d’actualització del fitxer de socis, pel que feia a la data d’alta. Tenia clar que m’havia criat essent sòcia del CNO, tot i que no disposava de cap document acreditatiu. Demostrar l’antiguitat de la meva família al CNO podia ser una tasca difícil, tenint en compte que els pares, els socis titulars, ja feia anys que ens havien deixat.

Amb la Rosa Maria, l’única de les meves germanes que actualment també és sòcia del club, vam intentar trobar alguna pista que ens portés a saber a quin any s’havia donat d’alta la nostra família. Jo podia aportar-hi poc, ja que la meva edat rondava els seixanta anys. Tenia clar que, el fet de banyar-me en el renta-peus de la piscina exterior forma part de les primeres vivències que recordo. Ella, en canvi havia participat per lliure, com a sòcia del CNO a la travessia Tossols-Basil, els anys 1970 i 1971, tal com consta a les medalles i al trofeu que conserva.

La resposta que vaig enviar al club era una barreja de records i de dades. Ens constava que a casa n’érem socis des de començaments dels seixanta del segle passat i els ho explicava així: a l'època de la presidència d'en Ferran Castañer (4), un oncle meu per part de mare, jo ja n'era sòcia [...] El meu pare, Ramon Llongarriu, el titular, s'ocupava de mantenir i ordenar la farmaciola del CNO (5). Podem dir que n’érem socis ja abans del 1968.

“Anar a la piscina” (mai n’havíem dit “el club”) era la principal activitat dels matins d’estiu. Si dic matins és perquè és quan hi anàvem, a la piscina. Les tardes les dedicàvem a fer repàs, anar a conferència, fer quadren d’estiu, anar a cosir... i les més grans a fer les primeres feines, sobretot classes particulars. A més, a les tardes, entre esperar el temps prudencial per fer la digestió i baixar fins a Les Tries, alguns dies et podies trobar que ja hi feia fresca i, d’altres, que ja plovia. A la piscina jugàvem lliurement sota la vigilància de la mare, dels germans més grans o dels entrenadors en els moments puntuals en què fèiem curset per aprendre a nedar o per millorar. Alguns d’aquests records els vaig publicar l’agost de 2018 (3).

Els pares, de grans, es van donar de baixa i a mi també, perquè no en fèiem ús. Més endavant em vaig afegir com a adherida a la titularitat d’una de les meves germanes. I, com són les coses, jo que no n’he estat usuària gaire regular, actualment continuo amb la titularitat inicial dels pares. És per això que el meu número de sòcia és inferior al 700.

A la vida es passen temporades. Entre les etapes que he anat més al CNO, s’hi troben la de la infantesa i fins ben entrada l’adolescència (seixanta i setanta del segle passat). Després, els  moments en què per dolor o per lesions he necessitat fer més exercici a l’aigua (finals dels vuitanta i del 2017 ençà). I quan més ús n’he fet va ser entre finals dels noranta i primers anys dels dos mil, temps en què la activitats d’estiu omplien els matins de vacances escolars de les meves filles, i l’esplai en família en les caloroses tardes d’estiu que, repartíem entre la gespa i a l’aigua de la piscina exterior.

Emmarcat dins la “Diada del soci 2026”, dissabte 29 d’agost, es va fer el reconeixement a uns quants socis amb 50 anys o més, al club. Segons informació de la web del club Com s’ha anat duent a terme els últims mesos, el CN Olot continua homenatjant a socis que compleixen 50 anys o més amb la condició de socis del club. Per aquest motiu i aprofitant la Diada del Soci, es van citar set socis que aquest 2026 han superat aquesta xifra. Se’ls va fer l’entrega d’una insígnia de plata com a reconeixement per la fita. En algun cas, eren els propis socis que recollien el pin. En altres casos, com el meu, érem els fills d’aquells que es van fer socis els que recollíem el distintiu, com a hereus de la titularitat.

Vaig recollir el pin i un reconeixement que no em pertanyen del tot. Guardaré el detall com a testimoni de l’antiguitat de la nostra família al Club Natació Olot i, sobretot, en record als familiars directes que ja no hi son: pares i germana. Uns i altres van fer possible el meu accés a les piscines del CNO. Els primers en fer-se’n socis i la Marissa en permetre’m tornar-m’hi a apuntar. És a ells a qui realment els correspon.  

Adriana Llongarriu Castanyer
agost de 2026

 

Notes i enllaços:

1.       Notícia de l’homenatge del 5/10/2024 a la web del CNO: homenatge als socis amb més de 60 anys de fidelitat.

2.       Notícia de l’homenatge del 23/11/2024 a la web del CNO: homenatge als socis amb més de 60 anys de fidelitat.

3.       Enllaç d’un escrit sobre el CNO publicat en aquest mateix blog, el juliol de 2018, amb el títol Records al caire del trampolí

4.       En Ferran Castañer, germà de la nostra mare, va presidir l’entitat en la que fou la seva sisena junta directiva, a partir de març de 1968. Malauradament, el seu mandat va ser molt breu, de menys de dos anys, ja que el maig de 1970 moria d’accident als 49 anys.

5.       Crec que aquest fet es va donar pel fet que el pare treballava en una distribuïdora farmacèutica d’Olot, DIFASA. Enllaç relat on explico què era DIFASA.

Llongarriu de la Vall del Bac al segle XXI (2)

Llongarriu de la Vall del Bac sempre havia funcionat, com la majoria de les cases de pagès, amb el sistema de pairalia i masoveria, estructura tradicional de la societat rural catalana. Aquest model, de propietaris i masovers, és el que constaten les edificacions de les masies d’aquest estil: la casa dels propietaris i la caseta dels masovers. Agradi o no agradi el sistema, és així com anava.

Tots sabem que la pagesia és qui té cura de la terra, qui modela el paisatge i qui ens alimenta. Voldria no equivocar-me pensant que els meus avantpassats s’estimaven la seva terra i les seves cases, així com les persones que hi vivien. A la nostra àvia paterna, Manuela Montsalvatje, en una visita a alguna masoveria, li van dir “ens agrades perquè ets tan pagesa!”. Aquest elogi espontani, sentit i de proximitat, encara ara em fa enorgullir de l’àvia Manuela que, igual que va passar amb l’avi, no vaig arribar conèixer. D’aquesta expressió n’extrec la conclusió que entre ella i els masovers hi havia una estima mútua.

Precisament per aquest afecte amb la gent del terrer, quan anàvem de visita a alguna casa de pagès -propietat de la família o no-, sempre érem benvinguts; ens rebien amb els braços oberts. Asseguraria que el bon tracte que ens dispensaven era de tot cor i no pas perquè fessin compliments. Aleshores ens deien “que entrin, que seguin, que tallin i que mengin” i, al voltant de la seva taula, en una estança fresca i fosca, compartíem el pa, la llonganissa i el porró de vi o, si era estiu, el porró de marsinada. (1)

Durant els nostres estatges d’estiu a la Vall del Bac, els sis germans ens vam curtir. En aquelles llargues estades a Llongarriu ens guaríem dels refredats i altres xacres hivernals. Anàvem a la riera, a visitar alguns estadants, a jugar per prats i boscos... i, els més grans, sortien a caminar amb el pare. Sovint teníem algun convidat, cosines, cosins, parents o algun amic, a passar uns dies. Les germanes més grans havien rebut alguna visita de caire més sentimental. En aquells estius que acabaven al setembre, sempre fèiem alguna visita, ja fos al Tomàs, al Xaravitx o en alguna altra masoveria.

La relació amb els masovers de Llongarriu era cordial i planera. Les grans de casa, recorden que els agradava anar a berenar amb en Joanet i la Margarida, mentre que a l’hora de jugar, preferien en Ramon, en Cisco, en Ricard i l’Anna Maria. Sovint també venia a passar el dia l’Angelina del Tomàs, d’una edat semblant a la d’elles. Les ties, solteres, gaudien d’allò més veient tanta mainadica jugant al prat de Llongarriu i, ben segur que donaven un cop de mà a la nostra mare, que a finals dels anys cinquanta ja tenia quatre dels sis fills que portaria al món.

A la dècada dels seixanta del segle passat és quan es van anar deshabitant les cases. Primer va ser el Tomàs (1966). Després el Xaravitg (1970). I, finalment, l’any 1976 es va tancar la porta de Llongarriu, amb la marxa dels últims masovers. El “progrés” havia arribat i es feia difícil viure en una casa que quedava lluny de tot. L’home era gran. La dona patia un retard mental. I el fill estudiava intern a l’Escola Llar d’Olot. S’enyoraven tant els uns dels altres, pobrics, que la tristesa els consumia.

Parlo dels masovers que vaig conèixer amb un respecte absolut, talment el tracte que sempre vam rebre per part seva. Fins i tot tenint en compte que a l’avi, en temps de la República li van incautar les finques. Després va venir la reconciliació: Un dels millors testimonis de l’actuació del pare és que cap dels seus masovers fou despedit ni molestat, absolutament per res. Algú li suggerí d’actuar amb rigor, incitació que sempre va rebutjar amb l’afirmació que tot ho havia oblidat perquè tots els seus greuges estaven perdonats. [...] vaig ser un dels acompanyants en la primera visita que féu a la finca. Allò fou un passeig de reconciliació on triomfà la bondat per sobre de tot. Aquesta bondat a què es refereix el pare, formava part del tarannà de l’avi Lluís, una bona persona que, més endavant, treballà de forma altruista: Passats alguns anys [de la Guerra Civil], prengué al seu càrrec l’administració de l’Hospital de Sant Jaume per “gratia et amore Dei” on treballà i deixà treballar a tota una sèrie de comissions que es desvivien per l’Hospital (2).

Sempre que passo per una casa de pagès procuro ser molt respectuosa. Miro de deixar els filats tal com els he trobat. Segueixo els camins marcats. Evito fer sorolls innecessaris per no molestar els gossos... M’agrada i crec que és del tot necessari respectar les persones que hi viuen. Així ho he mamat i així ho seguiré fent. Sempre que he anat a Llongarriu després de la venda per part de la família, per respecte i per prudència, he evitat acostar-me a la casa.

Em conformo anant a seure al pedrís de l’ermita, al peu dels set xiprers. Contemplo el paisatge. Escolto el silenci. Deixo que els records flueixin i em reconnectin amb aquell escenari de jocs infantils, de xurmers per alletar, de gallines que escatainaven i picotejaven pel prat, de mules que algú ens acostava al pujador per poder-nos-hi enfilar, del racó de jugar a cuinetes sota l’ermita, de la pasta de calç per fer ciment amb el joc de paleta del nostre germà... I, mentre enfilo aquests records en un fil imaginari, l’estona passa volant.

En alguna ocasió, si s’ha donat el cas que hagi vist moviment a la casa petita, he preguntat si podia acostar-m’hi i m’ha agradat conversar amb els masovers. Com que soc poc fisonomista, sempre penso que no els conec i que ells no em reconeixen a mi. Només quan ha vingut al cas, he esmentat el meu cognom i la meva procedència.

L’any 2015, un matí fred i rúfol de febrer, havíem anat a Llongarriu pel Coll de la Barcadura i, arrecerats a l’ermita de Çacot, vam veure el masover. Amb el seu consentiment, vam entrar al prat per poder xerrar una mica. Era un altre masover, però vam conversar cordialment. Era un altre masover i ja hi havia unes altres condicions: carretera, llum, aigua corrent i cobertura telefònica. Era un altre masover, però sabia on era el locus amoenus de la nostra àvia per passar-hi les tardes. Era un altre masover i recordava algunes anècdotes que havia explicat el pare. Era un altre masover i ja era una altra manera de viure: els fills anaven a estudi al Sant Pau de Segúries i participaven en competicions esportives els caps de setmana, fet impensable als anys setanta del segle passat. Era un altre masover i jo que me’n vaig alegrar, de veure que Llongarriu tenia vida, i que podíem xerrar una estona. Era un altre masover i la conversa era cordial, però el gos em va mossegar la cama. Era un altre masover i ja eren uns altres temps. Altres vegades he passat per Llongarriu i no he gosat ni baixar del cotxe, ja que els gossos m’han abordat com veritables feres ferotges. Així que m’ha tocat passar de llarg amb el cor ple de recança.

Potser sí que tenia raó en Sabina quan deia al lloc on vas ser feliç no has d’intentar tornar-hi.

(Continuarà)

Adriana Llongarriu Castanyer
agost de 2026

A Llongarriu. Estiu 1967.

Notes al peu:

1.     La marsinada va ser la responsable d’una anècdota que vaig protagonitzar de ben menuda que algun dia explicaré.

2.     En el llibre “700 L’Hospital Sant Jaume d’Olot en la història”, curiosament, l’avi no hi apareix, malgrat la veracitat d’aquests fets i els records que en serven les meves germanes grans, de quan l’acompanyaven a fer alguna gestió o a celebrar el Nadal amb els treballadors i les persones malaltes o desvalgudes.

3.      En cursiva i de color blau, les transcripcions del llibre del pare, “Llongarriu de La Vall del Bac”, d’autoedició familiar.

Anècdotes intergeneracionals (XI)

Què hi feia un home de 65 anys?

Quan les meves filles eren petites, un dia va ser notícia que els bombers havien hagut d’anar a rescatar un home de 65 anys al Volcà Santa Margarida. Aquest sector és molt proper a casa nostra, ja que els olotins vivim entre volcans. Per proximitat i per la nostra afició a passejar per entorns naturals, les meves filles hi havien estat més d’una vegada, tant amb l’escola, com amb família o amics. Per tant, l’indret on els bombers haurien fet el rescat era prou conegut per als qui vam conèixer la notícia.

Encara que la pujada per arribar al caire del cràter sigui una mica dreta i relliscosa i que el camí per anar i tornar de l’ermita és una mica dret, anar a Santa Margarida, per a nosaltres, sempre ha tingut la consideració de sortida fàcil i curta.

En ser conscient d’aquella notícia, la gran de les dues nenes va dir: - Què hi feia, un home de 65 anys, al Volcà Santa Margarida?

Al seu pare i a mi, tot i que encara ens faltaven vint o trenta anys per fer-ne seixanta-cinc, ens va sorprendre que la nostra filla considerés que, per a un home de 65 anys, anar a Sant Margarida, suposés una activitat de risc. A partir d’aquell dia, sovint quan tenim coneixement d’un rescat, acabem imitant aquella pregunta que ens va fer la nena, independentment de l’edat que tingui la persona rescatada.

Avui al matí, mentre pujava al Puig Tosell, amb l’ajuda dels estreps i agafada a la cadena, m’ha vingut al cap aquell pensament infantil i m’he imaginat aquella nena preguntant-se “què hi fan un home de 66 anys i una dona de 62 pujant per aquest camí costerut i ferrat?”

La pujada al Puig Tosell

És evident que ja no som aquell parell de jovencells que trescàvem pel muntanyam dia sí i dia també, però, amb seny i mesura, ens podem moure pel nostre entorn i dur a terme certa activitat excursionista, encara que, sobretot en el meu cas, hagi de ser limitada.

Aquesta és una anècdota intergeneracional més, que evidencia que tot depèn de la perspectiva des d’on ens mirem la vida. Aquella nena devia pensar que a l’edat de 65 anys les persones ja són tan grans que no poden passejar ni moure’s per segons quins indrets.

Poc es podia imaginar, aquella criatura que anys a venir l’esport mobilitzaria una gran quantitat de persones grans i que el món estaria ple de jubilats que tenen la sort de tenir vida, salut i algun calé per poder voltar tot l’any.

Potser sí que l’Anna Freixas té raó quan, al seu llibre “Jo, vella”, escriu no és la vellesa el que ens amenaça, són les nostres idees, les nostres conductes i sobretot la nostra disposició interior a l’obediència i el conformisme que ens hi aboquen [...] Convido a posar en pràctica la ferma resolució de passar-ho tant bé com sigui possible, de gaudir del poc i del molt, malgrat el repertori de malestars que ens acompanyen [...].

Aquell home de 65 anys, que fa temps va haver de ser rescatat a la zona volcànica, devia estar omplint de vida la vida, una bona pràctica per envellir dignament.

Adriana, 27 de juny de 2026

Al Puig Tosell Gros

Fa cinquanta anys de tantes coses... I seixanta-dos d’aquesta

Des que ha començat aquest any 2026 tinc la sensació que es commemoren moltes efemèrides de fets històrics o singulars. Per posar un exemple, avui fa cent anys de la mort d’Antoni Gaudí, i per això enguany és l’Any Gaudí. Però el que més sento i llegeixo d’aquest any és la celebració dels cinquanta anys de moltes coses.  

Fa cinquanta anys, amb Franco acabat d’enterrar[1], tot just començava la transició cap a la democràcia. L’olla bullia i van ser molts els moviments polítics i culturals que van produir-se a partir d’aquell moment. 

Fa cinquanta anys de les manifestacions a favor de la Llibertat i l’Amnistia a Barcelona[2] (1 i 8 de febrer), de la Marxa de la Llibertat (juny - setembre), de l’11 de Setembre a Sant Boi, i el 15 de desembre, farà cinquanta anys del referèndum per a la democràcia, oficialment dit per a la Llei de la Reforma Política.

Fa cinquanta anys del Congrés de Cultura Catalana[3], del 1r Congrés de la Unió de Pagesos, de la posada en marxa del Teatre Lliure de Barcelona, del Museu d’Art de Girona, del Festival Grec de Barcelona, del naixement del diari Avui (23 d’abril), pensat i publicat en català, i de les primeres retransmissions radiofòniques de partits de futbol en la nostra llengua.  

Fa cinquanta anys dels concerts de Lluís Llach al Palau d’Esports de Barcelona entre el 15 i el 17 de gener, enregistrats al seu disc “Barcelona, gener de 1976”, del recital a Madrid de Raimon[4], de l’estrena de Novecento[5], deltriomf de Janette als escenaris... Fa cinquanta anys els Rolling Stones, Queen, els Bee Gees o Abba publicaven grans èxits que passarien a formar part de la melodia de les nostres vides i que, molts anys després, serien un fil musical ben vigent.

Fa cinquanta anys Apple naixia als Estats Units d’Amèrica (EUA)[6], les Olimpíades es feien a Montreal, i al setembre, moria Mao Zedong, el primer president de la República Popular de Xina. Fa cinquanta anys el rei d’Espanya viatjava, per primera vegada en visita oficial, als EUA on li dirien que la transició democràtica d’Espanya pintava bé[7]. Fa cinquanta anys, es jugava un amistós de futbol entre una selecció catalana i una de russa, partit històric amb empat a 1 en què l’equip català lluïa una samarreta amb les quatre barres, davant de 35.000 espectadors.

A nivell personal, vaig encetar l’any 1976 amb onze anys i mig, essent l’única dels sis germans que quedava en el món de la infància. Feia uns mesos havien nascut el meu primer nebot i la meva primera neboda, que serien els meus companys en la pròrroga de jocs i entreteniments infantils: nines i cotxets, construccions, trens elèctrics, i la cuineta i la perruqueria que teníem a sota els llits alts de l’habitació dels quatre llits[8], i junts tornaríem a escoltar la col·lecció de singles infantils de contes i cançons[9].

Fa cinquanta anys feia sisè d’EGB en una escola de monges, amb més mestres que monges, i amb uniforme i davantal. A més dels jocs de pati i de carrer infantils, practicava el bàsquet a la mateixa escola i feia ballet[10] i gimnàstica rítmica com a activitat extraescolar. Els caps de setmana, de la mà del pare, m’iniciava a la muntanya, sense saber encara que allò es convertiria en la meva gran afició i en l’entorn on es forjaria la meva relació de parella i la família que junts formaríem.

Després d’una infància amb mals de panxa freqüents, extirpació precoç d’amígdales, queixals corcats i abscessos dentals, havent crescut amb poca gana i havent passat per una malaexperiència que no hauria de viure cap infant[11], vaig arribar a la pubertat prima com un fideu[12] i amb un pit pla com una post de planxar. El dia del referèndum per a la democràcia vaig tenir la primera regla i això em va suposar rebre felicitacions per haver-me convertit en una dona. La incomoditat del sagnat i el fet d’estar psicològicament instal·lada a la infantesa, feien que em fos difícil d’entomar aquell canvi. 

Fa cinquanta anys de tantes coses... I en fa seixanta-dos d’aquell 10 de juny en què vaig néixer en el si d’una família formada pel pare, la mare i els meus cinc germans. A partir d’aquell moment vaig passar a ser, per sempre més, la petita dels germans Llongarriu Castanyer. Ser la sisena de sis no em va suposar ni ser la mimada de casa ni ser l’ase dels cops[13].

Potser us preguntareu com és que, si fa seixanta-dos que vaig néixer, em centro en els fets de fa cinquanta anys. Doncs justament perquè fa cinquanta anys en van passar moltes, de coses, i perquè penso que som com som gràcies a les circumstàncies que ens han envoltat, a tot el que hem après pel camí i a les influències de qui ens ha acompanyat, i estic convençuda que allò que vivim entre el final de la infantesa i el començament de l’adultesa ens marca especialment.

A punt per encetar una altra volta al sol, he volgut fer una rellegida al passat per recordar d’on vinc, entendre com arribo al meu present i preparar-me per al futur. Espero estar a l’altura de les circumstàncies que l’avenir em posi al davant i ser capaç de continuar omplint de vida la vida[14].

Benvinguts 62. Benvingut futur!  

Adriana, 10 de juny de 2026

Poder fer la roda i el terrat de casa, dues
coses del 1976 que a vegades enyoro.

Tossa de Mar, estiu de 1976, amb la Marissa,
una de les persones que més enyoro.

---

[1] El novembre de 1975, amb honors d’estat al Valle de los Caídos (d’on seria exhumat l’any 2019 per traslladar-lo a un cementiri comú simulant el que fan amb les restes dels humans que volen ser enterrats).
[2] Encara no érem conscients que hauríem de sortir molts més cops al carrer per reclamar una democràcia, una llibertat de pensament i una altra vegada l’amnistia. 
[3]  1975-1977 (si faig la mitjana, el puc situar al 1976): milers de persones entre experts, acadèmics i ciutadans es van mobilitzar al voltant de debats sobre com hauria de ser la societat catalana en democràcia, i es van fer aportacions de projectes i iniciatives a curt i a mitjà termini que han contribuït a construir el país d’avui. 
[4]  Ara no li tindré en compte el seu canvi de rumb político-social ni que hagi abandonat la lluita per les causes justes. 
[5] Sobre la lluita de classes i el feixisme italià i de la qual més endavant escoltaríem molt la seva BSO d’Ennio Morricone.
[6] Quan encara no érem capaços d’imaginar què era la informàtica ni què podia fer una computadora. 
[7] Tot depèn de la perspectiva des d’on es miri, és clar! 
[8] Així és com en dèiem d’aquella habitació, feta per un fuster amb molt d’enginy, idea tant de volums com d’aprofitament d’espais, i amb un estil més propi dels anys dos mil que no pas dels anys seixanta del segle passat. 
[9] Les set cabretes i el llop, En Patufet i els cargols, La Pastoreta, La caputxeta i el llop (vinga amb el llop!)... 
[10] Sí, ballet amb mallot, punteres i tutú als festivals. 
[11] Cap infant ni cap persona del món! 
[12] I no pas, dels gruixuts, sinó de cabell d’àngel. 
[13] En general, em defensava força bé dintre l’entorn familiar i sabia aprofitar-me de les situacions que m’afavorien.
[14] Lema personal que consisteix més a omplir la vida de moments de qualitat, que no pas d’omplir l’agenda d’actes banals.

Soc rebel perquè el món m’ha fet així

Escoltar la secció Els meus ídols del programa La Solució, de Catalunya Ràdio, sobre la Janette (enllaç), va estirar, una vegada més, el fil dels meus records infantils. El punt àlgid del programa radiofònic va arribar quan van reproduir el clàssic Yo soy rebelde. Aleshores, vaig anar a parar de dret a finals dels anys seixanta.

Ser la petita de sis germans, amb una diferència de catorze, dotze i deu anys amb les tres germanes més grans, va propiciar que creixés immersa en un ambient juvenil. Mentre jo encara era a les beceroles de la vida, aquelles tres pollites vivien l’inici de la seva joventut, ja que el concepte “adolescència” tal com el concebem actualment, no formava part de les etapes de creixement dels anys seixanta i setanta del segle passat.

Primers amors, primers petons, grans amistats i alguns desamors, formen part de l’entorn d’aquella nena que vaig ser. Vaig viure de prop moments i celebracions que qui no creix envoltada de germans més grans, no descobreix fins molt més endavant. Vaig tenir l’oportunitat de veure de prop algun guateque on les meves germanes i les seves amigues ballaven al ritme de Sandie Shaw, Ádamo, els Moustang o Janette. En aquelles festes, els nois hi tenien vetada l’entrada i feien mans i mànigues per poder-hi ser, encara que això suposés accedir a la terrassa de casa amb una escala manllevada d’alguna obra del barri.

En buidar el pis dels pares (enllaç), la discografia familiar contenia un nombre considerable de singles: discs petits d’un sol tema per cara, que es reproduïen en un tocadiscs, a 45 revolucions per minut. Desprendre’ns d’aquells discs era com renunciar al nostre passat, de manera que, en vam fer tria i repartiment. Aquells temes havien sonat a casa a finals dels anys seixanta i durant els setanta, per això, entre els quatre i els sis anys, jo tant podia (mal)cantar Obriu obriu les meves filletes (de Les set cabretes i el llop), com Callate niña no llores más (de Janette), passant per Mony, mony (de Tommy James) o Chewy chewy (d’Ohio Express). 

Som el que som gràcies a les influències del que ens ha envoltat en el camí de la vida. Observem, aprenem i recollim una miqueta d’aquí i una miqueta d’allà. L’entorn ens influeix, especialment durant el creixement. Potser per això, ben aviat em vaig adonar que no estava d’acord amb alguns aspectes de l’educació que rebia, de les normes que se m’imposaven i dels formalismes que havia de complir. Havia estat una nena moguda, però obedient i, ben aviat, vaig convertir-me en una jove rebel i contestatària.

Les causes de la meva rebel·lia segurament no acaben de coincidir amb les que enumera Janette en el seu gran èxit. Jo també soc rebel perquè el món m’ha fet així i perquè, més d’una vegada, he rebut incomprensió. En el meu cas -a diferència de Janette-, puc dir que, en general, m’han tractat amb amor i que, a casa meva, em van voler escoltar, encara que no sempre estiguessin d’acord amb la meva opinió. Jo també vull somiar, viure, oblidar la rancúnia. I cantar, viure i sentir-me estimada. I és clar que vull ser com aquell nen i aquell home que són feliços. Qui és que no anhela tot això?

Al programa radiofònic, Blai Marsé i Olga Ábalos van fer un repàs de la vida de Janette. De petita va canviar de país i de continent i va viure la separació dels pares. Arribar a BCN i endinsar-se al món musical la degué ajudar a trobar una via per canalitzar les seves inquietuds o insatisfaccions. Va conèixer gent del mon musical i va formar un grup amb Toti Soler. En una entrevista a Antena3, l’artista va dir que es considera una dona forta, fet que contrasta amb l’estil de la seva música, de les seves lletres i amb la dolçor de la seva veu.

Actualment, Janette, que ha fet un concert al Palau de la Música per celebrar els seus cinquanta anys als escenaris (enllaç), és una dona de 74 anys, que físicament té poc a veure amb aquella joveneta que als 17 anys triomfava amb “Callate niña”. El que sí que continua igual és el seu estil musical i la melodia de les seves cançons. I una dada: es troba en el top ten de les cantants en llegua hispànica més escoltades a les plataformes.

Després de tant de temps d’haver sentit per primera vegada aquell tema de Janette, jo també puc dir que soc rebel perquè el món m’ha fet així. Soc rebel per combatre injustícies i contribuir a fer del món un lloc (una mica) millor. I soc rebel perquè sense rebel·lia no hi ha (r)evolució!

Adriana
abril de 2026

A l'armari de les relíquies no hi vaig trobar el single “Yo soy rebelde”,

però sí aquest èxit del grup Pic-Nic, que inclou Callate niña interpretat
per una Janette molt jove. 

De la confessió i dels pecats inventats

Fa uns dies, vaig llegir en el llibre Els noms, de Florence Knap, una frase sobre la confessió i els pecats que em va fer aflorar uns records d’infància. Aquest és el fragment: “... recorden que els pecats no poden ser prou greus per ficar-se en problemes, sinó suficients per justificar la confessió”.

Per a qui no estigui al cas, la confessió és un dels set sagraments que contempla la religió catòlica. Vindria a ser una mena de reconciliació amb déu, la força o autoritat suprema que tot ho veu i tot ho pot, que regeix el món i permet tot allò que hi passa.

Els que vam ser escolaritzats en centres religiosos, recordem els dies que tocava confessar-nos, així com les fases de la confessió que mana el catecisme catòlic: 1. examen de consciència; 2. dolor dels pecats; 3. propòsit d’esmena; 4. dir els pecats al confessor, i 5. complir la penitència.

La primera confessió la rebíem abans de la primera comunió. Si la comunió la fèiem als set anys, en la confessió ens hi devíem estrenar entre els sis i els set. Situem-nos en aquell moment de la nostra infància i rellegim els passos per dur a terme la confessió. Em pregunto si realment, enteníem el significat de cada un dels cinc passos a seguir. A pilota passada, sincerament crec que jo no era capaç d’entendre el sentit de totes aquelles paraules. Com tants altres conceptes de la nostra educació, això també ens ho havíem après de memòria, sense entendre’n el significat.

Per tal de confessar-nos anàvem, per grups, a una capella on hi havia un confessionari, amb el mossèn a dintre. L’ermita feia la funció de sala d’espera i el confessionari, de consulta. Les nenes, assegudes en els bancs de fusta de l’església -on més tard ens agenollaríem per complir la penitència-, ens preparàvem per rebre aquell sagrament. Recordo com si fos ara, la feinada que tenia a pensar de què em confessaria. Em veig analitzant quines de les meves accions no havien estat prou correctes, prou sanes o prou pures per considerar-se pecaminoses i, com a tals, eren pecats per dir al confessor.

Després venia la fase més violenta del procés de la confessió, que consistia a “dir els pecats al confessor”; és a dir explicar els pecats que jo havia comès al mossèn, que feia d’intermediari entre la suposada pecadora (la nena que era jo), i déu nostre senyor.

El procés de la confessió estava ple de contradiccions. Tipa de sentir el consell dels pares “no parleu amb desconeguts”, el dia de la confessió, havia de dir un per un “els meus pecats” a un home que no coneixia de res i que m’atendria amagat en un quartet fosc mentre m’espiava a través d’una reixeta.

Algunes coses de les que havíem fet no les podíem explicar a ningú. De petits, molts de nosaltres, d’amagat i a corre-cuita per evitar ser descoberts, ens havíem baixat la roba interior davant d’un nen, per comprovar que les nenes i els nens teníem els genitals diferents. Aquell acte, comès entre iguals i amb el consentiment mutu, era més una lliçó d’anatomia humana que no pas un acte immoral. Ens havíem donat la parula que allò no ho diríem a ningú i no podíem trencar la promesa. A més, com diu el llibre de la Florence, no es tractava de ficar-nos en problemes.

El que m’havien fet a mi (enllaç) no sabia quin nom tenia, però ara tinc clar que sí que era pecat. I dels grossos! Pecat per part de l’home que m’ho va fer, no pas per part meva. Jo no sabia què estava passant, però intuïa que alguna cosa no anava bé i, a sobre, me’n sentia culpable per haver desobeït el manament familiar de “no parlar amb desconeguts”. En tot cas, no em podia confessar d’allò que era incapaç de verbalitzar, tant pel meu bloqueig com perquè no sabia posar nom a les parts del cos -les seves i les meves- que van intervenir en aquell acte pervers i repugnant. Evidentment, si algú se n’havia de confessar era ell i no pas jo. Per la celeritat i la naturalitat amb què actuava, aquell depravat, sé del cert que hi tenia molta pràctica, per tant, jo no seria la primera ni l’última nena que seria abusada per aquell desgraciat. Més endavant, pel fet  de ser nenes, hauríem de suportar accions d’altres homes viciosos (enllaç) que tampoc sabíem ni podíem explicar, però que com que érem més grans, ja ens avisàvem entre nosaltres. D’allò, l’església també ens en podria haver salvat si ens haguessin dit les coses pel seu nom. Però en aquell joc dels disbarats, d’allò no se’n parlava. I ens anàvem fent grans totalment desinformades dels perills de la vida i dels veritables pecats que els altres intentarien cometre sobre nosaltres.

Sempre he pensat que alguns dels preceptes de l’església catòlica són admirables: caritat, ajuda, sinceritat, amor, estimació, no desitjar els béns dels altres... D’altra banda, però, he pogut observar que la santa mare església que tant predica, no ho fa precisament amb l’exemple.

Encara fa poc, conversant amb la meva terapeuta vaig parlar-li de la meva educació religiosa i de les contrarietats que, en fer-me gran, vaig anar descobrint. Ella em va confessar -i mai tan ben dit- que també s’havia hagut d’inventar els pecats per poder rebre la confessió.

Ens vam criar en la por, la prohibició i en l’excés d’un pudor malentès. En els nens tot era pecat,  mentre que, alguns adults feien coses terribles a nens i a nenes. I l’església, sabedora de l’existència i la  gravetat d’aquestes pràctiques, els encobria. Qui ens havia d’educar en una moral sana ens estava enganyant. Vam créixer en una mentida que, n’estic segura, els nostres pares desconeixien. L’església i els seus “ministres”, que haurien pogut ser els aliats, els acompanyants i els protectors dels infants ens va donar l’esquena.

Infants inventant-se pecats i pecadors amagant-los, mentre eren encoberts, alguns per la societat, i d’altres per la santa mare església. Sens dubte, allò era el món del revés.

Estic segura que es podia haver fet molt millor!

Adriana
abril de 2026

Als sis anys havíem d'entendre en què consistia cada una
de les fases de la confessió, saber si havíem comès faltes
mereixedores del perdó diví i explicar-les a un desconegut
que ens atenia a les fosques i des de darrere d'una reixa. 

Anècdotes intergeneracionals (X)

Lactància materna

Antigament, quan una mare no podia alletar el seu fill recorria a una dida. La dida acostumava a ser una dona que havia estat mare feia poc i, mentre criava el seu fill, alletava el de la dona que no podia donar-li el pit. Si la dona mancada de llet era d’una família benestant, en comptes de portar el fill a dida, contractava una dida que vivia temporalment amb la família receptora de llet que, amb aquest sistema, s’assegurava que tingués uns bons hàbits.

Segons del DIEC, el mot dida significa dona que alleta l’infant d’una altra. També hi ha persones que s’han criat amb una dida que no les ha alletat; en aquest casa, el diccionari recull l’accepció “dida seca”. Els infants alimentats per la mateixa dona rebien el nom de “germans de llet”, sintagma que es torna a utilitzar gràcies al Banc de llet materna.

Les persones nascudes fins als anys seixanta del segle passat, en general, vam ser criades amb llet materna. Si la mare no podia, recorria al Pelargón, una de les primeres llets de fórmula que es va posar al mercat. Més endavant -no sé exactament en quin moment- es va posar de moda alimentar els infants amb llet maternitzada és a dir, llet de vaca processada i enriquida per simular la llet materna i cobrir les necessitats nutricionals dels infants. Actualment, els organismes de salut recomanen la lactància materna exclusiva durant els sis primers mesos de vida i, combinada amb altres aliments, fins als dos anys.  

La freqüència de les preses de llet, la durada del temps de lactància, si ha de ser a intervals regulars o a demanda, i l’edat idònia per introduir altres aliments són aspectes que van variant amb el pas del temps. Un fet semblant succeeix amb la posició en què han de dormir les criatures: panxa amunt, de bocaterrosa o de costat. Tant és així que les mares que hem tingut més d'un fill, encara que es portin poc temps, podem haver actuat de manera diferent amb un i altre. Ve a ser un semblant del que passa amb els llibres de text, que es canvien contínuament.

Que la lactància materna és un tema que dona molt de si és una veritat com un temple. Tothom s’atreveix a opinar i a donar consells. A qui de vosaltres no li ha passat que, a més de ser mare novella i haver de recuperar-se del part, haver d’adaptar-se a la nova rutina i haver de trampejar la muntanya russa emocional que provoquen les hormones, hem hagut d’aguantar l’opinió d’uns i altres? Mares joves: no us penseu pas que només us passa a vosaltres! Les vostres mares ja vam haver de sentir-nos dir moltes coses quan vosaltres vau néixer. A més, als anys vuitanta i noranta, a sobre ens qüestionaven que donéssim pit en públic. Es considerava provocatiu. Hauríem d’haver engegat a dida a totes aquelles persones que ens qüestionaven la nostra manera de criar-vos!

Sincerament, crec que les mares novelles han d’actuar d’acord amb el seu sentit comú i fent cas dels savis consells de les professionals de la puericultura, que ben segur que tindran la tolerància necessària per acceptar decisions de mares que, contradient les recomanacions del moment, no volen parir sense anestèsia epidural o no volen donar el pit a les seves cries.

Ja veieu que amb un teclat a les mans soc perillosa i m’enrotllo com una persiana. Per tant, passem a l’anècdota intergeneracional. Aquesta vegada l’hem de situar a mitjans de l’any 1994. En aquell moment jo tenia una filla de tres anys i una de pocs mesos. El primer temps de criança de la petita, la nena gran es va emmirallar en la seva mare i, a través de la imitació -base de l’aprenentatge-, tan aviat paria una nina, com li canviava el bolquer o li donava el pit.

Un vespre que m’observava com jo alletava la seva germaneta vam tenir aquesta conversa:
    -          Mama, aquesta llet és de vaca?
    -          No. És llet meva. Em surt a mi.
    -          Ah! Tu beus la llet de vaca i després et surt per les tetes?

En aquell moment, segurament jo sola amb les dues criatures i després de tota una jornada de criança, no em vaig veure amb cor d’explicar el procés fisiològic de secreció de la llet materna a la meva filla de tres anys. Simplement li devia dir que de les meves tetes en sortia llet, tant si jo bevia llet de vaca com si bevia aigua. No recordo si l’explicació que li vaig donar va satisfer la seva curiositat. Sí que en conservo l’anècdota, gràcies a una llibreteta on prenia notes.

Trenta-un anys després, aquella nena tan observadora està duent a terme una lactància materna amb molta cura i dedicació, de més de dos anys de durada i que de moment continua, malgrat les dificultats de la conciliació laboral. He d'afegir que, a més, ha fet algunes donacions al Banc de llet materna.

Visca aquella petita lactant, visca la seva germana gran i visca la mare que les va parir!

Adriana Llongarriu
febrer de 2026

Alletant. 1994.

 

Detenció i mort de l’avi Matias

Recordo que, quan érem petites, la mare ens explicava anècdotes del temps de la guerra. Crec que els records que tinc són de quan encara no podia entendre el patiment humà que hi darrera d’aquest mot de sis lletres, fàcil de pronunciar, però que ha de costar molt de viure i superar.

La mare ens en parlava amb una certa naturalitat, dels fets que li havien tocat viure entre els dotze i els quinze anys. Com el d’aquell dia que anava amb bicicleta a buscar la llet a Sant Privat i els soldats republicans li van dir “avui no passis, que volarem els ponts i no podries tornar”. O l’anècdota del dia que tota la família havia marxat d’Olot i a ella la van deixar amb una seva tia. Sembla que s’havien emportat les seves germanes  grans per protegir-les dels soldats i la petita perquè no la podien deixar amb la tia. Costa d’entendre que deixessin la mare, que tenia quinze anys, a Olot, sobretot si era per un tema de seguretat davant les possibles accions masclistes i violentes dels soldats.

Nosaltres li demanàvem que ens tornés a explicar el dia que es van emportar el seu pare i ens narrava pas a pas la detenció del nostre avi Matias, ocorreguda el 9 d’agost del 1936, quan ella encara no tenia els tretze anys. Quan dic amb naturalitat em refereixo a que ho feia amb una tranquil·litat d’esperit, sense deixar entreveure ni un bri d’odi.

La versió que fins fa poc jo recordava, és que estaven passant uns dies al santuari de la Salut, de Sant Feliu de Pallerols, i que ella i les seves germanes tornaven de passejar per aquells entorns, quan se’ls va parar un cotxe on, al seient del darrere hi havia el seu pare, que els va donar el rellotge i els va dir “podeu anar tranquil·les i amb el cap ben alt que el vostre pare no ha fet res dolent ni ha fet mal a ningú”. La meva prompta edat la primera vegada que vaig sentir aquell relat, junt amb el pas del temps, degueren distorsionar el record que guardo d’aquell fet, que no és del tot fidel pel que fa al lloc ni a la forma com es va produir.

Un escrit de la meva tia Lourdes -la petita dels cinc germans- sobre els seus records de la guerra[1] m’ha permès llegir com va anar i com ho va viure aquella nena, que tenia cinc anys el dia que es van emportar el seu pare. En transcric alguns fragments: Passat això [fent referència a l’intent de cremar la Salut], a tots els qui eren al Santuari els deixaren tornar a casa seva, però a nosaltres no. Ens obligaren a instal·lar-nos en un pis de Sant Feliu, sense deixar-nos tornar a Olot. [...] Tinc gravat a la meva memòria un record molt trist del dia 9 d’agost de 1936, a les tres de la tarda. Jo era a l’habitació, malalta, amb la meva germana Lluïsa que em feia companyia. Els altres germans varen anar a l’estació del tren a esperar els oncles d’Olot que venien a buscar-nos, amb permís dels del comitè d’Olot, per tornar a casa. Entraren a l’habitació la mare i el pare; ell em va fer un petó [...] Els milicians l’esperaven a baix, tot dient-li que no podien perdre temps perquè l’han de portar a Girona per declarar [...] Tots restàvem tristos i jo, que no comprenia res... ploro. El pare va tornar a fer-me un petó i se’n va anar.[...] Quan els meus germans i oncles tornaren de l’estació de tren varen veure’l: ell anava dins del cotxe amb uns milicians d’Olot [...] Varen parar el cotxe i el pare li lliurà l’anell que portava a la meva germana gran, Carmen, i li digué: “dona’l a la mare i podeu anar per tot arreu amb el cap ben alt pel vostre pare.” Estava espantat, blanc; comprenia que alguna cosa li passaria [...] Què li passà al meu pare [...] La veritat no l’hem pogut saber mai. La mare i els oncles agafaren un taxi i seguiren cap on podia haver anat aquell cotxe [...] Foren dies d’angoixa, preguntes sense resposta, de comentaris dels milicians en els cafès...

Per mi, l’avi Matias era un bon home. Tal com vaig explicar en una entrada anterior (enllaç), va ser el gran de la germandat Castanyer Fajula. S’havia criat en una família, com moltes altres d’aquell temps, catòlica. La seva mare era una dona afable, mainadera i diria que bromista i juganera. Encara ara, les seves besnetes grans recorden el dia de Reis a casa la Padrina i l’escampall de regals que hi havia per a tots els besnets.

L’avi Matias havia estat president del centre catòlic d’Olot. Va ser regidor de l’Ajuntament d’Olot. Era un home cristià, creient i practicant. Em consta que tenia una gran devoció a la Mare de Déu de la Salut i que en un moment de la revolta del trenta-sis, va salvar aquella figura de ser cremada: del 25 de juliol en tinc un record borrós [...] dels bancs, imatges i altres objectes religiosos en feren una foguera al mig de la plaça [...] volien que els residents que es trobaven allí els ajudessin a traslladar els bancs, però van negar-s’hi. Aquesta devoció va continuar en l’àvia Maria, que cada estiu hi anava a passar una temporada i convidava nets i netes a estar-s’hi una setmana. Tot i ser la més jove de les seves netes, encara vaig poder-hi anar uns dies d’estiu quan tenia prop de deu anys.

Crec que podem dir que l’avi era d’una família benestant. Tenien un negoci de teles i sastreria i un magatzem de gènere de punt. Tenien treballadors a l’empresa, però l’any trenta-sis, no crec pas que puguem dir que l’avi fos un gran empresari, ni un dèspota, ni home totalitari.

Han passat noranta anys de la seva detenció i desconeixem els fets que la van motivar. Tot i que no hi ha motiu que justifiqui un assassinat -o una detenció amb una mort posterior-, hem de suposar que, com tantes altres morts ocorregudes en aquella revolta del trenta-sis, degué ser més un cas d’enveja o d’algun malentès, que no pas un fet perjudicial ni una injustícia que ell hagués comès. En tot cas, no hem tingut mai coneixement del motiu pel qual se’l van endur. Tampoc no hem tingut la certesa de si el van afusellar ni de quina manera va morir.

En referència a aquest fet, el que sí vull remarcar és la manera com la nostra mare ens va transmetre aquells fets. Ens ho explicava amb pena, sí, però sense acusacions ni rancúnia. Amb pena perquè va ser un fet cruel, perquè li va estroncar la joventut, perquè li va deixar una mare trista de per vida, perquè li va canviar la situació econòmica... i suposo que trobaríem una llarga llista de perquès cap dels quals seria agradable. Això no obstant, tot i que alguns dels meus familiars van ser manifestament de dretes, fins al punt de la militància política fins a ocupar un càrrec a nivell municipal, no ens va transmetre ràbia ni ganes de venjança cap als autors d’aquell fet. Acabada la guerra varen dir a la mare que uns dels que havien estat implicats en tot aquest afer els havien detingut a França i li preguntaren si volia reclamar-los per tal que fossin tornats a Espanya, jutjats i castigats. Ella els hi respongué que els perdonava, tot pensant que la deportació d’aquests homes desfaria unes altres famílies i ja n’hi havia prou.

Un altre fet és que no em consta que cap dels descendents de l’avi Matias s’hagi mogut per saber on el van portar, què li van fer, com el van matar i què van fer amb les seves restes. Si en algun moment ens ha arribat algun relat morbós o una mica escabrós, l’hem ignorat volgudament. La majoria preferim recordar l’home que hauria estat el nostre avi Matias com la bona persona que el seu fill i les seves filles deien que va ser.

Abans d’acabar vull explicar que, des del 2012, coincidint amb l’auge de l’independentisme que ens va portar a viure “el procés”, sovint he tingut la sensació que, dintre el moviment independentista en què m’he estat movent i col·laborant -i que espero que ben aviat torni a tenir un altre moment de glòria-, gairebé tothom afirma amb certesa que el seu independentisme i esquerranisme és un llegat que els ve de generacions enrere. En més d’una ocasió, coneixent la família de qui ho afirma, he dubtat que això fos cert. En tot cas, que cadascú que es cregui i prediqui el que vulgui. El que jo puc dir és que el meu posicionament polític no em ve de generacions enrere, sinó que es tracta d’una decisió personal fruit de la meva experiència i que he adoptat de forma conscient i voluntària, més enllà del que hagin cregut o pensat altres descendents de l’avi Matias.

Aquest darrer paràgraf és el que, en el relat anterior temia que em podia fer entrar en un fangar. Espero que no hagi estat així. Així ho sento i així ho escric sincerament i des del fons d’allò que, de manera errònia, anomenem “el cor”, i que en realitat deu ser l’amígdala del sistema límbic, part del cervell emocional.

La meva família no va voler acarnissar-se en aquell fet. Diuen que van saber perdonar. No els havia de ser fàcil. El que realment sempre he percebut, sobretot en la mare, és que el seu relat era lliure de rancúnia. Amb el pas dels anys, cada vegada més, considero que això sí que és d’agrair.

Adriana Llongarriu
febrer de 2026

1936. Els germans Tura, Lourdes, Ferran i
Carme Castañer Farré, endolats per la mort del pare.

Els cinc germans Castañer Farré, el dia del casament
del noi, en Ferran. D'esquerra a dreta: Tura, Carmen,
Ferran, Lluïsa i Lourdes.

---

[1] Els textos en cursiva corresponen a Un fragment dels meus records, M. Lourdes Castañer i Farré, inclòs en el llibre Cel Rogent, de Josep M. Pagès i Rius.

Els Castañer, la meva família materna. Castanyer, el meu segon cognom

Quan escric o quan publico articles en aquest blog, a vegades penso que algú pot tenir la sensació que em sento orgullosa de la meva família paterna i que potser no n’estic tant de la meva família materna. A veure si amb aquesta i alguna altra entrada puc refutar aquesta idea.

Com he esmentat en alguna altra ocasió, el pare, ja de gran, va fer recerca dels orígens del cognom Llongarriu i d’aquell llinatge. Acabada la investigació de la seva família paterna, va treballar en la seva nissaga materna: la dels Monsalvatje. Alguna vegada li havia sentit a dir que el proper treball se centraria en la família paterna de la mare, els Castañer. Ho he escrit amb “ñ”, tot i que jo ho escric amb “ny” i ja fa temps que vaig fer el canvi legal del meu segon cognom: oficialment em dic Castanyer. El pare no va ser a temps de continuar amb l’estudi d’aquesta família.

No us penséssiu pas que em proposo agafar les regnes del pare per posar-me a investigar nissagues. Necessitaria una paciència, una constància i una voluntat de ferro que no tinc. No me’n sento capaç. A més, alguna de les generacions dels Castañer que conec, eren germandats molt extenses. Quina feinada! Només vull parlar dels meus avis per part de mare i d’algun aspecte que va condicionar la vida que van tenir.

De les quatre persones que haurien sigut els meus avis, Lluís (1892-1959) i Manuela (1892-1954) per part de pare, i Matias (1893-1936) i Maria (1895–1995) per part de mare, només vaig conèixer l’àvia Maria, una dona de qui he parlat en alguna ocasió i que sempre vaig veure vestida de negre, afligida i sense humor. Més endavant potser entendrem per quins motius va viure d’aquella manera.

L’àvia Maria va tenir una llarga vida. Quan va morir, gairebé als cent anys, en feia més de quinze que vivia tancada al seu mon i aïllada del seu entorn. No coneixia cap de les seves filles, ni la seva nora, ni cap dels seus tretze nets. No recordo si mai va ser conscient del seu grau de besàvia.   

Per tot plegat, tot i que vaig tenir àvia materna fins als trenta anys, sempre m’he sentit òrfena d’avis. Aquesta sensació s’accentua quan sento les meves germanes grans explicar anècdotes i records dels avis Llongarriu Monsalvatje, uns avis que van exercir molt d’AVIS, en majúscula.

L’àvia Maria es deia Maria Farré Magre i era filla de Montblanc. I doncs, com havia arribat aquella noia de la Conca de Barberà fins a Olot? Sembla que a l’avi Matias, de jove, el van enviar a Montblanc a fer d’aprenent en una botiga de teles i sastreria. En va tornar format professionalment i havent conegut qui acabaria sent la seva muller.  

De la família de Montblanc, en vaig arribar a conèixer alguns germans de l’àvia Maria: el que més, el tio Ivo, que vivia a Barcelona i en més d’una ocasió ens havia facilitat alguna breu estada, per motius mèdics, a la capital catalana; el tio Pep i el tio Esteve, dos personatges peculiars que duien barret i feien servir un bastó, i havia sentit a parlar del tio Lluís, que vivia a Argentina. De grans, els pares es van relacionar amb la Gladys, una filla de l’oncle d’Amèrica, que residia a Estats Units.

L’avi Matias era el primogènit de Bartomeu Castañer i Maria Fajula, coneguda per tots els seus descendents com la Padrina o la Padrina de Can Masias. Els pares de l’avi, els nostres besavis, tenien una sastreria al carrer dels Sastres. De les dues botigues d’aquell carrer conegudes com “Casa Masias”, ells regentaven la més antiga i petitona, que sembla que els venia de la família Fajula, els avantpassats de la Padrina.

La Padrina i en Bartomeu Castañer,
els nostres besavis

El matrimoni Castañer Fajula, els meus besavis materns d’Olot, en menys de catorze anys, van tenir deu fills, dels quals tres van morir en la primera infància, ja fos a dies, mesos o algun anyet. Els altres set fills van créixer sans i van arribar a la vida adulta. Van formar les seves famílies i els van donar trenta-un nets. La Padrina, que va viure fins als vuitanta-nou anys, va arribar a tenir setanta-un besnets, dels quals en devia poder conèixer cap a trenta; els altres vam néixer més tard de la seva mort, ocorreguda l’any 1963.

Dels fills que van arribar a l’edat adulta, cinc eren dones: Enriqueta, Concepció, Rosita, Quimeta i Assumpció, i dos eren homes: Matias i Josep. Els dos nois, que ja havien format les seves famílies i tenien cinc i dos fills respectivament, gestionaven el negoci familiar de sastreria, més endavant gènere de punt. Tots dos van morir l’any 1936 (a quaranta-dos i trenta-cinc anys) a mans dels revolucionaris de la Guerra civil espanyola, és a dir, els rojos. L’avi Matias deixava cinc fills, d’entre els divuit i cinc anys (la mare encara no havia fet els tretze), i en Josep, en deixava dos, de quatre i dos anys.

Els germans Castañer Farré, amb la seva mare, Maria Farré,
la nostra àvia materna. Foto Serradell, any 1941

La desaparició i suposada mort de l’avi serà tractada en una altra entrada. Potser em serà difícil trobar les paraules adients, per relatar aquell fet. Espero ser capaç d’explicar-ho sense posar-me en un fangar i, que si m’hi poso, en sàpiga sortir.

De moment, us deixo aquesta introducció de la família Castañer, la meva família materna.

Adriana Llongarriu Castanyer
gener de 2026