Plens de vida / Full of Life

John Fante
Ed. de 1984

En John i la seva dona, la Joyce, són a punt de tenir el seu primer fill. Les coses els van força bé: els xecs per la feina d'en John com a guionista arriben puntualment, i han pogut comprar-se una casa a Los Angeles. Però els tèrmits els fan una mala passada, i demanen ajuda al pare d'en John.
Plens de vida és un llibre ple de vida. En un llibre on no hi passa res del que sol passar als llibres, hi trobem el traç de la senzillesa, de les coses quotidianes, de l'amor. L'estil de Fante és sec i directe, sense floritures, i això no és obstacle per trobar-hi un text ple de tendresa i amb un gran sentit de l'humor.

En aquest cas, l'autor beu de la seva pròpia memòria, la d'un fill d'un immigrant italià, d'un home dels Abruzzi que en algun moment recorda aquell Bonasera de The Godfather, aquell que comença la pel·lícula dient "I believe in America". En aquest cas Fante ha deixat enrere els moments més crítics, aquells que recorden la font de la literatura beatnik ("Havia dormit a la Sunshine Mission i em fumava les burilles que agafava dels cendrers de sorra que hi ha a la porta dels ascensors. Hi havia dies que anava sense mitjons"). Però estem a la meïtat dels anys cinquanta, a les portes de l'American Way of life i la situació econòmica ha millorat. Semblaria que la matèria narrativa s'ha esvaït, però John Fante sap narrar i fer literatura a partir de les coses més senzilles, com Wallace Stegner, com tants autors nordamericans, els textos dels quals sovint podrien convertir-se en lletres de cançons.  L'enfrontament -entranyable, però- entre pare i fill, el neguit de l'avi per viure prou com per a conèixer el seu nét, l'estupor d'un futur pare davant els sobtats i, per ell incomprensibles, canvis d'humor de la seva dona ("l'embaràs de la dona era una mala època per a l'home"), les pors, dubtes, fins i tot les contradiccions entre el seu passat catòlic i el recent fervor religiós de la seva dona, tots aquests blocs temàtics van configurant aquesta breu novel·la. Tot, escrit amb aquest llenguatge directe que li dóna aquesta sensació de naturalitat, de senzillesa. Però, és tant difícil fer-ho senzill!!

El professor /The Teacher Man

Frank McCourt
Ed. Bromera

Frank McCourt fa un repàs als seus trenta anys de dedicació a la docència en diferents instituts de Nova York. Alhora fa també una crònica dels seus anys d'infantesa a Irlanda, uns anys i unes experiències que sovint li han servit per motivar als seus alumnes en el camp de la literatura.
Feia temps que anava al darrere d'aquest llibre, i l'experiència ha valgut la pena. El professor està tot ell impregnat d'un gran sentit de l'humor, un humor molt àcid, que l'acosta al Wilt de Tom Sharpe però, a diferència d'aquest, incorpora la reflexió sobre els pilars de l'educació i no s'estalvia, si cal, moments més crus. De vegades la seva crítica és indirecta ("El bolígraf vermell per a les coses dolentes és l'arma més poderosa del professor.") i d'altres va per la directa ("Per a que són les escoles, doncs? Jo pregunto: la tasca del professor és proporcionar carn de canó al complex militar industrial? Donem forma als paquets per a la línia de muntatge industrial?"). 

No és una crònica pormenoritzada. Frank McCourt selecciona aquella moments que li serveixen per il·lustrar com s'ha anat conformant la seva idea d'educació, cada vegada més allunyada de les pràctiques més tradicionals, i ho demostra a través de les seva pràctica a l'aula, que deixa en evidència la buidor i la inutilitat d'aquest concepte tan encarcarat i tradicional. Brillen especialment els capítols dedicats a la creació literària feta a partir dels justificants falsificats d'absències, i la feta a partir de les receptes de cuina.
Encara que no es sigui del ram, El professor és una lectura estimulant; si a més s'és de la professió, hauria de ser lectura obligada.

Diari d'hivern/ Winter journal

Paul Auster
Ed. 62

A les envistes del seu seixanta-quatrè aniversari, Paul Auster fa una mirada enrere i repassa alguns dels moments més significatius de la seva vida.
"Parla abans no sigui massa tard, i després espera poder continuar parlant fins que no quedi res més per dir. El temps s'acaba, després de tot. Potser val més que de moment deixis de banda les teves històries i intentis analitzar com ha estat viure en aquest cos des del primer dia que recordes ser viu fins a aquest. Un catàleg de dades sensorials. El que es podria anomenar una 'fenomenologia del respirar'."
No descobreixo res dient que Paul Auster escriu bé. Escriu molt bé, amb una prosa rica, pausada, ben organitzada, amb la traça de saber trobar a cada moment la paraula precisa. Per això el sol fet de deixar-se endur pel text ja representa un plaer en sí mateix. El que passa, al meu entendre, és que crec que a Auster li falta llenya per fer una gran foguera, li falta material per fer una gran novel·la. Ja fa temps que tinc aquesta sensació: als seus treballs hi ha moments, sovint històries laterals que surten del tronc principal, com si la seva narració tingués una estructura d'espina de peix, que són especialment brillants, que tindrien sentit en un recull de contes, però que no acaben de configurar un bloc de novel·la compacta. Diari d'hivern no és una novel·la, però tinc també la mateixa sensació. 

Paul Auster recorre, en alguns moments, al recurs d'organitzar el seu mirar enrere com si es tractés d'un inventari (m'agrada molt el recorregut per les diferents cases on ha viscut), i això està molt bé i és estimulant -al lector li venen ganes de fer el mateix- però de vegades sembla que fa llistats exhaustius només per acabar d'omplir.
El primer llibre de memòries realment punyent que recordo haver llegit, i que em va produïr un gran impacte per la cruesa amb què l'autor es despullava, va ser Coto vedado, de Juan Goytisolo. Després n'hi ha hagut d'altres, uns més superficials, els altres més profunds. Llegir les memòries d'altri sempre suposa un cert exercici de voyeurisme, i això es pot traduïr en morbo però, també, pot servir al lector per ajudar-lo en el camí de la seva introspecció. En el cas de Diari d'Hivern, diria que l'únic moment en què Auster toca el moll de l'os és en parlar de les dificultats que va tenir per expressar les emocions que li provocaven la mort de la seva mare, i els moments en què es sincera explicant la seva por a morir (por de morir, que al capdavall és segurament el mateix que dir por de viure) La resta, més banal. No em desprenc de la sensació que ja fa temps que escriu per omplir la quota d'un llibre per any. Ben escrit, això sí (i molt ben traduït!)

Lugares que no quiero compartir con nadie

Elvira Lindo
Ed. Seix Barral

Una de les coses que més m'agraden del món (tractant-se d'un comentari sobre un llibre d'Elvira Lindo hauria de dir "del món mundial") és viatjar. I quan no puc fer-ho, que és gairebé sempre, m'agrada llegir llibres de viatges, o que parlin dels llocs on m'agradaria viatjar. I això m'ha portat a llegir aquest llibre.
"Lugares que no quiero compartir con nadie" no és una guia. Tampoc és ben bé un diari personal. I, tanmateix, serveix de guia i de diari. De fet no se sap massa bé si Elvira Lindo aprofita la seva experiència per fer una guia personal de Nova York, o s'aprofita de Nova York per fer un mapa d'ella mateixa. Un mapa construït a través de seqüències concretes, desordenades, a tall d'un trencaclosques fet a base de viure sis mesos a l'any a Nova York sense, a priori, un objectiu o una feina concreta més enllà d'escriure cròniques periodístiques més o menys  regulars.
Elvira Lindo utilitza, per a fer-ho, un llenguatge aparentment simple, amb un registre de vegades volgudament vulgar, però directe i efectiu. Descriu la seva ciutat adoptiva i, sobretot, els seus habitants, amb tendresa i estimació, amb els avantatges de fer-ho des de la distància que li dóna el fet de no tenir-hi l'arbre genealògic emocional. Constata, a més, tot el que té de bo poder allunyar-se del seu petit món habitual per poder-lo mirar amb perspectiva, amb un gran angular que li permet tenir una visió més desapassionadament objectiva i matisada pel coneixement d'altres realitats. I, tal i com descriu el títol, va puntejant el seu relat, el relat de la seva vida novaiorquesa, el relat de les seves alegries i les seves pors, amb referències a aquells llocs que, malgrat no voler compartir amb ningú, no es pot estar d'explicar-nos perquè són, en definitiva, els escenaris d'aquests relats emocionals. És un llibre agradable de llegir pels qui han estat a Nova York perquè et permet evocar la pròpia experiència, i interessant de fer-ho pels qui volen anar-hi perquè dóna pistes de llocs que no sempre apareixen a la Lonely Planet. Llegint-lo m'han vingut al cap dos llibres amb els que hi trobo semblances: "Historias de Nueva York", d'Enric González, i el que va escriure el company de la pròpia Elvira Lindo, Antonio Muñoz Molina, "Ventanas de Manhattan".

L'escriptora no amaga en cap moment la fascinació per la ciutat, sobretot per aquells elements menys emblemàtics i més quotidians, aquells que la fan una ciutat amb les seves pors i les seves manies, amb les pudors i els forats al paviment, la ciutat de la gent que riu, i sua, i plora, i treballa. Una ciutat feta per gent d'arreu del món que fa que en cap moment t'hi sentis estrany.
El llibre té un annex amb les adreces i les pàgines web dels establiments que hi apareixen i, ja que som a l'era digital, un web propi que va creixent i que fa que es tracti d'un llibre dinàmic, en construcció permanent. (el podeu enllaçar aquí)

Arrels nòmades

Pius Alibek
Ed. La Campana

A través d'Arrels nòmades Pius Alibek ens narra els primers anys de la seva vida a l'Iraq, des de la infantesa a Ankawa, al Kurdistan, en el sí d'una familia de la minoria assíriocaldea, fins als anys de servei militar, sense oblidar el pas pel seminari, la universitat, la vida a Bàssora i Bagdad,...

Amb un estil fresc i proper Pius Alibek ens acosta a una realitat que, més que llunyana, descobrim que és propera, perquè ens mostra com arreu la gent pateix, plora, riu, somnia i estima igual. La seva narració transita per l'àmbit de la memòria més personal i es desvergonyeix a l'hora d'explicar-nos els seus pensaments més íntims. Llegir-lo és un plaer que s'acompanya, a més, d'aquella secreta satisfacció que experimentem en ullar dins la vida dels altres. 

Podeu veure l'entrevista que li varen fer a VilawebTv amb motiu de la publicació del llibre clicant aquí