ENCONTRÉ AL DIABLO

El juny del 2012 vaig dedicar un post a la trilogia de la venjança del coreà Park Chan-wook, expressant les meves reserves sobre els excessos en aquest gènere de pel·lícules. 

Choi Min-sik, actor protagonista d'"Oldboy", és un psicòpata salvatge i terrorífic en un film, també coreà, del 2010, dirigit per Kim Jee-woon, que, precisament per la seva violència explícita i alguns detalls escatològics, ha esdevingut de culte. 

La (molt relativa) particularitat argumental resideix en el fet que el detectiu que persegueix el criminal després que aquest li hagi matat i esquarterat la nòvia decideix prendre-s'ho amb calma, i acaba convertit en una nèmesi molt perillosa. 

La part final es revela incapaç de superar el festival gore que obre el film i que continua fins a l'aparició d'un altre dolent -caníbal- que morirà a l'hospital quan el policia li faciliti les rialles desconjuntant-li la mandíbula. És la paradoxa d'un títol que troba la seva raó de ser en una violència que, quan tot es descontrola, sembla voler denunciar.

UN SIMPLE ACCIDENTE

Premiada a Cannes amb la Palma d'Or, "Un simple accidente" (Jafar Panahi, 2025) és una pel·lícula iraniana que, una vegada més, ens parla d'un país fracturat i del trauma de les tortures. 

Podria ser una història de revenja, i ho és en certa manera, però també demostra que no n'hi ha prou amb obrir un forat al desert per enterrar les ferides. I també demostra que la denúncia més aspra no està renyida amb el sentit de l'humor (negre) o que es pot parlar de la falta d'humanitat sense oblidar que tots som persones.

DIAMANTE EN BRUTO

El cinema francès recent es podria dividir entre els retrats d'una burgesia més aviat patètica i els retrats dels nois/noies lumpen que resideixen a la banlieue, o bé, com en aquest cas, a la presumptament bella vila de Fréjus, situada al Sud de França, entre Cannes i Saint-Tropez, però no en els luxosos palaus vora el mar sinó en edificis intercanviables enmig de la brutícia. 

La jove protagonista de "Diamante en bruto" (Agathe Riedinger, 2024), una xoni de manual, vol escapar de la seva vida miserable, temptada no tant pels Maserati aparcats als jardins de les viles com per la promesa de popularitat i diners a partir de la seva possible participació en un reality a l'estil de "La isla de las tentaciones". I, mentre espera la trucada que li canviarà la vida (a millor?) es dedica a tenir cura de la seva imatge, exhibint-se a Internet, projectant una falsa seguretat en si mateixa.

ANATOMÍA DE UN INSTANTE

Conec més l'obra de Javier Cercas per les seves adaptacions al cinema que per la seva lectura. De fet, només he llegit "Independencia", teòrica continuació de "Terra Alta", que tampoc no he llegit, i he de dir que no em va semblar res de l'altre món, tot i abordar un assumpte tan interessant com el poder de les classes altes barcelonines, allò que hom anomena "societat civil". 

El títol, "Independencia", atès l'antinacionalisme de l'escriptor, resultava astutament enganyós. Si més no, li reconec al senyor Cercas la seva habilitat per trobar títols atractius, com "Soldados de Salamina", "Las leyes de la frontera", o, en el cas que ara ens ocupa, "Anatomía de un instante", pel qual em vaig arribar a plantejar comprar-ne el llibre, sabent, a més, que tractava sobre el 23-F. Però, novament, em conformo amb l'adaptació, en format de minisèrie i dirigida per Alberto Rodríguez, quasi un especialista en cròniques de la Transició. 

Si hagués llegit el llibre, podria saber si la culpa és d'en Cercas o d'en Rodríguez. En qualsevol cas, i sense negar-li el valor didàctic, necessari més que mai en un moment que ningú no sembla recordar el valor de la democràcia en un país sotmès quaranta anys a la fèrria dictadura de Franco, que no era, ni de lluny, tan bona persona com alguns influencers volen fer creure, la sèrie dirigida per Alberto Rodríguez pot ser àgil i entretinguda, però no li trobo cap espessor dramàtica, ni, al meu entendre, aporta cap llum sobre uns personatges claus en el procés. No em vull prendre la molèstia de parlar sobre els patètics colpistes, però, després de veure "Anatomía de un instante", no en sé del Rei emèrit, de Suárez o de Carrillo més d'allò que, per edat, coneixia de sobres. I algú que sigui més jove, què aprendrà sobre els personatges? Que fumaven com carreters (d'altra banda, com tothom en aquella època)? 

Només m'atreveixo a salvar el personatge de Gutiérrez Mellado, aquest sí, un heroi tràgic, però es pot deure a la convincent interpretació del gran Manolo Solo, l'únic que es pren la molèstia de voler anar més enllà d'una simple imitació gestual.

BUGONIA

Podria començar dient que "Bugonia (Yorgos Lanthimos, 2025) és molt original, però això significaria obviar que es tracta d'un remake del film coreà "Save the Green Planet". En qualsevol cas, aquesta comèdia negríssima sobre dos friquis que segresten una executiva convençuts que es tracta d'una extraterrestre, connecta bé amb l'estil surrealista i les temàtiques preferides del realitzador grec (la solitud de l'individu i la necessitat d'integrar-se; l'alienació). 

Tot plegat és un gag que potser no justifica el metratge, però conté un terç final trepidant i molt càustic, i se sosté gràcies a les interpretacions memorables del repartiment, sobretot uns esplèndids Jesse Plemons i Emma Stone.

CHICAGO, AÑOS 30

"Chicago, años 30", dirigida el 1958 per Nicholas Ray, és, a primera vista, un artefacte en Metrocolor i Cinemascope que ens condueix als temps mítics del gangsterisme mantenint una estètica molt anys cinquanta, i alternant la violència (força contundent en el tram final) amb els números de ball de la llargueruda Cyd Charysse. Però això és només l'esquer comercial. 

L'inici del film ens mostra la gens fàcil situació de les noies que ballen als cabarets freqüentats per l'hampa i es guanyen un sobresou assistint a les festes que organitzen més privadament (el títol original és, precisament, "Party Girl"). Vicki Gaye (Charisse) no ho ha tingut fàcil i ha renunciat al somni de ser "només" una ballarina; se sent atreta per un advocat brillant (Robert Taylor, molt entregat al personatge), que s'ha fet un nom salvant els gàngsters de la cambra de gas, algú que, en certa manera, també s'ha prostituït. Ambdós són conscients de la seva moral dubtosa. Ella s'està fent gran (és encara molt atractiva, però resulta evident que l'actriu, com el seu personatge, no és una joveneta). I ell, és coix. 

L'escena en què es reuneixen a l'apartament d'ella, després de la festa on s'han conegut, serveix perquè els conegui l'espectador, i perquè es coneguin ells i comencin a enamorar-se; i també serveix per alertar dels perills del món en què viuen, quan la Vicki descobreix el cadàver de la seva companya de pis, qui s'ha suïcidat a la banyera, i el vermell del seu vestit es confon amb el vermell de la sang. 

La història d'amor entre aquests dos éssers, forts en aparença, fràgils i traumatitzats en el fons, atorga a Ray el material idoni per a un drama romàntic captivador. El vessant de cinema negre és més aviat un teló de fons, però no podem obviar la brillant interpretació de Lee J. Cobb, el dolent que mou els fils.

SIEMPRE ES INVIERNO

Tot i que el darrer treball de David Trueba es basa en la seva novel·la "Blitz", "Siempre es invierno" es pot explicar a partir de referències estrictament cinematogràfiques. 

Algunes, poden ser un llast: 

Emmirallar-se en Woody Allen (com han fet sempre els germans Trueba) no sembla una mala opció. Però quan hom comença a omplir el metratge de passejades per parcs, racons pintorescos d'una ciutat (en aquest cas, Lieja, Bèlgica), visites a museus i trobades casuals en una cafeteria, no anem bé. A més, no li fa falta; David Trueba pot ser tan bon director com el novaiorquès. 

He d'aclarir, de tota manera, que les escenes en qüestió resulten quasi sempre comentaris pertinents a la controvertida relació -que centra la trama- del protagonista amb una dona molt més gran que ell. 

François Truffaut: l'ombra del francès és igualment allargada, i el protagonista (David Verdaguer en un paper que sembla fet expressament per a ell), exercint d'arquitecte paisatgista amb vocació de perdedor, mentre el pas del temps i els canvis de feina marquen punts i a part (o potser punts i seguit), evoquen aquell insegur -i alhora seductor- Antoine Doinel. 

D'altra banda, la trama, clarament similar pel que fa a la professió i inseguretat del protagonista, i també un to hiperrealista o l'adscripció genèrica a la comèdia romàntica -o, millor dit, al drama amb moments de comèdia-, ens porta a la memòria un treball no gaire aconseguit de Félix Viscarret, que vam veure i comentar al bloc fa un parell d'anys, "Una vida no tan simple". 

Però també hi ha influències que David Trueba ha assimilat clarament en positiu. I ens referim a la comèdia clàssica nord-americana en general (i Billy Wilder en particular): 

- La importància dels objectes: fan avançar la narració la maqueta d'un parc dissenyat pel protagonista (metàfora del pes que arrossega el personatge, de la seva desesperació quan la coberta de vidre s'esquerda pel fred de l'hivern belga, de la solitud de la protagonista femenina quan el seu gat s'hi passeja indolentment al damunt); les restes del menú d'un kebab; un mòbil espatllat i una bossa amb arròs; una ampolla de vodka. 

- La importància dels secundaris: Impagable l'arquitecte rival, Àlex Ripollès -cognom que s'assembla a "gilipollas"-; o el geni coreà; o la dona del coreà, qui en té prou amb un breu primer pla; o la noia que se'l lliga a l'AVE, qui, amb una simple pregunta, resumeix el dilema central: "Què sóc per a tu? Una tireta o un trampolí?". 

En definitiva, i a pesar d'alguns retrets menors, "Siempre es invierno" és molt millor que "Una vida no tan simple". I ho és perquè reflecteix la vida i perquè no és gens simple. El problema del temps o de l'edat apareix representat metafòricament, des del mateix títol, o per l'emblemàtica maqueta del parc, amb els seus rellotges de sorra. La història és plena d'interrogants i la pregunta que es fan els dos protagonistes al final (ALERTA: ESPÒILER), mentre contemplen el sol apareixent a l'horitzó, no és únicament una invitació a fer l'amor, com podia haver-ho estat la nit que van estar junts a Bèlgica, sinó la verbalització de la incertesa sobre el futur. 

Finalment, se m'acut una darrera reflexió: "Siempre es invierno" -i potser el títol ens adverteix de la paradoxa- sembla voler parlar del pas del temps i acaba parlant del temps detingut, d'aquella primera nit, d'aquella partida de billar, d'aquella ampolla de vodka, del disc de Georges Brassens sonant al matí.

SOL ROJO

Dos personatges de caràcters i mètodes antagònics cerquen un tercer. 

Aquest és un esquema clàssic reiterat fins a l'extenuació, fonament de les buddy-movies i també prou habitual en el western, des de "Centauros del desierto" fins al film del 1971 que ara comentarem, "Sol rojo", dirigit per Terence Young. 

El realitzador d'algunes de les pel·lícules més emblemàtiques de la nissaga Bond i d'un sòlid thriller amb Audrey Hepburn, "Sola en la oscuridad", compta amb un repartiment internacional per rodar a Almeria un western que vol ser exòtic, que comença explicant l'obertura dels japonesos a Occident a mitjan segle XIX i el viatge d'un ambaixador nipó cap a Washington travessant els Estats Units amb un regal per al president: una katana d'or pur. Llàstima que el tren sigui assaltat per una colla de facinerosos, que s'emporten els calés i, de passada, la katana. 

Un dolent és més dolent que els altres i traeix el seu company, que resulta ser simpàtic i que s'alia amb un samurai per recuperar el botí i matar el traïdor. 

Com us podeu imaginar, la rigidesa del japonès propicia els moments de comèdia i, en els d'acció, desafiarà els revòlvers amb l'espasa i les arts marcials. 

Però els films de samurais ja eren molt a prop del western nord-americà (o, en aquest cas, europeu), com sabia prou bé en Kurosawa, que presta el seu actor fetitxe, Toshiro Mifune, per acompanyar Charles Bronson (el dolent simpàtic), Alain Delon (el dolent-dolent) i Ursula Andress, recuperada per Terence Young després de l'escena en biquini que la va fer famosa a "Agente 007 contra el Dr. No"; aquí, per cert, l'exhibició anatòmica esdevé més explícita en dura competició amb la catalana Mónica Randall. També apareix, més pudorosa, Capucine. Però l'aparent glamur del repartiment ensopega amb un planter de secundaris més aviat lamentable, sobretot uns comanxes que devien fitxar al bar del poble prop d'on rodaven. El film vol i dol i, tot i el lloable intent de treure partit d'alguns escenaris, com les muntanyes nevades o el camp de blat del final, no excedeix la categoria d'un espagueti-western de rebaixes.

CAYO LARGO

Després d'"El tesoro de Sierra Madre", el mateix any 1948, John Huston requeria novament Humphrey Bogart, acompanyat ara de la seva esposa Lauren Bacall, per protagonitzar l'adaptació d'una obra teatral de Maxwell Anderson, "Cayo Largo". 

Tret de l'excel·lent final en un vaixell enmig de la boira, la claustrofòbica acció ens situa al saló d'un hotel del qual els personatges no poden sortir a causa d'un terrible huracà, però que, ubicat en l'illa que dóna nom a la pel·lícula, esdevé un escenari tan exòtic com l'establiment que apareixerà en la posterior "La noche de la iguana". O sigui que Huston porta l'adaptació al seu terreny, i el film es mou entre el relat d'aventures i, gràcies a l'aportació del gàngster dolentíssim incorporat per Edward G. Robinson, el cinema negre. L'abundància de diàlegs no ho impedeix, i la trama avança enèrgicament mentre aborda tota mena de conflictes: 

- Bogart és un veterà de la Segona Guerra Mundial i els seus amfitrions són la vídua (Bacall) i el pare d'un soldat que va servir al seu regiment. 

- La convivència entre els blancs i els indis que viuen a l'illa no és fàcil, i les circumstàncies propiciaran algunes morts injustes. 

- Les dones intenten mantenir certa dignitat en un univers dominat per homes sense escrúpols. 

- Fins a quin punt ha d'arriscar-se el protagonista per demostrar el seu valor?

FRANKENSTEIN

Imagino que estic sent molt poc considerat amb en Guillermo del Toro, tenint en compte que és el responsable de dos títols que vaig enviar directes a la llista dels deu millors de les dècades precedents ("El laberinto del fauno", "La forma del agua"). Vaig deixar escapar la seva versió de "Pinocho" (2022) en stop-motion; i "El callejón de las almas perdidas" (2021), protagonitzada per Bradley Cooper, Rooney Mara i Cate Blanchett, remake d'un film del 1947, em va deixar bastant indiferent, tant que ni la vaig comentar al bloc. 

Amb més ganes, m'he posat amb la seva versió del Frankenstein de Mary Shelley, estrenada breument en sales i, amb més bombo i platerets, a Netflix. 

"El callejón de las almas perdidas" tenia una acurada i barroca ambientació als anys quaranta. "Frankenstein" també és barroca, i recorda, sobretot en la primera meitat, la versió de Kenneth Branagh: sumptuosa, amb una fotografia espectacular i una brillant ambientació d'època que inclou algun escenari ja utilitzat per Kubrick a "Barry Lyndon"; amb menys moviments de grua, això sí, però molts objectius angulars; un ritme una mica precipitat, potser per la necessitat d'explicar moltes coses, i un Victor Frankenstein (Oscar Isaac) més aviat antipàtic. 

El film de Guillermo del Toro s'eleva a partir de l'aparició del monstre (Jacob Elordi), un ésser que pot ser bell i terrible alhora, violent però també delicat. El fragment -llarg però necessari- en què conviu amb el vell cec i aprèn a parlar i també a llegir, i altres lliçons sobre la perversa naturalesa humana, conté la intensitat i l'emoció que esperem d'un realitzador especialitzat en monstres maltractats, com ho era l'amfibi de "La forma del agua".

LA SEMILLA DE LA HIGUERA SAGRADA

"La semilla de la higuera sagrada" (Mohammad Rasoulof, 2024) exposa la difícil situació de les dones a l'Iran, a partir de les revoltes del 2022 (després de la mort d'una noia quan estava sota custòdia policial acusada de portar malament la hijab), i del seu impacte en el si d'una família en què les dues filles enfronten llurs creences amb la crua realitat mentre el pare, ascendit a jutge i obligat a signar sentències de mort sense discutir (cal recordar "La vida de los demás", del mateix realitzador), veu també com tremolen les seves conviccions, a tots els nivells. L'al·legòrica desaparició de la pistola que li han donat per protegir-se condueix a una catarsi que tindrà lloc en un poble abandonat del desert, en un final amb aroma de western que potser no està a l'altura de la resta del film però que tampoc no invalida la seva denúncia. 

La pel·lícula de Rasoulof ens ha portat a la memòria aquella "Persépolis", dirigida el 2007 per Marjane Satrapi (sobre la seva obra gràfica) i Vincent Paronnaud.

Amb un treball d'animació senzillament esplèndid que conjuga el blanc i negre de l'original amb influències expressionistes, retrata els horrors viscuts per una família de classe mitjana a Teheran, amb l'arribada dels aiatol·làs i la guerra amb l'Iraq. Centra la denúncia dels abusos de la teocràcia en la seva primera meitat, amb una facilitat i claredat expositiva excepcionals, sense perdre mai de vista que la narradora (l'obra és autobiogràfica) ho observa tot amb els ulls d'una nena; i, més tard, en la seva fugida a Occident, arriba l'adolescència i, amb ella, els desenganys i el desarrelament, que Satrapi descriu amb la mateixa habilitat. "Persépolis" és una lliçó d'història i també una lliçó d'humanitat.