UN AMOR IMPOSIBLE

Continuem amb el cinema francès.

Després d'"Un amor de verano" (2015) una mica complicat, Catherine Corsini ens parla d'"Un amor imposible" (2018). Com en el seu film precedent, ens trasllada en el temps, ara als anys cinquanta, tot i que el film és com una novel·la-riu i l'acció, conduïda per la narració de la filla de la protagonista, s'allarga fins als nostres dies. No sé si calia una història tan extensa o el diàleg final, presumptament revelador. Jo crec que més concisió hauria beneficiat el film, i a l'espectador intel·ligent no se li escapa que l'emparellament entre una mecanògrafa guapa però una mica de poble, de pare jueu, i un noi de casa bona que parla vint idiomes i admira Nietzsche no pot acabar bé del tot.

UN AMOR DE VERANO

"Un amor de verano" (Catherine Corsini, 2015) pot recordar "La vida de Adèle": també narra la intensa relació amorosa entre dues lesbianes, és sensible i emotiva i està interpretada per una actriu relativament veterana -en aquest cas, Cécile de France- i una de menys coneguda, posseïdora d'una simpatia irresistible -Izïa Higelin-.

Però, a diferència del film premiat a Cannes, aquest situa l'acció en un marc temporal més reduït i molt concret i en dos marcs geogràfics que tindran una importància decisiva en l'argument: som a l'any 1971; Delphine treballa al camp, a la granja dels seus pares (Higelin condueix el tractor com si ho hagués fet tota la vida); fins que viatja a París i topa amb el moviment feminista i amb la Carole. Les noies s'estimen amb una passió que sembla poder ensorrar totes les barreres. Però els parisencs s'avorreixen al camp i els pagesos -si més no, els de començaments dels setanta- no veuen gaire clar tot això de l'homosexualitat.