Parlo molt dels clàssics i en comento pocs, és cert. Vaig fer referència a l'edat daurada del gènere al post sobre "Entre pillos anda el juego" i resulta que aquí també trobem Ralph Bellamy, en el paper d'un milionari de Texas que aprofita una estada a Nova York per festejar la Lucy Warriner (Dunne), en procés de divorci d'en Jerry (Grant).
La cosa entre el matrimoni va malament des de la primera escena, en què s'insinuen sengles infidelitats, tot i que no deixa de ser curiós que els comentaris malvolents dels membres de l'alta societat en què es belluguen els protagonistes vagin només dirigits a la dona; un punt de vista escandalosament masclista que s'estén a molts aspectes del film. Però no volem jutjar la mentalitat dels anys trenta, en qualsevol cas molt més oberta als Estats Units que a la majoria de països en aquella època, sinó la categoria d'un film que només pretén divertir.
Mentre duren els tràmits del divorci, els membres del matrimoni es busquen noves parelles, però cal suposar que encara s'estimen perquè estan molt gelosos i no deixen de fer-se la guitza, la qual cosa origina la successió d'escenes divertides que constitueixen l'eix i raó de ser d'una comèdia modèlica en què, com en els millors títols del gènere, els objectes tenen molt protagonisme, des d'un bombí fins a una porta que no tanca bé. Carey, fins i tot, treu profit del protagonisme d'un gos, força simpàtic, la custòdia del qual centra el procés de divorci (novament, els americans molt més avançats que els europeus).