Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LEO McCAREY. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LEO McCAREY. Mostrar tots els missatges

divendres, 30 d’agost del 2024

LA PÍCARA PURITANA

"The Puritan" es titula la pel·lícula de terror que protagonitza la MaXXXine. Però ara canviarem radicalment de gènere per parlar d'una comèdia titulada equívocament "La pícara puritana" (res a veure amb el títol original, "The Awful Truth"), dirigida per Leo McCarey el 1937 i protagonitzada per Cary Grant i Irene Dunne. 

Parlo molt dels clàssics i en comento pocs, és cert. Vaig fer referència a l'edat daurada del gènere al post sobre "Entre pillos anda el juego" i resulta que aquí també trobem Ralph Bellamy, en el paper d'un milionari de Texas que aprofita una estada a Nova York per festejar la Lucy Warriner (Dunne), en procés de divorci d'en Jerry (Grant). 

La cosa entre el matrimoni va malament des de la primera escena, en què s'insinuen sengles infidelitats, tot i que no deixa de ser curiós que els comentaris malvolents dels membres de l'alta societat en què es belluguen els protagonistes vagin només dirigits a la dona; un punt de vista escandalosament masclista que s'estén a molts aspectes del film. Però no volem jutjar la mentalitat dels anys trenta, en qualsevol cas molt més oberta als Estats Units que a la majoria de països en aquella època, sinó la categoria d'un film que només pretén divertir. 

Mentre duren els tràmits del divorci, els membres del matrimoni es busquen noves parelles, però cal suposar que encara s'estimen perquè estan molt gelosos i no deixen de fer-se la guitza, la qual cosa origina la successió d'escenes divertides que constitueixen l'eix i raó de ser d'una comèdia modèlica en què, com en els millors títols del gènere, els objectes tenen molt protagonisme, des d'un bombí fins a una porta que no tanca bé. Carey, fins i tot, treu profit del protagonisme d'un gos, força simpàtic, la custòdia del qual centra el procés de divorci  (novament, els americans molt més avançats que els europeus).

divendres, 5 de novembre del 2021

TÚ Y YO

Leo McCarey reversionava el 1957 el seu film del 1939 "Love Affair" (*) substituint Irenne Dunne i Charles Boyer per Deborah Kerr i Cary Grant. 

El film comença com una comèdia romàntica i deriva cap al melodrama, amb algun interludi musical; que la trama sigui excessiva no impedeix que es tracti d'un títol magnífic, gràcies al carisma i la convicció dels intèrprets i a una posada en escena elegant i delicada. El petó que no veiem a la coberta del vaixell o la imatge de l'Empire State Building reflectida a la finestra de la protagonista femenina que espera, si tot va bé, un retrobament al cap de sis mesos al mirador de l'emblemàtic gratacel, són exemples de la subtilesa de la direcció de McCarey, qui havia començat fent cinema silent i es mostrava prou inspirat al final de la seva carrera. 

(*) Els títols originals són "Love Affair" en el cas de la primera versió i "An Affair to Remember" en el cas de la segona, aquí comentada. La història va tenir dos remakes relativament recents que, curiosament, també alternaven ambdós títols, almenys en la versió espanyola: "Algo para recordar", dirigida per Nora Ephron el 1993, amb Tom Hanks i Meg Ryan, i "Un asunto de amor", signada un any després per Glenn Gordon Caron, amb Warren Beatty i Annette Bening. La màgia es va perdre pel camí.

dissabte, 18 de juliol del 2020

UNA NOCHE EN LA ÓPERA


"Sopa de ganso" (Leo McCarey, 1933) és la més subversiva i divertida de les pel·lícules protagonitzades pels germans Marx. Groucho, Chico, Harpo i (només fins a aquest títol) Zeppo van aconseguir preservar l'esperit anàrquic de bona part del cinema còmic de l'etapa muda i ho van fer, paradoxalment, aportant-hi generoses dosis de surrealisme a través dels diàlegs delirants a càrrec dels dos primers (Harpo no parlava).

Aquest film no va tenir gaire èxit en la seva estrena però el talent dels Marx no li va passar per alt al totpoderós productor de la Metro Goldwyn Mayer Irving Thalberg, qui els va contractar per a "Una noche en la ópera", dirigida per Sam Wood l'any 1935. La introducció d'una trama més lineal amb una història d'amor previsible i de moltíssimes cançons no va impedir que els Marx despleguessin el seu humor i aquest títol, tot i que també assenyalaria l'inici de la seva decadència creativa, esdevé el més popular de la seva carrera gràcies a un hàbil crescendo narratiu que condueix a l'apoteòsica escena final a l'òpera, però també gràcies als diàlegs delirants de Groucho en les seves escenes amb Margaret Dumont i, especialment, a dos gags que han perdurat en el temps: Chico i Groucho discutint un contracte de feixuga redacció que van retallant de manera literal ("la part contractant de la primera part serà considerada part contractant de la primera part"); i, per descomptat, l'escena de la cabina, que ha passat a enriquir el llenguatge popular com a sinònim d'un espai atapeït de gent diversa.







La meva escena favorita, però, és de "Sopa de ganso": la del mirall: