8

Julio Medem certifica a "8" (2025) l'esgotament del seu estil. 

Les casualitats impossibles i les coincidències al llarg del temps presideixen la història d'Octavio i Adela, ambdós nascuts el dia de la proclamació de la II República. A través de vuit capítols, que viatgen del 1931 al 2021, ambientats sempre en moments més o menys cabdals de la història d'Espanya (o, com en els versos de Machado reproduïts en l'inici del film, de les dues Espanyes que els han de glaçar el cor), veurem com es troben, es perden i es retroben novament, mentre tracten d'imposar la seva rebel·lia i el seu amor a una lluita fratricida que comença en els afusellaments durant la guerra i la postguerra i culmina en un Barça-Madrid que inclou alguna víctima més o menys innocent. 

L'infern és ple de bones intencions, i no les hi negarem a un títol en què l'autor porta a les darreres conseqüències la seva obsessió amb tot això de les dues Espanyes. Però, a pesar de voler ser modern i presentar cada episodi en pla-seqüència (relativament), el resultat esdevé estranyament antic, paradoxalment com més ens apropa al present i es va convertint en un melodrama tronat, de cartó pedra.

LA ARDILLA ROJA

Quan Julio Medem va dirigir el seu segon llargmetratge, no tenia tantes pretensions (ho dissimulava, almenys). I tot i que "La ardilla roja" (1993) inclou moltes fugues entre surrealistes i oníriques, diguem que no molesten, serveixen de contrapunt a la hiperrealista descripció del càmping on transcorre la major part de l'acció i aporten una dosi extra de fascinació a una intriga que és, en el fons, una molt senzilla història d'amor entre dos personatges que proven de trobar-se a si mateixos fugint del seu passat. A més, Emma Suárez no haurà estat mai tan guapa com aquí.

EL ÁRBOL DE LA SANGRE

A "El árbol de la sangre" (2018), Julio Medem porta a les darreres conseqüències diverses constants de la seva obra, de les quals el film vindria a ser un catàleg: les coincidències temporals, les trames circulars, el sexe i la mort com a motors de l'acció, fins i tot els paisatges rurals del seu Euskadi natal i les vaques, ficats una mica amb calçador. Hi ha vaques i braus i un mafiós georgià posseïdor d'un atractiu i una potència sexual que propicien algunes banyes, enmig d'una història tan alambinada que resulta difícil de seguir -francament-. La llàstima és que Medem no renuncïi a les seves pretensions poètiques ni a comentaris socials una mica puerils (la interacció de les diverses nacionalitats en un film amb personatges que parlen en castellà, català i euskera; les rancúnies de la Guerra Civil; el poder omnímode i pervers dels diners...) i converteixi en una paròdia allò que podia haver estat un culebrot més o menys distret.

MA MA

Estem d'acord que el cinema de Julio Medem ha perdut, potser definitivament, la màgia dels seus primers títols. Que els seus intents de repetir la poesia de "Tierra" o "La Ardilla Roja" poden resultar patètics. De tota manera, "ma ma" (2015) potser no es mereix l'acarnissament de bona part de la crítica. Si més no, resulta coherent amb l'univers del director aquesta història sobre una professora en atur malalta de càncer i embarassada en què vida i mort conflueixen com si fossin els palíndroms i els cercles de "Los amantes del Círculo Polar". La segona meitat de la pel·lícula és volàtil i gratuïta, fins i tot cursi, però la història d'amor entre dos éssers que ho han perdut gairebé tot està narrada amb una sobrietat i concisió notables. En qualsevol cas, les mancances del film les compensa una interpretació memorable de Penélope Cruz, ben acompanyada per Luis Tosar i per Asier Etxeandia, qui aconsegueix fer creïble el personatge d'un ginecòleg que canta a cappella temes de Camilo Sesto.

ELENA ANAYA, PERSEGUIDA PER LA TRAGÈDIA

A "Lucía y el sexo" (Julio Medem, 2000), Elena Anaya feia el personatge d'una cangur a qui se li moria un nadó.

En la següent col·laboració de l'actriu amb Julio Medem, "Habitación en Roma" (2010), ara en un paper protagonista, també arrossega un trauma originat per la desaparició d'un nen.

I a "Hierro" (Gabe Ibáñez, 2009) fa d'una mare que perd el fill en el trajecte en ferry cap a l'illa de Hierro.

Conclusió: nens i Elena Anaya en un mateix film, senyal de mal rotllo.

En aquests títols, Anaya demostra les seves aptituds per fer de patidora, la qual cosa potser ha tingut en compte Almodóvar quan l'ha triada per protagonitzar "La piel que habito".

Sens dubte és una magnífica actriu, però a "Habitación en Roma" se la veu sobreactuada per contrast amb la bella Natasha Yarovenko, que ofereix una composició sorprenent, sòbria i interioritzada, el millor del film juntament amb la hipnòtica cançó de Russian Red "Loving Strangers". D'altra banda, el film no arriba a ser tan irregular com "Caótica Ana", tot i que bascula constantment entre el sublim i el ridícul; el guió no és cap cosa i la posada en escena tampoc no té el nivell d'anteriors treballs de Medem, tot i que cal destacar la bellesa d'alguns moments, com l'esmorzar a la terrassa de l'hotel, o la idea de fer que el film comenci i acabi amb un pla picat de les noies a l'exterior vist des de la finestra de l'habitació que acull la seva trobada, com si la cambra, convertida en el tercer personatge i principal de la història -que ho és-, les observés, delerosa o enyorada de la seva breu però intensa relació.