EL AÑO QUE VIVIMOS PELIGROSAMENTE

L'única pega que hom pot objectar-li a "Bajo el fuego" és que sembla una rèplica d'un film de l'any anterior, dirigit per Peter Weir. 

"El año que vivimos peligrosamente" també tracta de reporters de guerra ficats en un conflicte en què rebels comunistes lluiten contra el dictador de torn. En aquest cas, es tracta de la rebel·lió contra Sukarno a Indonèsia, l'any 1965. També hi ha dilemes ètics i una relació triangular, molt peculiar, entre l'eixerit protagonista (Mel Gibson), una dona que treballa a l'ambaixada anglesa (Sigourney Weaver) i un fotògraf indonesi, individu físicament insignificant (el paper el va interpretar una dona, Linda Hunt, premiada amb l'Òscar a millor actriu), patètic i alhora entranyable, que aprofita el seu coneixement del terreny per exercir de demiürg.

ÚNICO TESTIGO

El 1985, Peter Weir va dirigir un thriller amb connotacions romàntiques que va constituir un gran èxit comercial i artístic gràcies a la seva proverbial intel·ligència i sensibilitat i -per què no dir-ho?- a l'aportació d'uns carismàtics Harrison Ford i Kelly McGillis.

"Único testigo" integra una trama criminal amb un esquema clàssic de policia ocult en un ambient que li resulta absolutament aliè, en aquest cas la comunitat amish (cristians d'arrel centreeuropea que viuen als Estats Units apartats voluntàriament de qualsevol avenç tecnològic o signe de modernitat). Hàbilment, Weir juga amb el contrast entre l'escèptic i urbanita John Book (Ford) i els devots amish evitant caure en la paròdia i oferint pel mateix preu una pel·lícula de lladres i serenos (amb final extret del film de Dreyer "Vampyr, la bruja vampiro"), un documental sobre aquesta peculiar comunitat i una commovedora història d'amor impossible.

No sé si hi ha gaires pel·lícules que passin entre els amish però l'altre dia vaig descobrir "Bendición mortal", dirigida el 1981 per Wes Craven (va servir d'inspiració als productors d'"Único testigo"?). És un slasher bastant mediocre però fa gràcia veure unes noies ben plantades, entre elles una joveníssima i encara desconeguda Sharon Stone, provocant els pudorosos joves de la integrista comunitat, davant la comprensible indignació del seu líder (Ernest Borgnine, nominat als Razzies pel seu paper).

EL CLUB DE LOS POETAS MUERTOS

La inesperada i tràgica mort de Robin Williams ens torna el record d'un dels seus millors treballs.

Williams, no podem passar-ho per alt, tenia una clara tendència a la sobreactuació i a la pallassada. Però Peter Weir, que és un director excel·lent, va saber veure la tendresa i la intel·ligència que emergien dels seus ulls blaus, la profunditat que ocultava rere l'excés, i li va regalar un personatge extraordinari, que permetia a Williams lluir-se amb les seves imitacions i, alhora, convertir-se en un heroi anti-sistema tendre i carismàtic, el professor de literatura John Keating d'"El club de los poetas muertos" (1989), que intenta que els seus alumnes, en un elitista i ultra-conservador col·legi privat de Nova Anglaterra dels anys seixanta, aprenguin a estimar la poesia i esdevinguin lliure-pensadors. Ni la tragèdia que travessa aquesta epopeia sobre l'inconformisme i sobre l'adolescència ni el triomf aparent dels mediocres no hauran impedit que la llavor sembrada per Keating doni el seu fruit.

No penjaré (una altra vegada) la commovedora escena final perquè Disney en té els drets i no estan d'hòsties, però sembla obligat homenatjar Williams reproduint aquell poema que Walt Whitman va dedicar a Abraham Lincoln (la traducció al català és meva, que Whitman i Pompeu Fabra em perdonin):

Oh Capità! Meu Capità! El nostre viatge terrible ha acabat;
el buc ha superat totes les tempestes, hem obtingut el premi que cercàvem;
el port és a prop, escolto les campanes, tothom està exultant,
mentre els ulls segueixen la quilla ferma, el vaixell imponent i agosarat.

Però oh cor! Cor! Cor!
Oh, les sagnants gotes carmesí
damunt la coberta, on jau el meu Capità,
caigut, fred i mort.

Oh Capità! Meu capità! Alça't i escolta les campanes;
alçat, oneja la bandera per tu, per tu sonen les cornetes;
per tu rams i cintes de corones; per tu les ribes a vessar;
a tu et criden multituds oscil·lants que tomben els seus rostres àvids.

Aquí Capità! Estimat pare!
El braç sota el teu cap!
És com un somni en què damunt la coberta
haguessis caigut, fred i mort.

El meu Capità no respon, els seus llavis són pàl·lids i immòbils;
el meu pare no sent el meu braç, no té pols ni voluntat;
el vaixell està ancorat sa i estalvi, el viatge acabat i resolt;
retornat del seu trajecte terrible el vaixell triomfant, acomplert el seu objectiu.

Alegreu-vos, ribes; soneu, campanes!
mentre jo, amb passos afligits,
camino per la coberta on jau el meu Capità,
caigut, fred i mort.


Carpe Diem.

ESCENES CLÀSSIQUES # 134 # 135 # 136: REBEL·LIÓ A LES AULES

Ara que s'acaba el curs escolar, recordem que no sempre els mètodes d'ensenyament han estat òptims; però moltes vegades la rebel·lia dels joves estudiants ha suplert amb enginy o amb valentia (o amb les dues coses) les mancances del sistema. Acompanyem dues escenes, d'"Amarcord" (Federico Fellini, 1973) i "El club de los poetas muertos" (Peter Weir, 1989), que potser us faran riure i plorar.





Si algú esperava escenes pertanyents a la pel·lícula "Rebelión en las aulas", dirigida per James Clavell el 1967, no el defraudarem i penjarem una altra escena de comiat a un bon professor, escena que inclou el millor argument del film: la cançó de Lulu que proporcionava el títol original, "To Sir, With Love", interpretada per ella mateixa.