GRAND TOUR

Entre la desconstrucció del relat d'aventures colonials, el drama d'època i el documental sui generis sobre la cultura de l'Extrem Orient, entre el blanc i negre i el color, entre el 1917 i l'actualitat, "Grand Tour" (Miguel Gomes, 2024) és un títol tan insòlit com fascinant que parla, si és que parla d'alguna cosa, dels contrastos, del contrast entre la realitat i la representació de la realitat, dels contrastos inherents als països visitats pels protagonistes i per una càmera capaç de captar la bellesa d'un continent en tots els sentits exuberant.

TABÚ

El portugès Miguel Gomes aborda a "Tabú" (2012) el passat colonial del seu país, encara que sigui només com a teló de fons d'una intensa i tràgica història d'amor, explicada, després d'un pròleg innecessàriament llarg (una hora de metratge), mitjançant un seguit d'estampes d'una sobrietat i d'un primitivisme que enllacen amb el cinema mut (impressió reforçada per la fotografia en blanc i negre i l'absència de diàleg, substituït per la veu en off).

L'aposta estil·lística del director provoca una certa estranyesa i fins i tot la sospita que no és capaç de narrar de manera convencional un melodrama pur. En contrapartida, afavoreix un to oníric que funciona prou bé com a metàfora del somni colonial i el lament pels paradisos perduts, als quals al·ludeix obertament el film.