CUENTO DE PRIMAVERA

És el primer i l'únic títol que em quedava per veure de la sèrie dels "Contes de les quatre estacions". Dirigit per Eric Rohmer el 1989, participa dels elements característics de les seves històries:

- La inseguretat de Jeanne, una aparentment flegmàtica i molt racional professora de filosofia, queda reflectida en les seves constants anades i vingudes, de l'apartament que comparteix amb el seu xicot, ara de viatge (la qual cosa permet que s'obri l'escletxa que posarà a prova els seus sentiments), al seu, ara ocupat per una amiga, i d'aquí al d'una adolescent molt simpàtica, Natacha, qui li obrirà les portes del seu cor i també les d'una casa al camp on tindrà lloc el nucli d'un conflicte en què es veuran implicats Igor, el pare de la jove amiga, i Eva, l'amant del pare.

- Tot sembla indicar que Natacha, assumint el paper del personatge manipulador que sovint apareix en les seves trames, vol que Jeanne i Igor s'enamorin i així, de passada, es traurà del damunt l'Eva, que no li cau especialment simpàtica, i amb raó perquè és una pedant insofrible (atenció al sopar entre els quatre discutint sobre Kant i els judicis sintètics i analítics).

- L'aparent manipulació (com passava a "Ma nuit chez Maud") fa que Jeanne es quedi a sopar a la casa de camp, sola amb l'Igor. Però una barreja de càlculs matemàtics i dilemes morals acaben determinant una decisió de Jeanne que potser després lamenti, sobretot quan s'adoni que l'atzar també ha pogut intervenir-hi, en tot plegat.

EL ROMANCE DE ASTREA Y CELADON

Eric Rohmer, en el seu darrer film, "El romance de Astrea y Celadon" (2007), adapta el relat barroc del segle XVII "L'Astrée", d'Honoré d'Urfé, que parla dels problemes amorosos entre Celadon i Astrea, dos joves molt bufons que festegen i passegen els seus ramats de bens en els camps i boscos de la Gàl·lia del segle V, poblada per pastors, druïdes i nimfes. En l'inici del film, Rohmer ja adverteix que no veurem altra cosa que un univers imaginat per la gent del segle XVII, la qual cosa permet la introducció d'anacronismes (bona part de l'acció transcorre en un castell renaixentista), i justificarà el distanciament envers una història que la sensibilitat contemporània hauria de qualificar de ridícula.

Però sorprèn com el mestre Rohmer, sense trair el text original, el porta al seu terreny. Així doncs, com molts altres personatges dels seus films, els pastors gals es compliquen la vida moltíssim en deixar que unes idees preconcebudes els impedeixin actuar de manera lògica; per exemple, Celadon no es vol mostrar a la seva estimada Astrea tot i que la pobra el creu mort perquè, la darrera vegada que es van veure, ella, en un atac de gelosia, va dir-li que no tornés a aparèixer; i ell no pot pas desobeir-la. Els protagonistes assumeixen cruels penitències de les quals només l'atzar podrà salvar-los, però finalment estan de sort, no endebades són en una pel·lícula de Rohmer. Alguns crítics la van qualificar de cursi o extravagant, però jo l'he trobada irònica, molt divertida, fins i tot delicadament eròtica.

LA COLECCIONISTA

Eric Rohmer ja havia realitzat un llargmetratge ("Le signe du lion", 1959) i molts curts, dos dels quals formant part de la sèrie dels Contes Morals ("La carrière de Suzanne" i "La boulangère de Monceau"), però no va ser fins "La coleccionista" (1967), presentada amb èxit al Festival de Berlín, que es va fer un nom.

Adrien i Daniel (Patrick Bauchau i Daniel Pommereulle), un vividor i un artista d'avantguarda, passen un mes de vacances a la casa d'un amic comú, a la Provença. Tota la història està narrada des del punt de vista del primer, amb un recurs constant a la veu en off molt característic dels primers films del director, i que compleix la mateixa funció que els diàlegs: la verbalització d'uns pensaments que contradiuen les veritables intencions d'uns personatges pagats de si mateixos que creuen que poden controlar els sentiments i el destí, com si això fos possible.

La irrupció d'Haydée (Haydée Politoff) altera la plàcida convivència dels dos amics. Adrien critica la promiscuïtat de la noia (per això, l'anomena col·leccionista, la qual cosa té la seva gràcia perquè ell tracta amb col·leccionistes d'art) i, al mateix temps, inicia un joc de seducció tan recargolat com les seves elucubracions, sense adonar-se que el camí més curt entre dos punts és una línia recta i que l'atzar sempre és a punt per trastocar-ho tot (més, tractant-se d'un film d'en Rohmer).

En fi, una pel·lícula deliciosa com totes les del director, que aquí ja havia iniciat la seva col·laboració amb el fotògraf Néstor Almendros, qui sap captar tots els matisos de la llum de la Provença i la bellesa incomparable d'Haydée Politoff en el paper de la seva vida.

CONTE D'ESTIU

El Canal 33 està reparant en part la injustícia que vaig denunciar arran de la mort d'Eric Rohmer i, de moment, ha passat (dissabte a la nit) els dos primers "Contes", el de primavera i el d'estiu; esperem que completi la sèrie amb els dos restants.

La revisió de "Conte d'été" em confirma que es tracta d'una de les seves obres mestres.

Gaspard, un jove estudiant de matemàtiques i compositor musical afeccionat, viatja a la Bretanya francesa mentre la seva xicota, Lena, fa un tomb per Espanya; han quedat per retrobar-se al cap d'uns dies i viatjar junts a l'illa d'Ouessant. Mentrestant, Gaspard fa amistat amb Margot, una simpàtica noia que treballa de cambrera en un restaurant de la zona i amb Solène, una pija que hi estiueja. Cada tarda, passeja amb la Margot per les platges i boscos de la idíl·lica localitat i li parla dels seus dubtes existencials.

Com és habitual en les pel·lícules d'en Rohmer, l'objectivitat de la càmera fa paleses les contradiccions entre allò que Gaspard manifesta i la realitat, de manera que tot el film pot ser vist com una faula irònica. Gaspard mira de posar ordre als seus sentiments amorosos més aviat contradictoris, però sempre prioritza a remolc de l'interès que les fèmines mostren cap a ell, de manera que les tres noies en discòrdia es van convertint en substitutes les unes de les altres mentre Gaspard disfressa les seves reaccions egoistes amb profundes reflexions gairebé metafísiques.

Quan qualifica Lena de la seva dona ideal, nosaltres ens adonem que és una repel.lent escalfabraguetes; quan li diu a Margot que només amb ella pot tenir una amistat pura, se'ns fa més evident la tensió sexual entre ambdós; i la promiscuïtat aparent de la Solène no oculta que es tracta d'una noia sensible i madura, bastant més que el cagadubtes protagonista, que acaba muntant-se un embolic del qual el rescatarà in extremis l'atzar, element omnipresent en els films d'Eric Rohmer.

La pel·lícula, doncs, conté tot el discurs del seu director, la qual cosa no impedeix que es tracti d'un film molt divertit, tan lleuger com la càmera que segueix els passejos dels protagonistes en llargues panoràmiques i travellings. El paisatge és un element essencial: Rohmer i la seva operadora Diane Baratier aconsegueixen transmetre totes les tonalitats de la bonica llum de la Bretanya i tota la bellesa de la regió sense, en cap moment, cedir a la temptació de fer una postal o anteposar l'escenari als personatges.

EL AMIGO DE MI AMIGA

En les notes que vaig escriure no fa gaires dies sobre Eric Rohmer, arran de la seva mort, no vaig fer cap al.lusió a la darrera de les pel.lícules de la sèrie "Comèdies i proverbis", senzillament perquè encara no l'havia pogut veure. Mancança que he resolt després d'una visita a la secció de clàssics del FNAC.

La pel.lícula m'ha transmès la mateixa sensació de felicitat que en les ja una mica llunyanes sessions de cine-club dels anys vuitanta. Presenta dues noies prototípiques de la sèrie, una força tímida i l'altra més segura de si mateixa, que dubten constantment sobre les seves eleccions amoroses fins que l'atzar posarà les coses al seu lloc.

Com en d'altres films de la sèrie, la geografia té molta importància. L'oposició entre suburbi-vida en parella-avorriment i ciutat-nit i gresca de "Les nuits de la pleine lune" esdevé aqui una fusió de la ciutat i el poble al nucli de Saint Christophe, un suburbi amb disseny de Ricard Bofill, micro-cosmos que facil.lita les trobades dels personatges en els seus carrers de vianants (trobades no sempre fruit de l'atzar). No ens trobem, com en molts altres films del director, enmig d'un període vacacional, però sí que hi ha unes vacances imminents que alguna de les protagonistes aprofitarà per fer vacances del seu xicot i l'altra per posar a prova el seu sentit de l'amistat.

El més sorprenent del film és la facilitat amb què avança l'acció, el rigor matemàtic aplicat a una història ben senzilla i no per això menys apassionant. Un altre Rohmer per al record.

EN LA MORT D'ERIC ROHMER

Poc després de complir-se 50 anys del naixement de la Nouvelle Vague, ha mort un dels seus màxims representants, Eric Rohmer.

A diferència dels altres fundadors del moviment (Godard, Truffaut, Chabrol, Rivette), el reconeixement li va arribar a Rohmer amb deu anys de retard, amb l'èxit de "Ma nuit chez Maud" (1969). Títol emblemàtic de la seva filmografia, il.lustra a la perfecció el seu discurs: Rohmer, literat abans que cineasta, fa avançar els seus films a través d'uns diàlegs que semblen casuals però que estan molt ben pensats i escrits, només per posar de manifest que les persones ocultem rere les paraules les nostres veritables intencions. Amb una posada en escena despullada de qualsevol ornamentació, reconstrueix la realitat per trobar-hi una altra realitat oculta. La visió objectiva de la càmera farà palesa la contradicció entre allò que els seus personatges diuen i allò que veritablement desitgen, que és gairebé sempre realitzar les seves obsessions amoroses, doncs per molt que els seus films semblin a priori molt intel.lectuals, tots parlen de coses senzilles com l'amor i les dificultats per trobar-hi la felicitat.

MA NUIT CHEZ MAUD (1969), o per què parlar de Pascal quan allò que m'interessa és tirar-me la Maud?



Admirador de Hitchcock (com els seus companys de la Nouvelle Vague), moltes de les seves històries transcorren com les del mestre en etapes d'inactivitat dels seus personatges. No cal que es trenquin una cama com James Stewart a "La ventana indiscreta"; n'hi ha prou amb que vagin de vacances.

LA COLLECTIONEUSE (1967)



LE GENOU DE CLAIRE (1970), o l'obsessió amorosa representada per un genoll.

"La boulangère de Monceau", "La carrière de Suzanne" (1963), "La collectioneuse", "Ma nuit chez Maud", "Le genou de Claire" i "L'amour l'apres-midi" (1972) componen els "6 contes morals", que Rohmer va concebre com a novel.la i va acabar filmant perquè va tenir clar que una imatge val més que mil paraules. És la primera sèrie de les tres que vertebren la seva filmografia. La següent, "Comèdies i proverbis", ocupa la dècada dels vuitanta: fidel a les seves temàtiques, ens presenta un seguit de personatges femenins apassionants per la seva proximitat, una mica caga-dubtes i que erren els seus objectius amorosos perquè no fan cas dels proverbis.

A "Pauline à la plage" (1983), un dels meus títols predilectes, Marion i la seva cosina adolescent, Pauline, van de vacances. La primera, mentre no s'acaba de decidir entre dos pretendents, vol alliçonar la petita Pauline sobre els misteris de la vida i de l'amor. Però la Pauline, que no parla sinó que actua -i molt decididament-, acaba per prendre-li la davantera (i el pretendent sexi).

PAULINE A LA PLAGE (1983)



LES NUITS DE LA PLEINE LUNE (1984), o "qui té dues cases perd la raó". La protagonista no valora allò que té a casa i perd hores de son buscant una alternativa que no existeix.

 

A "Le rayon vert" (1986), el major èxit comercial de la seva carrera, Delphine és una noia solitària i tirant a complicada que va de vacances i no aconsegueix gaudir de la vida fins que troba un noi tan místic com ella i junts van a veure el raig verd que diuen que apareix quan es pon el sol i només poden veure els enamorats (l'equip de Rohmer va haver d'aconseguir filmar un autèntic raig verd).

LE RAYON VERT (1986); i, a sobre, vegetariana:



Enmig de la sèrie, intercal.la una pel.lícula sobre dues amigues a París, conseqüent amb el to de comèdia de tots els seus films d'aquesta etapa. 4 AVENTURES DE REINETTE ET MIRABELLE (1987); dos no es posen d'acord per indicar una adreça i un cambrer repel.lent es guanya a pols que les amigues facin un "sinpa":



A la dècada dels noranta vénen els "contes de les quatre estacions" que, com el seu nom indica, són quatre. A "Conte d'été" (1996), una altra pel.lícula ambientada durant unes vacances, el cagadubtes és un personatge masculí, un noi prim i molt xerraire com no podia ser d'altra manera. La protagonista de "Conte d'automne" (1998) també té problemes amorosos però és més granadeta que la majoria de personatges dels films de Rohmer, sempre molt joves. Més arquetípiques resulten les protagonistes dels altres dos contes, i les hi fan passar molt putes als seus pretendents.

CONTE DE PRINTEMPS (1990)



La protagonista de "Conte d'hiver" (1992) coneix un noi eixerit durant unes vacances i fan l'amor. En acomiadar-se, ella és víctima d'un terrible lapsus i li dóna malament la seva adreça, de manera que es perden la pista. Ella té una filla de la breu relació i no sap com refer la seva vida, tot i que dos pretendents, un d'ells molt intel.lectual i l'altre que toca més de peus a terra, proven d'accedir al seu cor. Però ella continua enamorada del noi que va conèixer aquell estiu.

CONTE D'HIVER (1992)



Aquestes comèdies sobre la passió amorosa són pel.lícules eternes que difícilment els nostres fills podran estimar perquè el cinema europeu de qualitat té mala fama (tots els diaris han parlat de Rohmer arran de la seva mort, però, que jo sàpiga, cap canal de televisió ha programat una pel.lícula seva). Si més no, tots els que hem freqüentat el cine-club de la nostra ciutat, tots els qui als anys vuitanta jugàvem a endevinar quina de les nostres amigues s'adeia a la protagonista del film, tots nosaltres li guardarem per sempre més un lloc als nostres cors. No puc acabar sense mencionar les seves pel.lícules històriques o d'època, que també en va fer. Obres mestres com "La marquise d'O" (1976), títols polèmics com "L'anglaise et le duc" (2001) -quin atreviment, parlar de la Revolució Francesa des del punt de vista dels aristòcrates!- o "Triple Agent" (2004). Filmats amb el mateix ascetisme que les pel.lícules d'ambientació contemporània, Rohmer no dubtava a fer servir decorats pintats matusserament ("L'anglaise et le duc") o tan "naïf" com els de la seva aproximació al personatge de Perceval.

PERCEVAL LE GALLOIS (1978)