CAPRICCIO ALL'ITALIANA

El film d'episodis "Capriccio all'italiana" (1968) és ben bé això, un caprici, una col·lecció de gags no especialment brillants, com tots els interpretats per Silvana Mangano, a les ordres de Mario Monicelli ("La Bambinaia"), Mauro Bolognini ("Perché?") i Franco Rossi ("Viaggio di lavoro"). L'episodi de Steno "Il mostro della domenica" participa d'una de les característiques dels films d'episodis italians: la confrontació entre la tradició i la modernitat; però el plantejament és més caspós que una comèdia de Paco Martínez Soria: Totó (ja era mort quan la pel·lícula es va estrenar) es dedica a afaitar el cap de joves peluts i hippies, presentats com una colla de brètols.

L'altre episodi dirigit per Mauro Bolognini, "La Gelosa", ens presenta una parella molt moderna que visita una boite; però a ella no li convencen els balls moderns i, tot i que el marit procura mentalitzar-la que ja no es porta ser gelós, a ella acaba sortint-li la vena mediterrània més atàvica. En fi, tampoc no és més que un mal acudit, però, si més no, Bolognini dota la narració de cert estil visual i la protagonista, Ira Von Fürstenberg, és guapíssima. Contemplar-la a ella i als seus modelets pop dissenyats per Mila Schön justifica la visió d'aquest fragment.

Com a "Las brujas", l'episodi dirigit per Pasolini destaca del conjunt. El discurs sobre la representació és prou evident en aquesta raresa fílmica, darrera col·laboració entre el director i la parella Totó-Ninetto Davoli. Es tracta, ni més ni menys, que d'una escenificació de l'Otel·lo de Shakespeare feta amb titelles, on els actors fan de titelles; uns cables els subjecten mentre actuen i sobreactuen i es fan preguntes sobre la naturalesa del seu destí, sobretot Otel·lo (Davoli), qui es pregunta per què està destinat a matar Desdèmona; i el titellaire li respon que ell vol assassinar-la perquè ella vol ser assassinada.

Els titelles actuen en un teatre molt rònec davant d'un públic que imaginem proletari i no gaire cultivat, ja sigui per la manera com van vestits o per la seva reacció furibunda a les intrigues de Iago (Totó pintat de verd) i la violència d'Otel·lo (Davoli pintat de color xocolata). Al final, els titelles, "assassinats" per l'audiència, són carregats en un camió que condueix Domenico Modugno mentre canta una de les seves peces melòdiques. Van a parar a un abocador d'escombraries i allà resten, de cara al cel i preguntant-se "Che cosa sono le nuvole?" (que és el títol de l'episodi).

LAS BRUJAS

El 1967 Pasolini participa en un altre film d'episodis, "Las brujas", en què totes les històries són protagonitzades per Silvana Mangano.

Alguns dels personatges interpretats per l'actriu són misteriosos, però el títol és enganyós; hi ha una mica de tot i en cap cas a l'altura dels seus directors, tret del mateix Pasolini, responsable del que és, de lluny, el millor episodi.

"La bruja quemada viva" està dirigit per Luchino Visconti. Presenta el drama d'una actriu (Mangano) amb seriosos problemes emocionals, a qui el tribut a la seva imatge impedeix realitzar-se com a dona. El més remarcable és que passa als Alps bàvars i surt Helmut Berger en un petit paper, de manera que sembla un aperitiu de la trilogia alemanya del director, inaugurada un parell d'anys més tard amb "La caída de los dioses".

"Sentido cívico", de Mauro Bolognini, és un acudit sobre dones al volant que aprofita la vis còmica d'Alberto Sordi.

"La siciliana", de Franco Rossi, sobre les venjances sicilianes, és un altre acudit. En aquest episodi, com en el de Bolognini, el personatge interpretat per Silvana Mangano sí que és una mica mala bruixa, causant d'un gran nombre de víctimes innocents entre la població masculina.

El seu paper en l'episodi de Vittorio de Sica, "Una tarde como las demás", és més ambigu: una mestressa de casa molt enamorada del seu marit (Clint Eastwood, qui devia aprofitar una pausa en el rodatge dels seus spaghetti-westerns amb Sergio Leone), amb el qual comparteix una existència monòtona, més que res perquè l'home és avorrit amb ganes. Les ànsies de sexe i emocions se sublimen en escenes oníriques un pèl ridícules que permeten, però, a Silvana Mangano excel·lir en tota la seva bellesa.

Bella i enigmàtica apareix en l'episodi de Pasolini -"La Tierra vista desde la Luna"- sense necessitat de maquillatges sofisticats i vestits esplendorosos. Ara ja en colors (fotografia del gran Giuseppe Rotunno), el director italià ens porta novament Totó i Ninetto Davoli, pare i fill. Ambdós viuen en una barraca i ploren la mort de la seva esposa i mare. Tot i la gravetat d'aquestes circumstàncies, el to és festiu i el director emfatitza encara més el caràcter còmic i naïf present a "Pajaritos y pajarracos": la tomba de la mare és de cartró pedra i l'efígie de la dona és una caricatura; Totó i Ninetto, amb els cabells tenyits de taronja, semblen dos pallassos.

Com que ara no hi ha ningú que els netegi la barraca i els cogui els espaguetis, busquen desesperadament una substituta. Contra pronòstic, la troben en una jove muda amb la fesomia de Silvana Mangano. I la noia no només els planxa els calçotets i escalfa el llit de Totó, sinó que els ajuda a aconseguir algun ingrés ensarronant turistes i vianants. Però, en una d'aquestes, la pobra pateix un accident (cau de dalt del Colosseu romà) i mor. No obstant això, quan Totó i Ninetto tornen a la barraca, sembla que res no hagi canviat. I és que, com diu el rètol que tanca l'episodi: "Morale: essere morti o essere vivi é la stessa cosa" (estar viu o estar mort, és el mateix).

"La Tierra vista desde la Luna" és una joia inclassificable i absolutament fascinant. Totó va morir aquell mateix any però encara va aparèixer, a títol pòstum, en un altre curt de Pasolini al film d'episodis "Capriccio all'italiana" (1968).