COLD WAR

"Cold War" (2018), el darrer treball de Pawel Pawlikowski ("Ida"), són moltes pel·lícules en una. Del 1949 al 1964, la història d'un amor tan intens que esdevé impossible recorre Europa des de Polònia a Eslovènia, passant per París, creuant en ambdós sentits el Teló d'Acer. El film ens parla de les relacions de poder, de la còmoda apatia dels sistemes autoritaris i els turments de la llibertat, però també de música, de les cançons del folklore polonès fins a la irrupció del rock'n roll, mentre, a ritme de jazz, Zula i Wiktor es troben i s'estimen, es perden i s'enyoren. Pawlikowski demostra tenir capacitat per a molts registres en un film que tan aviat és un musical com un melodrama, un retrat de l'estalinisme com una al·legoria religiosa, entre la Nouvelle Vague i Tarkovsky, nocturn o bé banyat per la lluminositat dels paisatges nevats o el rostre de la bellíssima protagonista (Joanna Kulig), fotografiats, com passava a "Ida", en un blanc i negre senzillament extraordinari.

IDA

L'aspecte visual d'"Ida" (Pawel Pawlikowski, 2013), i no ho dic només pel seu blanc i negre impecable, remet a Dreyer i també al cinema europeu dels seixanta, quan als directors els preocupava moltíssim l'enquadrament i la llum idònia de cada pla. De fet, no només sembla un film dels seixanta sinó que l'acció transcorre en aquells anys; els anys seixanta a Polònia, quan la gent vivia reclosa (en un convent o en un pis rònec), refugiada en l'alcohol o en les conviccions polítiques o religioses, provant d'oblidar un passat abjecte. La jove protagonista, una novícia a punt de prendre els vots, emprèn un viatge que la conduirà cap als seus orígens i al descobriment de la realitat que hi ha més enllà de la ficció de la seva existència, una realitat estranya i, fins a cert punt, igualment fictícia.