Si més no, reacciona i, després d'una nit de gresca en companyia d'un artista bohemi i de la breu amistat amb una jove que coneixia de la feina, es lliurarà en cos i ànima a un modest projecte de construcció d'un parc infantil, enfrontant-se a la desídia i la inoperància dels companys i superiors de l'Ajuntament.
Kurosawa demostra novament la seva capacitat per narrar en imatges (els funcionaris enterrats sota muntanyes de papers, la silueta del protagonista en ombres quan és a casa seva després de saber que li queden pocs mesos de vida, l'apropament en plans cada vegada més tancats al seu retrat en el funeral), la seva devoció pel flash-back ja demostrada a "Rashomon" i que serveix per estructurar la segona meitat del film, i també el seu compromís moral i intel·lectual: un film sobre la mort es converteix en una lliçó de vida, que conviu amb una denúncia del mal funcionament de l'Administració i de com s'encomana la mandra dins l'estament funcionarial.
Com altres films del director japonès, "Vivir" ha estat objecte d'un remake, aquest bastant proper en el temps: "Living" (2022), dirigida per Oliver Hermanus i amb la intervenció en el guió del Nobel Kazuo Ishiguro, se separa ben poc de l'argument i els diàlegs del film de Kurosawa, tret d'alguns matisos i d'una major concisió (explica el mateix i dura quaranta minuts menys). Transcorre també als anys cinquanta (treballen avui millor els funcionaris?) però a Londres, on els protagonistes porten bastó i bombí. Bill Nighy eleva l'interès de la proposta gràcies a una interpretació memorable.
