VIDES CREUADES

En la dècada dels noranta, trobem dues pel·lícules que tenen en comú el seu caràcter d'històries corals, trames en principi independents però que s'entrecreuen en algun moment, ambdues ambientades a la ciutat de Los Angeles, ambdues amb Julianne Moore en el repartiment, ambdues amb una durada de més de tres hores, ambdues obres mestres o quasi.

"Vidas cruzadas" (1993) la va dirigir Robert Altman després de la seva resurrecció cinematogràfica gràcies a l'èxit d'"El juego de Hollywood". Adapta relats del gran Raymond Carver, en particular de la seva obra mestra "Catedral". Sense esforç aparent, Altman porta al seu terreny l'obra del màxim representant del "realisme brut" nord-americà; no resulta estrany, ja que el realitzador comparteix amb l'escriptor la mirada àcida sobre una societat que ha perdut l'empatia. Els personatges són uns mediocres o uns fatxendes i intenten sobreviure en una quotidianitat que amaga quelcom inquietant, un entorn de classe mitjana en aparença normal però en el fons inhòspit, estranyament procliu als accidents, des dels molt lleus als més tràgics, però sempre suficients per generar una inseguretat aclaparadora.

"Magnolia" (Paul Thomas Anderson, 1999) presenta una colla de personatges que interaccionen -o no- al llarg d'unes hores. Llur solitud és encara més brutal; molts d'ells s'enfronten a una mort propera mentre s'adonen de la inutilitat de les seves vides; ocasionalment, intenten aferrar-se a qualsevol bri de calidesa humana que els pugui salvar de la desesperació absoluta.

El film d'Altman, sense perjudici dels plans-seqüència marca de la casa, és tan sobri i directe com la prosa de Carver. I el del director de "Boogie Nights", més ombrívol però no més pessimista, brillantíssim en la seva execució, amb unes interpretacions adrenalítiques de Tom Cruise o l'esmentada Julianne Moore -sense desmerèixer qualsevol de les altres actuacions d'un elenc en estat de gràcia- i una inspirada utilització de la banda sonora que inclou moments tan memorables com el fons musical de Bizet en l'escena entre el policia i la drogoaddicta, o quan tots els personatges, des de la seva solitud, canten la mateixa cançó ("Wise Up", d'Aimee Mann).



I les dues pel·lícules culminen amb un fenomen natural (més o menys) que actua catàrticament: un terratrèmol en el cas de "Vidas cruzadas" o una pluja de granotes (sic) en el cas de "Magnolia".

TRES MUJERES

No sabria dir si "Tres mujeres" (1977) és la millor pel·lícula de Robert Altman però estic convençut que és la més insòlita i fascinant. Narra una relació vampírica entre dues noies que, per motius diferents, tenen seriosos problemes per relacionar-se socialment i es mouen en un univers desolat, una Califòrnia desèrtica que els recorda la seva Texas natal, territori de solituds compartides, des del geriàtric on les dues treballen al motel on viuen, passant per un ranxo amb bar i camp de tir on passen les hores mortes en companyia de policies, borratxos i una misteriosa mestressa que no parla i pinta estranyes figures.

"Tres mujeres" sembla hereva del Bergman de "Persona" alhora que anticipa el David Lynch de "Mulholland Drive" i viatja del realisme a l'horror en una transició que el film subratlla metafòricament amb la caiguda a la piscina de Pinky Rose o amb l'aigua que parteix la imatge quan mira per la finestra o mentre somia. Les dues protagonistes, Sissy Spacek i Shelley Duvall, aporten el seu físic inquietant i ambigu, que va fascinar a De Palma abans ("Carrie") i Kubrick després ("El resplandor").

LOS VIVIDORES

Robert Altman, un realitzador format a la televisió, va fer-se famós de la nit al dia amb el seu llargmetratge de 1969 "M.A.S.H.", una comèdia coral que va gaudir d'un gran èxit per la seva mirada irònica sobre un conflicte bèl·lic que podia haver estat el de Vietnam tot i que ens deien que es tractava de Corea. Els seus treballs posteriors no van obtenir el mateix favor del públic i al final de la dècada dels setanta, sobretot després del fracàs de "Popeye" (1980), Altman va haver de refugiar-se en la televisió, almenys fins que va tornar a primera línia, ja en la dècada dels 90, gràcies a "El juego de Hollywood" (1992).

Com sigui, els setanta va dirigir uns quants títols prou brillants, en ocasions assajant una mirada nova sobre gèneres clàssics com el cinema negre ("Un largo adiós", 1973), o el western, que és el cas de "Los vividores" (1971).

El film transcorre al llindar del segle XX en un poblet miner del Nord-Oest dels Estats Units, on arriba un presumpte home de negocis disposat a fer-se ric muntant un bordell, tasca en la qual l'ajudarà una guapa prostituta.

"Los vividores" és una faula sobre el capitalisme que podria haver estat una comèdia si no hagués estat pel to malenconiós propiciat per les cançons de Leonard Cohen que acompanyen (tal vegada excessivament) l'acció, per la fotografia bromosa de Vilmos Zsigmond -qui fa un treball extraordinari sobre la llum, anticipant la seva posterior col·laboració amb Cimino a "El cazador" o "La puerta del cielo", un altre western- i per un argument que viatja cap a la tragèdia al ritme dels errors del protagonista, profundament enamorat de la seva sòcia -i presumptament correspost tot i que ella insisteix a cobrar-li els serveis sexuals-.

La part final del film és memorable. L'enfrontament del protagonista amb els dolents, en inferioritat de condicions i amagant-se entre les cases de fusta sota una intensa nevada, anticipa seqüències similars en títols molt més recents (per exemple, "El jinete pàlido", de Clint Eastwood). A més, Altman uneix al suspens de la situació un comentari irònic: el petit empresari està tot sol en el moment més crític mentre els seus clients uneixen esforços per salvar l'esglèsia del poble.

L'escena avança imparable fins a detenir-se en un primeríssim pla de l'ull de Julie Christie, que és la noia. El noi és Warren Beatty, a qui cal reinvindicar com a protagonista de títols tan brillants com aquest western de Robert Altman, sobretot ara que ha perdut punts després de la seva patinada als Òscar.