La niña de luto (Manuel Summers, 1964).
Els despropòsits descaradament comercials que va signar al final de la seva carrera no ens haurien de fer oblidar que Summers va ser un cineasta innovador al començament dels anys seixanta. "La niña de luto", protagonitzada per la guapa María José Alfonso i per Alfredo Landa en el seu primer paper protagonista, va arribar a competir al Festival de Cannes. Narra la trista història d'uns nuvis que no poden festejar perquè a la noia, filla d'uns fervents catòlics andalusos, se li moren parents dia sí dia també i, segons els costums de l'època, ha de guardar dol rigorós. El film retrata amb exactitud una Espanya sortosament extinta (si les darreres lleis peperes no aconsegueixen que torni). Manté un to peculiar, entre el neorealisme italià i el cinema de Jacques Tati, un to malenconiós amb puntuals tocs d'humor. Se li pot retreure que la peripècia argumental no dóna per omplir l'hora i mitja canòniques que dura el film i que això deriva en un ritme morós i vacil·lant; però, paradoxalment, aquest defecte propicia alhora la principal virtut del film: la seva concepció en termes estrictament visuals, sense gairebé diàlegs i amb imatges impagables com, posem per cas, la comitiva fúnebre seguida de prop per un venedor ambulant de gelats mentre un pagès li treu al seu ruc el barret de palla en senyal de respecte, o el moment en què Alfredo Landa llença la roba negra estesa al terrat sobre els carrers del poble de Huelva on transcorre l'acció, d'un blanc lluminós.
Un franco, 14 pesetas (Carlos Iglesias, 2006).
De producció molt més recent, el primer treball de Carlos Iglesias (conegut pel seu personatge de Pepelu a "Esta noche cruzamos el Mississippi" o pel Benito de "Manos a la obra"), ens transporta novament als anys seixanta per parlar del fenomen de l'emigració dels espanyols cap a Europa, que ell coneixia de primera mà ja que, com el nen de la pel·lícula, va néixer a Suïssa, on el seu pare primer i després tota la família, havien viatjat per trobar una feina i una remuneració decents. Al film, Iglesias fa el paper del seu pare i narra les seves presumptes peripècies amb una senzillesa encomiable. El caràcter més o menys autobiogràfic del film impedeix que caigui en el tòpic tot i que en alguns moments el frega perillosament.
15 años y un día (Gracia Querejeta, 2013).
Una actriu en atur (Maribel Verdú) té un fill impresentable -se suggereix que té un trauma motivat per l'absència paterna; però és un impresentable-. Per treure-se'l de sobre, l'envia amb son avi (Tito Valverde) i el nen viatja d'Euskadi a la Costa de la Luz (Huelva, again) per conviure amb un ex-militar reservat i solitari. A la vida real, el net i l'avi acabarien a hòsties; aquí, no passa gran cosa: el noi fa noves amistats i tot plegat sembla un episodi descafeïnat de "Verano azul" fins que, per animar una mica la funció, els guionistes (la mateixa directora i Santos Mercero, responsable de sèries com "Farmacia de guardia" i "Hospital Central") es treuen de la màniga una petita trama criminal que servirà de detonant perquè els fantasmes familiars surtin a la llum i que es resoldrà de manera força previsible. "15 años y un día" va recollir quatre premis al Festival de Màlaga i set nominacions als Goya i té l'aparença d'una bona pel·lícula, però en realitat no ho és. Maribel Verdú activa el pilot automàtic i està bé, com sempre, però inesperadament és Tito Valverde qui salva la funció, actuant com els millors, només amb la mirada.