BUGONIA

Podria començar dient que "Bugonia (Yorgos Lanthimos, 2025) és molt original, però això significaria obviar que es tracta d'un remake del film coreà "Save the Green Planet". En qualsevol cas, aquesta comèdia negríssima sobre dos friquis que segresten una executiva convençuts que es tracta d'una extraterrestre, connecta bé amb l'estil surrealista i les temàtiques preferides del realitzador grec (la solitud de l'individu i la necessitat d'integrar-se; l'alienació). 

Tot plegat és un gag que potser no justifica el metratge, però conté un terç final trepidant i molt càustic, i se sosté gràcies a les interpretacions memorables del repartiment, sobretot uns esplèndids Jesse Plemons i Emma Stone.

KINDS OF KINDNESS

Yorgos Lanthimos recupera a "Kinds of Kindness" (2024) el guionista dels seus primers treballs, però torna a comptar amb Emma Stone i Willem Dafoe, acompanyats aquí per un esplèndid Jesse Plemons.

Renuncia a l'excés visual dels darrers treballs però no al surrealisme ni a l'humor negre que impregnen les tres històries que componen el film, cadascuna més estranya que l'anterior, ocasionalment brillants i tal vegada gratuïtes, tot i que semblen voler recuperar motius ja presents en la seva filmografia, com ara la solitud de l'individu, la recerca de la identitat -pròpia o aliena-, la necessitat de creure en alguna cosa o d'integrar-se en el grup, encara que sigui tan tòxic com la secta del tercer fragment.

POBRES CRIATURAS

A "Pobres criaturas" (2023), Yorgos Lanthimos reitera la seva predilecció per Emma Stone, els objectius d'ull de peix i el to de comèdia negra i, afegint-hi fantasia temàtica i visual, torna a aconseguir un insòlit producte, alhora comercial i provocador, que parla d'una criatura empresonada com els adolescents de "Canino" que aconseguirà la seva llibertat amb l'ajuda d'un fals príncep blau; una llibertat que, gràcies a la seva innocència i desconeixement dels condicionants socials, esdevindrà gairebé absoluta, i que li permetrà transcendir el seu destí com a dona en una societat eminentment masclista.

EL SACRIFICIO DE UN CIERVO SAGRADO

Yorgos Lanthimos va dirigir "El sacrificio de un ciervo sagrado" el 2017, entre "Langosta" i "La favorita". A diferència dels altres treballs que coneixem del director, aquí no hi ha gaire sentit de l'humor. De fet, és una història terrorífica i estranya al voltant de la maledicció que un noi raret llança sobre una família aparentment perfecta: el pare (Colin Farrell) és cardiòleg i l'esposa (Nicole Kidman) oftalmòloga; tenen una filla adolescent i un fill més petit força simpàtics i espavilats; cal dir, però, que el pare, amb un passat d'addicció a l'alcohol, és una mica taciturn, fins i tot abans que les desgràcies se succeeixin; i l'esposa, més aviat altiva i amb un sentit de l'ordre lleugerament obsessiu. Fins aquí les peculiaritats d'una tragèdia grega no gaire agraïda en què el director ja aposta per l'ús dels objectius angulars en tots els plans de conjunt, com tornarà a fer a "La favorita".

LA FAVORITA

"La favorita" (2018), el darrer treball de Yorgos Lanthimos, ens trasllada a la cort anglesa del començament del segle XVIII. La reina pateix gota i està trista; Lady Sarah la consola i això li permet governar de facto el regne. Però la guapa Abigail, una noia noble caiguda en desgràcia, entrarà en escena i ben aviat alterarà en el seu benefici l'ordre de les coses.

Com altres films del director, es tracta d'una comèdia negra protagonitzada per personatges esclaus del seu destí (fins i tot quan volen escapar-ne) i de les seves passions. Bastant divertida i molt ben interpretada per Olivia Colman, Emma Stone i Rachel Weisz, és el film més popular d'un director fins ara poc conegut fora dels cercles cinèfils; i està nominat a deu Òscars, ni més ni menys.

Cal destacar la sàvia utilització d'un recurs cinematogràfic habitualment poc agraït com és la sobreimpressió, que ajuda a Lanthimos a reflectir les relacions de poder i submissió que estableixen les favorites i una reina que gairebé no mana (i uns conills que volten per allà).

LANGOSTA

"Langosta" (2015), el primer llargmetratge en anglès de Yorgos Lanthimos, el director de "Canino", és una faula distòpica més aviat surrealista: presenta una societat en què no tenir parella està prohibit i els solters han de superar proves molt dures per poder ser readmesos; el fracàs conduirà a la seva transformació en animals o bé a la dissidència, però mai a la llibertat.

El mèrit del treball de Lanthimos és que atorga una lògica incontestable a les situacions més insòlites, combinant l'humor negre amb una atmosfera progressivament emmetzinada i tràgica. I, com van reconèixer els autors, el film pretén reflectir -i sens dubte ho fa- la nostra aversió a la solitud, la necessitat de trobar parella per ser indistingibles de la majoria, fins i tot quan això impliqui renunciar a la llibertat i a ser un mateix. I si les coses van malament, no patiu: l'Hotel us proporcionarà nens.

UNA HISTÒRIA, DUES PEL·LÍCULES

Als anys cinquanta, a Mèxic, un pare de família decideix mantenir els seus tres fills (un noi i dues noies) tancats a casa sense conèixer res del món per tal de mantenir-los purs, allunyats d'influències malsanes. Amb l'arribada de l'adolescència, la cosa es complica.

Aquests fets inspiren la novel·la de Luis Spota "La carcajada del gato" i l'obra teatral de Sergio Magaña "Los motivos del lobo". Anys més tard, el 1972 per ser més exactes, arriba la primera de les dues versions cinematogràfiques de la història: dirigida pel mexicà Arturo Ripstein, "El castillo de la pureza" és una pel·lícula tan sòbria com impactant. Claudio Brook (l'inoblidable "Simón del Desierto" bunyuelià) és el pare de Porvenir, Utopía i Voluntad, i veient els noms amb els quals ha batejat els seus tres fills, ja us podeu imaginar quina mena d'educació els imparteix al castell on viuen, que és el seu modest habitatge tancat a pany i clau.

"Canino" (2009), la pel·lícula que aspira a l'Òscar a la millor producció de parla no anglesa per Grècia (un pais absent d'aquesta gala des de fa trenta anys), recupera la premissa amb lleugeres variants:

Ara, l'habitatge on viuen els membres del grup familiar permanentment reclosos tret del pare que s'absenta l'estrictament necessari per guanyar-se les garrofes, no és una casa modesta sinó una mansió dels afores amb el seu jardí i la seva piscineta. Els fills ja han assolit l'adolescència i el pare grec ha resolt el tema millor que el mexicà, a qui la qüestió l'havia agafat desprevingut: el grec és un empresari que empra mètodes expeditius, i la guàrdia de seguretat de la seva empresa cobra un sobresou per atendre les necessitats fisiològiques del fill; de tota manera, les coses també s'acaben complicant perquè, vaja, tot això no és gaire normal. L'altra diferència substancial entre "Canino" i "El castillo de la pureza", és l'humor surrealista que alimenta la pel·lícula grega, que no la fa necessàriament millor però sí més divertida, amb idees tan enginyoses com les gravacions que defineixen equívocament paraules alienes a l'univers limitat de la casa on viuen, o els avions de joguina que els pares deixen caure al jardí de tant en tant i que els xicots recullen tot contents, pensant que són els mateixos que veuen tot sovint creuar el cel.