EL AMOR EN SU LUGAR

Des de "Buried" (2010), sabem que a Rodrigo Cortés li agraden els tour de force narratius. A "El amor en su lugar" (2021), que comença amb un pla-seqüència prodigiós en què la protagonista recorre el gueto jueu de Varsòvia (és l'any 1942), l'acció transcorre en temps real i alterna la comèdia musical romàntica que uns actors aficionats ofereixen als veïns per alleujar-los i fer-los riure una estona, amb la descripció dels seus propis problemes, que intentaran resoldre entre bastidors. 

La proposta, que es basa en un espectacle real que es va representar al gueto pocs mesos abans de la deportació dels seus 400.000 habitants, és sense dubte original, i colpidora la temàtica. Llàstima que Cortés ho sotmeti tot a una estructura alambinada i només aparentment caòtica en detriment del ritme i de la tensió dramàtica. Si més no, el film ens ha permès descobrir l'actriu i cantant danesa Clara Rugaard, adorable, guapíssima.

HISTORIAS PARA NO DORMIR

Va ser cap al 2005 que algú va tenir la idea de reunir uns quants realitzadors bregats en el gènere fantàstic per crear capítols nous que homenatgessin la mítica sèrie dels anys seixanta "Historias para no dormir", de Narciso Ibáñez Serrador. "Películas para no dormir" reunia els noms d'Álex de la Iglesia (vam comentar el cas i el seu episodi en un post del 2013), Jaume Balagueró, Mateo Gil, Enrique Urbizu, Paco Plaza i el mateix Chicho. Tot i el nivell dels realitzadors, l'experiència no va tenir èxit, la qual cosa no vull atribuir a la qualitat dels episodis (he vist els signats per De la Iglesia i Balagueró i són excel·lents, sobretot el segon). 

Com sigui, l'experiment s'ha repetit ara amb la diferència que els episodis nous (que poden veure's a Amazon Prime) s'inspiren en alguns dels ideats al seu moment pel gran Ibáñez Serrador: 

"La broma", de Rodrigo Cortés

El més fluix dels quatre episodis. Correcte però irrellevant. No hi ajuda la dicció poc intel·ligible d'un molt sobreactuat Eduard Fernández. La història original era enginyosa, tot i que més apta per a la senzilla innocència que permetia la jove televisió dels seixanta; però els canvis introduïts en la trama no la fan pas millor, la veritat sigui dita. 

"El doble", de Rodrigo Sorogoyen 

Sorogoyen torna a treballar amb Vicky Luengo després de la magnífica "Antidisturbios", l'ajunta amb l'ubic David Verdaguer i signa l'episodi més sofisticat i més elegant visualment, una distopia en què la gent adquireix dobles de si mateixos per estalviar-se feina o problemes matrimonials. La tècnica ha evolucionat, tot és més còmode i més asèptic, però la gent encara duu mascareta i s'ha de confinar de tant en tant. 

"Freddy", de Paco Plaza 

L'homenatge de Paco Plaza al genial episodi dirigit per Narciso Ibáñez Serrador ens condueix, en un intel·ligent exercici metalingüístic, al seu hipotètic rodatge; Carlos Santos convertit en un sòsia de Chicho dirigeix un actor en hores baixes que interpreta al ventríloc dominat pel seu titella. El viatge a l'any 1982 permet a Paco Plaza un joc iconogràfic similar al de "Verónica", complementat per l'adopció alegre -però respectuosa- de les formes del giallo. 

"El asfalto", de Paula Ortiz 

 A diferència dels casos ja esmentats, no coneixia l'obra anterior d'aquesta directora, malgrat que "La novia" (2014) va gaudir d'un èxit notable. I, francament, caldrà seguir-li la pista. Paula Ortiz, que s'enfrontava a un repte molt difícil atesa la genial simplicitat d'un dels episodis més notables de la sèrie original, aconsegueix fer-ne una versió actualitzada sense trair-ne l'esperit; la idea de convertir el protagonista atrapat per l'asfalt en un repartidor de menjar a domicili esdevé idònia, i Dani Rovira s'adapta molt bé al seu rol de persona insignificant enmig d'una societat insolidària.

LUCES ROJAS

Després d'haver fet una pel·lícula magnífica amb els mínims elements ("Buried"), Rodrigo Cortés disposa de més pressupost i d'un repartiment internacional prestigiós (Cillian Murphy, Sigourney Weaver, Robert De Niro) per al seu següent film, "Luces rojas". Ara, el guió és seu, però parla del mateix: de la solitud de les persones i de la gent que se n'aprofita; també hi ha suspens i una sorpresa final.

Malauradament, però, els resultats no estan a l'altura de les expectatives i aquesta història d'investigadors que desemmascaren vidents i xarlatans que torcen culleres com Uri Geller, entre el thriller i el film d'horror amb tocs de David Lynch, resulta entretinguda i simpàtica però també irrellevant; i, com als mentalistes que surten en el film, se li veu massa el llautó.

BURIED (ENTERRADO)

Autor de la incompresa "Concursante" (2007), l'espanyol Rodrigo Cortés ha enredat uns productors americans i l'actor de sèrie B Ryan Reynolds per tirar endavant l'adaptació d'un guió considerat infilmable de Chris Sparling sobre un paio a qui enterren viu al desert d'Irak amb un mòbil perquè contacti amb l'exterior a veure si algú paga un rescat pel seu alliberament.

Hi ha molts exemples que la falta de mitjans és un bon incentiu per als directors amb talent. Ho va demostrar Spielberg quan, després que se'ls enfonsés el tauró de mentida per dotzena vegada, va decidir substituir-lo per plans subjectius sota l'aigua acompanyats d'una música característica.

Cortés, si hagués disposat d'un pressupost més generós, hauria pogut recórrer a muntar en paral·lel l'angoixa de l'enterrat i els esforços dels seus rescatadors. Però, com ell mateix diu, això hauria donat com a resultat un episodi de "24" o un film de Tony Scott en funció dels calés. En comptes d'això, s'emporta Ryan Reynolds a Cornellà de Llobregat i filma en disset dies i amb set taüts, alguns d'ells amb trampa, un thriller gairebé experimental que, amb elements mínims i sense fer concessions, enganxa l'espectador i no el deixa gràcies a l'absoluta intel·ligència en el tractament del so, de la il·luminació (el genial Eduard Grau fa miracles amb la llum d'un encenedor i de la pantalleta del mòbil), del muntatge (que no cau en l'error d'intentar un crescendo continuat i s'acomoda en tot moment al presumpte estat d'ànim del personatge) i dels diàlegs... Sí, dels diàlegs, perquè el personatge pot contactar amb qui vulgui a través del mòbil, i ho fa, però si parlar amb algunes corporacions per telèfon ja és normalment complicat, imagina't des d'una capsa sota un munt de sorra. I és llavors quan "Buried" esdevé quelcom més que un tour de force narratiu -que també-, més que un exercici hitchcockià -que també-: llavors esdevé un comentari totalment pertinent sobre la nostra solitud i l'egoisme regnant en l'actual món globalitzat.