Com sabem, Stone ha dedicat la major part de la seva carrera a disseccionar els traumes del seu país, de l'assassinat de Kennedy a la guerra de Vietnam. La llegenda de Morrison i la seva banda li servia d'excusa per parlar dels anys de la contracultura hippie; al mateix temps, la pel·lícula preludiava el salt d'un estil més aviat clàssic als muntatges alambinats i excessos de posada en escena que eclosionen a "JFK", també estrenada el 1991, i esclaten sense control a "Asesinos natos" (1994). També l'argument de "The Doors" és la crònica d'un excés, d'uns anys salvatges que la caiguda de Morrison en l'alcohol i altres addiccions, del sexe desenfrenat als al·lucinògens, representa a la perfecció; i la seva fugida a París i mort prematura vindria a representar el final del somni d'una joventut americana que volia canviar moltes coses fins que es va estavellar contra la realitat.
El problema de "The Doors" és que no està a l'altura de les seves ambicions. El film, beneficiat d'un gran treball de l'excel·lent operador Robert Richardson i d'una banda sonora que ret el tribut que mereixen les cançons -les de The Doors, però també les d'altres icones de l'època, com la Velvet Underground-, no transcendeix la il·lustració de fets prou documentats (les baralles de Morrison amb les seves dones, les amistats perilloses, els concerts catastròfics), i la reiteració de la figura del xaman, que Stone relaciona amb el trauma patit pel cantant quan era un nen i va presenciar l'atropellament d'uns indis, tot i que es basa en les afirmacions de l'autodestructiu Jim Morrison, acaba resultant una simplificació buida de significat, potser una nova mentida d'una estrella del rock que mentia a les entrevistes i que, tal vegada, senzillament, no va saber pair la fama sobtada arran de l'èxit de Light My Fire.