AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 10: CLAVE OMEGA.

Després de "La cruz de hierro" -un altre fracàs de taquilla-, Sam Peckinpah va abordar un projecte impersonal que, si més no, va fer calés. "Convoy" (1978) reunia Kris Kristofferson i Ali MacGraw en una pel·lícula d'aventures o western contemporani en què els herois no van a cavall sinó que condueixen camions i s'alien per ajudar Ànec de Goma en el seu enfrontament amb el sheriff Boca de Cotó (Ernest Borgnine). Els antagonistes evolucionen de l'odi inicial a una certa admiració mútua, la qual cosa els agermanaria amb altres herois peckinpahians.

És una pel·lícula curiosa i sens dubte entretinguda però, com dèiem, menys autèntica que treballs anteriors del director. Segons la llegenda, Peckinpah va estar borratxo tot el rodatge i el seu amic James Coburn, director de la segona unitat, seria el responsable vertader de la realització.

Peckinpah va tardar cinc anys a tornar a dirigir. "Clave: Omega" (1983) seria el seu darrer treball abans que morís l'any següent víctima d'un infart.

És un thriller de conspiració i de suspens no especialment memorable però que reuneix els trets més característics de l'obra del director. Un locutor de televisió (Rutger Hauer) rep l'encàrrec del cap de la CIA (interpretat per Burt Lancaster) de vigilar i desemmascarar els seus amics, presumptes agents de la KGB. De manera que haurà de trair la seva amistat per demostrar que són traidors al seu país (o no). La trama, extreta d'una novel·la de Robert Ludlum (conegut pels llibres sobre Jason Bourne) és alambinada i no gaire versemblant; Peckinpah resol l'encàrrec amb un muntatge enginyós i moltes seqüències al ralentí. Destaquen, en qualsevol cas, la visió d'un món orwellià, on tothom espia tothom, i el personatge de l'espia venjatiu Lawrence Fassett, interpretat per John Hurt, mort ara fa uns dies.

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 9: LA CRUZ DE HIERRO

Tot i que la crítica nord-americana se la va carregar, m'heu de fer cas si us dic que "La cruz de hierro" (1977) és un dels millors films de Sam Peckinpah i també un dels millors films de guerra de, com a mínim, la dècada en què es va estrenar.

No resultava gaire habitual -i potser explicaria el fracàs als Estats Units- que un film ambientat a la Segona Guerra Mundial estigués protagonitzat pels soldats alemanys. I els nazis hi tenen una presència testimonial, mentre que els homes de la Wehrmacht manifesten el seu odi cap a Hitler i els seus acòlits. Tot això no és anecdòtic: resulta prou útil per emfatitzar que la guerra no és una lluita entre bons i dolents sinó més aviat una salvatjada en què tothom surt perdent; a més, permetia situar l'acció al front soviètic, on els combats van ser més durs i la situació de l'exèrcit alemany va esdevenir més dramàtica a partir de la segona meitat del conflicte (els crèdits inicials ens informen que som a Crimea, l'any 1943).

A diferència d'altres títols de Peckinpah, els antagonistes no han estat mai amics ni hi ha possibilitat que ho siguin. Tenim, d'una banda, el sergent Steiner (James Coburn), un veterà desenganyat que renega del seu uniforme, indisciplinat peró eficaç en el combat i lleial als homes del seu escamot, a qui procura mantenir vius. De l'altra banda, el capità Stransky (Maximilian Schell), un aristòcrata prussià que s'ha traslladat voluntàriament al front de l'Est per aconseguir una creu de ferro que faci bonic quan torni a casa, un individu altiu i poca-solta que vol guanyar la guerra ell sol, tot i que es revela un traïdor i un covard, un fatxenda que amb prou feines sabrà fer anar una metralleta quan les circumstàncies l'obliguin a sortir de les trinxeres en un dels finals més càustics de la història del cinema; el diàleg amb Steiner és breu però contundent:

STRANSKY: Ara li mostraré com lluita un oficial prussià.
STEINER: I jo li mostraré on creixen les creus de ferro.

La imatge congelada de Steiner, rient com un boig mentre avança entre la mort i la destrucció precedeix uns títols de crèdit finals que mostren fotografies reals de la barbàrie, de la Segona Guerra Mundial i d'altres conflictes del segle XX, mentre sona una cançó infantil (com en els crèdits del principi). L'esperit anti-bel·licista i pessimista del film és present en les seves imatges i resulta explícit amb els personatges del coronel Brandt (James Mason) i el capità Kiesel (David Warner, qui ja havia col·laborat amb el director a "La balada de Cable Hogue" i "Perros de paja"), dos oficials més lúcids que el capità Stransky, convençuts de la derrota; "Què farem quan s'acabi la guerra?", pregunta el primer, i el segon respon: "Esperar la següent".

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 8: LOS ARISTÓCRATAS DEL CRIMEN

Després dels fracassos consecutius de "Pat Garrett y Billy the Kid" i "Quiero la cabeza de Alfredo García", Peckinpah va dirigir un producte de clara voluntat comercial, tot i que el punt de partida de "Los aristócratas del crimen" (1975) participa al cent per cent del seu catecisme cinematogràfic: Mike Locken (James Caan) i George Hansen (Robert Duvall) són dos amics que treballen per a una organització molt secreta vinculada a la CIA; la seva missió és protegir persones importants, però, un mal dia, Hansen decideix passar-se al cantó fosc, es carrega l'home a qui vigilaven i (quasi) al seu company.

Aquesta traïció és el més interessant d'un títol molt irregular, tot i que divertit, que després transita per diverses variants del cinema d'acció, des de les típiques escenes en què el protagonista ferit s'entrena de manera salvatge per superar les seves lesions, fins a lluites amb guerrers ninja (damunt la coberta d'un vaixell!).

Tot plegat una mica surrealista, com també ho havia estat l'excessiva -però infinitament millor- "Quiero la cabeza de Alfredo García". Diuen que Peckinpah, fent honor a la seva mala fama, es va passar el rodatge borratxo o provant la droga de moda, la cocaïna, amb la col·laboració inestimable de James Caan i del seu camell de confiança.

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 7: PAT GARRET Y BILLY THE KID

Molts experts consideren "Pat Garrett y Billy The Kid" (1973) la millor pel·lícula de Sam Peckinpah. Personalment, prefereixo "Grupo salvaje" o, fins i tot, "Duelo en la alta sierra"; però, gustos a part, és evident que el film conté l'essència del seu cinema en l'estat més pur.

L'argument és el de tots els seus westerns: dos protagonistes que abans eren amics i que ara es troben enfrontats. Pat Garrett (James Coburn) ha deixat la feina de bandit i ara és sheriff del comtat de Lincoln, al servei de la llei i dels ramaders, o sigui del progrés, de la mateixa manera que Deke Thornton ("Grupo salvaje") servia els interessos del ferrocarril. Billy The Kid (Kris Kristofferson) no renuncia a la seva condició de fora de la llei salvatge i lliure. Pat Garrett li va advertir que el mataria si no fugia a Mèxic; malgrat l'amenaça i que sap que la complirà, Billy no el mata quan en té ocasió perquè ÉS EL SEU AMIC. Tampoc no fuig a Mèxic.

- No et vas assabentar d'allò de l'Eben? Es va ofegar al Río Grande. Intentava arribar al Mèxic de què parles. Es va emportar amb ell a dos del grup.
- Ho sento molt. Eben sempre em va caure bé. Almenys va fotre el camp quan tocava.
- Vam passar bons moments, oi? Ha de ser molt dur girar l'esquena a tot això. No és veritat?
- Et puc parlar clar?
- Sé que has vingut per a això.
- La gent d'ordre... vol que te'n vagis. Que surtis del país.
- M'ho exigeixen o m'ho preguen?
- T'ho demano jo. D'aquí a cinc dies t'obligaré a fer-ho. Quan sigui sheriff del comtat de Lincoln.
- El vell Pat. Sheriff Pat Garrett. Benvingut al grup de Santa Fe. Com et trobes?
- És... com si els temps haguessin canviat.
- Els temps potser sí. Jo no.

Quan Garrett dispara contra el seu amic veurem que ho fa contra la seva pròpia imatge reflectida en un mirall. Un pla molt eloqüent.

La violència arrossega altres personatges, com l'interpretat per Slim Pickens, que mor vora un riu il·luminat per la llum del crepuscle en companyia de la seva estimada (Katy Jurado): una de les escenes més commovedores de la història del cinema.

Alias, un membre de la banda de Billy The Kid, es converteix en espectador privilegiat d'aquesta història d'homes que moren o sobreviuen mentre els temps canvien per sempre. El flamant premi Nobel Bob Dylan interpreta aquest personatge i posa música a la pel·lícula; la banda sonora inclou el seu hit "Knocki'n on Heaven's Door".

"Pat Garrett y Billy The Kid" va ser un fracàs majúscul, que va marcar irreversiblement la carrera del director. Peckinpah no realitzaria més westerns, tot i que la violenta i desesperadament romàntica "Quiero la cabeza de Alfredo Garcia" (1974) s'hi assembla bastant.

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 6: LA HUIDA

L'any 1972, Steve McQueen, l'actor més cool del moment, va voler protagonitzar a les ordres de Sam Peckinpah un western crepuscular. De tan crepuscular era contemporani: "Junior Bonner" és un cowboy modern que participa en rodeos i que torna al seu poble per a una darrera actuació i, de pas, fer les paus amb la seva família, un germà que duu una vida burgesa i un pare alcohòlic, tan inadaptat com el protagonista.

El to melancòlic del film no va trobar el seu públic i actor i director van voler repetir, jugant, aquesta vegada, sobre segur.

"La huida" (1972) és un thriller que inclou un atracament a mà armada i una fugida amb estètica de road movie, basat en una novel·la de Jim Thompson, amb guió de Walter Hill i música de Quincy Jones. Ali MacGraw, l'estrella femenina del moment gràcies a l'èxit de "Love Story", n'era la protagonista femenina. Feia de dolent Ben Johnson, protagonista de mil westerns i que ja havia treballat amb Peckinpah a "Mayor Dundee", "Grupo salvaje" i l'esmentada "Junior Bonner".

El film, d'una eficàcia demolidora, és un títol essencial del cinema dels setanta. El director conjuga una posada en escena d'arrel clàssica amb un muntatge a estones avantguardista: quan McCoy (McQueen) surt de presidi i es retroba amb la seva esposa Carol (MacGraw), passegen a la vora d'un llac. Ell observa el paisatge i un tall el mostra, al ralentí, saltant a l'aigua vestit; però el pla següent el torna a mostrar encara fora del llac amb la roba seca: el pla al ralentí és, com veurem finalment, un flash-forward, però el fet d'anticipar-lo converteix l'acte en un somieig del personatge, una metàfora de les seves ànsies de llibertat. De fet, només sabrem que la parella realment es banya vestida quan l'escena següent els mostra arribant xops al motel. Allà, la càmera reposa amb els personatges i ens permet sentir i entendre la seva por, l'ànsia però també la por del contacte físic que els ha estat impedit durant la llarga estada a la presó.

McCoy és un lladre; com els pistolers de "Grupo salvaje", no sap ni vol fer res més que robar bancs. Però manté un cert codi ètic, a diferència dels seus companys d'aventures, que el trairan a la mínima oportunitat.

Però el tema de la traïció, com ja passava a "Perros de paja", se centra en el personatge de la dona, i implica, com també acostuma a passar en els films del director, un curiós dilema moral.

Carol ha enganyat el seu home; mentre ell es podria a presidi, ella ha estat l'amant del dolent de la funció. McCoy, en descobrir-ho, no arriba als extrems de l'Angel de "Grupo salvaje" però sí que li clava una bona plantufada. Però ella només ha fet allò que ha fet per ajudar-lo a sortir de la presó. Si més no, en el moment decisiu ha restat al seu costat.

L'altre personatge femení de "La huida" surt més mal parat. El bandit que persegueix els McCoy (Al Lettieri, el Sollozzo d'"El padrino") segresta perquè l'ajudin una parella formada per un veterinari i la seva esposa. La noia guareix les ferides del dolent i, ja de passada, calma les seves ànsies mentre reposen als motels, amb intenses maratons sexuals que el pobre marit es veu obligat a contemplar des de la cadira en què roman lligat i emmordassat. Això no vol dir que la noia no tingui sentiments: deu pensar que la vida al costat d'un malfactor serà més emocionant; i també s'estima molt un gatet a qui bateja amb el nom de "pobre Jack" després que Jack, el marit, s'hagi penjat al lavabo d'un motel, incapaç de continuar suportant la humiliació.

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 5: PERROS DE PAJA

L'any 1971 Peckinpah viatja a Anglaterra per filmar un assaig sobre la violència.

A "Perros de paja", David Sumner (Dustin Hoffman) és un professor de matemàtiques que viatja amb la seva esposa Amy (Susan George) al poble natal d'ella -en una zona rural del Regne Unit-, buscant tranquil·litat per poder dedicar-se a la investigació.

El lloc sembla plàcid però l'atractiva Amy aconsegueix posar nerviosos els vilatans, sobretot un de molt ben plantat que l'havia festejada. L'afecció de la gent del poble a buidar les existències de cervesa del pub i la timidesa del marit no ajuden a rebaixar una tensió que culmina en la violació de la noia, un acte salvatge tot i que a ella no sembla que li desagradi del tot, si més no quan el violador és l'ex-nòvio; quan el substitueix el segon de la colla, la cosa canvia.

Amy se sent decebuda per la covardia del seu marit. I, al mateix temps, una mica culpable. Però, finalment, en David es posarà les piles i s'enfrontarà als brètols del poble en una de les seqüències més violentes que es recorden. Una reacció que, curiosament, no ve motivada per la venjança (desconeix que van violar la seva dona) sinó que vol ser un acte de justícia i de proïsme: un pobre benaventurat (David Warner), a qui pretenen linxar, cerca refugi al domicili dels Sumner i David el defensarà a sang i foc, tot i que després confessarà "no saber on és casa seva", mentre acompanya la seva afirmació amb un somriure agredolç.

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 4: LA BALADA DE CABLE HOGUE

Després de "Grupo salvaje", Peckinpah va dirigir "La balada de Cable Hogue" (1970), un altre western crepuscular, que comença amb una traïció (els companys del protagonista l'abandonen en ple desert) i acaba quan irromp en escena un automòbil, amb conseqüències més aviat tràgiques. En qualsevol cas, és una pel·lícula més amable que la precedent; i el personatge de Stella Stevens, una prostituta de molt bon cor, desmenteix la presumpta misogínia del director.

Un western eròtic?

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 3: GRUPO SALVAJE

Com passava en un altre gran western, "Centauros del desierto", "Grupo salvaje" (Sam Peckinpah, 1969) s'estructura de manera circular. Comença amb un atracament fallit al banc de Starbuck que acaba a trets i amb desenes de morts, molts dels quals innocents que passaven per allà, i finalitza amb un altre tiroteig, més apoteòsic, més mortífer, entre els mateixos homes que havien volgut atracar el banc (la banda de Pike Bishop) i centenars de soldats mexicans; algun civil també rep i algun nen participa en la matança.

"Tots somniem amb tornar a la infantesa. Fins i tot els pitjors de nosaltres. Potser sobretot els pitjors".

La seqüència d'obertura del film alterna les imatges, a estones congelades, dels components de la banda arribant a Starbuck, amb d'altres que mostren uns nens -precisament- que juguen a fer que les formigues es cruspeixin un escorpí mentre encerclen amb foc els insectes. No és una imatge molt idíl·lica de la infància que els bandits confessaran enyorar, però ja hem esmentat que els nens de "Grupo salvaje" són tan cruels com els adults i que juguen a la mort, una mort que també ens és anunciada des d'aquest començament, des de les notes fatídiques que l'acompanyen, sorgides de la partitura extraordinària de Jerry Fielding.

Els personatges de "Grupo salvaje" enyoren la infantesa. Però enyoren tot el passat en general. Viuen en un món que ja no comprenen (som a l'any 1913), en què hi ha cotxes que funcionen sense cavalls i, al Nord, diuen, uns estranys aparells voladors. Són vells i no tenen on anar; només poden fugir. Fugir cap endavant amb el cos cansat, l'esperit cansat, intentant mantenir-se dignes en la derrota.

En el passat, Pike Bishop (William Holden, el millor actor possible per a aquest paper) i Deke Thornton (Robert Ryan) eren amics. Robaven junts. Un dia, alguna cosa va fallar i Pike va haver d'abandonar Thornton a la seva sort. Aquest, potser l'ha perdonat, potser sap que no va tenir elecció. Ara, ell tampoc no té elecció: s'ha compromès amb el magnat Harrigan a caçar i acabar amb la banda de Bishop. És un traidor o només compleix amb el seu deure? Deke Thornton respecta els homes que persegueix; sap que són millors que els ganàpies que l'acompanyen a ell. Pike el justifica: "Ha donat la seva paraula d'honor"; però l'inseparable Dutch (Ernest Borgnine) replica: "No és important la paraula sinó a qui se li dóna" (a qui ha donat Thornton la seva paraula? Al ferrocarril?).

Els homes es traeixen però ho fan obligats per les circumstàncies i, en el fons, es respecten. Valoren l'amistat. Els homes de Bishop es respecten entre ells. Les dones no surten tan ben parades. Angel, el membre mexicà de la banda, comprova com la seva antiga nòvia Teresa és ara l'amant del presumpte general Mapache (Emilio Fernández). Ella també troba una justificació per a això:

- Vas deixar el poble... -diu ell.
- Sí, i què? Sí, vaig deixar el teu poble fastigós, només per no morir de gana, i guaita, ara sóc feliç, molt feliç. Visc amb el cap principal de per aquí. El general Mapache.

Angel resol la situació al crit de "Puta!" i la mata d'un tret.

Aquest gest determinarà el destí final d'Angel, i de Mapache i de la banda de Bishop en un enfrontament amb l'exèrcit del general mexicà que és alhora un suïcidi (cal que em remeti al meu post d'octubre del 2010), un gest de redempció, una claudicació i, alhora, un alliberament, la necessitat de prendre una decisió definitiva; deixar de fugir; recuperar la dignitat morint.

Però després de la matança, els vius es resignen a la decadència i els morts són llegenda. Si les imatges congelades de l'escena inicial els feien assemblar-se als cadàvers que estaven destinats a ser, ara els veiem en imatges retrospectives que ens els tornen rient, plens de vida, havent assolit alguna forma d'immortalitat.

Vaig dir que "Grupo salvaje" era una extensió de l'argument de "Mayor Dundee". Els dos films s'assemblen molt, en l'esperit i en molts aspectes. La companyonia com a valor que manté units els personatges; o la part en què els pistolers reposen en un poble mexicà que els acull com a herois i que els acomiada cantant "La golondrina". El final a Aguas Verdes recorda la mort de Tyreen al film anterior de Peckinpah.

L'estil, però, ha evolucionat. "Grupo salvaje", en el seu afany de representar la violència en tot el seu dramatisme, adopta el ralentí com a figura d'estil i el combina amb un muntatge frenètic que multiplicava per cinc -literalment- la mitjana de talls en un film de Hollywood. Aquest aspecte visual, després molt copiat, sobretot pel mateix director, va ser revolucionari l'any de la seva estrena i va deixar una forta empremta en els espectadors, alguns fascinats i uns quants horroritzats. Encara avui resulta admirable però no ens ha de fer oblidar que "Grupo salvaje" és molt més que un exercici d'estil. És un western d'una gran complexitat i d'un lirisme exacerbat, desesperadament romàntic, inoblidable i magnífic.

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 2: MAYOR DUNDEE

Un conflicte habitual en el cinema de Sam Peckinpah és el de dos homes que van ser amics i que ara es troben en bàndols oposats.

Any 1864, a punt de finalitzar la Guerra Civil nord-americana. Charles Dundee (Charlton Heston) és un oficial de la Unió qüestionat pels seus superiors. Té una colla de presoners confederats al seu càrrec i entre ells hi ha Benjamin Tyreen (Richard Harris), un cavaller del Sud -almenys en les maneres- que havia estat amic seu i que ara se sent traït. Com sigui, Tyreen promet novament fidelitat a Dundee, aparentment per salvar la pell i limitada a la seva col·laboració en la recerca i captura del perillós apatxe Sierra Charriba. Així, doncs, tenim un esquema típic del director en què dos amics-enemics són companys d'armes i alguna borratxera, enfrontats en les idees i units pels objectius, separats per l'odi o units per una gran comprensió mútua, embarcats en una aventura gairebé suïcida en la qual els acompanya una colla heterogènia de personatges que són un reflex de les seves contradiccions i rancúnies, una col·lecció de reversos i miralls en què trobem un corneta que es farà gran -el narrador de la història-, un sergent fidel als seus homes, un oficial artiller fidel al codi de conducta militar, un guia que està de tornada de tot, un indi sospitós per ser indi, soldats negres amb ganes de demostrar el seu coratge, uns confederats que no se'ls miren amb bons ulls, i fins i tot un capellà que troba en la Bíblia la justificació de les seves ànsies de revenja contra els apatxes.

El trajecte serà llarg i posarà a prova les lleialtats. Inclourà una parada a Mèxic, un escenari molt estimat per Peckinpah, on Tyreen demostrarà les seves bones maneres i Dundee revelarà les seves inseguretats, amb la mediació d'una vídua de bon veure interpretada per Senta Berger.

"Mayor Dundee" (1964) va ser greument mutilada pels productors i un fracàs de taquilla que va retirar Peckinpah del cinema durant cinc anys. Però, gràcies a l'èxit dels seus treballs per a la televisió i a productors més valents que substituïen els antics, va poder reincidir amb la grandiosa "Grupo salvaje", pel·lícula que va tenir més sort però, en definitiva, prolongació del mateix argument.

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 1: DUELO EN LA ALTA SIERRA

Gil Westrum (Randolph Scott) i Steve Judd (Joel McCrea) són dos pistolers tan veterans com els actors que els interpreten. Com que s'ha de menjar calent, accepten l'encàrrec de recollir un carregament d'or d'una mina perduda enmig de les muntanyes i dur-lo fins a la civilització. De passada, hauran de carregar amb una noia que ha tingut la mala pensada de casar-se amb un miner amb massa germans solters. Gil i Steve són amics i tots dos, en el fons, bones persones; però Gil una mica menys i resulta que té pensat trair el seu company i apropiar-se del carregament.

"Duelo en la alta sierra" (1962) és un dels millors films de Sam Peckinpah, un western crepuscular violent (però no tant com "Grupo salvaje") i romàntic. Vull aclarir que l'adjectiu "romàntic" afegit al western -i més si l'ha dirigit en Peckinpah- no implica que hi hagi una història d'amor entre un home i una dona (tot i que aquí se n'insinua una entre la parella jove que acompanya els protagonistes) sinó que vol dir que està ple de sentiments nobles i profunds associats a una amistat disfressada de companyonia que pot veure's traïda o refermada depenent del moment i les circumstàncies.

I té un dels millors finals de la història del cinema (el duel que anuncia el títol espanyol).

ESCENES CLÀSSIQUES # 58: GRUPO SALVAJE

El western és un dels gèneres més específicament cinematogràfics. Pràcticament no té antecedents en la literatura i, en general, és un gènere en què la paraula té molta menys rellevància que la pura acció, els gestos o les mirades.

A "Centauros del desierto" (1956), un dels cims del gènere, quan la cunyada d'Ethan és captada al fons de la imatge acaronant la seva capa amb mirada lànguida, obtenim molta més informació que amb una pàgina de diàlegs.

A un altre film de John Ford, "El hombre que mató a Liberty Valance" (1962), el personatge de John Wayne s'emborratxa i crema la casa que s'estava construint; la causa d'aquesta acció és el desamor, i cap paraula (John Wayne és home de poques paraules) pot expressar de manera més eficaç la seva absoluta tristesa i la gravetat de la seva frustració.

"Grupo salvaje" (1969), de Sam Peckinpah, és un film impressionant, compendi de les obsessions temàtiques del seu director: l'amistat traïda i el valor de l'amistat; el pas del temps i els herois crepusculars; la violència com a catarsi.

La famosa darrera escena és una gran demostració de com es pot dir molt sense fer discursos. No cal que Pike arengui els seus homes perquè vagin a alliberar Angel en un gest redemptor a la vegada que suÏcida: han passat la nit borratxos i amb amants ocasionals; amb la ressaca del matí, en tenen prou amb mirar-se els uns als altres per prendre la decisió definitiva i avançar cap al seu destí en una de les escenes més belles de la història del cinema.

He penjat l'escena en dues parts perquè -ho reconec- no l'he trobada seguida. Però potser ja està bé, separar d'aquesta manera el pròleg romàntic i la catarsi violenta en què no queda ni l'apuntador.

Aprofito l'avinentesa per agrair a la meva dona el regal que m'ha fet pel meu aniversari, el volum "Películas clave del western", de Quim Casas (Ed. Robinbook, 2007)