CUENTOS DE TOKIO

"Cuentos de Tokio" (1953), obra mestra de Yasujiro Ozu, també parla de la vida i de la mort, a través de l'anècdota d'una parella d'ancians que viatgen a Tòquio per visitar dos dels seus fills i la nora vídua d'un tercer, i de la posada en escena característica del realitzador: la càmera enfoca des del terra, enquadrant els personatges des d'una distància prudent que permet apreciar les dimensions dels seus petits però aparentment confortables habitatges; la posició de la càmera té també l'avantatge de mantenir-la a l'alçada dels protagonistes quan seuen o dormen a terra, com és el seu costum. 

Tot i que els avis fan més aviat nosa a uns fills que treballen molt per aixecar un país ferit per la recent Segona Guerra Mundial, sempre mostren agraïment. Cal tirar sempre endavant, fins i tot assumint el risc de mostrar-se egoistes. I els avis insisteixen a la seva jove, que sembla estimar-los més que els fills biològics, que oblidi el marit mort a la guerra, que ja no s'hi pot fer més, i es torni a casar. I quan mor la iaia, tornant del viatge, també el pare recorda als seus fills que la vida continua. I una mica de sake de tant en tant ho fa tot més suportable.