INCENDIES

Esperem que s'arregli, però no es pot negar que la situació al Líban està molt complicada; i seria molt trist que el país que ja va patir una sagnant guerra civil entre 1975 i 1990 caigués novament en el parany de la violència i el fanatisme. 

I si voleu tenir una idea de què va significar aquella dramàtica contesa, us pot ser d'utilitat una pel·lícula canadenca del 2010, "Incendies", de les primeres que va dirigir Denis Villeneuve, de trama i escenaris molt allunyats de les epopeies de ciència-ficció a què darrerament ens té acostumats, però de factura igualment irreprotxable. 

Uns bessons canadencs, en morir la seva mare, descobreixen que, en el fons, en saben ben poc, d'ella, i un viatge a l'Orient Mitjà per lliurar unes cartes els haurà d'apropar al misteri de les seves arrels. A partir d'aquí, sense pressa però sense pausa, "Incendies" ens durà del present al passat i viceversa, entre registres genèrics que van del thriller al drama bèl·lic, passant pel melodrama més extrem; però ja sabem que a Villeneuve no li fan por els riscos, i, en aquest cas, resol amb nota una proposta potser -calia dir-ho- no apta per als espectadors més sensibles.

DUNE: PARTE 2

Villeneuve no decep amb la continuació de "Dune", que arriba fins on també acabava la versió de Lynch, tot i que sembla que hi haurà encara una tercera part. I manté els encerts de la primera, centrada ara l'acció en l'ascens de Paul Atreides a messies del desert i en la seva creuada contra els Harkonnen i l'emperador. 

La distància amb la versió de Lynch es fa més gran. No és només que relació entre Paul i la noia fremen Chani (Zendaya) mereixi una mica més de metratge, com també passa amb la majoria de moments que el "Dune" de 1984 comprimia en plans bastant breus (comparant les versions, la primera sembla un tràiler); la diferència més òbvia resideix en la magnificència dels efectes especials i unes escenes d'acció filmades amb l'elegància que ja ha demostrat el director en títols anteriors, amb una banda sonora excelsa de Hans Zimmer i una utilització molt sàvia d'una paleta de colors bàsics: taronja i daurat per al desert d'Arrakis, amb presència puntual del blau per culpa de l'espècia, fins al blanc i negre de la cort imperial a casa dels Harkonnen. En fi, ja vam parlar del record de David Lean i no falten les reflexions sobre el poder presents en l'obra de Herbert. "Dune: Parte 2" és, en definitiva, un blockbuster modèlic que, com pertoca, reuneix un repartiment molt carismàtic: a part dels guapos protagonistes i dels que ja sortien a la primera part (Rebecca Ferguson, Stellan Skarsgard, Josh Brolin, Dave Bautista, Javier Bardem, Charlotte Rampling), trobarem a Austin Butler (d'Elvis a Feyd Rautha), Christopher Walken i Florence Pugh (l'emperador i la seva filla), Léa Seydoux i, en un paper molt breu, Anya Taylor-Joy.

DUNE

Al canadenc Denis Villeneuve no se li pot negar valor. Després de signar la seqüela de "Blade Runner", roman en el terreny de la ciència-ficció i aborda un projecte impossible: l'adaptació de l'obra "Dune", de Frank Herbert, ja portada a la pantalla sense gaire èxit per David Lynch el 1984. 

Cal aprendre dels errors dels altres i Villeneuve salva el problema de la densitat del text presentant només la primera part de la història -que ja li ocupa dues hores i mitja- i reservant la resta per a una continuació. 

Imposa un ritme pausat però equilibrat, sense els problemes que tenia el film de Lynch en aquest aspecte, i procura que la claredat expositiva prevalgui encara que sigui en detriment de l'acció. La qual cosa no vol dir que el plantejament sigui anticomercial; de fet, "Dune" s'assembla bastant a qualsevol dels lliuraments de Star Wars: la mateixa èpica, el mateix sentit de l'aventura, una posada en escena certament espectacular. Història i escenari -el desert d'Arrakis- ens porten però a la memòria un altre títol inoblidable: el "Lawrence de Arabia" de Lean, amb l'omnipresent Timothée Chalamet exercint de Peter O'Toole en més jove i més menut. 

I entre Lucas, Lynch i Lean, Villeneuve captiva amb una obra visualment fascinant, amb naus espacials amb forma d'insecte i grans escenes de masses, que sap ser alhora elegant i sòbria com ho són els interiors dels palaus d'Arrakis, bon exemple de brutalisme interplanetari -i és que calen parets molt gruixudes per protegir de la calor que hi fa-.

BLADE RUNNER 2049

Arriba un dels títols més esperats no ja de la temporada sinó de la dècada: la seqüela del clàssic de la ciència-ficció "Blade Runner", dirigit el 1982 per Ridley Scott quan encara no havia perdut la inspiració.

"Blade Runner 2049" no es desmarca del camí assenyalat per la seva predecessora. Incideix en la qüestió del medi ambient i mostra una vegada més la pluja àcida sobre Los Angeles, una ciutat superpoblada en què les grans corporacions s'inspiren en les piràmides en dissenyar les seves seus socials i on hologrames gegantins floten enmig dels carrers convidant els seus habitants a plaers prefabricats. Els blade runner continuen retirant replicants, però només els de les velles generacions, ja que els nous dissenys impedeixen -teòricament- la rebel·lió. A diferència de Deckard, se'ns aclaraeix des del primer moment que K (Ryan Gosling) és ell mateix un androide, tot i que dels nous, dels que ha perfeccionat el nou magnat planetari Niander Wallace (Jared Leto). Però és la possibilitat d'un nou pas evolutiu en la casta dels esclaus, que posaria en greu perill l'ordre establert, que condiciona una trama en forma de relat policíac que farà que els protagonistes tornin a interrogar-se sobre el sentit de l'existència (també aquí el film segueix les directrius del "Blade Runner" original).

Des d'aquest punt de vista, hi ha poques sorpreses i serà molt difícil que "Blade Runner 2049" assoleixi l'estatus de culte del títol de Scott. Potser ni tan sols seria una bona pel·lícula si no fos per la solvència -contrastada en tots els seus treballs- del director escollit, Denis Villeneuve. Ajudat per la fotografia impecable de Roger Deakins i una banda sonora atmosfèrica signada per Hans Zimmer però no gaire allunyada de les aportacions de Jóhann Jóhannsson, atorga al film una magnífica qualitat àudio-visual; però també grans dosis de sensibilitat que supleixen les insuficiències del llibret. Posaré un exemple: La relació entre K i l'holograma interpretat per Ana de Armas recorda la història d'amor de "Her" -de la qual fins i tot copia una situació- sense la seva profunditat conceptual; però l'escena en què ella surt per primera vegada a l'exterior i observa meravellada com les gotes de pluja llisquen damunt les seves mans de mentida és pura poesia.

La pluja o la neu que cau damunt dels personatges és un leit-motiv recurrent que enllaça amb el moment mític de la mort de Batty al film original. No hi ha una escena equiparable a "Blade Runner 2049" però sí uns quants moments remarcables: el ja esmentat amb K i Ana de Armas al terrat de l'edifici on viuen; el naixement de l'androide; la visita a la noia creadora de records.

LA LLEGADA

"La llegada", el darrer treball de Denis Villeneuve i primera incursió en el gènere de la ciència-ficció, que no serà l'última (recordem que signarà "Blade Runner 2049"), sembla original però no ho és tant. Entre els seus referents, "Ultimátum a la Tierra" (1951) i "Encuentros en la Tercera Fase (1977).

El film de Spielberg introduïa el tema de la comunicació entre humans i extraterrestres, allà resolt en clau musical i aquí a través de la paraula escrita -més o menys- que caldrà lògicament desxifrar: els militars que han d'afrontar una presumpta invasió i el problema encara més greu de la reacció adversa dels habitants del nostre planeta, poc amics com ja sabem dels moviments migratoris, recorren a una lingüista, la doctora Louise Banks (Amy Adams), ajudada per un matemàtic interpretat per Jeremy Renner.

La protagonista acabarà resolent un enigma que la implica d'una manera molt personal. Però no puc revelar res més d'un argument amb sorpresa, un llibret enginyós però també una mica trampós que Villeneuve encara amb elegància visual i conceptual, ajudat per una banda sonora minimalista i quasi genial de Jóhann Jóhannsson, amb qui ja havia col·laborat a "Sicario" i "Prisioneros".

SICARIO

La guerra contra el narcotràfic a Mèxic i a la frontera d'aquest pais amb els Estats Units ja ha propiciat unes quantes pel·lícules, com la seminal i polièdrica "Traffic", la demolidora "El infierno" o la més regular però interessant "El consejero"; i una sèrie de televisió mítica: "Breaking Bad".

"Sicario" (Denis Villeneuve, 2015) s'afegeix al subgènere i ho fa hipotèticament des de la perspectiva dels "bons", una força d'elit decidida a acabar amb el cap d'un cartel mexicà. Però els seus mètodes resulten tan brutals com els dels seus enemics i la línia que separa la llei i l'infern es dilueix davant la mirada aterrida de l'agent de l'FBI idealista interpretada per Emily Blunt.

Però l'interès de "Sicario" no està en la seva denúncia, en el fons gens sorprenent, sinó en la potent i atmosfèrica posada en escena de Villeneuve, qui, amb l'ajuda de la fotografia de Roger Deakins, la música de Jóhann Jóhannsson i d'uns intèrprets molt adequats, ens submergeix en un escenari terrorífic (la ciutat de Juárez) i ens brinda algunes de les millors escenes d'acció i suspens dels últims anys, amb menció d'honor per al tiroteig a la frontera enmig d'un embús de trànsit no gaire oportú.

Vist el film, m'alegro que Villeneuve hagi estat triat per dirigir la seqüela de "Blade Runner". Com a projecte, és un pèl dubtós, però, almenys, tindrà un director capaç d'extraure or d'arguments una mica suats.

ENEMY

Tenir un doble pot resultar pertorbador però, tanmateix, ser útil per fugir d'una vida monòtona o per canviar de parella sense necessitat de recórrer a internet.

El canadenc Denis Villeneuve va dirigir "Enemy" el 2013 ("Prisioneros" és del mateix any), protagonitzada per Jake Gyllenhaal, Mélanie Laurent, Sarah Gadon i Isabella Rossellini. Es tracta d'una adaptació de la novel·la "El hombre duplicado", de José Saramago, que parteix del tema del doble per indagar sobre l'angoixa existencial de l'home modern. Villeneuve situa la història impossible d'un professor d'història replicat en un actor de tercera categoria en una ciutat que ofega els seus habitants sota tones de vidre i ciment, un entorn opressiu en què només els aràcnids gegants es mouen amb llibertat. Inquietant i fascinant, "Enemy" aconsegueix el miracle de semblar realista i quasi versemblant malgrat una trama que mai no acaba de revelar els seus secrets; és divertida i terrorífica alhora i podria ser un guió de Lynch dirigit per Cronenberg. Estan bojos, aquests canadencs!

Ara bé, les històries de dobles alliberadors no són tan originals. L'any 1984 ja hi havia alguna pel·lícula amateur que abordava la qüestió:

PRISIONEROS

Tot i que no se li pot negar a Aaron Guzikowski, guionista de "Prisioneros", habilitat per generar suspens i sorprendre l'espectador, trobo algunes idees massa deutores de "Seven"; també hi ha diversos punts en comú amb la magnífica "Adiós pequeña, adiós", dirigida per Ben Affleck: una nena segrestada (bé, dues en realitat) i el plantejament d'una qüestió moral que generi controvèrsia entre els personatges i entre els espectadors.

En realitat, allò que converteix el darrer film de Denis Villeneuve en un gran thriller és la seva posada en escena sòbria i precisa i les interpretacions molt adequades de Hugh Jackman fent de paterfamilias conservador i Jake Gyllenhaal de policia raret i obsessiu (un registre ja assajat amb el seu personatge de "Zodiac", però abordat per l'actor amb prou subtilesa per no repetir-se).