EN LO ALTO

"En lo alto" (Hong Sang-soo, 2022), reuneix un director de cinema, la seva filla, una dissenyadora d'interiors i una restauradora en un edifici de tres plantes, que, fotografiat en l'habitual blanc i negre, esdevé un microcosmos claustrofòbic en què el temps deixa de tenir sentit i es fan possibles diverses realitats. Una premissa curiosa que revela un profund pessimisme davant les incerteses i decepcions que ens reserva la vida; un pessimisme no gaire habitual en les pel·lícules del director, regat amb menys soju del que ens té acostumats, però amb litres i litres de vi negre; fins i tot, a un dels personatges li han de retreure que beu massa! Us ho podeu imaginar?

LA NOVEL·LISTA I LA SEVA PEL·LÍCULA

"La novel·lista i la seva pel·lícula" (2022) conté els elements recurrents en la filmografia de Hong Sang-soo: un seguit de casualitats quasi inversemblants reuneix una colla de personatges (interpretats pels seus actors-fetitxe) relacionats amb el món de la literatura, el cinema o l'art en general. Una escriptora, una llibretera, un poeta, un director de cinema, una actriu que vol deixar l'ofici. Les seves trobades adopten una estructura circular que inclou cafès, un dinar i, finalment, una ingesta immoderada d'alcohol que reuneix els vells amb els més joves i que pot fer ressorgir alguns fantasmes del passat.

L'escriptora està enfadada amb el director de cinema perquè no va voler (o no va poder) tirar endavant l'adaptació cinematogràfica d'un dels seus llibres. Però també sembla incòmoda en la reunió amb l'amiga que ha muntat la llibreria, i que no va trucar-li en tots aquests anys. De tota manera, l'escriptora, una dona de certa edat i en plena crisi creativa, sembla enfadada amb el món en general, i solament recupera la il·lusió en conèixer la jove actriu (Kim Min-hee), a qui proposa fer un curtmetratge que la noia protagonitzaria, potser acompanyada del seu marit, que és escultor. 

Però el marit no apareix mai, tampoc a la pel·lícula que acaben produint, de la qual veurem algun fragment (els únics moments en color d'un film en un blanc i negre saturat). 

En l'escena en què s'emborratxen, l'escriptora retroba un vell amant -el poeta-, però no sembla que la seva relació hagués significat gran cosa. Al cap i a la fi, només les dones semblen tenir la iniciativa -fins i tot quan es plantegen seriosament la inacció- en aquest títol minimalista i encisador que explica més amb els silencis que amb els nombrosos i cerimoniosos diàlegs.

EL HOTEL A ORILLAS DEL RÍO

Acabem el nostre periple oriental amb un vell conegut, el coreà Hong Sang-soo. Filmada en un impecable blanc i negre, "El hotel a orillas del río" (2018) és un film minimalista que conté tots els elements habituals en la seva filmografia: Kim Min-hee surt d'un desengany amorós i comparteix unes hores amb una amiga en un hotel al costat d'un riu -com avisa el títol del film-; mentrestant, al mateix indret, dos germans -un dels quals és director de cinema independent- visiten al seu pare, un vell poeta convidat a passar uns dies a l'hotel i que té la sensació que la vida arriba al seu final. Al vespre, tots coincideixen en un restaurant on, després d'acabar amb les reserves de soju de la comarca, tindran ocasió d'expressar els seus retrets i experiències vitals.

L'hotel és com una cruïlla de camins. Per al poeta, el camí és al seu final, i només pot mirar el passat amb resignació i admirar la bellesa del present. Els personatges més joves només han tancat una etapa i hauran de continuar el seu viatge.

Jeure:

Menjar:

Beure:

La bellesa de la joventut:

EN LA PLAYA SOLA DE NOCHE

Finalment, he hagut de recórrer a Internet per aclarir què és allò que beuen a litres els protagonistes de les pel·lícules de Hong Sang-soo. Doncs es tracta d'un licor que s'anomena soju.

També beuen cervesa els personatges d'"En la playa sola de noche" (2017) i comenten que la coreana cada vegada la fan millor. Una frase que es repeteix en una pel·lícula que juga amb la reiteració (com els anteriors treballs del director). L'actriu Younghee (Kim Min-hee, actriu-fetitxe del realitzador i també protagonista de "La doncella") viatja a Alemanya després d'interrompre una relació amb un home casat; allà, passeja amb una amiga per una ciutat que ens diuen que és la millor per viure-hi; després se'n van a dinar i després passegen al costat d'un llac. Torna a Corea, arriba a una ciutat de la costa que diuen que és la més maca del país -ens ho hem de creure, el film no mostra res que convidi a l'excursió-, visita uns amics, parlen de menjar tota l'estona, després sopen i s'emborratxen; més tard, com resa el títol, ella es queda sola a la platja, troba una gent que fa una pel·lícula, se'n va a sopar amb ells i s'emborratxen; o potser només ha somiat aquest darrer sopar en què l'alcohol provoca una catarsi (un altre motiu recurrent als films del coreà).

Una posada en escena minimalista i un esquema tan metòdic com el que acabem de resumir no impedeix que arribem a empatitzar amb uns personatges extraviats en la recerca d'un ideal amorós que potser no existeix (almenys, ja sabem que els europeus la tenim més grossa que els coreans, o això és el que opina la protagonista).

LO TUYO Y TÚ

Quan una relació de parella arriba a un punt de no retorn a causa d'algun conflicte, començar de zero pot ser l'única solució. L'amnèsia, real o fingida, hi pot ajudar.

A "Lo tuyo y tú" (2016), litres de licor d'arròs inunden les tavernes més infectes de Seül; i Hong Sang-soo està cada vegada més a prop de convertir-se en un nou Eric Rohmer... en versió coreana.

AHORA SÍ, ANTES NO

Alguns han comparat "Ahora sí, antes no" (Hong Sang-soo, 2015) amb "Melinda y Melinda" (Woody Allen, 2004). M'afanyo a dir que el segon dels títols esmentats em sembla el pitjor treball del director novaiorquès, per diverses raons: la idea de partida, que consisteix a explicar la mateixa història dues vegades, en clau de comèdia i en clau dramàtica, no és en principi desassenyada; però el film d'Allen fa trampa i acaba explicant coses diferents que no serveixen per demostrar la seva tesi, dues històries que mai no arriben a connectar entre elles, amb l'agreujant que tota la part de comèdia és patètica, quasi tant com l'actor que la protagonitza, el detestable Will Ferrell.

En canvi, "Ahora sí, antes no" em sembla una gran pel·lícula romàntica, un títol que troba l'emoció a partir de la senzillesa però també de l'originalitat; i un magnífic exemple de la bona salut del cinema asiàtic (sud-coreà en aquest cas).

També explica dues vegades la mateixa història. I ara sí, és la mateixa història: un director de cinema independent arriba un dia abans al poble on l'han convidat perquè presenti una de les seves pel·lícules; coneix una pintora i passen la tarda junts, i també un vespre en què els excessos amb l'alcohol fan estralls. En les dues meitats en què es divideix el film, es repeteixen les situacions i els diàlegs amb variacions molt subtils. Els enquadraments no canvien o ho fan d'una manera de vegades imperceptible però sempre molt significativa. Vegem l'escena en què el protagonista masculí observa com la noia pinta: en la repetició del mateix moment en la segona meitat de la pel·lícula, ja no veiem la pintura i ella ha triat un color diferent; perquè ja no és important el quadre sinó l'opinió que el noi expressa, i aquí és on trobem el canvi més rellevant: la seva actitud és ara més sincera, i això propiciarà una explosió sentimental inesperada i un final, ara sí, diferent.