REVENGE

Si després d'haver vist "La sustancia" voleu saber-ne més de Coralie Fargeat, la directora, i del Nou Extremisme Francès, podeu atrevir-vos amb "Revenge" (2017). 

També en aquest cas podríem parlar de l'empoderament femení, però el film, que confirma el talent visual de la directora i la seva capacitat per generar adrenalina amb pocs elements, és, fonamentalment, un espectacle gore amb l'excusa de la revenja de la protagonista contra els impresentables que la tiren per un barranc enmig del desert. Sensibles, absteniu-vos-en.

LA SUSTANCIA

La directora francesa Coralie Fargeat fitxa les nord-americanes Demi Moore i Margaret Qualley perquè protagonitzin una faula efectiva i salvatge sobre el culte al cos i/o la cosificació de les dones. 

"La sustancia", premiada al darrer Festival de Cannes en la categoria de millor guió, comença amb una escena excel·lent en què, a través de la imatge en pla picat de la seva estrella al Passeig de la Fama de Hollywood, explica l'auge i caiguda d'Elisabeth Sparkle, de jove actriu famosa i, ara que ha fet cinquanta anys, conductora d'un programa d'aeròbic. El pla trobarà la seva rèplica al final de la pel·lícula; abans, haurem assistit al drama de la protagonista (Moore), acomiadada perquè és vella (atenció al fet que l'actriu, encara de força bon veure, és deu anys més gran que el personatge) i que, casualment (o no tant), descobreix la substància del títol, que li permet obtenir una "rèplica millorada d'ella mateixa" (amb el saludable aspecte de la Margaret Qualley). L'únic problema de l'invent és que funciona per setmanes i la matriu i la còpia s'han d'anar alternant, sense fer-se trampes (potser caldria afegir al solitari). 

De manera que a la jove millorada li passa com a la Ventafocs quan es fan les dotze, i la matriu té enveja. Què pot anar malament? 

Fargeat filma amb l'elegància de Kubrick, tot i que un aire de sèrie B dels vuitanta plana sobre la producció, i ho dic sense voler resultar pejoratiu; perquè "La sustancia", que remet a una pila de clàssics del gènere fantàstic (*) i que deriva cap al gore més bèstia i excessiu, entre Brian Yuzna i David Cronenberg, és, des d'ara mateix, un títol de culte. 

(*) Les cites, tant visuals com sonores, inclouen moments impagables, com la de les arracades amb la música de "Vértigo".