IMITACIÓN A LA VIDA

"Imitación a la vida" (1959) és el darrer llargmetratge dirigit per Douglas Sirk i probablement el seu títol més ambiciós. 

Com "Obsesión", adapta una novel·la que ja havia servit per a un film de John M. Stahl, i, com en aquest títol i "Sólo el cielo lo sabe", el protagonista s'enamora d'una vídua. Canvieu Rock Hudson per John Gavin i Jane Wyman per la ja veterana però encara molt atractiva Lana Turner. Afegim-hi una altra mare i dues filles, i conflictes més o menys seriosos entre totes elles, el més punyent el que enfronta a la noia que sembla blanca i vol ser blanca amb la seva progenitora afroamericana. D'altra banda, la relació entre la vídua i el jove fotògraf es veu constantment interrompuda a causa de l'ambició d'ella, qui vol ser actriu caigui qui caigui, mentre que el noi acceptarà un destí menys romàntic però força lucratiu com a publicista de Madison Avenue. 

Entre petons i llàgrimes transcorre un melodrama prolix i sofisticat que passa revista a molts dels mals del país que va acollir el realitzador: el racisme, el consumisme, la hipocresia, fins i tot els abusos en el món de l'espectacle (i encara faltaven dècades per al #MeToo!).

SÓLO EL CIELO LO SABE

Douglas Sirk torna a reunir Jane Wyman i Rock Hudson a "Sólo el cielo lo sabe" (1955). I ella torna a fer de vídua, i es tornen a enamorar. En aquest cas, l'interès és mutu des del començament però els condicionants socials resulten un obstacle: ella és rica i ell el jardiner; ell és molt més jove; el veïnat murmura i els fills de la dona s'oposen obertament a la relació. 

No sembla un argument gaire original però Sirk el planteja amb intel·ligència, des de l'escena de la festa en l'inici del film. La vídua té un pretendent veterà que li proposa una relació no pas apassionada sinó basada en l'amistat; el mateix vespre, el marit calavera d'una de les amigues li ofereix muntar-li un piset. Veient el pa que s'hi dóna, l'opció del jardiner alt, jove i eixerit no sembla tan forassenyada. 

Els fills no volen que la mare festegi com si fos una adolescent i no se'ls acut altra cosa que regalar-li un televisor perquè es distregui. La imatge de la dona reflectida sobre la pantalla és una metàfora perfecta de la seva solitud. 

Novament, és inevitable parlar de la magnífica fotografia en colors de Russell Metty. El daurat de la tardor és tant un símbol de la maduresa de la protagonista com un recurs per obtenir bellíssimes imatges; però res comparable als moments en què la parella troba refugi a la cabana al bosc, amb l'exterior banyat per la neu resplendent, amb un cérvol que volta per allà i els personatges retratats a contrallum.

OBSESIÓN

"Obsesión" (Douglas Sirk, 1954) és un remake d'un film del 1935 igualment basat en una novel·la de Lloyd C. Douglas, l'autor de "La túnica sagrada", icona del cinema bíblic. Aquí també es tracta un tema religiós (la fe i la caritat cristianes), ara sota el prisma del fulletó més exacerbat; vegeu, si no, l'argument: 

Bob Merrick (Rock Hudson) és com els personatges que interpretaria Robert Stack a les ordres de Sirk: amant del risc ("Ángeles sin brillo"), milionari i bevedor ("Escrito sobre el viento"). A més de cràpula i antipàtic, és força malastruc; involuntàriament, causa la mort d'un metge molt bona persona i, poc després, fa que la vídua (Jane Wyman), de qui s'ha enamorat tot i que la dona sembla una monja, perdi la vista en un accident absurd. Ella no el pot ni veure (perdoneu el fàcil acudit) però ell la festejarà fent-se passar per un altre; mentrestant, es torna bona persona i decideix tornar als estudis de medicina que havia deixat per fer de ric. Intuïu com s'acabarà? 

Sirk i els seus entregats actors aborden una història tan inversemblant amb una convicció insòlita, traient or de la majoria d'escenes, sobretot de les més romàntiques a la platja o a una Suïssa de postal. La fotografia de Russell Metty contribueix a l'atmosfera irreal del conjunt i alguns enquadraments recorden la capacitat del realitzador per a les imatges suggerents: per exemple, en la intervenció quirúrgica del final, Merrick/Hudson troba el valor que li manca quan veu com el pintor que li ha mostrat les virtuts cristianes l'observa des d'un espai situat sobre el quiròfan, com si fos Déu mateix que guia les seves accions des del Cel.

ESCRITO SOBRE EL VIENTO

"Escrito sobre el viento" (Douglas Sirk, 1956) s'assembla molt a altres melodrames sobre famílies riques i infelices. Que passi a Texas i els protagonistes facin calés amb el petroli l'agermana amb "Gigante", dirigida per George Stevens el mateix any (també protagonitzada per Rock Hudson), i podria ser un precedent de la sèrie "Dallas". 

Que el fill s'emborratxi i sigui un capsigrany, la filla una nimfòmana, o que un tercer al servei del vell magnat atresori totes les virtuts que els manquen als hereus, també propicia un esquema que podem retrobar a altres films de l'època (d'entre els comentats en aquest bloc, "El largo y cálido verano" o "Con él llegó el escándalo"). 

Rock Hudson és el guardaespatlles de moral irreprotxable i els fills malcriats estan interpretats per Robert Stack i Dorothy Malone (els mateixos actors d'"Ángeles sin brillo", en papers no gaire diferents). Però intervé una altra dona que portarà de corcoll els protagonistes masculins: una assenyada publicista amb els trets de Lauren Bacall. Contra tot pronòstic, es casa amb el ric dipsòman, i durant un temps seran feliços i menjaran anissos. Però l'espectacular inici d'un film narrat en flash-back ja ens ha advertit que tot acabarà en tragèdia. Al cap i a la fi, és una pel·lícula de Douglas Sirk, amb uns colors increïbles cortesia del gran Rusell Metty, dotada de tanta passió com intel·ligència (menció d'honor al pla que tanca el film, amb l'hereva de l'imperi abraçant la fàl·lica figura d'una torre de perforació).

ÁNGELES SIN BRILLO

A "Ángeles sin brillo" (1957), Douglas Sirk adapta William Faulkner per narrar la història d'un pilot acrobàtic i la seva complicada relació amb una guapíssima esposa, un mecànic enamorat de la mateixa dona (qui no ho estaria?), un fill a la recerca d'un pare i, finalment, un periodista a la recerca de la veritat que, involucrant-se en els afers de la família d'aviadors, propiciarà una catarsi enmig de la tragèdia. Tots beuen i tots fugen cap endavant, torturats, addictes al risc, esclaus de les seves passions i inseguretats, sense saber expressar uns sentiments que el reporter intentarà traduir en paraules. 

Un melodrama basat en el conflicte (amor i amistat, solidaritat i traïció, diners i manca de diners) que el rei del gènere condueix magistralment aportant elegància formal (en blanc i negre però en format scope) i fluïdesa narrativa. Rock Hudson, Robert Stack i Dorothy Malone repeteixen amb el director després d'"Escrito sobre el viento".

TIEMPO DE AMAR, TIEMPO DE MORIR

Tant Douglas Sirk com Erich Maria Remarque eren alemanys nacionalitzats estatunidencs, que van fugir del seu país natal a conseqüència del nazisme. L'escriptor ja no era gaire ben vist atès el caràcter pacifista de la seva obra cabdal, "Res de nou al front de l'oest", sobre la vida en les trinxeres durant la Gran Guerra. El 1954 va reincidir en una temàtica molt similar però ambientada en la Segona Guerra Mundial i Sirk va adaptar quatre anys després "Tiempo de amar, tiempo de morir". 

El rei del melodrama va captar sense problemes l'essència d'una obra que contraposa els horrors de la guerra i la il·lusió de l'amor a través de la peripècia d'un soldat (John Gavin) destinat al front rus que, durant un permís, descobrirà un país destrossat; però, entre les ruïnes i la misèria, també coneixerà la dona de la seva vida, i, al seu costat, un racó per a l'alegria, per a la bondat i la solidaritat (el mateix Remarque es reserva el paper del professor Pohlmann, un intel·lectual que ajuda un jueu a amagar-se).