ADIÓS, CIGÜEÑA, ADIÓS

L'èxit i el valor d'"Adiós, cigüeña, adiós", dirigida el 1971 per Manuel Summers, es deu a una paradoxa: la pel·lícula denuncia una societat reprimida en què no existeix cap mena d'educació sexual; però la trama només té sentit en aquest context; de fet, vista avui dia resulta bastant exòtica. 

D'altra banda, si els capellans i les monges que apareixen al film (els joves protagonistes estudien en escoles religioses, convenientment separats per sexes) demostren la seva desconnexió de la realitat, el realitzador no renuncia a buscar un cert sentit religiós a l'aventura d'aquesta parella molt precoç (ell té quinze anys, ella tretze) que tindran un fill de manera clandestina i molt precària, establint un paral·lelisme entre la funció de Nadal del principi i el cel rogent que celebra el miracle en el pla que tanca el film (amb cigonya inclosa). 

Summers s'excedeix en algun moment buscant la complicitat de l'espectador (el de l'època, és clar, poc acostumat a aquests arguments), però cal reconèixer l'eficàcia de la proposta, gràcies sobretot al protagonisme dels nens (els pares i la colla d'amics), que propicien moments tendres (la venda dels cucs de seda per aconseguir diners) i humorístics, com quan volen viatjar a l'Índia per casar-se. 

El missatge és molt clar: els nens són innocents i els adults una colla d'impresentables, des dels religiosos i els funcionaris fins al pare del jove protagonista, un masclista de manual. Per cert, inquietant el cas de la noia, amb un pare absent per motius de feina i una mare també absent per motius mai aclarits (contrapunt de la felicitat de la jove parella?).

DEL ROSA AL AMARILLO

"Del rosa al amarillo" (1963) és el primer llargmetratge dirigit per Manuel Summers, i un títol essencial de la seva irregular carrera. 

Narra dues històries d'amor; del primer amor, per ser exactes, tot i que el segon episodi té com a protagonistes dos vellets que viuen en un asil i es passen missatges d'amagat de les monges. El primer capítol, més llarg, mostra un nen que llegeix els tebeos d'"El guerrero del antifaz" i somia que va a la guerra, però encara no té pèls sota l'aixella, com la noia de qui està perdudament enamorat. 

Summers domina un registre tendre i emotiu que també funciona com un documental sobre la infantesa i la vellesa en una Espanya que ja no existeix.

EL JUEGO DE LA OCA

"El juego de la oca", que Manuel Summers va dirigir el 1966, abans de "Juguetes rotos", volia ser tan moderna que resultava una mica estranya. Però si exceptuem uns gags visuals no sempre afortunats entre l'obvietat i el surrealisme, resta la senzilla història d'amor entre una soltera i un jove casat i afillat (tot un problema), que funciona raonablement bé. Summers regala molts primers plans a una parella protagonista sens dubte atractiva: la guapa Sonia Bruno, actriu molt popular als anys seixanta que va abandonar el cinema després de casar-se amb el futbolista Pirri, i el no menys afavorit José Antonio Amor, tot i que aquest no era tan bon intèrpret i aborda el paper difícil del marit infidel, ple de dubtes, posant cara de babau i els ulls en blanc en cada escena; va tenir una carrera cinematogràfica més aviat curta, en una època en què, per triomfar en el cinema espanyol, calia ser lleig.

La parella protagonista:

I l'esposa enganyada (tots actuen amb els ulls, ell amb tendència a posar-los en blanc):

JUGUETES ROTOS

Manuel Summers va dirigir l'any 1966 "Juguetes rotos", un títol documental en què oferia el retrat de diversos personatges que havien buscat -i, en alguns casos, aconseguit- la fama però que, en l'actualitat, vivien en la misèria o quasi, oblidats per tothom. Es tractava d'un film èticament qüestionable en alguns aspectes, per exemple quan es recrea en la negació de la realitat per part d'El Gran Gilbert, un dels patètics animadors de la Bodega Bohemia ("donde los artistas nacen"; o moren, diria jo, perquè tots eren molt iaios).

Però era també un títol de denúncia que presentava un país malalt en què tothom volia ser torero, boxejador o futbolista, com en Guillermo Gorostiza, històric jugador de l'Athlètic de Bilbao, que fins i tot havia sortit en pel·lícules, a qui retrobem en un asil, arruïnat, sol i malalt (va morir el mateix any de l'estrena de "Juguetes rotos"). En el cas dels toreros i boxejadors, a més, no ens pot deixar indiferents la crueltat del públic de l'època, que aplaudia uns joves que es jugaven la vida al ruedo i uns altres que s'estomacaven al quadrilàter fins que acabaven sonats i sense un ral. El títol de joguines trencades no pot ser més encertat.

És un dels títols més sorprenents del director; malauradament, va ser un fracàs considerable i va propiciar que Summers es decantés en els films següents per una comercialitat més digerible i conjuntural.

TRES EXEMPLES DE CINEMA ESPANYOL REALISTA (O QUASI)

No us prengueu el títol en sentit gaire literal ja que només buscava una excusa per parlar de tres pel·lícules espanyoles realitzades en moments cronològics distants entre si, que he vist recentment i que potser no mereixen un post individual però tenen la seva curiositat.

La niña de luto (Manuel Summers, 1964).

Els despropòsits descaradament comercials que va signar al final de la seva carrera no ens haurien de fer oblidar que Summers va ser un cineasta innovador al començament dels anys seixanta. "La niña de luto", protagonitzada per la guapa María José Alfonso i per Alfredo Landa en el seu primer paper protagonista, va arribar a competir al Festival de Cannes. Narra la trista història d'uns nuvis que no poden festejar perquè a la noia, filla d'uns fervents catòlics andalusos, se li moren parents dia sí dia també i, segons els costums de l'època, ha de guardar dol rigorós. El film retrata amb exactitud una Espanya sortosament extinta (si les darreres lleis peperes no aconsegueixen que torni). Manté un to peculiar, entre el neorealisme italià i el cinema de Jacques Tati, un to malenconiós amb puntuals tocs d'humor. Se li pot retreure que la peripècia argumental no dóna per omplir l'hora i mitja canòniques que dura el film i que això deriva en un ritme morós i vacil·lant; però, paradoxalment, aquest defecte propicia alhora la principal virtut del film: la seva concepció en termes estrictament visuals, sense gairebé diàlegs i amb imatges impagables com, posem per cas, la comitiva fúnebre seguida de prop per un venedor ambulant de gelats mentre un pagès li treu al seu ruc el barret de palla en senyal de respecte, o el moment en què Alfredo Landa llença la roba negra estesa al terrat sobre els carrers del poble de Huelva on transcorre l'acció, d'un blanc lluminós.

Un franco, 14 pesetas (Carlos Iglesias, 2006).

De producció molt més recent, el primer treball de Carlos Iglesias (conegut pel seu personatge de Pepelu a "Esta noche cruzamos el Mississippi" o pel Benito de "Manos a la obra"), ens transporta novament als anys seixanta per parlar del fenomen de l'emigració dels espanyols cap a Europa, que ell coneixia de primera mà ja que, com el nen de la pel·lícula, va néixer a Suïssa, on el seu pare primer i després tota la família, havien viatjat per trobar una feina i una remuneració decents. Al film, Iglesias fa el paper del seu pare i narra les seves presumptes peripècies amb una senzillesa encomiable. El caràcter més o menys autobiogràfic del film impedeix que caigui en el tòpic tot i que en alguns moments el frega perillosament.

15 años y un día (Gracia Querejeta, 2013).

Una actriu en atur (Maribel Verdú) té un fill impresentable -se suggereix que té un trauma motivat per l'absència paterna; però és un impresentable-. Per treure-se'l de sobre, l'envia amb son avi (Tito Valverde) i el nen viatja d'Euskadi a la Costa de la Luz (Huelva, again) per conviure amb un ex-militar reservat i solitari. A la vida real, el net i l'avi acabarien a hòsties; aquí, no passa gran cosa: el noi fa noves amistats i tot plegat sembla un episodi descafeïnat de "Verano azul" fins que, per animar una mica la funció, els guionistes (la mateixa directora i Santos Mercero, responsable de sèries com "Farmacia de guardia" i "Hospital Central") es treuen de la màniga una petita trama criminal que servirà de detonant perquè els fantasmes familiars surtin a la llum i que es resoldrà de manera força previsible. "15 años y un día" va recollir quatre premis al Festival de Màlaga i set nominacions als Goya i té l'aparença d'una bona pel·lícula, però en realitat no ho és. Maribel Verdú activa el pilot automàtic i està bé, com sempre, però inesperadament és Tito Valverde qui salva la funció, actuant com els millors, només amb la mirada.