La imminent estrena d'"El despertar de la fuerza", setè lliurament de la nissaga Star Wars, o la iniciativa de Movistar + de dedicar un canal sencer a la sèrie al llarg de tot aquest mes de desembre, semblen motius suficients per parlar d'una de les franquícies cinematogràfiques més populars de la història, si no la que més.
Tot va començar l'any 1977, amb l'estrena de "La guerra de las galaxias", que va significar tota una revolució. Els efectes especials, encara artesanals, eren excel·lents, només comparables -i superiors en determinats aspectes- als de la mítica "2001: Una odisea del espacio". Però, en certa manera, el film ideat i dirigit per George Lucas era antagònic del de Kubrick: si aquest havia conduït el gènere de la ciència-ficció a un estatus similar al del cinema d'autor més elitista, "La guerra de las galaxias" era un retorn a les clàssiques
space operas, pel·lícules amb vocació popular i sense cap rigor científic, que no eren sinó una variant del cinema d'aventures, amb pistoles que disparaven raigs làser i naus viatjant a la velocitat de la llum (*).
El triomf d'aquesta fórmula tan poc original va ser conseqüència de la convicció amb què la van abordar els seus creadors i de la perícia en la seva execució. I val a dir que no li falten referents de qualitat a la
space opera reinventada per George Lucas, des del western clàssic al cinema d'Akira Kurosawa. Però, sobretot, "Flash Gordon", tant els serials dels anys quaranta com el còmic del gran Alex Raymond: d'aquí prové en darrera instància la barreja d'uns escenaris futuristes -androides que exerceixen de metges o mecànics, cotxes que volen, gratacels en forma de consolador-, amb trets que remeten a una Edat Mitjana idealitzada.
A "La guerra de las galaxias", trobem un jove paladí (Mark Hamill-Luke Skywalker) que ha d'alliberar una princesa (Carrie Fisher-Leia). Tots dos van vestits de blanc i són força eixerits malgrat que la noia es pentina amb dues ensaïmades. Ella està presonera d'un dolent que va vestit totalment de negre (Darth Vader). En l'assalt al castell del dolent (l'Estrella de la Mort), ajudaran el jove protagonista un murri que prefereix els diners als ideals (Harrison Ford-Han Solo), un gegant pelut (Chewbacca) i dos robots que exerceixen de contrapunt humorístic (C3PO, R2D2). Luke Skywalker viurà un procés iniciàtic de la mà del mestre Jedi Obi-Wan Kenobi (Alec Guinness) i Han Solo rebaixarà el seu cinisme i demostrarà el seu valor a mesura que l'acció avança. Les referències medievals i orientals també es concreten en les espases de llum amb què lluiten els cavallers Jedi, dotats d'unes condiciones físiques i mentals extraordinàries gràcies a la seva connexió amb "La Força", un teixit metafísic que abasta tot l'univers i que també té un "cantó fosc" que ha temptat alguns Jedi, com el poderós Darth Vader, presumpte assassí del pare de Luke Skywalker.
De manera que la història narrada a "La guerra de las galaxias" es mou entre l'esperit més pur del cinema d'aventures de tota la vida i uns conceptes més elaborats, d'índole gairebé religiosa.
Gran part de l'èxit obtingut per la pel·lícula es deu a l'enginy i a la força visual del disseny de les naus i de les indumentàries, amb menció especial per al Falcó Mil·lenari conduït per Han Solo, els uniformes i cascs de les tropes d'assalt imperials i el vestit negre i la màscara del tètric Darth Vader. Avui, a gairebé quaranta anys de l'estrena, romanen com a icones de la nostra cultura. Recordem que Lucas, que va suar tinta per obtenir finançament per a un projecte en el qual no confiaven els productors, va renunciar al seu sou a canvi d'un percentatge en la taquilla i tots els drets del marxandatge (llavors, ningú no sabia què cony era, això). Els productors van acceptar, convençuts d'estar fent un gran negoci.
Tampoc podem oblidar l'extraordinària banda sonora de John Williams, recomanat per Spielberg. Williams va recuperar la música simfònica aplicada al cinema, a la manera dels grans clàssics, i va fer un ús genial del concepte operístic del
leitmotiv associat a determinats moments i personatges.
L'èxit va permetre completar la trilogia que Lucas tenia en ment i que, en el seu conjunt, només era la segona part d'un projecte molt més ambiciós. Així, doncs, "La guerra de las galaxias" era l'episodi IV ("Una nueva esperanza") d'una nissaga que calia completar encara amb dues trilogies més: una preqüela i una continuació.
Amb més pressupost, amb un altre director -Irvin Kershner- i la col·laboració d'un guionista de talent -Lawrence Kasdan-, la sèrie continuava el 1980 amb "El imperio contraataca".
Els efectes especials eren millors: l'escena inicial de la batalla a la neu era prodigiosa en el moment de l'estrena del film. Però també va contribuir a fer d'"El imperio contraataca" el millor títol de la sèrie un llibret més orientat al públic adult, segons el qual, mentre Luke Skywalker continua el seu entrenament per fer de Jedi, Leia es decideix per Han Solo; i, quan li confessa que se l'estima, ell respon amb un lacònic "Ho sé". És clar que la relació entre la princesa i el cavaller de blanc no tenia futur atès el seu parentiu, que els guionistes van conèixer abans que els espectadors, en qualsevol cas molt sorpresos davant de la revelació final de Darth Vader en un moment mític de la història del cinema i que propiciava un to més ombrívol a la nissaga i tot el fil argumental que havia de sustentar la preqüela que el mateix Lucas dirigiria anys després.
La solvència del llibret de Kasdan i de la direcció del veterà Irvin Kershner fan fins i tot possible que no esclafim a riure en veure l'instructor del jove Luke, el Jedi Yoda, un titella dissenyat per Frank Oz no gaire diferent dels seus "Teleñecos". Afegiré que el personatge és més entranyable i proper -també més vell, és clar- que la seva versió digital en la preqüela.
El 1983, Richard Marquand dirigia "El retorno del Jedi", títol notablement inferior als precedents i un nou gir cap a la infantil·lització, sobretot per culpa dels ewoks, una mena de ninos de peluix que habiten un planeta selvàtic i ajuden els protagonistes en la seva lluita contra l'Imperi Galàctic. Això sí: la persecució en motos voladores entre els arbres constitueix una nova cimera dels efectes especials cinematogràfics. I Leia, presonera de Jabba el Hutt, apareix notablement més sexi que en els títols anteriors.
La cara:
La creu:
(*) Vaig veure la pel·lícula l'any de la seva estrena amb els companys d'Institut. El professor de francès, que -com tots els professors d'aquella època- portava barba, jersei de coll alt, bufanda, i votava el PSUC, ens va advertir literalment:
"La Guerra de las Galaxias no es la verdadera ciencia-ficción; la verdadera ciencia-ficción es El Año 2001". Per estrany que pugui semblar avui dia, la pel·lícula no va agradar ningú i les noies de la classe van dir que "l'únic que val la pena són els tios" (Harrison Ford va guanyar per majoria).
