ANNETTE

Han passat nou anys de la radical "Holy Motors" i Léos Carax sembla haver-se tornat una mica més civilitzat i signa, amb "Annette", un drama matrimonial que recupera un argument clàssic: tots dos treballen al món de l'espectacle, ell fent monòlegs i ella cantant òpera; tot es torça quan ell perd el favor del públic. 

Però un film de Carax no pot ser del tot convencional. És un musical cantat (cortesia dels Sparks; recordem que el director ja havia flirtejat amb el gènere en una escena de "Holy Motors") en què surrealisme, tragèdia i poesia planen sobre una narració a estones apassionada, de vegades estranya, sempre sorprenent.

HOLY MOTORS

Léos Carax és l'etern jove geni maleït del cinema francès, tot i que ja en té més de cinquanta; i és que d'ençà de la seva fulgurant aparició amb "Boy Meets Girl" (1984), només ha dirigit cinc llargmetratges, tots ells igualment irregulars, escandalosament pretensiosos però, ocasionalment, brillants, apassionants i apassionats.

"Holy Motors", la gran triomfadora del Festival de Sitges d'enguany, no és una excepció. El protagonista (gran creació de Denis Lavant, actor fetitxe de la primera etapa del director) no té una personalitat pròpia, en sentit literal. Viatja en una limusina que va fent parades a diversos indrets de Paris, en cadascuna de les quals, i amb l'ajuda d'un equip complet de maquillatge, adoptarà diferents personalitats i durà a terme tasques d'allò més variades; així doncs, serà, successivament, un banquer, una captaire, un intèrpret de motion capture, el senyor Merda (Carax recupera el personatge del seu segment al film col·lectiu "Tokyo!" -2008-), un assassí i la seva víctima, un acordionista, el pare d'una nena amb problemes d'integració social, un moribund i el pare humà d'una família de ximpanzès. Desconec si tot plegat té algun sentit, però és el que tenen els films surrealistes: la seva interpretació és tan lliure com el procés de llur creació. La majoria d'episodis, amb menció especial del fragment on el senyor Merda rapta una top model amb la fesomia d'Eva Mendes per acabar component amb ella una Pietà singularment provocadora, resulten sorprenents i irritants a parts iguals; però algun d'ells, sobretot l'únic en què, tècnicament, el protagonista no fa cap paper i on comparteix pla amb Kylie Minogue en una escena en clau musical que transcorre de nit als grans magatzems de la Samaritaine, plens només de pols i de deixalles, certifiquen el talent d'un gran creador d'imatges a qui li aniria bé una cura d'humilitat.

El senyor Merda en acció:

La bella i la bèstia:

Denis Lavant i Kylie Minogue en la millor escena del film:

Edith Scob emmascarada: un doble homenatge a Georges Franju.