Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris RICHARD LESTER. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris RICHARD LESTER. Mostrar tots els missatges

dilluns, 12 de setembre del 2022

EL ENIGMA SE LLAMA JUGGERNAUT

En ple auge del cinema de catàstrofes, el més aviat eclèctic Richard Lester feia la seva aportació al gènere amb "El enigma se llama Juggernaut" (1974). 

Tot i que no va tenir el ressò d'"El coloso en llamas", es tracta d'un títol magnífic que inclou les constants del gènere però amb notable habilitat i subtilesa. La cosa va d'un misteriós personatge que es fa anomenar Juggernaut i que avisa que ha col·locat uns quants bidons amb explosius en un transatlàntic que no és el Titanic però quasi (es diu Britannic i viatja cap a Nova York des del Regne Unit). No falten les subtrames que afecten els passatgers, però Lester les resol amb economia i sentit de l'humor, particularment la que afecta al capità (Omar Shariff) i una dona atractiva amb una vida sentimental complicada (Shirley Knight); quan s'acosta el perill d'haver-se de remullar en les aigües de l'Atlàntic Nord, el simpàtic oficial amb qui ella ha fet amistat li comenta que "almenys no hi ha icebergs", i ella replica "sí, n'hi ha un", mentre la càmera mostra el comandant del vaixell, massa ocupat amb l'assumpte de les bombes per a fer-li cas a la noia (o és una excusa?). 

La cursa contra rellotge per localitzar el dolent ve acompanyada de l'esforç d'una colla d'especialistes de l'Armada (amb Richard Harris i David Hemmings al capdavant) que intentaran desactivar els artefactes. Lester combina un estil quasi documental quan retrata la vida al vaixell, les perquisicions policials o les discussions entre els propietaris de la naviliera i membres del govern, amb un registre de thriller de suspens en les escenes de la desactivació de les bombes que funciona amb absoluta precisió.

dimecres, 17 d’agost del 2022

GOLFUS DE ROMA

Richard Lester va dirigir "Golfus de Roma" el 1966, tres anys abans que Fellini signés el seu "Satyricon". No adaptava un clàssic sinó una comèdia musical, ambientada, això sí, en una decadent Roma imperial que el britànic retrata quasi amb tanta habilitat com ho faria posteriorment l'italià. El caràcter teatral de l'escenografia no exclou detalls realistes i els colors vius (la fotografia és del gran Nicolas Roeg) conviuen amb la brutícia als carrers en què transcorre aquesta farsa amb esclaves eixerides, soldats presumptuosos, patricis despistats i criats murris. 

Lester, com als seus films amb els Beatles i a "El knack... y cómo conseguirlo" (1965), recorre novament al slapstick, particularment en la persecució final. Però salvaguarda amb èxit el to vodevilesc i treu un gran profit de les intervencions d'un elenc especialitzat en comèdies: Zero Mostel, Phil Silvers, Jack Gilford, Buster Keaton en la seva darrera intervenció cinematogràfica o Michael Crawford, famós en aquestes contrades per la sèrie de televisió "N'hi ha que neixen estrellats" (que va salvar una carrera en declivi i va preludiar la seva exitosa intervenció al musical The Phantom of the Opera).

dissabte, 7 de juliol del 2018

A HARD DAY'S NIGHT


Filmada a corre-cuita, "A Hard Day's Night" (Richard Lester, 1964), la primera pel·lícula dels Beatles, barreja escenes pseudodocumentals dels quatre de Liverpool fugint de les fans embogides amb números musicals i moments d'humor que van del surrealisme a la poca-soltada. Fet i fet, no és gran cosa més que una ximpleria però la seva rellevància històrica és inqüestionable; gràcies al muntatge d'algunes escenes, concebut exclusivament en funció del ritme de les cançons, inventa amb quasi dues dècades d'anticipació l'estètica dels vídeo-clips. En qualsevol cas, Lester va conrear un estil molt sixties, molt trencador en l'època, tot i que, paradoxalment, bevia de les fonts del cinema còmic de l'era muda, amb els bobbies reproduint el paper dels policies de Mack Sennett.