La sindrome de Peter Pan, la por d'abandonar l'adolescència i fer-nos grans i haver de prendre decisions, és un tema recurrent en el modern cinema nord-americà, filtrat en la majoria d'ocasions en comèdies esbojarrades, però també abordat ocasionalment de manera més seriosa. Com és el cas de "Beautiful Girls" (Ted Demme, 1996), una història que parla de la por al futur i de l'evocació d'un passat concretat en el paisatge nevat d'un poblet tan idíl·lic com mediocre i endogàmic, al qual retorna el protagonista (Timothy Hutton) per retrobar els seus amics, que travessen situacions sentimentals diverses i s'han d'enfrontar igualment a eleccions vitals.
De fet, "Beautiful Girls" no explica res que no sabéssim, però ho explica força bé, i té un grapat d'escenes memorables, d'entre les quals destacaria la irrupció huracanada d'una joveníssima Natalie Portman que mai no ha tornat a estar tan adorable, o l'escena al bar quan tots volen impressionar Uma Thurman i canten "Sweet Caroline":