Diré d'entrada que els biopics no són el meu gènere favorit. Però a aquest li tenia ganes perquè sempre m'ha intrigat aquest personatge polifacètic i autodestructiu, i que tenia el mèrit afegit d'haver-se lligat les dones més guapes del seu moment tot i ser més lleig que pegar un pare amb un mitjó suat.
No m'ha defraudat el film "Gainsbourg (vida de un héroe)" (Joann Sfar, 2010), tot i que no eludeix l'esquema recurrent de la majoria de biopics, amb la referència habitual a la infància difícil del protagonista, un nen jueu a la França ocupada; però aquest episodi resulta imprescindible per comprendre l'actitud vital d'un senyor que probablement era un geni en la mateixa mesura que mai no va deixar de ser un nen entremaliat. D'altra banda, el to delicadament poètic i surrealista no és impostat com passa de vegades en el cinema francès recent, i el ninot que fa d'àlter ego de Lucien-Serge Gainsbourg explica prou bé la dualitat d'un home molt tímid, amb un cert sentiment d'inferioritat inculcat per son pare, que s'ha de mostrar transgressor per tal d'aconseguir el triomf.
Aquest és el de veritat, amb la Jane Birkin:
I el de mentida (Eric Elmosnino) amb la Brigitte Bardot (que també és de mentida: és la Laetitia Casta):