LA ORGANIZACIÓN CRIMINAL

No sabria dir si és una continuació o un remake d'"A quemarropa" -el thriller dirigit per John Boorman-, però el cas és que "La organización criminal" (John Flynn, 1973) presenta els mateixos personatges creats per Donald E. Westlake i un conflicte prou similar. Hi ha una dona traïdora (Karen Black), que no és, però, l'esposa de Macklin (Robert Duvall) i que, malgrat tot, continua al seu costat, assumint el perill que representa enfrontar-se a l'organització que no els vol pagar els 250.000 dòlars que presumptament val la mort del pobre Eddie, germà del protagonista, assassinat per haver tingut la mala idea de robar un banc que pertanyia als mafiosos en qüestió. 

Macklin i la noia tenen l'ajuda d'un antic company, en Cody, que interpreta Joe Don Baker -en aquell moment, rei del cinema d'acció gràcies a "Pisando fuerte"-. Les converses entre ambdós giren sempre sobre la conveniència de jubilar-se, ja que la feina de robar és perillosa i se senten una mica veterans. Aquest to malenconiós i desencantat, la presència de Robert Ryan i certa misogínia, centrada sobretot en el personatge de la rossa nimfòmana que pretén passar per la pedra tots els clients del taller mecànic que regenta amb el marit i el cunyat, acusant-los de violació si gosen (com fa en Cody) refusar els seus oferiments, fa pensar en el cinema de Sam Peckinpah. 

És un títol d'acció lacònic i eficaç, amb un aire de sèrie B que potser no té el film de Boorman, però Quentin Tarantino, en el seu llibre "Reflexions sobre cinema" (*), el considera la millor adaptació de Westlake. 

(*) L'autor rememora les seves primeres experiències com a espectador molt precoç i dedica extensos espais a films com l'esmentat i altres clàssics d'acció dels setanta. Podem estar més o menys d'acord amb les seves opinions, però Tarantino demostra una vegada més que els seus coneixements sobre cinema són enciclopèdics i que és un escriptor excel·lent.

ÉRASE UNA VEZ EN... HOLLYWOOD

El títol del novè llargmetratge de Quentin Tarantino (penúltim de la seva filmografia si hem de creure en les seves declaracions) és, evidentment, un homenatge a Sergio Leone ("C'era una volta il West", "C'era una volta in America"). Però també serveix per avisar que allò que ens vol explicar és un conte.

El conte parteix d'una realitat coneguda: l'any 1969, el sistema clàssic d'estudis cinematogràfics s'ensorra, regna la televisió, el Nou Hollywood treu el nas amb l'èxit d'"Easy Rider" i la dècada més controvertida del segle passat perd definitivament la seva innocència després dels assassinats de Sharon Tate i els convidats a la seva mansió a mans d'uns hippies sota les ordres del malèfic Charles Manson.

L'actor en decadència Rick Dalton (Leonardo DiCaprio) viu al costat de la casa de Sharon Tate (Margot Robbie) i Roman Polanski; i el seu amic, assistent personal i doble en les escenes d'acció, l'especialista Cliff Booth (Brad Pitt), topa amb les noies del clan Manson. D'aquesta manera, Tarantino insereix la ficció en la realitat i crea un clima de suspens a partir del coneixement que té l'espectador dels fets que van succeir. Tot i que, com sabem des de "Malditos bastardos" (*), el director no té problemes a l'hora de manipular la Història. En qualsevol cas, aquest element de violència, una violència catàrtica que, com en tots els seus films, es farà esperar, és només el teló de fons d'una història estranyament melancòlica en què Tarantino ens torna a parlar del cinema de sèrie B que tant li agrada i dels homes que el van fer possible, els especialistes (una professió ja homenatjada a "Death Proof") i els actors de segona fila, com el nostre protagonista, Rick Dalton, condemnat a una decadència de la qual només el podria salvar una excursió a Almeria (recordeu Clint Eastwood?).

Que els protagonistes siguin un actor i el seu doble permet al director introduir una rèplica enginyosa en un títol menys dialogat d'allò a què ens té acostumats ("els actors menteixen; els especialistes són de veritat") i jugar amb la dualitat a partir de diversos contrastos: els esforços de Rick Dalton per convèncer en el seu paper de dolent en un western de segona fila se'ns mostren en paral·lel amb el moment en què la jove Sharon Tate contempla la seva imatge d'estrella emergent en la pantalla d'un cinema de Hollywood; Dalton viu als turons de Los Angeles mentre Cliff Booth malviu en companyia del seu gos en una caravana oculta rere un drive-in. Però tots els personatges, més o menys rics, més o menys famosos, comparteixen l'esperit hedonista i una mica infantil del món de cartells lluminosos i avingudes immenses que Tarantino retrata amb delectació evident, amb un estil inesperadament assossegat (la qual cosa no exclou l'habitual experimentació amb l'estructura temporal) i centrant la narració en l'amistat a prova de bomba dels dos protagonistes, una amistat en què no caben els discursos, tan sols algunes paraules d'ànim molt de tant en tant i, més sovint, una borratxera compartida mentre a la televisió passen un episodi de "FBI" o "Mannix".

(*) En el seu dia, no vaig parlar gaire bé d'aquesta pel·lícula. Una revisió en la seva versió original em fa reconsiderar la seva categoria; ja havia observat el joc amb el llenguatge a partir de la versió doblada, però és en aquesta versió original que tots els personatges parlen en tot moment en el seu idioma propi (anglès, francès, alemany), la qual cosa introdueix un nou element narratiu amb el qual poder jugar i, a la vegada, defineix la paradoxa més òbvia en aquest títol francament sorprenent, que corregeix una convenció comuna en els films sobre la Segona Guerra Mundial mentre que, alhora, se salta la regla bàsica de respectar el rerefons històric. La conclusió també val per a "Érase una vez en... Hollywood": a Tarantino l'interessa el cinema; la Història se li'n refot.

LES PEL·LÍCULES FAVORITES DE: CARLES PUIGDEMONT

"Los diez mandamientos" (Cecil B. DeMille, 1956)



"Pulp Fiction" (Quentin Tarantino, 1994)

PULP FICTION + CHUCK BERRY VS. BANDE À PART

Quasi obligat, en homenatge a Chuck Berry, recordar aquesta escena mítica de "Pulp Fiction" (Quentin Tarantino, 1994):



Escena inspirada en una altra molt semblant de "Bande à part" (Jean-Luc Godard, 1964); per si no quedés clar, recordem que la productora de Tarantino porta per nom A Band Apart.

LOS ODIOSOS OCHO

En el seu darrer, vuitè llargmetratge, Quentin Tarantino repeteix en el gènere del western. Però "Los odiosos ocho" és un film menys espectacular que "Django desencadenado", bàsicament perquè té menys personatges (vuit i algun més) i només dos escenaris, una diligència i l'interior d'una cabana, en la qual es refugien els viatgers, atrapats enmig d'una terrible tempesta de neu. Els personatges han anat explicant qui eren i perquè anavan a Red Rock; però no tothom és qui diu ser. El film de Tarantino versa sobre la impostura; el personatge interpretat per Samuel L. Jackson farà de detectiu i descobrirà algunes falses identitats però mai no sabrem si totes les coses que s'expliquen en el film són veritat o només una mentida que els personatges utilitzen en el seu benefici. De fet, més que un western sembla una obra de teatre inspirada en alguna novel·la d'Agatha Christie; però també és un western, amb cops d'humor i una banda sonora esplèndida del gran Ennio Morricone; i la part final, amb un bany de sang com s'ha vist poques vegades en el cinema del director, que ja és dir, apropa el film al gènere del terror gore.

Menys espectacular, doncs, i potser menys agraït que treballs anteriors, però intens i brillant. I molt dur en el seu discurs sobre el racisme i els traumes de la Guerra Civil. Sí, l'acció se situa pocs anys després de la contesa, i segurament a ningú no se li acudiria avui dia fer com els protagonistes del film quan divideixen l'interior de la cabana en dos àmbits, un per als meridionals i l'altre per als nordistes, però això no vol dir -i fets recents ho testimonien- que la fractura hagi desaparegut del tot als Estats Units.

ESCENES CLÀSSIQUES # 149: MALDITOS BASTARDOS

La setmana que ve s'estrena la darrera de Tarantino, "Los odiosos ocho". Per amenitzar l'espera, una de les millors escenes de "Malditos bastardos" que ens serveix també d'homenatge al gran David Bowie.

Potser cal explicar que la cançó "Cat People" està treta de la pel·lícula que Paul Schrader va dirigir l'any 1982 amb Nastassja Kinski de protagonista, que aquí es va titular "El beso de la pantera" i que era un remake de la magistral "La mujer pantera", dirigida per Jacques Tourneur el 1942.

DJANGO DESENCADENADO (dos cavalquen junts)

 

Si a "Malditos bastardos" Tarantino abordaba el gènere bèl·lic partint de la còpia europea dels clàssics nord-americans, el seu primer western no s'inspira en John Ford (tot i alguna seqüència que recorda "Dos cabalgan juntos" i uns exteriors dignes d'Anthony Mann) sinó en l'espaguetti-western que els italians rodaven a Almeria als anys seixanta. Així doncs, "Django desencadenado" remet des del seu títol a la pel·lícula "Django", dirigida per Sergio Corbucci el 1966, tot i que les referències es limiten al nom del protagonista, la intervenció d'uns encaputxats racistes, les fuetades, la música de Bacalov i una breu aparició de Franco Nero. Però la violència espectacular i catàrtica, la dilatació del temps, l'humor omnipresent i una relectura de la història dels Estats Units des d'una perspectiva mítica, són característiques del gènere reinventat per Leone i companyia.

Quentin Tarantino no ha ocultat mai la seva devoció per l'espagueti-western. Per a ell, "El bueno, el feo y el malo" (Sergio Leone, 1966) és la millor pel·lícula de la història; a "Reservoir Dogs" ja homenatjava el famós duel a tres bandes. I la construcció d'algunes seqüències de "Kill Bill" i "Malditos bastardos" remet directament al gènere. Aquesta parada, doncs, semblava obligada. Tanmateix, el tema de l'esclavitud i els escenaris dels camps de cotó a Mississippi no resulten habituals en el western europeu -ni en el nord-americà-. Tampoc no era habitual que el protagonista fos de raça negra, com el Django del títol (Jamie Foxx), alliberat de la seva condició d'esclau per un simpàtic caçarrecompenses alemany -extraordinari Christoph Waltz-, que veurà en ell l'encarnació del valent Sigfrid i l'ajudarà a rescatar una Brunilda de raça negra (una esclava que parla alemany, una de les nombrosíssimes grans idees de guió que conté el film).

L'estructura de "Django desencadenado" és episòdica, com a "Malditos bastardos", però la concurrència d'una proposta senzilla i eficaç -a "Kill Bill" era la venjança de la protagonista; aquí, l'esmentat salvament de l'esposa esclava de Django de les urpes de l'indesitjable terratinent interpretat per Leonardo DiCaprio-, cohesiona el film i no permet que l'interès decaigui en cap moment, malgrat que algunes escenes són llarguíssimes. "Django desencadenado", diguem-ho ja, és una festa: cadascun dels molts personatges que apareixen són una veritable troballa, arquetips del gènere i originals alhora; la força de les imatges deixa l'espectador sense alè; les situacions són còmiques, sorprenents i angoixants, tot al mateix temps; els actors gaudeixen i fan gaudir, des dels protagonistes, immensos, a tot el ventall de secundaris, amb presències emblemàtiques com Bruce Dern, Tom Savini, Michael Parks, Don Johnson (!), Jonah Hill (!!) o el mateix Tarantino vestit de "Bonanza". I Samuel L. Jackson compareix personificant un malvadíssim oncle Tom.

Als Estats Units, rodeja el film una polèmica absurda per un hipotètic tractament frívol d'un tema tan seriós com l'esclavitud, i perquè la paraula nigger es diu més d'un centenar de vegades. Però Tarantino no ens convida a una conferència, com fa Spielberg a "Lincoln", sinó a pujar a la muntanya russa del seu particular parc d'atraccions.

MALDITOS BASTARDOS

Després del cinema negre ("Reservoir Dogs", "Pulp Fiction"), la blaxpoitation ("Jackie Brown"), el cinema d'arts marcials, l'anime, l'espagueti-western (tot això cabia a "Kill Bill") i les pel.lícules de persecucions automobilístiques dels anys setanta ("Death Proof"), ara li toca el torn al cinema bèl·lic. Però el model no són els films clàssics nord-americans dels anys quaranta i cinquanta, sinó les produccions europees més recents, particularment "Aquel maldito tren blindado" (Enzo G. Castellari, 1977).

Els films europeus de gènere són bastards, fills il·legítims dels models clàssics nord-americans, i no és casual que els personatges de "Malditos bastardos" portin el nom de directors i actors de segona fila (Antonio Margheriti, Aldo Ray, Hugo Stiglitz); de fet, "Inglorious Basterds" era el títol previst per a un llibre sobre aquests especialistes del cinema de sèrie B oblidats per les enciclopèdies serioses.

Com dèiem en parlar de "Death Proof", Tarantino transcendeix els seus models, però en aquesta ocasió l'interès relatiu dels títols en què s'inspira, com també el to deliberadament grotesc de la majoria de personatges, llasten un film tanmateix molt característic del seu director i que conté més d'una genialitat. "Malditos bastardos" està construïda en funció de llargues seqüències que són compartiments estancs i no té un protagonista clar, tot i que dos dels personatges tenen molta més entitat que la resta: el nazi políglota "caça-jueus" interpretat per Christoph Waltz (premi a Cannes i ferm candidat a l'Oscar), i la jueva propietària d'un cinema Shosanna Dreyfus (interpretada per Mélanie Laurent); la seva venjança contra els nazis l'emparenta amb les altres fèmines venjatives del cinema de Tarantino (la "núvia" de "Kill Bill", les especialistes de "Death Proof").

Bàsicament, tenim un parell de llargues escenes de tensió acumulada que acaben amb un catàrtic esclat de violència, a la manera de Sergio Leone, en les quals (i en tota la pel.lícula, de fet), la llengua en què s'expressen els personatges introdueix un element afegit de suspens; i un final en el cinema on es projecta "L'orgull de la nació", imaginària però plausible producció patriòtica de Joseph Goebbels, en el qual Tarantino es permet passar olímpicament de la veritat històrica i filmar la venjança jueva definitiva en què la crema de metres i metres de pel.lícula altament inflamable serveix de resposta a la crema de llibres i altres barbaritats comeses per Hitler i companyia, i a la vegada representa el sacrifici suprem de la cinefília, digne colofó d'un títol en què Tarantino ens torna a parlar de la sèrie B però també de Charles Chaplin i Max Linder, de G. W. Pabst, Leni Riefensthal, Henri-Georges Clouzot, "King Kong", o més indirectament del Truffaut d'"El último metro", l'Aldrich de "Doce del patíbulo", el Ford de "Centauros del desierto", a més dels altres cineastes més discrets abans esmentats.

I la darrera curiositat: de tota la música preexistent que utilitza a la pel.lícula, cap fragment no pertany a un film bèl·lic (la més exòtica, la peça cantada per David Bowie que apareixia a la versió moderna d'"El beso de la pantera", que sona a l'inici de la llarga escena de la projecció cinematogràfica).

ESCENES CLÀSSIQUES # 1: DEATH PROOF

Mentre se'ns fa la boca aigua esperant l'estrena ja molt propera de "Malditos bastardos", recordarem el Tarantino immediatament anterior: "Death Proof", una pel.lícula de persecucions automobilístiques que -com és costum en l'obra del director- transcendeix el seu model (cinema de sèrie B dels anys setanta) per esdevenir una proposta totalment personal, un film allunyat de qualsevol digressió en què l'únic missatge són els elements que l'integren: música, diàlegs brillants, noies boniques, cotxes antics i un psicòpata que enyora les velles pel.lícules d'acció i que substitueix el sexe per les col.lisions amb el seu vehicle a prova de mort, com aquella que divideix en dos la pel.lícula (i també el cos de les víctimes), potser la seqüència més impactant del cinema del darrers anys.