SIRÂT

A "Sirât: Trance en el desierto" (2025) sembla que passin més coses que a la contemplativa "O que arde"; hi ha més personatges i, sens dubte, més moviment en aquesta història sobre un pare (Sergi López) i el seu fill que busquen la filla/germana entre els nòmades de les raves al desert del Marroc, impel·lits a un viatge per camins impossibles. Però aviat ens adonarem que la recerca de la filla desapareguda és un macguffin i que allò que Oliver Laxe pretén és situar-nos en un univers preapocalíptic on els homes, potser inconscientment, cerquen el retorn a un lloc ancestral en què la naturalesa imposa la seva llei i la lluita contra l'adversitat va lligada a una forma de catarsi. 

Així, doncs, els boscos de Galícia es converteixen en les muntanyes i les planures desèrtiques del Nord d'Àfrica, i novament, hem de rendir-nos a la força visual d'aquesta road-movie cruel, que comença com un documental, continua com un western i acaba on començava Mad Max.

O QUE ARDE

No passa gran cosa a "O que arde" (Oliver Laxe, 2019). Tampoc no passa gran cosa en la vida dels seus protagonistes: una dona gran que treu a pasturar tres vaques i el seu fill, que ha tornat a les muntanyes després d'una temporada a la presó per haver cremat el bosc, no sabem ben bé per quin motiu, si és que n'hi havia algun, condemnat a una solitud que sembla tan inevitable com la boira entre els arbres.

"O que arde" remet a una tradició de cinema rural i contemplatiu que ja hem vist altres vegades. Però no se li pot negar al director un talent visual no tan comú; captar la fotogènia del bosc gallec no sembla difícil, però tant les imatges nocturnes que obren el film com les que el tanquen, amb l'helicòpter sobrevolant les cendres després d'un incendi paorós, tenen una força insòlita.