A l'ombra de l'èxit de les pel·lícules de James Bond van sorgir molts altres títols d'espies amb la Guerra Freda com a teló de fons. Un cas paradigmàtic és la sèrie sobre Harry Palmer, també un agent secret al servei de Sa Majestat, creació de Len Deighton que, al cinema, va adquirir els trets del molt
british Michael Caine.
Va protagonitzar fins a cinc títols fent de Harry Palmer, però ens centrarem en els tres primers, els de la dècada dels seixanta:
- "Ipcress" (Sidney J. Furie, 1965).
Molt valorada pels crítics i amb èxit de públic, va ser premiada als BAFTA i nominada a la Palma d'Or de Cannes, i li va valer al seu director un bitllet d'avió als Estats Units, on va dirigir "Sierra prohibida" -que vam comentar al bloc- i va continuar la seva carrera, progressivament mediocre.
Aquí em permetré portar una mica la contrària, ja que m'ha semblat la més fluixa de les tres pel·lícules. És curiosa, això sí: posa l'accent en la burocràcia dels serveis secrets britànics (cada acció ha d'anar acompanyada d'un informe amb una numeració específica), i el protagonista es caracteritza -segons ens diuen- per ser indisciplinat; però, més enllà del to burleta que manté davant els seus superiors, és un senyor bastant avorrit, amant de la música de Mozart, cuiner expert i, tot i que li agraden força les dones, és molt més auster que James Bond i es conforma amb una nòvia per pel·lícula.
El contrapicat és la figura d'estil omnipresent i la trama no té gaire misteri, i tampoc no hi ha gaire acció (res a veure amb 007, tot i que a l'agent Palmer també li tocarà patir una sessió de tortura abans d'acabar amb els traïdors al servei dels enemics d'Occident).
- "Funeral en Berlín" (Guy Hamilton, 1966).
Si la primera de la sèrie, malgrat el seu to paròdic, semblava voler marcar distàncies amb els films de James Bond, l'elecció de Guy Hamilton ("Goldfinger") per fer-se càrrec del segon film de Harry Palmer és tota una declaració d'intencions.
Hi ha una mica més d'acció -no molta-; si més no, sortim del Regne Unit per viatjar al Berlín dividit pel Mur, ja que la trama s'inicia quan Palmer rep l'encàrrec d'ajudar un coronel de la Unió Soviètica a fugir a Occident creuant el mur que ell mateix hauria de vigilar. L'escena dels crèdits, que contraposa el brogit i l'animació de la meitat occidental de la ciutat alemanya al silenci i la foscor de la meitat comunista, no pot ser més explícita, tot i que, al final, el coronel soviètic resultarà un paio simpàtic -que es fa molt amic del britànic- i el veritable malvat resultarà ser un ex-nazi, a qui també persegueixen uns jueus (la noia jueva també es farà amiga d'en Palmer).
Caine es mostra còmode en el paper del circumspecte agent britànic i aconsegueix humanitzar el personatge malgrat la cara de pòquer que acostuma a exhibir.
- "Un cerebro de un billón de dólares" (Ken Russell, 1967).
També aquí divergeixo de la crítica, sempre molt severa amb un director tan discutible com divertit. Uns crèdits obertament bondians i una trama que ens condueix de Finlàndia a Texas i que inclou un il·luminat que no vol dominar el món però sí acabar amb els comunistes ell solet amb l'ajuda d'un virus i del potentíssim ordinador a què el títol fa referència (descobrireu que les supercomputadores dels seixanta funcionaven amb uns cartronets foradats i necessitaven molts metres quadrats per fer la feina d'una calculadora de butxaca actual), remeten a les trames de 007, sovint més properes al cinema d'aventures i fantàstic que al thriller. A més, ja no es fa èmfasi en el caràcter ordenat i elitista de Palmer; ans al contrari: ha deixat el servei secret per fer de detectiu privat en un tuguri on s'alimenta a base de cereals. Encara més diferències amb els títols anteriors: els comunistes ja no són l'amenaça sinó tot el contrari, les víctimes de la conxorxa d'una colla de texans ultradretans. Tindran, però, el seu càstig quan vulguin envair Rússia a través del Bàltic glaçat: com els cavallers teutons en la batalla del Llac Peipus, recreada al cinema per Eisenstein al seu "Alexander Nevsky", un error de càlcul els portarà a morir ofegats.
Una aclucada d'ull cinèfila que arrodoneix un títol d'argument forassenyat però molt entretingut, dotat d'una posada en escena sofisticada i elegant que ofereix moments brillants, com la trobada entre Palmer i Leo (Karl Malden) en una casa convertida en sauna finlandesa. Russell, en el seu primer llargmetratge, ja demostra que sap com filmar paisatges nevats (recordem "Women in Love") i també treu molt partit de la bellesa de Françoise Dorléac, en la que esdevindria la seva última pel·lícula (germana de Catherine Deneuve, va tenir una carrera fulgurant als anys seixanta interrompuda per la seva tràgica mort en accident automobilístic, el mateix any de l'estrena d'aquest film i quan només tenia vint-i-cinc anys).
