Amb "Roma" (2018) m'ha passat una mica com amb "Gravity" (2013), tot i tractar-se, òbviament, de dues propostes ben diverses: la plusquamperfecció tècnica contrasta amb una història molt senzilla, potser tant que Alfonso Cuarón sembla aferrar-se a un tram final en què el dramatisme s'eleva a extrems quasi pornogràfics. I potser no calia; no és gratuït que algú expliqui els seus records d'infantesa i extregui poesia dels detalls quotidians. I ho fa centrant-se en la figura de l'abnegada Cleo (gran creació de la debutant Yalitza Aparicio), la minyona valenta i menuda que el cuidava a ell i als seus germans al barri de Roma -Ciutat de Mèxic- a començaments dels anys setanta. L'escena en què la noia busca el seu xicot fugat en un descampat on joves ultradretans practiquen kendo i és l'única persona entre els presents que pot emular el gest del pintoresc Professor Zovek resumeix tot allò que el film de Cuarón també ens vol explicar de manera més o menys implícita: cal ser una heroïna per sobreviure en un entorn en què les dones sempre tenen les de perdre, sobretot si són indígenes, una societat classista i violenta en què una precària modernor conviu amb la misèria i el subdesenvolupament, en què el surrealisme conviu sense problemes amb la quotidianitat més prosaica. Per narrar tot això, el director es val d'una reconstrucció d'època impecable i brillant en què tots els objectes tenen importància, fins i tot més enllà de l'exercici nostàlgic (com el gran Galaxy que va rebent cops en l'eixida massa petita per a les seves dimensions, sempre plena de cagarades del gos; o la imatge recurrent de l'avió, simbolitzant un món més enllà d'aquell territori endogàmic). I ho filma tot en un elegant blanc i negre (ell mateix signa la fotografia), amb enquadraments en scope certament magistrals (per exemple, l'escena al cinema en què la Cleo li confessa al seu xicot que potser està embarassada *) i amb el travelling lateral com a recurs d'estil omnipresent i afavoridor de moments tan eficaços com les imatges de la policia encerclant els estudiants o la intensa escena a la platja amb la Cleo al rescat de la (seva?) família.
(*) Resulta paradoxal que una pel·lícula que cal gaudir en un cinema i que, entre la galeria de records, en dedica més d'un a les sales immenses que, als anys setanta, omplien el centre de les grans ciutats de tot el món, hagi estat produïda per Netflix per a l'audiència televisiva. Sort que l'hem tinguda uns dies en cartell al Verdi!