Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris WES CRAVEN. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris WES CRAVEN. Mostrar tots els missatges
dimecres, 18 de març del 2020
ÚNICO TESTIGO
El 1985, Peter Weir va dirigir un thriller amb connotacions romàntiques que va constituir un gran èxit comercial i artístic gràcies a la seva proverbial intel·ligència i sensibilitat i -per què no dir-ho?- a l'aportació d'uns carismàtics Harrison Ford i Kelly McGillis.
"Único testigo" integra una trama criminal amb un esquema clàssic de policia ocult en un ambient que li resulta absolutament aliè, en aquest cas la comunitat amish (cristians d'arrel centreeuropea que viuen als Estats Units apartats voluntàriament de qualsevol avenç tecnològic o signe de modernitat). Hàbilment, Weir juga amb el contrast entre l'escèptic i urbanita John Book (Ford) i els devots amish evitant caure en la paròdia i oferint pel mateix preu una pel·lícula de lladres i serenos (amb final extret del film de Dreyer "Vampyr, la bruja vampiro"), un documental sobre aquesta peculiar comunitat i una commovedora història d'amor impossible.
No sé si hi ha gaires pel·lícules que passin entre els amish però l'altre dia vaig descobrir "Bendición mortal", dirigida el 1981 per Wes Craven (va servir d'inspiració als productors d'"Único testigo"?). És un slasher bastant mediocre però fa gràcia veure unes noies ben plantades, entre elles una joveníssima i encara desconeguda Sharon Stone, provocant els pudorosos joves de la integrista comunitat, davant la comprensible indignació del seu líder (Ernest Borgnine, nominat als Razzies pel seu paper).
divendres, 4 de setembre del 2015
PESADILLA EN ELM STREET
Ha mort Wes Craven, sens dubte un dels noms essencials del cinema de terror.
Va revolucionar el slasher amb "La última casa a la izquierda" (1972), remake d'"El manantial de la doncella" de Bergman i un èxit comercial enorme (va costar 90.000 dòlars i en va recaptar més de vint milions). I va tornar a assolir el reconeixement del públic amb "Las colinas tienen ojos" (1977), que deu ser una de les pel·lícules més lletges i desagradables de la història del cinema (potser l'hauria de revisar; en canvi, el remake d'Alexandre Aja em va semblar brillant).
La filmografia de Craven és força irregular, fins i tot eclèctica (inclou una melosa pel·lícula -"Música del corazón"- sobre una professora -Meryl Streep- que ensenya violí als nens de Harlem), però s'hi troben uns quants títols interessants. És obligat mencionar la nissaga "Scream", terror per a adolescents freqüentable pel seu sentit de l'humor i els jocs metalingüístics. Però, al meu parer, el seu títol més memorable és "Pesadilla en Elm Street" (1984), que també va propiciar una franquícia progressivament infantil·litzada.
Parteix d'una idea enginyosa. Al dolent, el famós Freddy Krueger, l'havien cremat viu els pares de les seves víctimes; però això no l'impedeix aparèixer enmig dels somnis dels adolescents i assassinar-los mentre dormen.
El plantejament resulta eficaç per partida doble. El fet que els atacs del monstre vagin lligats al fet de somniar propicia escenaris onírics i justifica el barroquisme, a estones delirant, dels diversos crims; tanmateix, el fet que sigui impossible no dormir i no somiar crea una sensació d'indefensió que atrapa els personatges i, de retruc, el mateix espectador. Em va semblar una idea quasi tan rodona com la que va tenir George A. Romero quan va crear l'univers dels zombis, uns altres monstres als quals és molt difícil vèncer atès que ja estan morts i que es multipliquen perquè les víctimes passen a engrossir les seves files; la mort trenca el silenci i surt del seu reialme per reclamar els vius, és un concepte similar al mite dels vampirs però aquests fan menys por perquè són més singulars, fins i tot vulnerables. Freddy Krueger també torna d'entre els morts, penetra al nostre món per la porta falsa i ens ataca quan hauríem de sentir-nos més segurs, en braços de Morfeu.
dissabte, 23 d’abril del 2011
ESPECIAL SANT JORDI: LITERATURA CINEMATOGRAFICA # 2
Estic molt content dels regals que m'han fet les meves veïnes blocaires: La Carme, de Col·lecció de moments, m'ha regalat "El quadern gris", de Josep Pla, i l'Adriana, d'El meu racó :), "Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine", d'Albert Espinosa.
És Sant Jordi i jo també vull recomanar un parell de llibres. No renuncio a la meva especialitat i seran llibres de cinema. Però no us espanteu: res de totxos erudits; dos llibres de fàcil lectura i amb molt sentit de l'humor.
Mis problemas con Amenábar, de Jordi Costa i Darío Adanti (2009, Ediciones Glénat):
És en format de còmic, però això també és literatura. Un títol que tenia curiositat per llegir i vaig trobar finalment al Saló Internacional del Còmic de Barcelona, fa una setmaneta tot just.
Jordi Costa és un conegut crític de cinema i carrega contra Alejandro Amenábar, les seves pel·lícules i la influència perniciosa que han significat -en opinió de Costa- en el cinema espanyol. És un llibre divertidíssim però que convida a la reflexió, sobre allò que exposa i sobre l'abast de la missió del crític de cinema.
Podem estar més o menys d'acord amb el punt de vista de l'autor, que no oculta que els seus problemes amb Amenábar néixen d'una qüestió personal amb el director i amb algun dels seus col·laboradors pijos, com el que se'n va fotre de la seva presumpta lletjor quan el crític va anar a cobrir el rodatge de "Tesis" per encàrrec d'un programa de televisió. Podem estar més o menys d'acord amb la valoració que fa de les pel·lícules, que Costa troba infumables sense excepció; jo potser estic abduït -com la resta de mortals segons l'autor-, però "Abre los ojos" és encara un dels meus títols favorits. Probablement, la seva opinió sobre Amenábar com a professional i com a persona esdevé massa radical; i això ens porta a la pregunta que és la mare de totes les preguntes: quin dret té un senyor que potser sap escriure però que mai no ha demostrat que sabria dirigir una pel·lícula a desqualificar algú que es dedica a la feina dificilíssima de director de cinema.
Però la teoria de Jordi Costa segons la qual l'home a qui pretén desemmascarar és miserable i calculador i té una ambició desmesurada que supleix la seva manca de talent, està massa ben exposada com per no resultar inquietant. D'altra banda, la trajectòria professional d'Amenábar, que sembla que abordi reptes abans que pel·lícules, sobretot a partir de "Mar adentro", abonaria la tesi. I, després d'haver vist "L'escafandra i la papallona" (Julian Schnabel, 2007), m'adono que es pot fer un film sobre un individu atrapat en un cos immòbil sense necessitat d'afegir-hi missatges.
Cómo sobrevivir a una película de terror, de Seth Grahame-Smith (Alba Editorial):
Un altre llibre (aquest no és un còmic, però conté algunes il·lustracions) que fa riure molt. El títol respon de manera literal al seu contingut: potser estàs atrapat en una pel·lícula de terror i destinat a ser carn de psicòpata; llavors, el llibre és una guia per a la teva salvació, amb consells molt útils com no freqüentar els campaments d'estiu amb un índex molt elevat de ties bones, o abstenir-te de contestar el telèfon mentre fas de cangur. Bromes apart, l'autor demostra el seu coneixement exhaustiu dels mecanismes del cinema de terror modern, d'altra banda força recurrents.
Després d'haver-lo llegit, ja podeu anar a veure "Scream 4" i comprovar in situ que els protagonistes no ho han fet. I tenint en compte la nul.la originalitat del film, sembla que tampoc el director, Wes Craven, no hagi llegit el llibre de Seth Grahame-Smith, però això ja és més estrany perquè n'ha escrit el pròleg.
I si voleu veure una pel·lícula que parli del pas del temps, i "La noche", que vaig recomanar l'altre dia, us fa mandra perquè és de l'Antonioni i és una mica rotllo, "Scream 4" també us valdrà, amb els seus esforços patètics per estar al dia (referències constants a internet, els telèfons mòbils, etcètera) i l'aparició d'una Courteney Cox totalment recautxutada (impactant; qui avisa, no és traïdor).
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)