MONSTRUO

Del premi de Cannes al millor guió del 2024 passem al premi de Cannes al millor guió del 2023. Però "Monstruo", a pesar del títol, no és film de terror. Potser de suspens. 

El llibret és de Yuji Sakamoto i la direcció d'Hirokazu Kore-Eda, i podríem dir que tracta de problemes dels nens a l'escola, com el bullying, i que estaria a mig camí de "Sala de profesores" i "Close" (ambdues comentades al bloc). També trobem reminiscències de "Rashomon"; fins i tot d'altres films de Kore-Eda que parlen de la veritat i de la dificultat d'accedir-hi; en aquest cas, potser ens aproparem a la veritat després d'escoltar tots els protagonistes d'aquesta tragèdia fruit de malentesos i de prejudicis: la mare vídua, els professors i la directora de l'escola, i, finalment, els nens, víctimes o botxins. No us explicaré el final d'un film apassionant i afegiré només que cal tenir presentes algunes creences dels japonesos, com tot allò que fa referència al budisme i a la reencarnació.

LA VERDAD

"La verdad" (2019) també és una pel·lícula francesa, tot i que el director és japonès: un vell conegut nostre, el gran Hirokazu Kore-Eda. Però ni el director ni la presència del nord-americà Ethan Hawke afecten l'essència d'un film que fa olor de croissant. Tenint de protagonistes a dues grans dames com Catherine Deneuve i Juliette Binoche, no podia ser d'altra manera (tot i que la segona ja ha aparegut en títols dirigits per orientals). Però l'aroma s'estén a molts altres aspectes: la reunió familiar en una casa amb un gran jardí, els esmorzars i els sopars, un to que oscil·la constantment entre el drama psicoanalític i la comèdia lleugera, o la mateixa trama, no excessivament original, al voltant d'una actriu de certa edat i de caràcter una mica complicat que acaba d'escriure una autobiografia en la qual, tanmateix, sembla haver mentit sobre moltes circumstàncies d'una vida que s'assembla a una de les seves interpretacions, tot plegat una impostura que fa que tothom se n'allunyi i que pagui amb solitud la seva manca d'empatia. Però també ens adonem que la filla menteix quan vol ser sincera i que els records la traeixen.

A més, hi ha el rodatge d'un film de ciència-ficció que fa de mirall dels traumes de mare i filla. En fi, que "La verdad" podria venir signada per Olivier Assayas i ho trobaríem perfectament normal.

Només després d'un examen més atent veurem que els temes predilectes del cinema del nipó conflueixen en aquesta obra, una mica desequilibrada però interessant: les relacions familiars, per descomptat; però també les dificultats per accedir a la veritat (recordem "El tercer asesinato").

UN ASUNTO DE FAMILIA

Kirin Kiki també apareix a "Un asunto de familia" (2018); però això no és estrany perquè ja havia treballat en uns quants films d'Hirokazu Kore-Eda. Aquí, el director japonès insisteix en el seu tema predilecte: la institució familiar. Tot i que la família en qüestió és tan atípica com el Japó que contemplarem, molt allunyat de la imatge de país benestant a què estem acostumats.

No és el mateix ser pare que exercir de pare (o mare), ni és el mateix ser una família que actuar com a tal. Això és el que Kore-Eda ens vol dir en aquest film excel·lent (flamant Palma d'Or a Cannes), en què demostra la seva capacitat per retratar el conjunt -el nucli familiar, arraulit al voltant dels fideus i dels futons- i l'individu, des d'un punt de vista narratiu o estrictament visual, combinant els plans generals a l'estil del mestre Ozu amb primers plans dignes de Bergman.

EL TERCER ASESINATO

No sé si és el més adient en aquests dies que anem servits de judicis, almenys des de la ràdio i la televisió, però no puc deixar de recomanar aquest thriller judicial del japonès Hirokazu Kore-Eda. Tot i que, acostumats com estem a la versió nord-americana del gènere, "El tercer asesinato" (2017) es presenta com una peça força atípica. Hi ha algunes sorpreses, com és preceptiu, però no sempre a la sala de judicis, i la veritat que usualment emergeix en el tram final, aquí esdevé més esquiva. No és la solució a l'enigma d'un homicidi el que interessa, sinó la fascinació que l'advocat defensor sent cap al presumpte criminal.

A primer cop d'ull, hom diria que Kore-Eda es pren un respir enmig dels drames familiars que l'han fet justament famós. Però "El tercer asesinato" també parla de relacions paterno-filials: entre l'advocat i la seva filla; entre l'advocat i el seu pare; entre la víctima i la seva filla; o la relació entre la filla de la víctima i l'acusat, qui sembla haver exercit de pare adoptiu o, si més no, d'àngel justicier.

DESPUÉS DE LA TORMENTA

La primera meitat de "Después de la tormenta" (Kore-Eda Hirokazu, 2016), se centra en un personatge solitari, un escriptor fracassat que treballa d'empleat en una agència de detectius i es juga el sou -i el sobresou- a les curses de cavalls. Però la imminència del tifó a què fa referència el títol del film serveix per unir, si més no durant unes hores, el nucli familiar que s'havia vist disgregat a causa del mal cap del protagonista; i aquí Kore-Eda es troba còmode i ens serveix més moments de gran cinema i uns diàlegs que atorguen consistència i profunditat a una trama molt elemental.

NUESTRA HERMANA PEQUEÑA

En anteriors ressenyes sobre pel·lícules d'Hirokazu Kore-Eda, havíem afirmat la rellevància de les relacions paterno-filials en els seus arguments. "Nuestra hermana pequeña" (2015), inspirada en el manga "Umimachi Diary", no és una excepció, tot i que, en aquest cas, el pare només és present en el record, doncs el film comença amb la seva mort, quan ja portava anys absent després d'abandonar la seva dona i les seves tres filles. Elles -la gran, sobretot- li guarden certa rancúnia, però no més que a una mare immadura que també les va deixar, incapaç d'enfrontar-se a la nova situació. Nogensmenys, no dubten a l'hora d'adoptar la filla que el pare va tenir amb la dona per qui els va plantar, una noia senzilla i amable que anirà a conviure amb elles a l'antiga casa familiar. La decisió sembla una demostració de bondat, però les coses poden no ser tan senzilles.

Com a "Still Walking", els rituals quotidians no aconsegueixen ocultar el passat i els retrets, però sí que contribuiran a reconduir els sentiments, a través de molts moments plens de tendresa que Kore-Eda filma amb la naturalitat i alè poètic dels grans mestres.

DE TAL PADRE, TAL HIJO

El gener de 2011 vaig parlar en aquest bloc de "Still Walking", i deia el següent:

"La institució familiar i les relacions paterno-filials constitueixen una temàtica recurrent al cinema japonès, des de Yasujiro Ozu fins a Shin-Chan. Kore-Eda Hirokazu ... és un nom a retenir del cinema nipó recent".

Després de veure "De tal padre, tal hijo" (2013), em reafirmo en la meva opinió. Kore-Eda Hirokazu (també es pot dir a l'inrevès) és un director excel·lent. La història de dues famílies, una d'elles molt pija i l'altra més modesta però més feliç, que reben la notícia sorprenent que els seus fills respectius, de sis anys d'edat, van ser intercanviats en néixer ofereix moltes possibilitats; i Kore-Eda les aprofita totes sense forçar el dramatisme en cap moment, confiant només en la sinceritat i comprensió de la seva mirada sobre aquests nens i aquests pares dividits en el sentit més ampli de la paraula.

STILL WALKING

La institució familiar i les relacions paterno-filials constitueixen una temàtica recurrent al cinema japonès, des de Yasujiro Ozu fins a Shin-Chan.

Kore-Eda Hirokazu, el director de "Still Walking" (2008), és un nom a retenir del cinema nipó recent. La lleu història de la visita que fan dos germans, acompanyats per les seves respectives famílies, als seus pares, en el quinzè aniversari de la mort del primogènit, crea emoció a partir de la senzillesa. Els rituals quotidians omplen les hores però no impedeixen que una realitat farcida de dolor i de retrets s'acabi imposant. Si no fos per l'epíleg, que esdevé massa obvi, parlaríem d'una obra mestra.