LA TRAMA FENICIA

Wes Anderson, després d'històries més corals a "La crónica francesa" i "Asteroid City"-, torna a l'esquema d'una família que cerca el seu retrobament a "La trama fenicia" (2025); una família teòricament extensa, tot i que l'assumpte de l'herència i d'un darrer llegat, força controvertit, es dirimirà entre el pare (Benicio del Toro), un multimilionari excèntric i potser no gaire escrupolós, i una filla (Mia Threapleton) que vol ser monja i ajudar els desfavorits. Enmig, un tutor enigmàtic interpretat per Michael Cera. 

Això no impedeix una llarga galeria de secundaris que inclou els actors que darrerament intervenen als films del realitzador: de Benedict Cumberbatch a Scarlett Johansson, passant per Tom Hanks i Bryan Cranston; Bill Murray també apareix fent de Déu en el millor gag de la pel·lícula. 

Però convé dir que l'emotivitat que sorgia dels primers treballs del realitzador resulta en aquest cas ofegada tant pel hieratisme característic dels seus treballs com pel surrealisme de les situacions, sense que l'estructura en forma de relat d'aventures serveixi d'al·licient.

ASTEROID CITY

"Asteroid City" (Wes Anderson, 2023) és una proposta més aviat marciana, i no ho diem perquè aparegui un alienígena. 

El realitzador ofereix un nou passeig per iconografies familiars i, alhora, inventades, en aquest cas un petit poble en un desert dels Estats Units on va caure un meteorit i es duen a terme proves atòmiques (som a l'any 1955). Un repartiment coral amb més estrelles que al firmament interpreta els personatges ja habituals en el cinema d'Anderson, des d'un narrador omniscient (Bryan Cranston) fins als joves excèntrics que presenten treballs per a un concurs escolar sobre fenòmens astronòmics, i no tan joves però igualment excèntrics que obtenen fotografies de marcians i d'estrelles de Hollywood despullades, passant per l'autor (Edward Norton) i el director (Adrien Brody) de l'obra de teatre que aparenta ser tot plegat, qüestió que permet novament un joc de caixes xineses, alternança entre blanc i negre i colors primaris, imatge real i animació. En fi, tot allò que vaig dir sobre "La crónica francesa" (2021) també val per a aquesta nova filigrana, fascinant, esgotadora.

EN CURT

La pregunta no és d'on li va venir a Almodóvar la idea de fer un curt (mitja hora) que pretén ser el western gai definitiu, sinó com va entabanar dos bons actors americans com Ethan Hawke i Pedro Pascal per protagonitzar aquesta "Extraña forma de vida" (2023), que no seria una mala pel·lícula si poguéssim trobar-li una raó de ser. 

Hi ha una història d'amor amb un passat (el flash-back en què disparen sobre les botes de vi resulta innecessari), cavalcades al desert i un enfrontament armat a tres bandes. Però Almodóvar no és ni Sergio Leone ni Tarantino. Almodóvar és Almodóvar i, darrerament, abusa de les frivolitats. 

Encara en format de curtmetratge, em va semblar més brillant l'aportació (o aportacions) de Wes Anderson, de qui Netflix presenta quatre breus adaptacions de relats de Roald Dahl, totes del 2023: "La maravillosa historia de Henry Sugar", "El cisne", "El desratizador" i "Veneno". 

Anderson ja havia demostrat la seva desimboltura en el format curt ("Hotel Chevalier", del 2007, és enlluernadora) i ja havia adaptat Dahl a "Fantástico Sr. Fox" (2009). Als curts que presenta Netflix, opta per un recurs (assajat a "El gran hotel Budapest") que consisteix a fer que un narrador -i la resta de personatges- expliqui -expliquin- la història, talment com si ens llegissin el conte, dirigint-se a la càmera mentre Anderson juga amb els decorats, ara més que mai, com si fossin les pàgines d'un llibre infantil. Tot i que els relats resulten més aviat inquietants, ja siguin l'epopeia d'un anglès decidit a veure-hi sense fer servir els ulls ("La maravillosa historia de Henry Sugar"), un cas de bullying més aviat tràgic ("El cisne"), una història sobre un estrany caçador de rates ("El desratizador") o l'anècdota plena de suspens sobre un oficial britànic a l'Índia colonial assetjat per una serp verinosa ("Veneno"). Pel meu gust, els millors són el primer i el darrer, ambdós protagonitzats per Benedict Cumberbatch; però tots els magnífics actors convocats (Ralph Fiennes, Ben Kingsley, Dev Patel, Rupert Friend, Richard Ayoade) s'acoblen perfectament al joc que Anderson ens proposa i, a pesar del hieratisme, propiciat per la fórmula i per l'estil del realitzador, aconsegueixen interpretacions d'una perfecció extraordinària.

LA CRÓNICA FRANCESA

Semblava difícil que l'estil cartesià, ja inconfusible, de Wes Anderson pogués sublimar-se, anar una mica més enllà. No obstant això, ho aconsegueix amb "La crónica francesa", film de caràcter episòdic en què cada capítol representa una secció de la revista que uns nord-americans -capitanejats per l'inevitable Bill Murray- editen a França, en la imaginària ciutat d'Ennui, que s'assembla molt a un París etern, com el que apareixia a "Mon oncle", de Tati, títol homenatjat explícitament. Tots els actors (els de sempre i algun més en un repartiment d'autèntic luxe) subactuen o sobreactuen; la informació -rellevant o irrellevant, tant-se-val- que transmeten imatges, decorats (s'hi deuen haver gastat una fortuna), diàlegs i veus en off resulta aclaparadora; les estructures de caixes xineses, les composicions simètriques, el caràcter surrealista de les situacions, els interludis en blanc i negre o els fragments en animació, componen una obra quasi esgotadora, en tot moment fascinant. Wes Anderson en estat pur, creador d'un univers personalíssim que, curiosament, s'inspira en personatges i publicacions ben reals, que ens apropen a una imatge idealitzada de l'Europa del segle XX, secretament admirada pels americans. L'episodi del maig (març en la pel·lícula) del 68 és el més agraït en una obra sens dubte brillant però que demana certa complicitat en l'espectador (aviso).

ISLA DE PERROS

Després de "Fantástico Sr. Fox", Wes Anderson torna a l'animació i canvia guineus per gossos a "Isla de perros" (2018).

El director ens transporta a un Japó de manual, alhora distòpic, en què un alcalde amb cara de pocs amics vol afermar el seu poder a costa dels gossos, presumptes portadors de malalties i expulsats a una illa plena d'escombraries com a pas previ al seu extermini, més o menys com feien els nazis amb els jueus. Un nen, afillat de l'alcalde, viatja a l'illa en qüestió per retrobar la seva mascota entre la resta d'animals, que parlen en anglès a diferència dels humans a qui entenem només fragmentàriament. Finalment, s'imposarà la humanitat (no els homes, insistim, sinó la humanitat, també present en els gossos de carrer o en d'altres que han hagut de recórrer al canibalisme obligats per les circumstàncies).

Si Anderson ja és un director de culte, aquest pot ser el seu film més de culte, perfecte i eteri, tendre i estrany.

ACADEMIA RUSHMORE

Max Fischer, el protagonista d'"Academia Rushmore" (1998) és excèntric i és un geni emprenedor, precoç autor teatral (té catorze anys) i un outsider que, incapaç d'adaptar-se al món, vol que el món s'adapti a ell, organitzant esdeveniments i impulsant projectes de tota mena, per exemple construir un aquari al campus de l'elitista Acadèmia Rushmore per guanyar-se l'amor de la professora Rosemary Cross, atreviment que li costarà l'expulsió i l'ingrés en una escola pública. L'amistat amb un milionari, en el fons tan inadaptat com ell mateix, propiciarà el conflicte i la seva solució.

El segon llargmetratge de Wes Anderson, amb la col·laboració d'Owen Wilson en el guió, protagonitzat per Jason Schwartzman i Bill Murray, no és tan cartesià formalment com ho són els darrers però comparteix la seva tendresa i l'amor cap a uns personatges que cerquen l'ordre enmig del caos i volen construir un univers a la mida dels seus somnis.

EL GRAN HOTEL BUDAPEST

Un escriptor narra la història que algú li va narrar sobre un conserge eficient i carismàtic que també té moltes històries per explicar, quasi tantes com cambres tenia el Gran Hotel Budapest, establiment magnífic que s'assembla a una casa de nines i que aquesta pel·lícula estructurada com les nines russes situa en una Europa de l'Est de l'any 1932 que només existeix en les postals antigues i en la imaginació desbordada d'un Wes Anderson que se supera a si mateix mentre homenatja a la seva manera l'univers de Stefan Zweig i aconsegueix que tots els plans d'"El gran hotel Budapest" siguin obsessivament simètrics. Tot plegat, és deliciós com els pastissos de Mendl's.

MOONRISE KINGDOM

"Moonrise Kingdom", de Wes Anderson, té un argument força senzill: Un campament de boy-scouts l'any 1965, en una illa de Nova Anglaterra; un dels nens scouts fuig amb una nena que viu amb la seva família en una casa prop del far; el cap dels escoltes (Edward Norton), el sheriff (Bruce Willis), els pares de la nena (Frances McDormand i Bill Murray) i una funcionària dels serveis socials (Tilda Swinton) proven de retrobar-los mentre ells viuen el seu primer amor enmig de la natura, amb música de Françoise Hardy.

L'argument és senzill però els personatges són plens de matisos, tristos la majoria per les ferides del passat (fins i tot els nens protagonistes), rebels a la seva manera. I tot això ho descobrim a través d'uns diàlegs minimalistes, molt ben escrits per Anderson i Roman Coppola, i una posada en escena d'una estilització absoluta; els travellings de "Fantástico Sr. Fox", "Viaje a Darjeeling" i "Life Aquatic" són omnipresents, però el rigor en l'estructura no exclou en cap moment una mirada romàntica i poètica; l'ambientació d'època és perfecta però no exclou el surrealisme ni la fantasia. Anderson barreja molts registres i aconsegueix un resultat que només li pertany a ell, com els millors directors-autors, com feia Tim Burton la dècada passada.

FANTÁSTICO SR. FOX

Pot sorprendre que Wes Anderson hagués adaptat un relat de Roald Dahl ("Charlie y la fábrica de chocolate") i encara més que n'hagués fet un film d'animació (en entranyable stop-motion, res de digital 3D i coses d'aquestes), però el cert és que "Fantástico Sr. Fox" (2009) no és gaire diferent de les seves propostes precedents en imatge real, i la família del senyor Fox, una guineu periodista que no pot resistir-se a la seva vocació de robar gallines malgrat la promesa que li va fer a la seva esposa, no és gaire diferent de les famílies que apareixen a "Viaje a Darjeeling" (2007), "Life Aquatic" (2004) o "Los Tenenbaums: una familia de genios" (2001), excèntriques en aparença, embarcades en projectes insòlits, però amb els problemes típics de la classe mitjana. D'altra banda, l'animació permet a Wes Anderson sublimar algunes figures d'estil, especialment els travellings laterals que recorren amb els personatges uns decorats juxtaposats, com els vagons del tren de "Viaje a Darjeeling", aquí les estances del refugi soterrani de la guineu i els seus amics (doblats, com no podia ser d'altra manera, per Bill Murray, Jason Schwartzman, Owen Wilson; George Clooney i Meryl Streep posen la veu a la parella protagonista).