PERFECT DAYS

Ja feia temps que Wim Wenders no aconseguia un títol de ficció decent i ho aconsegueix amb "Perfect Days" (2023), història minimalista sobre un senyor solitari que viu a Tòquio tot content netejant vàters públics i dedicant les escasses estones lliures a fotografiar arbres i llegir llibres de segona mà. 

Amb una banda sonora amb molts hits dels setanta que el personatge més boomer imaginable (es pensa que Spotify és una botiga de discos) escolta en velles cintes de casset al vehicle amb què volta per la megaciutat, "Perfect Days" ens recorda la facilitat de Wenders per retratar escenaris més o menys exòtics que recorren els seus nàufrags sentimentals, del protagonista de "Paris, Texas" al d'"Alicia en las ciudades", igualment aficionat a la fotografia i a cercar poesia en el que és quotidià; i malgrat no sigui el seu darrer film una road movie convencional; en certa manera, tot el contrari: un elogi de la vida retirada i rutinària.

EL AMIGO AMERICANO

En el centenari del naixement de l'escriptora de novel·la negra Patricia Highsmith, comentarem "El amigo americano", dirigida per Wim Wenders el 1977. 

Potser no és la més coneguda de les diverses adaptacions cinematogràfiques de la seva obra però el film va ser un gran èxit del cinema europeu a l'època i va situar el nom del seu director al capdavant dels representants del Nou Cinema Alemany (*). Narra l'aventura d'un humil fabricant de marcs (Bruno Ganz), presumptament molt malalt, a qui uns gàngsters encarreguen un parell d'assassinats: ell els ofereix un crim sense mòbil aparent, anònim en el sentit més estricte de la paraula; a canvi, rebrà uns diners que permetran a la seva família subsistir quan ja no hi sigui. En certa manera, s'assembla a l'argument de "Breaking Bad". 

L'acció ens porta de Nova York a Hamburg i d'allà a París i conté moments de pur cinema, especialment els dos assassinats. El segon, que transcorre en un tren, recorda visualment alguns moments de Hitchcock; però les referències al cinema nord-americà s'estenen a l'elecció d'alguns secundaris (Nicholas Ray i Samuel Fuller en el repartiment). I l'amic americà del títol, un Tom Ripley ja una mica madur, és en Dennis Hopper amb barret de cowboy.

(*) El cinema alemany, tan de moda els anys setanta, sembla haver desaparegut del mapa. Tret que considerem cinema els telefilms d'aquesta nacionalitat que la televisió pública catalana sembla haver comprat a pes i que amenitzen les migdiades del cap de setmana.

TODO SALDRÁ BIEN

Després de la magnífica "La sal de la tierra", Wim Wenders torna a la ficció amb "Todo saldrá bien" (2015).

Què podem dir d'aquesta pel·lícula? Està ben realitzada, especialment en l'escena de l'atropellament, molt ben resolta des del travelling que segueix l'escriptor i el nen que caminen cap a la casa fins al pla general que tanca la seqüència. Però desconeixem perquè Wenders ha volgut dirigir una història que podria ser perfectament un telefilm de sobretaula o perquè, a més, ho ha fet en 3-D (un format que tenia un sentit en el seu documental sobre Pina Bausch però... aquí?). I ja està. Tres actrius fotogèniques en busca d'un personatge (Rachel McAdams, Charlotte Gainsbourg, Marie-Josée Croze) i un James Franco catatònic, probablement esgotat després de rodar una mitjana de quinze pel·lícules l'any (vegeu Imdb).

LA SAL DE LA TIERRA

Wim Wenders és famós pels seus films de ficció, entre els quals títols tan emblemàtics com “Alicia en las ciudades” (1974), “El amigo americano” (1977), “Paris, Texas” (1984) o “El cielo sobre Berlín” (1987). Pero també ha conreat el documental, especialitzant-se en el retrat d’altres realitzadors o d’artistes d’altres disciplines que poden ser complementàries amb el cinema i establint-hi (amb els artistes i amb la seva obra) una mena de diàleg en imatges. Tenim els casos de “Relámpago sobre agua” (1980), sobre Nicholas Ray, “Buena Vista Social Club” (1999) i “The Soul of a Man” (2003), sobre diversos músics, i tenim “Pina” (2011), sobre Pina Bausch i les seves coreografies.

A “La sal de la tierra” (2014), Wenders s’apropa a la figura del fotògraf brasiler Sebastiao Salgado, amb la col·laboració en la realització del fill de l’artista, Juliano Ribeiro Salgado. Amb sàvia modèstia, el director alemany deixa parlar en tot moment al fotògraf i a la seva obra, extraordinària.

Els clarobscurs de la fotografia en blanc i negre de Salgado mostren el planeta i els seus habitants com si es tractés de l'infern de Dante. Masses humanes que s'amunteguen com formigues en un formiguer, intentant extraure or d'una mina a cel obert immensa, a Brasil; bombers canadencs que es mouen com ombres entre les flamerades dels pous de petroli de Kuwait incendiats per Saddam Hussein. I, sobretot, el drama dels refugiats; Salgado viatja a Eritrea i fotografia la gent que es mor de gana, els nens que es moren de gana en braços dels seus pares... a finals del segle XX; Salgado viatja a Iugoslàvia i fotografia l'odi i el genocidi... en ple continent europeu a finals del segle XX; Salgado viatja a Ruanda: fotografia excavadores de fabricació francesa que s'utilitzen per poder moure les piles de morts; segueix fins la selva 250.000 refugiats i veu com es moren literalment de gana tots ells. Tot això, a la darrera dècada del segle XX. La mirada del fotògraf ens fa conscients de la nostra ceguesa. Sembla impossible que haguem pogut viure feliços i contents mentre la gent moria per milions en condicions tan miserables.

El fotògraf deixa de creure en la gent i, després d'una etapa de depressió i desconcert, troba un sentit a la seva vida i a la seva tasca com a fotògraf retornant als orígens ("Gènesis" és el títol del seu darrer gran projecte). Fotografia racons del planeta desconeguts, animals i homes que conserven una innocència primitiva. I es dedica a plantar arbres, per milions, en la hisenda deforestada de la seva família.

"La sal de la tierra" és una pel·lícula necessària. Hauria de ser de visió obligatòria.

VIATJAR AMB CANALLA

L'alemany Wim Wenders va conrear en almenys dues ocasions un gènere tan nord-americà com és la road movie.

La primera, l'any 1974, amb "Alicia en las ciudades". El viatge -no podia ser d'altra manera- comença als Estats Units, però després ens portarà a Europa: a Amsterdam, a Wuppertal i a Munich, passant per algunes ciutats de la Conca del Ruhr. El viatge simbolitza l'estat d'ànim del protagonista (Rüdiger Vogler), un periodista una mica desorientat. A Nova York, una compatriota li ha encolomat la seva filla, la petita Alícia (Yella Rottländer), i, un cop a Alemanya, ha de portar-la a la casa de la seva iaia, però ni sap on és ni la nena ajuda gaire; de manera que es mouen en cercles parant en hotels impersonals, cafeteries i restaurants de mala mort, referències sense més importància que alguna amant ocasional, les fotografies que fa amb la seva Polaroid i les notes que escriu en la seva llibreta. Només l'amistat amb l'Alícia acaba tenint un sentit; ell és lacònic i una mica bipolar i la nena tampoc no és especialment simpàtica, però la seva convivència forçada els uneix d'una manera molt especial. Wenders ho narra amb estil gairebé documental, ajudat per la fotografia esplèndida en blanc i negre de Robby Müller; no es tracta de distanciament dramàtic, sinó de pudor; i aquí és on es nota que és una pel.lícula europea, perquè un film nord-americà amb nen incorporat buscaria la llàgrima i/o el somriure de l'espectador en cada escena.

"Paris, Texas" (1984), en la seva segona meitat, la que és pròpiament una road movie en què el protagonista (Harry Dean Stanton) viatja amb el seu fill (Hunter Carson) a la recerca de la mare (Nastassja Kinski), és més pròdiga en moments simpàtics i també dramàtics. Però aquestes emocions flueixen amb naturalitat; i la llarga escena final, quan el pare rememora la seva història emparat en l'anonimat del peep show, encongirà el cor de l'espectador més curtit sense necessitat de més subratllats que l'expressió desconcertada de la Kinski mentre intenta veure la cara del seu interlocutor a través del mirall. Els paisatges de l'Oest dels Estats Units fotografiats -ara, en color- per Robby Müller i la música de Ry Cooder fan la resta.