AD ASTRA

"Ad Astra", dirigida per James Gray i protagonitzada pel seu amic Brad Pitt (molt treballador darrerament), amb la contribució de Donald Sutherland i Tommy Lee Jones, que ja havien fet d'astronautes veterans a "Space Cowboys" (Clint Eastwood, 2000), aparenta ser una barreja de "2001" (viatge a la Lluna en un vol comercial, seguit d'un viatge als confins de l'univers conegut a la recerca d'un enigma) i "Apocalypse Now" (versiona lliurement "El Cor de les Tenebres"). Però Gray és més fidel a si mateix d'allò que pot semblar a primera vista i el seu darrer treball forma un díptic amb la precedent "Z, la ciudad perdida" (2016): llavors era un viatge a territoris inexplorats de l'Amazònia, ara és un altre viatge, tan temerari com aquell, al llindar del sistema solar. No són dues pel·lícules gaire diferents, tot i que "Ad Astra" es permet algunes llicències de cara a la taquilla; i les relacions més o menys complicades entre pares i fills ja havien estat abordades en la mateixa "Z, la ciudad perdida" i altres títols del director ("La noche es nuestra" -2007-).

LA NOCHE ES NUESTRA

Arran del meu post sobre "El sueño de Ellis", l'amic Pedro de Conexión Travis Bickle  comentava que la millor pel·lícula de James Gray era "La noche es nuestra" (2007).

Quasi li he de donar la raó.

La pel·lícula també ens fa viatjar en el temps sense sortir de la ciutat de Nova York i ens situa a l'any 1988, quan els carrers eren un infern a causa de la droga. Joseph Grusinsky (Mark Wahlberg) i el seu pare (Robert Duvall) són policies. El germà (novament Joaquin Phoenix), en canvi, es guanya la vida fent d'encarregat d'un club nocturn freqüentat per narcotraficants; viu molt bé i té una nòvia molt guapa (Eva Mendes), però la història familiar li complicarà l'existència.

"La noche es nuestra" és un thriller impecable, esplèndidament realitzat. Gray, com ho fan els bons directors, narra en imatges. En les dues primeres escenes, al club nocturn i després a l'ensopida festa dels policies de Brooklyn, il·lustra perfectament el contrast entre els dos mons. El color vermell és el de la nit i el blau és el color dels policies. L'ús del color és encara més sofisticat en les seqüències d'acció, filmades consecutivament en vermell (el tiroteig al cau dels dolents), gris (la persecució dels cotxes sota la pluja) i verd (el final).

Però el film funciona igualment bé en el seu vessant de drama familiar. Els dos germans són personatges controvertis i, com passa a "El sueño de Ellis", al final resulten molt diferents de com semblaven en un principi. Joaquin Phoenix fa una interpretació senzillament extraordinària. Director i actor ens submergeixen en un conflicte ple de matisos i Gray demostra, com feia a "Two Lovers", la seva capacitat de transcendir un esquema argumental senzill.

EL SUEÑO DE ELLIS

Després de la magnífica "Two Lovers", James Gray aborda el seu projecte més ambiciós amb "El sueño de Ellis" (2013).

Ens trobem a Nova York, l'any 1921. Milers d'immigrants arriben a l'illa d'Ellis cercant un futur i, entre ells, dues germanes poloneses, Ewa i Magda. La segona és confinada a causa de la tuberculosi i la primera podrà trepitjar Manhattan gràcies a l'ajuda d'un pinta que li buscarà feina però no precisament de costurera.

Una fotografia (de Darius Khondji) i ambientació excel·lents i la temàtica recorden poderosament les escenes al Lower East Side d'"El padrino II". El to melodramàtic i els ulls enormes de Marion Cotillard remeten als estereotips del període mut. Però "El sueño de Ellis" vol tenir personalitat pròpia i no és tant un fresc històric, tot i la denúncia d'una societat cínica i corrupta, com un estudi de personatges contradictoris. Bruno (Joaquin Phoenix, actor fetitxe de Gray), és el macarró jueu a qui li toca el paper de malvat, però acabarà intercanviant amb l'Ewa el paper de víctima i resultarà ser el més honest en aquest drama en què els diners i les passions assenyalen el destí tràgic dels seus protagonistes.

TWO LOVERS

Leonard, un xicot de Brooklyn amb trastorn bipolar (magnífic Joaquin Phoenix) es troba davant de dos camins a seguir: dirigir la tintoreria de la família i fusionar-la i fusionar-se ell mateix amb la Sandra, una noia jueva encantadora (Vinessa Shaw); o bé fer-se fotògraf i fer-s'ho amb la Michelle, la veïna (Gwyneth Paltrow). La segona opció és més atractiva, però també més complicada: la rossa abusa dels estupefaents i de les amistats pijes; potser ni tan sols no és jueva.

Amb aquest punt de partida relativament senzill, James Gray factura una de les millors pel·lícules que haureu vist els darrers anys: "Two lovers" (2008); exquisida, plena de matisos, sincera i romàntica, molt ben interpretada i amb una banda sonora en què tots els sons -no només la música, també excel·lent- tenen la seva importància. A tall d'exemple, citem l'escena en què, mentre Michelle i el nòvio pijo són a la llotja que el seu bufet d'advocats té en propietat al Metropolitan Opera House, Leonard es consola escoltant també òpera al seu reproductor de cedés, amb el soroll de fons del veïnat.