F1

No s'han complicat la vida a "F1". Joseph Kosinski, el realitzador de "Top gun: Maverick" repeteix l'argument canviant els avions pels monoplaces de la Fórmula 1 a què al·ludeix el títol, amb l'innecessari afegitó "La película". O potser sí que calia aclarir que és una pel·lícula de ficció, ja que sembla un reportatge promocional, amb curses reals i constants cameos de pilots, i tones de product placement. 

En fi, com dèiem, la història és la de sempre: un senyor (Brad Pitt) que va ser una promesa fa trenta anys i va perdre la seva oportunitat a causa d'un greu accident, potser propiciat per ser un temerari, com que no té res millor a fer, accepta la proposta d'un vell amic (Javier Bardem) per pilotar a la seva escuderia, no tant per guanyar curses com per aclarir per què van últims i per ensenyar maneres a un jove pilot amb molt talent però nul·la experiència. Tothom se'n fot perquè és vell, però demostrarà que no ha perdut perícia ni intel·ligència al volant; i, a part de descobrir com poden millorar els vehicles perquè no s'estampin a cada corba, es lligarà la noia que els dissenya, a qui també qüestionen per ser dona en un món de mascles alfa.

Hi ha un capitalista que exerceix de dolent, reflexions sobre l'amistat i el treball en equip, emocions sobre la pista i, sobretot, molta parafernàlia automobilística, que permetrà que Kosinski torni a demostrar que està molt dotat per a les escenes de màquines en acció; per a la resta, un aprovat justet.

JURASSIC WORLD: DOMINION

El presumpte darrer lliurament de la nissaga dels dinosaures no està a l'altura dels títols precedents. És inferior al signat per Bayona i també al que va ser dirigit pel mateix Colin Trevorrow. 

Molta acció i poc suspens. La primera meitat sembla una aventura de James Bond (només cal veure les escenes a Malta) amb dinosaures pel mig; i també la segona, que transcorre al cau del dolent enmig dels Alps, i que esdevé interminable, confusa i, alhora, previsible. I la voluntat de reunir els protagonistes de la segona part de la sèrie (Chris Pratt, Bryce Dallas Howard) amb els de la primera (Laura Dern, Sam Neill, Jeff Goldblum) pot semblar entranyable però a mi em recorda les produccions Marvel (molt presents a casa ara que el petit s'ens ha enganxat a Disney), en què la manera d'atraure el públic consisteix a reunir cada vegada més superherois venjadors i més malvats en històries intercanviables més llargues que un dia sense pa. Com diem, tot està ja vist i tot funciona per acumulació; les reunions familiars i els missatges ecologistes només convoquen la nostra indiferència i l'única caricatura que té certa gràcia recau en el personatge del dolent, un visionari a l'estil d'Elon Musk i similars que té el final que es mereix: servir d'esmorzar als dinosaures (fins i tot en això m'ha recordat el científic de la molt més divertida "No mires arriba"). 

Ens vol prevenir Hollywood sobre aquests mad doctors del segle XXI, barreja de científics i empresaris sense escrúpols? Precisament també he pogut veure a Netflix "Spiderhead", dirigida aquest mateix any per un hiperactiu Joseph Kosinski en què un pèrfid però simpàtic Chris Hemsworth assaja tota mena de drogues de disseny i fa servir Miles Teller (recordem que també apareixia a "Top Gun: Maverick") de conillet d'índies. Per cert, també és bastant dolenta.

TOP GUN: MAVERICK

No tinc gaire clar que "Top Gun: Maverick" (Joseph Kosinski, 2022) sigui -com el film del 86 segons la lectura d'en Tarantino- la història d'un paio en conflicte amb la seva homosexualitat. Ho podria ser, sí: els joves aviadors el fan fora del bar on beuen cervesa, juguen al billar i toquen el piano perquè és un vell i un antipàtic; però, per circumstàncies de la vida, Cruise tornarà a lluir muscle i bronzejat al costat dels seus ara deixebles, també musculosos i bronzejats, mentre fan veure que juguen a rugbi a la platja al capvespre. En qualsevol cas, l'operació nostàlgia és prou evident: l'argument és calcat del de la primera pel·lícula, hi ha homenatges a Val Kilmer (amb una impúdica referència al seu càncer de gola) i al malaguanyat Tony Scott, citat en els crèdits finals, i escenes idèntiques, des de les inicials al portaavions, l'esmentada seqüència a la platja o les anades i vingudes en moto per visitar la nòvia heterosexual (Jennifer Connelly substituint una Kelly McGillis que no porta tan bé l'edat com l'incombustible Cruise). Res de nou sota el sol i un retorn als anys vuitanta que comporta un gairebé incomprensible nou èxit de taquilla. 

Si més no, i que Tony Scott em perdoni des del cel, les seqüències aèries estan més ben filmades i explicades.

AFTER EARTH

Quan vaig comentar "Airbender: El último guerrero" (2010) ja vaig haver d'especular sobre el fet que un director tan bo com M. Night Shyamalan -li hauré de dedicar alguna retrospectiva perquè els més joves em creguin- havia fet una pel·lícula tan fluixa. I acabava desitjant que no fes més passos en fals.

Però reincideix a "After Earth" (2013), una pel·lícula de ciència-ficció ambientada en un planeta Terra evacuat i ja inhabitable per a la raça humana, tot i que està ple de vida. Bé, resulta que l'invent l'ha produit en Will Smith per veure si espavila el seu fill Jaden; al film també fan de pare i fill, el primer un ranger del futur molt experimentat i força sever que també vol espavilar el noi i en té l'oportunitat quan cauen a La Terra per accident.

Algunes de les imatges del film tenen l'aroma dels clàssics del gènere d'aventures. Però, com passava a "Airbender", Shyamalan es veu incapaç de superar els obstacles d'un guió insuficient i d'uns personatges antipàtics.

I he vist fa poc "Oblivion" (Joseph Kosinski, 2013), que també és un film de ciència-ficció post-apocalíptic protagonitzat per una estrella al llindar de la decadència, Tom Cruise en aquest cas. No és res de l'altre món però almenys l'argument té una mica de misteri i hi surten dues senyores de molt bon veure: Andrea Riseborough i Olga Kurylenko.

Raons per veure "Oblivion":