EDDINGTON

He de reconèixer que, tot i la bona impressió que em van fer les primeres -i terrorífiques- pel·lícules d'Ari Aster ("Hereditary", "Midsommar"), encara no m'he atrevit amb "Beau tiene miedo" (2023), per la seva durada i per la seva fama de palla mental. 

Malgrat les referències no eren gaire diferents, que també és llarga i que també surt Joaquin Phoenix, sí que he anat a veure (al Phenomena, el darrer cap de setmana abans del tancament per reformes) "Eddington". Al cap i a la fi, sembla que és un western, oi? 

Un western contemporani ambientat durant la pandèmia i que pretén ser una sàtira que exposa totes les tares que afligeixen els Estats Units, i no només els Estats Units: els perills de les xarxes socials, la hipocresia (la història dels adolescents és, juntament amb l'aparició del gurú interpretat per Austin Butler, el millor de la pel·lícula), el racisme, les paranoies conspiratives, la corrupció i el poder omnímode de les corporacions. 

Es pot argumentar que Aster no acaba d'ajuntar les peces, i que s'encomana de la desorientació que afecta el personatge principal, o que el darrer terç és una mica gratuït. Però no em sembla que "Eddington" sigui una mala pel·lícula; com a sàtira, és lúcida i oportuna (la referència als extremismes i a les armes de foc no pot estar, per desgràcia, més d'actualitat), i, com a thriller, serveix per mantenir l'interès fins a l'epíleg més càustic imaginable. Algunes de les crítiques que ha rebut les trobo excessives; els "entesos" de RAC1, per exemple, la van destrossar; ara que, ben mirat, és gaire fiable una emissora que dedica el noranta per cent del seu temps a parlar de futbol (del Barça, per ser més exactes)?

MIDSOMMAR

Després de l'excel·lent "Hereditary", Ari Aster sembla confirmar el seu talent a "Midsommar" (2019). Com la primera, parteix de referències genèriques força òbvies: vindria a ser una barreja entre "El hombre de mimbre" i una pila de slashers sobre adolescents que no trien el millor lloc per passar les seves vacances (en aquest cas, una comunitat endogàmica oculta en un racó de Suècia, tan bell com inhòspit). Inusualment llarg, el film aconsegueix generar una gran tensió i es desmarca dels seus models més modestos gràcies a una fotografia impressionant, a la gran interpretació de la guapa Florence Pugh i a un subtext que ens parla de les relacions socials amb tanta lucidesa com sentit de l'humor (negre, en aquest cas).

HEREDITARY

El cinema fantàstic i de terror continua demostrant el seu bon estat de salut gràcies a l'aportació de directors joves com el senyor Ari Aster, qui, amb "Hereditary" (2018), signa el seu primer i excel·lent llargmetratge.

Comença com un melodrama familiar, molt ben interpretat per Toni Collette, per derivar ben aviat cap al terror més absolut. Com que el film va revelant de mica en mica la substància del misteri que amenaça la ja no gaire alegre llar dels Graham, només diré que l'esquema argumental té més d'un precedent il·lustre i, fins i tot, s'assemblaria a molts títols del gènere si no fos per l'habilitat i elegància amb què Aster combina els elements de la trama, situant-nos al bell mig d'un malson en què no hi ha un protagonista clar ni cap certesa que ens permeti refugiar-nos de l'allau de situacions terribles i d'idees i imatges pertorbadores, tanmateix fascinants algunes d'elles, com el món en miniatura que fabrica la mare en el seu taller i que contribueix a diluir el context quotidià en una atmosfera de conte gòtic i a assenyalar metafòricament la insignificança d'uns personatges manipulats per forces d'origen sobrenatural i més aviat malèfic.

Fa patir molt però no us queixeu que d'això es tracta.