CONOCIMIENTO CARNAL

A "Conocimiento carnal" (1971), Mike Nichols torna als primers plans sobre format scope d'"El graduado", ara amb els rostres de Jack Nicholson i Art Garfunkel en la part masculina i de Candice Bergen i Ann-Margret en la part femenina, fotografiats pel gran Giuseppe Rotunno. El film narra una història en tres temps que vol analitzar les complexes relacions entre els dos sexes, condicionades per una educació masclista que, a pesar dels seus caràcters ben diferents, comparteixen els amics protagonistes. 

Brinda una interpretació exuberant de Nicholson (Garfunkel, actor i personatge, roman a la seva ombra i no va tornar a treballar al cinema fins al cap de deu anys), mentre que Ann-Margret és la persona més sexi imaginable, amb permís del moment de glòria de Rita Moreno en la pertorbadora escena final. Viatja de la lucidesa al nihilisme i tal vegada no sigui el millor film de Nichols però sens dubte és el més de culte de tots els que va dirigir.

EL GRADUADO

Ha mort Mike Nichols, un director especialitzat en la comèdia càustica amb elements de crítica social i un dels noms més rellevants del cinema nord-americà i internacional a finals dels anys seixanta i primers setanta.

Després del gran èxit de "¿Quién teme a Virginia Woolf?" (1966) i "El graduado" (1967), va dirigir dos títols de culte: "Trampa 22" (1970) i "Conocimiento carnal" (1971). La seva carrera posterior va alternar èxits i fracassos però sempre movent-se en uns paràmetres molt més convencionals.

"El graduado" va gaudir d'un èxit de públic enorme gràcies a la conjunció dels factors següents:

- La història d'una dona madura (Anne Bancroft) que seduïa un jove tímid (Dustin Hoffman en la seva revelació cinematogràfica) resultava escandalosa, sobretot atès que ella eludia qualsevol implicació que anés més enllà de l'estrictament sexual.

- En un moment en què els joves es rebel.laven contra l'aventura de Vietnam i altres contradiccions d'una societat tan opulenta com mesquina, el film enfrontava la innocència i inseguretat dels joves Ben (Hoffman) i Elaine (la bellíssima Katharine Ross) a la hipocresia i altivesa dels seus pares, membres de l'alta societat californiana.

- "El graduado" és, en essència, un conte de fades amb una disfressa molt moderna, en què Ben és un príncep amb aspecte d'anti-heroi, Elaine la princesa tancada a la torre i la senyora Robinson la bruixa dolenta i manipuladora.

Cal dir que aquest argument, tan eficaç com -en certa manera- esquemàtic i superficial, està molt ben estructurat per dos guionistes de nivell: Calder Willingham ("Senderos de gloria", "Los vikingos", "El rostro impenetrable", "Pequeño gran hombre") i Buck Henry ("Trampa 22", "¿Qué me pasa, doctor?").

No podem obviar una banda sonora mítica, composta fonamentalment per cançons de Simon & Garfunkel (per cert, Art Garfunkel va aparèixer com a actor en els dos films següents de Nichols: a "Trampa 22" i, compartint protagonisme amb Jack Nicholson, a "Conocimiento carnal").

Però també hem de parlar de la posada en escena de Mike Nichols. Potser no era un gran mèrit en un moment en què, si volies destacar, havíes de fer servir el teleobjectiu en tots els plans d'exteriors i copiar els travellings dels films d'en Godard, però "El graduado", des de l'escena de l'arribada de Ben a l'aeroport (idèntica a l'inici de "Jackie Brown", de Tarantino) fins als travellings filmats amb objectiu angular que segueixen l'esportiu vermell del protagonista mentre viatja per la costa de Califòrnia, passant per les transicions que porten Ben des de la piscina de casa dels seus pares al llit de la senyora Robinson, està plena d'imatges suggerents, bellament fotografiades pel gran Robert Surtees. Entre la tradició narrativa clàssica i l'esperit avantguardista de finals dels seixanta, entre el moviment paroxístic i els plans fixos sobre el rostre-recipient de Dustin Hoffman, en tot moment als acords de la música de Simon & Garfunkel, "El graduado" potser ha perdut part de la seva càrrega crítica però preserva intacta la seva capacitat hipnòtica.