MISIÓN IMPOSIBLE: SENTENCIA FINAL

Tal vegada el lliurament definitiu de la nissaga, continuació d'una primera part estrenada fa un parell d'anys, i amb clara voluntat de compendiar les aventures d'Ethan Hunt iniciades en fa quasi trenta (els flaixbacs gairebé avorreixen), "Misión imposible: Sentencia final" adverteix sobre els perills de la intel·ligència artificial i, conseqüentment, és una pel·lícula quasi analògica, que renuncia als entorns urbans sofisticats i porta al protagonista a coves subterrànies, profunditats submarines i, finalment, al cel, passejant-se entre dos avions de la Primera Guerra Mundial. Mai o quasi mai al nivell de la superfície terrestre, on viu la gent comuna. Perquè Cruise/Hunt és com un déu, triat per salvar la humanitat d'una hecatombe atòmica. Potser per això el film és molt seriós, potser massa. Potser per això el film es veu antic, com si fos dels anys seixanta: una barreja de pel·lícula pre-apocalíptica i d'aventures com les d'abans, les que ens duien al mar, a bord de submarins, o al Pol Nord, en companyia dels huskies i dels esquimals. 

En fi, "Misión imposible: Sentencia final" no s'oblida, però, d'enaltir el treball en equip, o d'incloure el triplet d'accions en paral·lel en un clímax a contrarellotge. D'altra banda, si el personatge ho té francament complicat per desactivar el pèrfid sistema operatiu que vol destruir-ho tot, si ha de submergir-se a més de cent metres en aigües glaçades o caminar (sense dobles?) sobre les ales d'un avió, almenys compta amb un president dels Estats Units que és dona, és afroamericana, i sembla tenir seny; imagina't el mateix amb en Trump al capdavant!

MISIÓN: IMPOSIBLE. SENTENCIA MORTAL. PARTE UNO

Cruise i McQuarrie col·laboren novament en un altre títol de la sèrie, ara dividit en dues parts per fer més digerible una trama que apunta als perills de la intel·ligència artificial. En qualsevol cas, manté intacta la perícia narrativa, el muntatge trepidant amb molts personatges secundaris i accions paral·leles (atenció a l'escena a l'aeroport), més una mica de tragèdia a Venècia, una mica de luxe i persecucions automobilístiques a Roma, i un final en un tren, que sempre és un bon escenari per a un film d'acció (que sembla patrocinat per una agència de viatges).

MISIÓN IMPOSIBLE: FALLOUT

Potser l'única novetat destacable en el darrer lliurament de la sèrie sigui que repeteix director. Christopher McQuarrie, responsable de "Misión: Imposible. Nación Secreta" (2015), signa ara "Misión imposible: Fallout" (2018) -resulta complicat no fer-se un embolic amb els signes de puntuació en els títols-.

Com diem, poques novetats: si ahir Ethan Hunt es penjava d'un avió, ara ho fa d'un helicòpter (sense dobles, segons diuen; Cruise està en bona forma física tot i tenir l'edat d'alguns jubilats); torna a demostrar la seva perícia dalt d'una moto en una escena trepidant pels carrers de París i la seva elegància quan assisteix, després de saltar d'un avió des de l'estratosfera, a una festa pija al Grand Palais. La trama continua centrada en el comerç il·legal d'armes nuclears, i els girs argumentals, les màscares i els problemes del protagonista a l'hora de compaginar vida privada i compromisos laborals són els de sempre. Això sí, més i millor; un còctel perfecte d'acció i dramatisme amb una seqüència final que combina tres accions en paral·lel espectacular i adrenalítica.

MISIÓN: IMPOSIBLE. NACIÓN SECRETA

El darrer lliurament de la nissaga sobre Ethan Hunt i els seus secuaços està dirigit per Christopher McQuarrie. Tom Cruise ha confiat en ell tot i el fracàs de la seva col·laboració anterior a "Jack Reacher". En realitat, McQuarrie té més experiència com a guionista; no es va prodigar gaire després del mític llibret de "Sospechosos habituales" (1995) però, darrerament, ha treballat molt per a Cruise, fent els guions de "Valkyria" (2008), l'esmentada "Jack Reacher" (2012) i "Al filo del mañana" (2014).

Sigui com sigui, "Misión: Imposible. Nación secreta" és tan competent com els anteriors episodis i fidel als paràmetres jamesbondians ja presents a "Misión: Imposible. Protocolo fantasma". No falta una persecució en moto certament vertiginosa ni una antagonista femenina d'intencions ambigües i físic encisador (Rebecca Ferguson); i el moment glamurós de rigor transcorre a l'òpera de Viena enmig d'una representació de Turandot, i el "Nessun dorma" serveix de fons musical per a una escena potser menys brillant però quasi tant hipnòtica com les d'"El padrino III" o "El hombre que sabía demasiado", que també juguen amb els punts de vista i el soroll de l'orquestra ofegant els trets d'un tirador ocult en les ombres del teatre.