Les noies de Califòrnia s'avorreixen, les seves mares passen d'elles, i són víctimes propiciatòries d'energúmens com el protagonista masculí. Calien quasi dues hores per explicar-ho?
És el problema de la major part del cinema indie actual: senzillament, és avorrit. O potser tenim mitificada la independència dels noranta, la que va adquirir carta de noblesa amb "Sexo, mentiras y cintas de vídeo".
També m'ha sorprès l'excel·lent acollida crítica que ha rebut l'espanyola "Una vida no tan simple" (2023).
No em va desagradar l'anterior pel·lícula de Félix Viscarret, "No mires a los ojos". Però les presumptes virtuts de la seva darrera producció, sens dubte més ambiciosa, són defectes als meus ulls. O potser estic perdent la perspectiva?
La relacionen amb la comèdia romàntica que, els anys vuitanta i noranta, van popularitzar gent com Fernando Trueba o Emilio Martínez-Lázaro. Però, si donem per bona la comparació, només serveix, al meu entendre, per constatar la distància que la separa dels seus models.
Té moments divertits, els secundaris estan ben trobats (tots els competidors dels arquitectes sense feina interpretats per Miki Esparbé i Álex García)... Però, en la meva molt modesta opinió, li falta una progressió dramàtica adequada. Si és una comèdia, no té ritme; si és un drama, li falta intensitat. La història és previsible, es fa llarga, i, quan el director no sap com omplir els minuts que encara li sobren (perquè no hi ha res més per explicar), endolla la imatge ralentitzada d'unes patinadores que recorren la ciutat del Nord on transcorre la tènue acció; algun crític ho ha trobat original i metafòric, però a mi m'ha recordat els plans dels carrers de Barcelona que omplen les transicions de la sèrie "Cites" (per cert, la idea de doblar-la en català l'he trobada infame, i no serà que jo no defensi el meu idioma, com n'és la prova el bloc que esteu llegint).
